Com sobreviure turísticament a Àsia

Bagan (Myanmar) – Com fer que Bagan no sigui la ciutat més cara del vostre viatge

Bagan és una ciutat de la regió de Mandalay famosa pels seus temples que es van anar construint quan fou capital del regne de Pagan entre els segles IX i XIII. Fins aquí arriba el típic que expliquem de qualsevol ciutat perquè pel cas de Bagan no us volem dir quins són els millors temples, ni els temples “perduts”, ni tot allò que és fàcil trobar per internet. Tampoc us volem explicar com visitar-los, on dormir, ni on menjar. El que volem és explicar-vos el que nosaltres no vam saber trobar per internet. Així que per Bagan, farem una excepció al que anem fent a F&M i en lloc d’explicar la història de la ciutat, què visitar i fer el particular Hauries de Saber, anem directe a fer una de les entrades de “Pressupost Motxiller” i us explicarem uns quants trucs.

Volem que us quedin clares tres coses, la primera és que no cal pagar l’entrada a la ciutat antiga, la segona és que amb una moto elèctrica es pot visitar tot amb un dia i la tercera és que si us voleu quedar a dormir, hi ha molts llocs on acampar. Nosaltres no vam acampar, vam viatjar amb autocar, de nit cap a Mandalay però els terrenys per anar i plantar la tenda, no us els acabareu. Dit això, Bagan, és molt més barata del que llegireu per internet i per les guies de viatge. Fet que us pot ajudar a decidir quants dies estar a Bagan, ja que, seguint aquests trucs, us estalviareu més de 40 dòlars per persona i dia.

Nosaltres vam arribar amb tren, procedents de Yangon. Aquest ja és un truc, ja que els autocars arriben a la matinada i els taxistes us perseguiran i fins i tot es posaran violents (o això ens han dit i hem llegit). En canvi, com que amb tren viatgen més locals que turistes, no trobareu tants taxistes “violents”. De l’estació de trens cap a la ciutat, tenim dues opcions clares, una és anar a la carretera i intentar fer autoestop i la segona, si no hi ha sort amb el dit, és caminar i agafar un camí secundari que porta a la ciutat i que ja està, fins i tot, marcat al maps.me. A nosaltres la jugada ens va sortir perfecta perquè al cap de 5 minuts de caminar amb la motxilla vam veure una camioneta parada al costat que ràpidament van acceptar portar-nos fins al centre de la ciutat nova, sense ni tan sols, veure el punt on es pagava l’entrada. A més a més, l’experiència va ser ben divertida, vam revolucionar la caixa del camionet. Després de treure’ns les sabates i d’ajudar-nos a pujar les motxilles, tothom es va voler fer fotos amb nosaltres, enriute’n tu de la Shakira i el Pique.

El que sí que heu de tenir en compte és que als temples més turístics hi ha vigilants. La nostra estratègia estava pensada feia dies, no era una jugada ètica però sí que va resultar ser efectiva. Tan aviat com ens van demanar el tiquet, vam buscar-lo a la motxilla i ens vam fer els sorpresos de no tenir-lo. “És clar, el té la teva germana!” vam dir amb veu alta i en català, com si haguéssim caigut en l’error en aquell precís instant. Li vam explicar a la noia que se l’havia quedat la meva germana i que ens havíem separat a l’hora de dinar perquè ells volien descansar una mica. L’única pregunta que ens van fer, va ser quan ens havia costat el tiquet. Pels volts dels 20 dòlars, vam respondre. La segona cosa que vam fer, en un altre temple, va ser preguntar a una parella d’argentins quan els hi havia costat, on l’havíem comprat i si els hi havia venut un home o una dona. Però mai més ningú ens va tornar a demanar el famós tiquet. La informació del preu actualitzada la trobareu a qualsevol blog. Perquè no vam pagar l’entrada? Serem sincers i no caurem en allò de “com que el país és corrupte, no volem col·laborar”, mentida! No la vam pagar perquè vam trobar la manera de no pagar-la i punt.

Llogar una moto elèctrica no és gens difícil, a tot arreu en lloguen. Per exemple, nosaltres vam caminar fins a Lan Ma Taw Road on hi ha la botiga Ei Shwe Khaing i allí mateix, el preu que ens van demanar era el que havíem trobat per internet, com a referència, 6000 kiats (preu total perquè van sense gasolina). A més a més, ens va donar aigua calenta per fer un cafè que portàvem en sobre i ens va guardar les motxilles fins a l’hora de marxar.

Una manera de fer-ho més òptim és que si et vols quedar a dormir, llogues una bici per dos dies i per 2.000 kiats per persona i així pots acampar a la vora d’algun temple allunyat.

La propietària de la botiga on vam llogar les motos, encara ens va fer un preu pel bitllet de l’autocar cap a Mandalay, més barat que a l’estació d’autocars i ens va deixar esperar allí, mentre ens va permetre carregar el mòbil. Però si ho voleu fer bé, sapigueu que hi ha un tren que va cap a Mandalay, molt més barat i és que el tren, si aneu amb temps, ha de ser la vostra única opció de transport per Myanmar, un autèntic regal i una experiència com poques pel sud-est. El tren surt a les 4.00 am i costa 1.200 kiats i per domir, doncs a l’estació. L’últim autocar surt a les 20.30 però costa 9.000 kiats, és més ràpid però costa molt més. En aquest punt, si haguéssim encarat Myanmar sense data de sortida, haguéssim agafat el tren, fent dit fins a l’estació o caminant els 5 km que separen l’estació de trens del centre. Però com que tenia una ruta mínima i optimitzada per no gastar més del compte, vam optar per l’autocar que a més a més, ens passava a buscar per la botiga de la senyora i a sobre vam aconseguir que ens deixés a l’estació de trens de Myanmar. Més car, però més òptim, malgrat tot, a tornar-ho a fer avui, aniríem amb tren). És cert que amb l’autocar, a Mandaly s’arriba de nit però et deixa a l’estació de trens, si vols, i allí mateix podeu posar l’aïllant a terra i sumar-vos a dormir a tota la gent que espera algun tren que surti de matinada. La combinació perfecta pel nostre camí mínim, era que l’autocar arriba a la 1.00am a l’estació de trens de Mandalay i hi ha un tren cap a Hsipaw a les 4.00 am del matí, no perdem gens de temps.

Els horaris de l’autocar cap a Mandalay són a les 6.30, 8.30, 11.00, 12.30, 14.30, 16.30 i 20.30 i el viatge tarda unes 5 hores.

Per menjar, als preus de Mandalay no hi ha secret, on vulgueu. Al carrer principal hi ha un parell de llocs però vigileu que us posaran “tapes” i us les cobraran. A la nit, aneu a la plaça que divideix els dos carrers principals i busqueu una noia que fa noodles boníssims per només 500 kiats.

Dit això, les nostres despeses a Bagan van ser de 6.000 kiats per la moto elèctrica a dividir entre dues persones, 9.000 kiats per cap per l’autocar (però sabent-ho bé hagués sigut 1.200 kiats pel tren), 500 kiats per cap per sopar i 3.500 kiats entre dos per dinar. Amb aquest preus, estalviant-nos l’entrada a la ciutat i el dormir, encara ens vam poder permetre fer un cafè de 300 kiats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s