Història d'Argentina

L’escalfament per a la Revolución

El segle XVIII es caracteritza per les diverses guerres entre francesos i anglesos per Amèrica del Nord i la Índia i entre espanyols i portuguesos per Amèrica del Sud. Entre el 1756 i el 1763, en l’anomenada Guerra dels Set Anys, Anglaterra va guanyar a França; Canadà i gran part de la Índia. Evidentment, França va recolzar la revolució nord-americana del 1776, que acabà amb la independència dels Estats Units d’Amèrica.

La importància de les colònies era per la seva font de matèries primeres i pel seu valor com a mercats de les produccions europees, per això era important l’exclusivitat mercantil d’aquests territoris. Aquesta vàlua augmentà amb la revolució industrial del s.XIX  desencadenada a Anglaterra i el naixement del capitalisme, ja que la indústria britànica produïa més del que podia consumir en els seus territoris i per tant, era necessari col·locar els excedents a nous mercats perquè la nova potència industrial seguís creixent.

Desprès de la derrota de Napoleó a la Batalla de Trafalgar (1805) es va fer més evident el domini dels britànics sobre el mar. Napoleó, que controlava casi tot Europa, va canviar d’estratègia i va començar un guerra econòmica sobre els anglesos, tancant ports francesos i aliats, d’aquesta manera els anglesos van veure perillar el seu imperi.

Per la seva part, els anglesos feia temps que contemplaven dues opcions per comerciar amb Hispanoamèrica, la invasió militar o l’exaltació local cap a la independència, lligada, políticament a Anglaterra. Els criolls locals (descendents d’espanyols nascuts a les colònies hispàniques) veien a Anglaterra una aliada per aconseguir la independència d’Espanya i perdre d’aquesta manera el monopoli comercial al qual els espanyols els tenien sotmesos.

Aprofitant la desfeta de la marina espanyola a la batalla de Trafalgar i la inestabilitat dels criolls al Rio de la Plata, els anglesos van dur a terme el que s’anomenaria la Primera Invasió Anglesa, el 1806. Les nul·les defenses de Buenos Aires, vers les fortificacions de Montevideo, el fet que Buenos Aires era la capital del virregnat i la seva situació com a port i com a porta d’accés als mercats interiors, van fer que els anglesos es decidissin per atacar-la. Al juny del 1806, 12 vaixells anglesos van atracar a la costa de Quilmes i comandats per Beresford van dirigir-se cap a Buenos Aires sense gaire resistència. Per aquelles dates, el virrei del Rio de la Plata era Sobremonte. Aquest va fugir cap a l’interior amb tots els diners recaptats pel cabildo. Els anglesos van ocupar el Fort de Buenos Aires (situat a l’actual Casa Rosada) i van aconseguir que li entreguessin els diners recaptats, que van enviar a Londres, on encara hi son, a la seu del Banc d’Anglaterra, $1.292.323 que actualment equivalen a 27.000.000 U$D.

Liniers, marí francès al servei d’Espanya, va creuar Montevideo i va preparar tropes per reconquistar Buenos Aires, obligant als anglesos a tancar-se durant 40 dies al Fort, on volava la bandera anglesa ja que Beresford s’havia apoderat de les autoritats civils i militars i jurat fidelitat a la corona britànica. Una vegada els anglesos retirats, l’agost de 1806, es va convocar un Cabildo Abierto on se li tregué al virrei el poder militar de la ciutat de Buenos Aires, es destituí Sobremonte i es nombrà Liniers com a nou virrei. El qual creà milícies davant de la presència permanent de naus angleses a la costa. El poble estava armat.

La contra dels anglesos no es fa esperar i al febrer de 1807, desprès d’una dura batalla, van aconsegueir Montevideo. El 28 de juny de 1807 amb més efectius militars que a la primera invasió, els anglesos van desembarcar a la Ensenada de Barragán, comandats per Whitelocke, que tenia ordres de permetre un govern crioll però sota la corona britànica.

A principis de juliol, Liniers els esperava a Misereres on els anglesos, millor preparats, els van guanyar. Com a resposta a la derrota, els ciutadans de Buenos Aires, van decidir resistir amb barricades, tirant aigua bullint des dels balcons, etc. Els anglesos van començar una ofensiva amb tretze columnes que s’endinsaven a la ciutat. Les columnes de l’esquerra van aconseguir ocupar Retiro però les del centre van tenir moltes baixes i les de la dreta només van aconseguir ocupar l’Esglèsia de Santo Domingo. Les tropes angleses havien sofert més baixes que les tropes espanyoles i a més estaven aïllades i desmoralitzades. La lluita a l’interior de la ciutat, beneficiava totalment a les tropes defensives ja que els anglesos desconeixen el terreny. Finalment, el 7 de juliol es va arribar a un acord on Whiteloche es rendia, abandonava Buenos Aires, Montevideo i Colonia i els presoners serien recíprocament retornats.

Santiago de LiniersA partir d’aquest moment, la idea de que el Virregnat del Rio de La Plata (part de les actuals Argentina, Bolívia, Uruguay, Paraguay, Chile i el sud de Brasil) aconseguís la independència d’Espanya va anar creixent.

Categories:Història d'Argentina

Tagged as: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s