Corea del Sud

Els estudiants coreans

Abans de començar el viatge ens vam descarregar documentals de diversos temes de tots els països que havíem de visitar amb la idea d’anar-los veient durant la nostra estada al lloc corresponent. Per Corea, el tema principal era la Guerra de Corea que més o menys tots sabem que va passar i sobretot com va acabar però buscant per TV3 vam caure en un reportatge que van fer a 30 minuts titulat “El preu de ser els primers”.

El documental en qüestió tracta de la pressió que tenen els escolars per estudiar i ser els primers de la classe, quan van a l’escola primària i secundària i com van a classes extraescolars. El sorprenent és que, almenys a la nostra època, als nostres països anaves a classes extraescolars per dos motius o classes de reforç i repàs o classes per millorar l’anglès i/o la música, dues de les assignatures amb les quals els nens catalans i els argentins surten menys preparats. En canvi, a Corea van a classe de matemàtica aplicada o d’ampliació de ciències i llengües estrangeres. Evidentment també a classes d’anglès, amb professors natius, una altra diferència al nostre sistema educatiu. Amb això no volem dir que nosaltres sortim molt preparats d’aquests temes, al revés, a nivell escolar, no en tenim ni idea, d’aquests temes!

Aquests nens surten del cole a la tarda, van a les classes d’ampliació de coneixement, arriben a casa cap a les 22.00 i encara han de sopar i fer els deures, abans d’anar a dormir. El temps per jugar no existeix ni entre setmana ni gairebé els caps de setmana. Aquest és el preu de ser els primers. El tema ens va impactar força i ens va generar dos tipus de preguntes. Una que només ens podien respondre els coreans i l’altra més general i que sempre que fem genera un debat llarg entre els oients.

La primera és si això és una cosa poc generalitzada, que la televisió ha tret de context i que ho han aprofitat per fer un documental sensacionalista o si és una cosa comú i que passa a totes les famílies, les adinerades i les de classe treballadora. Durant la nostra estada a Gwangju, vam tenir la sort de conèixer un noi jove, arqueòleg que acabava d’obrir un hostel i tenia des de feia temps una botiga de roba de motos. En veure aquesta diversitat de negocis li vam preguntar com és que un arqueòleg ha acabat essent un empresari i que si el que havíem vist en el documental es podia generalitzar i ens va contestar categòricament que sí. En Gyu ens va dir que a casa seva el van obligar a estudiar una carrera, perquè si no, no quedava bé socialment i que ell havia estudiat tant com les nenes que mostraven al 30 Minuts. Davant la nostra cara de sorpresa, ens va preguntar com funcionava als nostres països i quan li ho vam explicar, gairebé va quedar tant sorprès com nosaltres. Llavors va optar per trucar un amic seu que parla el castellà. Així que ens vam entaular per segona vegada aquella nit, ara amb ell i aquesta vegada en lloc de truita de patates i aletes de pollastre i hi havia damunt de la taula botifarra coreana, noodles i altres delicies. En Pavac, ens va dir que ell havia estudiat espanyol perquè el seu tiet era traductor de diccionaris i volia que ell seguis la professió però és clar, s’adonava que era una professió en perill extinció. En Pavac estava preocupat perquè “ja” tenia 25 anys i no tenia una feina estable. Ens va comentar que havia treballat un temps a Samsung però després ho va deixar per anar a Xile a practicar el castellà i perquè havia conegut una noia per internet, que ara era la seva xicota. A Xile hi va estar una temporada però com que no parlava correctament el castellà, va tornar a Corea i ara a Corea no trobava feina perquè havia deixat una feina a Samsung, una de les empreses més prestigioses del país i això no quedava bé al seu currículum.

En fi, que ell estava tan sorprès que nosaltres haguéssim deixat les nostres feines estables a Argentina per viatjar; com nosaltres de que ell no trobés feina. Per tal de poder entendre’ns una mica millor, va trucar a la seva xicota xilena perquè ella havia viscut una temporada a Corea i ens podria explicar que passa a Corea amb l’estudi i les feines. La conclusió és senzilla, si bé la implementació no tant. El resum de tot plegat és que Corea del Sud no té recursos propis, no té petroli, no té minerals, no té turisme, no té res del que genera diners en un país, de fet, la majoria coneix Corea, després del Mundial de Corea i Japó o per ser la “Corea Bona”. L’únic que té Corea del Sud és el capital humà, els seus habitants i per tant s’han de preparar per ser els millors, de manera que les seves empreses siguin reconegudes en l’àmbit mundial i les seves fàbriques fabriquin productes de primera qualitat. Per això la universitat té un nivell molt alt.

Per tal d’aconseguir aquest nivell, la feina de professor és una de les més prestigioses del país, els professors i professores són els millors de cada classe perquè si han d’educar i culturitzar les futures generacions, ells han de ser els primers en les matèries a ensenyar i en habilitats socials. Per tal de motivar als joves a estudiar, el professorat és una de les professions més ben pagades i els millors dels millors són els encarregats d’ensenyar a la pròxima camada de professorat. El sistema educació a Corea no és dels millors del món, dista molt del cas de Finlandia on s’educa, gairebé, de manera personalitzada a cada nen. A Corea s’educa a base de pressió i de diners gastats dels pares en classes particulars o acadèmies d’ampliació de coneixements, ja que asseguren que l’educació bàsica no és suficient per entrar a una bona universitat. El progrés social i econòmic de Corea està basat en l’educació, malgrat que l’estat no ajuda el suficient, les famílies han entès que l’únic que els poden donar als seus fills i a les seves filles és una bona educació i per això els han de pressionar perquè siguin els primers.

En resum, us recomanem veure el documental coreà, deixant a fora els prejudicis i la nostra manera d’encarar el món. L’exercici és difícil perquè de seguida tendim a pensar que els nens i nenes de Catalunya son més feliços perquè juguen o que els nens coreans reben una pressió que molts de nosaltres no rebem ni a la nostra vida d’adults però aquí no es tracta de decidir quin mètode és millor que l’altre sinó d’analitzar les coses bones de cada un per intentar fer-ne un de millor. És bo que nosaltres els inculquem als nostres nens que l’important és participar i no guanyar o és millor que els ensenyem que per aconseguir alguna cosa, hem de ser els primers i que ser els primers comporta un esforç i un sacrifici? Aquesta és la nostra segona pregunta, la que sempre genera polèmica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s