Brunei

De turista per Brunei

Com a turista per Brunei, o més ben dit, per la seva capital Bandar Seri Begawan (BSB), ja que és l’únic que vam visitar del país, hi ha moltes coses que no t’esperes.

La primera és que la capital, BSB, no tingui gratacels, ni tan sols edificis alts. Essent un país del petroli i acostumats a veure Qatar, t’esperes grans construccions, però Brunei no té ni un edifici alt. Tot el centre són edificis estil magatzem, amb dues plantes o grans recintes que acullen edificis governamentals. La gent viu en cases i urbanitzacions, sigui a terra o a l’aigua. Perquè el que no t’esperes és que una gran proporció de la població visqui en pobles de l’aigua, els Kampong Ayer. Aquests pobles consisteixen en un seguit de cases totes iguals, construïdes damunt de pilars de formigó i unides per passarel·les. La majoria tenen una escola primària i una mesquita. Per anar del poble a la terra, han de pagar una llanxa motoritzada, que val 1$ de Brunei. A diferència del que passava als pobles de l’aigua de Kota Kinabalu, als pobles d’aigua de Brunei, no hi viu la gent pobra. Perquè el que no t’esperes a Brunei és que no hi hagi pobres ni robatoris.

Una altra cosa que no t’esperes de la capital del país del petroli és que, malgrat haver-hi cotxes, no hi ha ni una moto, tampoc hi ha soroll de vehicles, la majoria de cotxes són nous, no sents soroll del clàxon, com a vianant tornes a ser visible i el trànsit és tranquil, a l’estil de Lleida. El que no t’esperes és la sincronització dels semàfors, el dels vianants es posa verd molt poques vegades, quan per lògica veus que en certs moments et podrien deixar passar perquè és impossible que un cotxe giri on estàs tu.

Tampoc t’esperes que moltes vegades, passejant per BSB, la capital d’un país, sentis com passejant per Lleida, la capital duna província. Els locals es saluden entre ells perquè d’una manera o altra es coneixen i els turistes ens somriem entre nosaltres perquè el lloc és tan petit que ens trobem diverses vegades al dia.

Una cosa bona de BSB és que els museus, mesquites i altres centres són totalment gratuïts. Però per contra, l’allotjament és molt car, aquí sí que

es justifica fer Couchsurfing, perquè a més a més pots tenir la sort d’acabar vivint en una casa en un dels pobles d’aigua.

El que potser sí t’esperes és que per entrar a les cases i a les mesquites t’hagis de descalçar però el que no t’esperes és que per entrar en alguns museus també. A fora d’aquests llocs hi ha unes estanteries on has de deixar les teves sabates i on pots agafar unes espardenyes com les dels hotels.

Com a turista, tampoc t’esperes que menjar sigui barat, per un dòlar nacional, menys d’un dòlar americà, pots menjar un plat d’arròs amb pollastre amb curry fregit, el Nasi Katok o Chicken Rice. I si vas al mercat nocturn, que obra a les 16.00 fins a les 23.00, les opcions de BNS1 s’amplien considerablement. Pels restaurants de Jalan Masjid Omar Ali Saifuddien i Jalan Pemancha, és a dir, per vora de la plaça principal, els plats ronden entre els 2,5 i els 5 dòlars nacionals però si us arribeu al mercat diürn, a Kianggeh hi trobareu el famós chicken rice per l’estimat dòlar. Una altra zona de menjar, fora del centre, és a Simpang 88 i Jalan Jame’ Asr, a prop de la mesquia que porta el mateix nom.

A Brunei, com Malàisia, acostumen a menjar amb la mà. A la taula sempre hi ha, però, cullera i forquilla. La mà utilitzada per menjar ha de ser la dreta perquè l’esquerra és la que utilitzen per netejar-se el cul. Perquè no t’esperes que a Brunei tampoc hi hagi paper de WC. Igual que passa a Malàisia tenen un mànega que encares al cul i au, a rentar. Aquest fet ja va ser descrit en les seves cròniques de viatge per Anthony Pigaffe, un navegant de l’expedició de Fernando de Magallanes, el 1522. Aquest, entre altres coses, destacava que el sultà només sortia del palau per anar a caçar i que només el podien servir les filles dels dignataris.

Si agafes un transport públic pregunta a algú abans de pujar quan val el bitllet, generalment 1$, perquè els mateixos locals us diran que per ser turistes us intentaran cobrar més. Tot i que hem de confessar que no ens hem trobat mai en aquesta situació. La que sí que ens ha passat és que en fer dit, ens demanessin diners. I és que a Brueni hi ha gent que aprofita per recollir les persones que esperen l’autobús per portar-los cap a la ciutat, aprofitant que ells també hi van, i després els cobren el que costa l’autobús. El que no t’esperes és que els autobusos acabin entre les 17.30 i les 18.00. Si et quedes tirat, l’opció que hi ha és parar algun cotxe a la carretera.

Tampoc t’esperes que els divendres, el país sencer es pari, les botigues i els restaurants tanquin i els carrers es buidin, de les 12.00 del migdia fins a les 14.00 (segons quins llocs de 11.30 a 14.30) perquè sigui el temps d’oració. L’opció, per passar l’estona, i que no t’esperes per a res, és anar a descansar al hall del Brunei Hotel. Tranquil, no et diran res, com a molt no et donaran la contrasenya del wifi però et podràs quedar allí tanta estona com vulguis. Recorda que els banys dels bons hotels sempre estan nets i tenen paper.

Hauries de saber que quan et presenten algú, mai has de donar la mà a una persona del gènere oposat al teu. La manera formal de saludar-se a Brunei (fins ara també ho hem vist a Filipines i Malàisia) és que la persona jove agafa la mà de la persona més gran i se l’apropa al front. Antigament li feien un petó, però ara, el gest s’està perdent i només se l’atansen al front mentre fan una reverència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s