Buenos Aires

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis

Avui aprendre de la història de Buenos Aires mentre passegem per ciutat, simplement a través dels seus edificis. La idea és que siguiem capaços no només d’entendre els diferents corrents arquitectònics del moment si no entendre perquè Buenos Aires avui és com és i relacionar-ho amb la història del país.

En situació

La història de Buenos Aires, aquitectònicament es pot resumir en quatre grans blocs, l’època colonia, la primera reforma durantel segle XIX, a partir de finals del segle XIX i principis del segle XX amb el canvi radical i l’arquitectura industrial i l’actualitat amb els rascacels vidriats. Vols saber perquè ho hem separat així i quins vestigis en queden de cada època?

La Buenos Aires colonial

La ciutat de Buenos Aires es va fundar el 1580 per Juan de Garay i formava part del Virregnat del Perú. La seva funció era protegir el mar i els rius per evitar l’entrada de pirates que volguessin arribar a Potosí i Lima.

El nucli urbà estava format per illes, cada una d’elles dividida en quatre solars que es van entregar als homes que van acompanyar a Garay. La plaça principal fou l’actual Plaza de Mayo on es van repartir els terrenys més importants. On avui hi ha la Casa Rosada, hi havia el Fuerte de San Miguel, les ruïnes del qual podem contemplar si entrem al Museo del Bicentenario.

Davant d’ell hi havia el Cabildo. El terreny per l’església era la mateixa ubicació on hi ha la Catedral però aquesta és relativament nova. On avui hi ha el Banco de la Nación, era el terreny que s’havia quedat Garay. La ciutat, que seguia l’estil de les altres ciutats de la colònia, va anar creixent a l’oest d’aquesta plaça que en els seus inicis eren dues places, sempre en forma quadricular.

El 1776 es va crear el Virregnat del Riu de la Plata i Buenos Aires va passar a ser-ne la capital. Així va començar a ser una ciutat comercial bolcada totalment al port, que es trobava darrere de la Casa Rosada, on després de tirar a terra el fort, s’hi va construir la duana Taylor, també al Museo del Bicentenario s’hi poden veure les restes.

Una de les cases més antigues que queden en peu de l’època és l’anomenada Casa del Vierrey a Liniers.

Les famílies més importants tenien les cases a prop del port per poder veure des del seu balcó l’arribada dels vaixells. Un exemple d’aquestes són los Altos de Elorriaga i Los Altos de Ezcurra” sobre el carrer Defensa amb Alzina. Aquestes tres edificacions, situades en una de les zones privilegiades de la ciutat, ja que des de dalt de tot podien veure el port i per tant l’entrada de mercaderies, eren de la família Elorriga. És una de les cases particulars més antigues de la ciutat, data de 1812.

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis_Monserrat_Altos de Elorriaga

Moltes d’aquestes families tenien cases als afores de la ciutat, als actuals barris de Retiro, Recoleta, Belgrano i Palermo.

La primera reforma

El 1826, sota la direcció de Bernardino Rivadavia es va produir l’ampliació d’alguns carrers, com les actuals Corrientes, Córdoba, Santa Fe, Belgrano i Independencia, amb l’objectiu de deixar enrere l’herència colonial. En aquell moment, la ciutat acaba a Callao, després era pura estepa. Un plànol de 1830, elaborat per Bacle, mostra com la plaça de Mayo encara estava dividida per la galeria i eren dues places, la Plaza del 25 de Mayo i la Plaza de la Victoria. El carrer Defensa era el carrer Reconquista i el que avui és el carrer Reconquista era el carrer de la Paz.

Encara no existia l’avinguda de mayo i el carrer principal era el carrer de la Plata, l’actual Rivadavia. Una de les places més importants era la Plaza del Parque, l’actual Plaza Lavalle, on hi ha el Teatro Colón. Per aquell moment ja existia la Plaza San Martín tot i que es deia Plaza de Marte i el camino Real ja era conegut coma Santa Fe.

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis_Recoleta_La Isla

El 1853 es va produir una nova reforma a la ciutat, la qual ja havia crescut una mica i arribava a Plaza Miserere. Després no hi havia res més urbanitzat tret dels pobles de Belgrano, fundat el 1866 i Flores, que data de 1801, que no es van annexar a la ciutat fins a finals del s.XIX i avui situats gairebé al centre dels límits urbans. També hi havia les quintes de Almagro i Caballito. El camino real, l’actual avinguda Cabildo, unia els pobles de Belgrano amb San Isidro i San Fernando, que avui formen part de província. El tren no va arribar a aquestes zones fins a la dècada del 1860.

El canvi d’aires

A partir de 1860 es van dur a terme grans obres a la ciutat per convertir-se en una gran ciutat, ja que era la seu del poder econòmic del país al tenir el port i l’duana. L’arribada dels immigrants europeus va ajudar a augmentar la població i a modernitzar la ciutat. A finals del s.XIX es van instal·lar a l’actual Barracas i Avellaneda, ja fora dels límits de la ciutat, industries metal·lúrgiques i indústries frigorífiques, aprofitant l’aigua del Riachuelo i l’arribada del ferrocarril Roca.

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis_Retiro_Edificio Parques Naturales

L’augment de població va deixar en evidencia la manca de salubritat de la ciutat i va ocasionar l’epidèmia de còlera de 1869 i la febre groga de 1871. Així les altes classes van deixar les seves cases del sud de la ciutat, que van llogar als immigrants i es van traslladar als afores de la ciutat en autèntics palaus construïts amb materials europeus. Aquestes cases llogades es van convertir en els famosos conventillos de San Telmo i La Boca, cases amb moltes habitacions i habitacions amb molts inquilins. El 1869 es va crear la primera xarxa d’aigua corrent, d’extensió limitada.

Aquesta mancança en la higiene va suposar haver d’invertir en infraestructures i d’aquí ens queda l’edifici de l’actual Museo Nacional de Bellas Artes, que era la casa de bombes i sobretot el Palacio de las Aguas a Córdoba, un edifici que es va muntar com si d’un trencaclosques es tractés.

A prop del port i la duana, van sorgir els primers bancs i prostíbuls, a l’actual City. També aprop del final del Riachuelo es van anar instal·lant els immigrants que arribaven i que primerament passaven uns dies a l’hotel d’immigrants.

Les estacions terminals de trens de la ciutat, Retiro al nord, Miserere a l’oest i Constitición al Sud van ajudar a ampliar la ciutat i unir els pobles, que a la llarga quedarien annexats a Buenos Aires. Totes les estacions, en si mateixes, són un exemple d’aquitectura del ferro d’aquella Buenos Aires amb aires anglesos, només cal observar atentantement la seva estructura, per exemple, la de Retiro.

La ciutat que no para de creixer

Entre la dècada de 1870 i 1880, l’arribada d’immigrants i la xarxa de ferrocarrils van anar convertint a Buenos Aires en una ciutat cada vegada més gran i més moderna. Es van obrir nous carrers, es van empedrar alguns dels principals i es van construir hospitals i escoles. Va arribar el tramvia a cavall, es van instal·lar comerços i van canviar el costum i els gustos de la gent. El 1880 Buenos Aires va passar a ser Capital Federal del país.

Els preparatius pel Centenario de la Revolución van ajudar al creixement de la ciutat i la seva europeïtzació, es van rebre monuments de les ciutats europees, com el França o Espanya i el mateix govern en va encarrer per rendir homenatge als homes que havien participatat en la Revolución de Mayo, els podeu resseguir amb Un passeig pels Inicis d’un país.

Es va tallar part del Cabildo i es van expropiar cases per tal d‘obrir una avinguda al més pur estil de les europees, la Avenida de Mayo; es van crear serveis sanitaris, clavegueres, il·luminació elèctrica i es van construir grans edificis per les terminals ferroviàries amb materials portats d’Europa i muntats al país.

Es va construir el Teatro Colón, la Casa Rosada, el Palacio del Congreso i es va començar a treballar a traslladar el port i cobrir els terrenys per obrir el barri de Puerto Madero. La vida pública també va canviar i es van anar creant grans parcs i places, així el 1875 es va crear el Parque Tres de Febrero en els terrenys on hi havia hagut la quinta de Rosas.

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis_Corrientes i Callao

A principis de segle es canvien els cavalls del tramvia per l’electricitat i el 1913 s’inaugura la primera línia de metro de Llatino Amèrica, la línia A, que anava de Plaza de Mayo a Plaza Miserere i un any després fins a Caballito i que encara avui les estacions mantenen l’estil d’aquella època. I per ser sincers, fins fa dos o tres anys, encara hi circulava el metro, amb 100 anys de vida! Uns vagons totalment de fusta.

També a principis del s.XX arriben els primers cotxes i el 1920 el transport públic automotor, així que el creixement de la ciutat es va fer cada vegada més accessible, ja que marxar lluny del centre, ja no era tan lluny. També de principis de s.XX són la gran majoria de palaus que hi ha per Retiro, Recoleta i Palermo, com el Palacio Paz, el Ortiz Basualdo o el Errázuriz Alvear, així com totes les ambaixades de la zona de Recoleta i Palermo Chico.

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis_Palermo_Zona dels outlets

L’extensió del ferrocarril va ajudar a dividir els terrenys per on passava i vendre’ls, així van anar sorgint els barris com Almagro, Colghlan, Villa Urquiza i tants d’altres, tots al voltant de la plaça principal on hi ha acostuma a haver l’església.

Buenos Aires creixia i es modernitzava al ritme de les ciutats més importants del món, el model agroexportador ajudava a aquest fet. Molts dels palaus i edificis de l’època estan construïts i decorats amb materials i objecte procedents d’Europa. La necessitat de poblar el país va fomentar l’entrada dels immigrants amb cultures, idiomes i idees diferents.

Història de Buenos Aires a través dels seus edificis_Barracas_Fabrica

La crisi del model agroexportador, a partir de 1929 va comportar la necessitat de tenir una indústria nacional substitutiva d’importacions. Malgrat tot, Argentina seguia lligada a les importacions, si bé ara no importava manufactures sí que havia de fer entrar al país carbó, maquinaria i recanvis.

La indústria va canviar l’organització socioespacial del país i la gent es va traslladar del camp, on ja no hi havia tanta feina, cap als afores de les grans ciutats on es van instal·lar les indústries, així és com canvia la ciutat una altra vegada, ja que deixa de créixer com a tal i creix el cordó metropolità que l’envolta, el cono urbano.

Les primeres indústries es van instal·lar al sud de la província, les pròximes cap a la zona oest, al voltant de la General Paz i ja el 1960 va sortir el pol industrial de la zona nord. No entrarem en gaires detalls perquè ja n’hem parlat a Una ruta per l’arquitectura industrial, però realment es van construir edificis tan excepcionals com Barracas Central, la fábrica Bagley o fábrica Nobleza Piccardo “43”, a San Telmo.

La gran immigració interior va comportar la construcció d’edificis als afores de la ciutat i de villes i en canvi, a Capital van destacar les construccions de propietat horitzontal, els ph. Aquests són edificis però en lloc de créixer cap a dalt, ho feien en horitzontal. Es caracteritzen per pisos que tenen un pati interior, on no hi ha passadís i totes les habitacions tenen dues o tres portes, una que dóna al pati i les altres connecten amb les altres habitacions. Aquest estil de cases, molt buscades avui en dia, destaquen a barris com Almagro, Boedo o Caballito, és a dir, a barris obrers. Algunes d’aquestes cases, s’han reciclat en bars, sobretot al barri de Almagro.

La zona financera

Ens queda, ja entrats al segle XX, la construcció de grans edificis dedicats a oficines. El barri de Retiro i San Nicolás en són els exemple més clar de la ciutat.

Si ens aturem aquí un moment per resprirar i repassem tot el que hem vist fins ara tenim que amb menys de 200 anys hem passat d’edificis colonials de 35-40 metres d’alt a rascacels. La Buenos Aires colonial tenia el Cabildo, com l’edifici públic més alt i els Altos de Elorriaga i Ezcurra com a exemples d’arquitectura civil.

Desprès ja anem a l’obertura de l’Avenida de Mayo, al 1984, i la construcció de “grans edificis, on a la década del 1910 destaca les Galerías Güemes, a Floria. L’avenida de Mayo entra a la història amb el Barolo com l’edifici més alt del moment, construït el 1920 amb els 100 metres. La pròxima década se l’emporta el Kavanagh, 120 metres.

I partir d’aquí ja entrem a la zona de Retiro, el 1970 las Torres Catalinas, el 1978 la Torre IBM, però també la Torre Boston, el Carlos Pelegrini tots ells amb un màxim de 139 metres de normativa perquè es troben a prop del riu.

Coses que no t’esperes:

L’edifici més alt de Buenos Aires és el Alvear Tower amb 235 metres

L’edifici està al barri de Puerto Madero i és residencial.

També és curiós recorrer aquest trosset de Buenos Aires on sembla que no hi ha gran interés arquitectònic però també podem anar descobrint la moda a través dels seus edificis i sobretot entendre el canvi econòmic que estava vivint el païs, de rural a indústries de servei.

Tota aquesta zona es va posar en valor a la década de 1940 quan es va portar terra de Villa Urquiza per rellenar tota aquesta zona i guanayar-la al riu. El 1945 es desmantella el moll i a la década del 1960 el govern adquireix els terrenys i els ven per lots. El 1950 comencen a apareixe els primer edificis, com per exemple el Alas, blocs de formigó amb finestres petites. El 1970 estava de moda el moviment postmodernista, amb combinació de vidre i totxo o formigó, podem veure-ho al Edificio Catalinas. Desprès ja entrat el 2000, la moda són edificis sustentables, que gastin el mínim possible d’energia i Buenos Aires té la mostra en el BBVA, un edifici que ha guanyat el Leed Gold, pel seu disseny energètic i ambiental.

Què us ha semblat, coneixer la història d’un país mentre feu turisme? Mirant els edificis podem entendre molt la ciutat que avui contemplem.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada