Hauries de Saber per Àsia

Kampong Ayer, els pobles de l’aigua

Els pobles de l’aigua, anomenats Kampong Ayer, són una de les particularitats de Brunei. Aquests pobles es remunten als inicis del país, a la badia de Brunei.

Les primeres cases es construïen de palma (nipa fruitcans) utilitzant les fulles per fer el sostre i les parets i el tronc per fer les estructures. La tècnica d’unir les fulles per fer planxes de fulles, s’anomena Menuhur Atap, i era característica de les dones, anomenades Kampong Padaun, mentre que els homes eren els encarregats de subministra-los les fulles. A causa del material, tot i ser resistent, se’ls havia d’aplicar manteniment constantment i renovar-les cada 5 anys. Els nobles i els dignataris, tenien cases semblants però el terra també era de tronc de palma. Aquestes cases s’anomenaven Tungkup.

En aquesta època, la vida passava a l’aigua i a les vil·les d’aigua. El mercat era mòbil, una barca amb els productes que les dones portaven per vendre, anomenada Pandia que significa mercat i dona, era la que subministrava a les cases flotants.

Amb el temps, les cases van anar evolucionant i en lloc d’una gran cambra, estaven dividies en tres parts, el dormitori, el menjador i la cuina. Les cases dels nobles, les Belah Bubung tenien una part més, el Sermbi, que és un passadís, cobert, on donaven totes les habitacions. L’altre estil de casa nobiliària era la casa amb Loteng, és a dir, amb planta alta.

A la dècada de 1940 es van canviar els sostres en forma de V invertida per teulats en forma de piràmide. D’aquí venia el nom, Potong Limas, la primera paraula significa “tallat” i la segona “cinc”. Per aquesta època ja van començar a utilitzar una fusta forta, anomenada, fusta de ferro, per fabricar les cases i fer-les més resistents. A la dècada dels 50 van introduir-hi les plaques de zinc per fer els teulats i les cases tenien forma de L, amb una part destinada al menjador.

Antigament, cada poblat era característic per les tasques que feien, així hi havia el poblat dels que treballaven la plata, que eren els Pertukangan Perak, els que treballen l’or, anomenats Pertukangan Emas, i treballaven pel rei i per l’aristocràcia. També hi havia el poble anomenat Kampong Pendai Besi on treballaven el ferro i feien eines i armes. Els pobles on les dones filaven els teixits, als Menenung Kain, eren dels més visitats, ja que les teles les utilitzava la família reial, en funcions estatals, per bodes i per cerimònies religioses. Els patrons solien decorar-los inspirant-se amb les flors i les plantes de la naturalesa, adaptan-les a formes geomètriques. Els platers, també s’inspiraven amb les flors i les plantes que tenien pel voltant, per tal de decorar els objectes que fabricaven però el disseny més utilitzat era el que imitava les ones de l’aigua.

L’aliment principal era el que obtenien del riu, és a dir, el peix. Els pescadors van desenvolupar diverses tècniques de pesca i diversos estils de barques. Per exemple, el Rigis era una tècnica de pesca nocturna, on dues persones anaven en una barca, una dirigia la barca i l’altra movia l’aigua per tal d’espantar els peixos. Aquests, que nadaven en bancs, saltaven de l’aigua per escapar-se, alguns dels quals, acabaven dins la barca. Una altra tècnica era la Lintau, una trampa pels peixos pensada i dissenyada segons com nadaven aquests. Consistia en una espècie de laberint, fet de bambú on els peixos hi entraven i ja no en podien sortir. El pescador, un cop els peixos estaven a la zona anomenada Banuan, només havia d’estirar la xarxa. Si el que volien era pescar crancs, utilitzaven i, encara avui utilitzen, una tècnica molt pràctica. Una cistella, que antigament era de bambú, que posaven al riu. Els crancs hi entraven i ja no en podien sortir.

Les barques que han anat utilitzant al llarg de la història, també han evolucionat, així han passat de les barques de fusta a les que utilitzen avui en dia, les perahu tambang o jetties, és a dir, taxis de l’aigua. Consteix en llanxes que s’agafen en zones determinades, aixecant la mà, xiulant o fent-los senyals amb una llanterna. Aquestes llanxes porten la gent, a tota màquina, del poble de l’aigua a la terra ferma. El preu és d’1 dòlar de Brunei per anar a casa i de mig dòlar per tornar a l’illa natural.

La gent dels pobles de l’aigua solia interactuar amb la gent de terra endins, que vivien de cultivar arròs i canya de sucre, principalment i de la caça. Aquestes comunitats eren les Dusun, les Murut o les Kedayan, entre altres. En general vivien en Longhouse, és a dir, cases llargues que acostumaven a compartir tots els membres d’una família, padrins, pares, tiets i descendents. Aquestes cases tenien tres zones, el Sikang que era la sala comuna, el Takap que eren els dormitoris i la Dapur que era la cuina. També cultivaven els terrenys d’arròs conjuntament, utilitzant búfals per llaurar. L’arròs el dipositaven en unes cabanyes, anomenades Durong, les quals estaven enlairades del terra per quatre pilars. Per evitar que les rates o altres plagues poguessin entrar al graner havien ideat un sistema molt senzill però eficient, al mig de cada pilar hi van posar un plat de fusta, de manera que el pilar travessés el plat pel centre.

Hi havia un altre estil de casa compartida per familiars, la Rumah Masyarakat Kedayan, on malgrat compartir el mateix sostre, cada família funcionava com una unitat familiar independent. En aquest cas el menjador s’anomenava Serambi, els dormitoris Bilik Tidur i la cuina Dapur. Aquestes cases estaven fetes de bambú i altres plantes que trobaven per la zona.

Si la família es dedicava a la fabricació de sucre negre, el Gula Anau, havia d’aconseguir el suc de la palma, que generalment les cultivaven la gent de l’ètnia Malasia Brunei o el suc de la canya de sucre que les cultivaven les Icedayans. Aquest suc es bullia en un gran wok, anomenat Kawah i després es deixava reposar. El lloc on es duia a terme aquest procés era el Ka’an.

Avui en dia, encara hi ha un gran percentatge de població que viu en pobles d’aigua. Avui en dia les cases estan enlairades de l’aigua per pilars de formigó i plataformes també de ciment. Alguns poblats tenen escola primària i mesquita. Les cases, en grups de 6 comparteixen pati i cada bloc està unit al següent per passarel·les.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s