Històries per dormir tranquil

Una estranaya Barbacoa de Tailàndia

– Podríem fer dit de Chiang Mai a Chiang Rai. És accessible?.- Em pregunta.

– Diria que sí, arribar a la carretera són poc més de 2 km i si no anés bé, l’estació d’autocars queda a prop.

– Doncs, demà ens activem d’hora i ho intentem. No podem fallar.

Aquesta conversa esperançadora, que hem tingut i tindrem diverses vegades durant el viatge, té, en aquest cas, un final incert.

L’on demà comença segons el planejat. A les 7:20 ja estem al primer punt seleccionat per fer dit. Sembla bo, després d’una incorporació i en una carretera que porta directe a Chiang Rai. És diumenge, la nostra ment vol creure que hi ha d’haver domingueros que vagin a passar el dia a la localitat veïna. El temps passa i els vehicles també, ja portem més estona esperant de l’habitual. Pocs vehicles ens fan algun senyal de salutació, motiu que ens fa dubtar si estem al punt indicat. La carretera és la bona, els autocars Chiang Mai-Chiang Rai que veiem passar ens ho confirmen però potser estem massa a prop del límit urbà.

– Fa una hora que estem aquí. Anem un quilòmetre més enllà que hi ha una gasolinera.- Proposo, més per canviar d’aires que amb l’esperança que ens parin.

Les gasolineres sempre són una bona garantia, ja que qui hi entra a omplir el dipòsit, no li costa esforç aturar-se i arreplegar als que fem dit abans d’incorporar-se de nou a la carretera. Però en aquest cas, tan aviat com arribem, ens adonem que no és un bon lloc. La carretera té quatre carrils, dos per girar i dos direcció a Chiang Mai, en línia recta, que precisament són els que queden més allunyats d’on ens parem nosaltres, pels quals els vehicles passen a tota pastilla.

Ens donem 15 minuts de descans i caminem una mica més, ja que definitivament aquest segon punt és pitjor que el primer.

– Aquí, parem aquí que hi torna a haver una incorporació i ara ja sí que caminar més enllà no té sentit.- Aclareixo com per posar un límit a la nostra expedició. Pactem quedar-nos fins a les 10:45, ja que a les 11:30 surt el primer autocar barat cap a Chiang Rai.

Despleguem el paper amb el nom del nostre destí. Il·lusionats de nou, comencen altra vegada. Són les 8:40 del matí. El temps torna a passar i els vehicles segueixen sense aturar-se.

– No entenc que hem fet malament.- Frase que repetim massa sovint avui.

No hi ha motiu aparent, potser en aquesta zona la gent no està acostumada al dit. Potser hi ha massa turistes a Chiang Mai i prefereixen que agafem l’autocar abans d’integrar-nos amb els locals. No en tenim ni idea.

Mentre les il·lusions van caiguen, traiem el termo amb cafè per distreure’ns. Una camioneta negra, de les del darrer descobert, fa un canvi de sentit, com tants altres vehicles ho han fet abans que ella. Però en aquest cas, reacciona diferent. S’atura davant nostre i ens diu “Chiang Rai?”. Sí! Però de seguida afegeix una cosa que no entenem. Ens fa gestos que s’atura més endavant per parlar-nos. Ens consultem amb la mirada preguntant-nos que no ha entès del nostre destí, potser va direcció a Chiang Mai, potser ens indica l’estació d’autocars, totes les opcions en les quals ja ens hem trobat ens venen al cap.

La conversa transcorre amb el traductor de google i el maps.me, on finalment creiem que entenem que va direcció a Chiang Rai però que s’atura abans. Ens serveix? I tant, portem gairebé dues hores plantats, el nostre record negatiu, fins ara. Qualsevol cosa que ens allunyi de Chiang Mai i ens apropi al destí, ens serveix.

A dalt del cotxe, el silenci és trencat per ratllés i paraules incomprensibles. Un intent de dir-li que un de nosaltres ve d’Argentina, intent que el conductor ens respon amb el seu nom. Entenem que per ell, l’argentí ara es dirà Argentina. Pocs minuts més endavant posa l’intermitent a la dreta i ens fa uns gestos. Merda! Tant a prop anava? Els gestos segueixen i deduïm que ens desviem un moment però després seguim. Ah, cap problema company!.

Anem a casa d’un amic seu a recollir una soldadora i una moladora. El propietari de la casa parla anglès així que, acompanyats d’un cafè estil tailandès, per fi entenem que el nostre amic va a 90 km de Chiang Rai i nosaltres li fem entendre que Argentina és la pàtria, no el nom. L’altra pàtria, Catalunya, aquests dies ho podem dir alt i català sense necessitat de posar Espanya com a intermediari.

Contents, seguim en ruta. El google translate ens ajuda a esquinçar el silenci de tant en tant. A 120 km de Chiang Rai, arriba la segona sorpresa.

– Home.- Llar en anglès, ens diu el Bam. Seguit de gestos de dormir.- Chiang Rai.-Afegeix tot seguit.

Ens tornem a mirar, què diu? Que casa seva està a Chiang Rai? No potser, era a 90 km. Potser diu que parem a casa seva a descansar i després anem a Chiang Rai. Però llavors perquè la parada de descans de fa cinc minuts. Temptats per les diferents anècdotes que hem tingut per Àsia ens llencem a la piscina.

– Ok, ok. Li confirmem.- A veure què en surt de tot plegat. Aquesta frase serà repetida més vegades de les que ens pensem durant les següents hores.

Dit i fet, sortida de l’autovia, poblet petit, camí d’horta i arribem a la “home”. Ens ensenya una habitació per descansar i el bany. Diu que ara torna i quan ho fa, arriba carregat de brioix per esmorzar. Entenem que ha de sortir a fer unes coses però que tranquils que descansem i que ell vindrà més tard.

– Ok, ok. Les nostres mirades es tornen a trobar intentat buscar l’entesa en l’altre.

– Tu has entès alguna cosa? Això és Àsia, eh? Un home s’atura a la carretera, ens porta amb ell i sense gairebé parlar anglès, amb la qual cosa no hem pogut establir cap tipus de relació ens convida a casa seva. No essent poc això, marxa i ens deixa sols. Si surt bé, és per al·lucinar. Si surt malament, tothom ens dirà que som uns boluts. Que quantes vegades ens han dit que no parlem amb desconeguts.- Reflexiono en veu alta, encara amb el pensament occidental hi ha un senyal d’alarma al meu cap.

– Jo estic tranquil. Fins ara només ens han passat coses bones i se’l veu bona gent.-Rebo de resposta.

– Sí, clar com tots els psicòpates. Les frases com “parecia buena persona”, “era el mejor vecino” no s’han fet famoses perquè si…- contraataco.

– A veure què en surt de tot plegat.-La frase del dia.

Passa la tarda i en Bam torna amb el cotxe carregat d’amics. Una dona i tres nenes al darrer de la part de la camioneta i el cap de família de copilot.

– Eh, you! fishing. Let’s go.- Aquestes són les primeres paraules que ens dedica en Tui sense ni tan sols baixar del cotxe.

– Ok, ok. Que bé anem a pescar!

Cotxe i cap al llac. Arribem allí i les dones baixen un tupper amb peix ja cuit i una salsa de bitxo picant. Al llac ens esperen dos amics més que ja tenen les canyes a l’aigua. De pescar res de res. Posen a terra la típica esterilla asiàtica, el tupper amb el peix, la salsa i obren un whisky. A menjar, ens diuen.

Whisky? Fa més d’un any que no en bebem i les nostres reserves de grassa han baixat considerablement com perquè no ens pugi ràpidament l’alcohol. Activem el pla del bevedor conservador. Una mesura d’alcohol per dues d’aigua.

El vespre va passant, el sol es pon darrere nostre pels límits del llac i el peix i el whisky van desapareixent. Les rialles augmenten i les converses on no entenem res es fan menys incòmodes. Dos xampurregen paraules d’anglès però estem al nivell que per entendre “all” ens han de dir Dràcula i fer gestos de morir. Malgrat tot, sembla que l’idioma no és un impediment per ningú. La nit acaba a les 20.00h, “demà hem de treballar”, ens diuen. Ens pregunten si tenim pressa per arribar a Chiang Rai. La nostra resposta negativa els il·lusiona i demà ens diuen que “chicken and mountain”. Si no ho hem entès malament, demà matarem un pollastre i anirem a la muntanya del temple on treballa en Tui. A veure què en surt de tot plegat.

8.00 del matí, comença el dia amb el típic cafè de sobre. En Bam ens diu que ha d’anar a fer unes gestions, que si ens quedem o el volem acompanyar. L’acompanyem. Les gestions consisteixen en resseguir totes les xatarreries de la zona perquè es vol fabricar, pel que entenem, una barbacoa amb un barril. Que equivocats que estem. Passem pel temple de la muntanya a saludar en Tui i cap a casa. En Bam dedica la tarda a treballar en la seva nova “barbacoa” sota la nostra mirada interrogadora. A mitja tarda, per descansar ens senyala la palmera que hi ha l’entrada del jardí i ens fa els gestos de si volem beure suc de coco. La cosa no pot sonar millor, fa cinc mesos que rondem pel sud-est i havíem evitat pagar per un cicoturístic però el que ens ofereix en Bam, supera les expectatives. Escala i cap a dalt, a tallar tres cocos que ens deixa caure a les nostres mans. Escala i cap a baix, a obrir els cocos, a beure i refrescar-se.

Al vespre cauen els amics amb un tall de porc, el fetge, els intestins i una bossa de sang. Comença la preparació d’una estranya barbacoa. En Boil encén el foc dins d’un test, una tècnica que ja havíem vist en altres indrets del país. L’ amic pica la carn de poc ben fineta i la barreja amb sang, tot ben esmicolat i condimentat amb pebre i una barreja d’espècies. Mentrestant, els budells es bullen amb aigua a la barbacoa tailandesa. Torna a sortir la botella de whisky amb les rialles que van en augment davant la nostra cara de sorpresa en veure el menjar. Que coi faran amb això tan picat? La sorpresa no deixa d’augmentar quan veiem que el ronyó, tallat ben fi i els intestins tallats en petit acaben dins el bol de la sang i la carn. I ara què? A menjar ens diuen. Com, així cru? Doncs sí, ens mostren la tècnica, fas una bola d’arròs amb la mà, com una croqueta, que et farà de cullera i cap al bol de la sang. Obres la boca i hi emboteixes l’arròs, la sang i algun bocí que altre de budell. El que sobra dels intestins es barreja amb espècies i cap a la boca, seguint la mateixa tècnica. La nostra integració és celebrada amb un brindis de whisky. El vespre transcorre entre sang amb entranyes i estranyes verdures bullides, amb quatre pollastres lligats que demà han de tenir el seu últim dia per acabar de la mateixa manera que ahir, cap a les 20.00h, demà hem de treballar”, ens diuen. Ens acomiadem dels amics perquè demà en Bam ha de tornar a Chiang Mai i nosaltres hem de seguir la ruta.

Segon dia. A les 7.00 els arriba l’última hora a dos dels pollastres i per esmorzar toca degustar els pollastres més frescos que hem menjat mai. En Bam ens diu si ens va bé anar a Chiang Rai demà, que ell al final no ha de tornar a Chiang Mai avui. Cap problema amic. Mentre ell segueix treballant en el que cada vegada sembla menys una barbacoa, nosaltres traiem les herbes del jardí amb l’ajuda de la seva mare. Hora de dinar, apareixen els amics i surt de nou el pollastre amb l’arròs. Aquesta vegada, no hi ha whisky, massa d’hora potser. Les sorpreses segueixen després de dinar quan en Bam decideix que la seva, ara si que definitivament, no barbacoa està llesta per utilitzar. L’ajudem a instal·lar-la, a netejar la canya de bambú que farà de xemeneia i a omplir el bidó fins al màxim de llenya. Encara no tenim clar perquè serveix aquest artefacte, ja que per sorpesa nostra el foc s’encén a fora, per tant, la llenya de l’interior no es crema mai. Amb gestos ens fa entendre que del bambú, al qual li ha fet dos forats i hi ha penjat unes botelles, gotejarà aigua que utilitzarà com a insecticida. De la cendra, barrejada amb terra i la mateixa aigua, farà ciment i poca cosa més entenem del seu “one, two, three, four, five, six, seven, eight, stop, buuuuf, one, two, etc.” frase que repeteix tres vegades i acompanya amb gestos. Definitivament estem a l’expectativa. A veure que en surt de tot plegat.

El dia acaba en intimitat, de l’intent frustrat d’anar a pescar per causa de la pluja, a l’intent frustrat de fer una truita de patates per falta de patates. Amb deu ous a la cistella, acabem fent croquetes d’arròs i truites a la francesa estil tailandès. La vetllada es remulla amb cervesa, la Chang que a en Bam li agrada més que la Leo. Tanquem la nit amb un interrogatori poc aclaridor sobre l’artefacte del bidó. Segons entenem, el foc, que s’encén fora del bidó ha de seguir cremant durant 8 dies i el fum generat dins del bidó carregat de llenya ha de condensar a les botelles de plàstic lligades al bambú. Aquesta aigua és un insecticida natural que la mare del Bam vendrà a 100Bahts. El ciment casolà a base de cendra, terra i la mateixa aigua del condensat ha de servir per tapar tots els forats que tingui l’artefacte i evitar que el fum s’escapi. Segons ens diu en Bam, aquesta és una prova pilot perquè la seva idea és fabricar més estufes estranyes i vendre-les a 1000 Bahts, tenint un guany de 700 Bahts. Fins aquí anem bé però el “one, two, three, four, five, six, seven, eight, stop” ens segueix ballant una mica, entenem que el procés són cicles de 8 dies però tot plegat ens sembla massa feina, un estri massa gran i masses dies per extreure’n, aparentment, només insecticida natural. Anem a dormir que encara parlem del gran misteri i serà durant dies que en parlarem i segurament ho recordarem cada vegada que obrim la barbacoa argentina.

Marxem d’aquí amb l’experiència de saber com es mata i desploma un pollastre, amb les ganes no satisfetes d’haver pogut anar a pescar, d’un intercanvi cultural dels més estranys que hem tingut fins ara, recordant que per una nit vam estar més a prop de Dràcula del que ens haguéssim imaginat mai i amb la gran incògnita de perquè serveix l’artefacte del bidó. Ara, amb una cosa segura, la gent a Àsia és diferent que a casa nostra.

1 reply »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s