Històries per dormir tranquil

L’última moto a Laos

La primera moto que vàrem conduir a la nostra vida va ser a Lombok, Indonèsia i el quart i últim dia de conducció, vam caure, res a 1 km/h, en un tram en obres amb molta arena, de la manera més ximple possible però el plàstic de la moto aixafat, una llum trencada i el meu braç tot rascat, superficialment, però rascat. La segona moto va ser per Bali i també, en un camí de pedres, em va patinar la roda i cap a terra. Aquesta vegada ni la moto ni jo, ens vam fer, pràcticament, res. La tercera vegada va ser Laos i vam decidir que seria l’última.

A Pakse vam llogar una moto per anar a recórrer els famosos voltants, amb les plantacions de cafè i veure alguna cascada. La ruta era triada, una ruta circular de dos dies. La primera parada estava clara, seria en una de les cascades, en teoria la més espectacular, per decidir si valia la pena pagar l’entrada de més cascades o no. El que no ens esperàvem és que no hi arribaríem mai. En desviar-nos de la carretera principal, plena de forats però asfaltada, ens vam posar en un camí de cabres i en baixada, un perill per algú amb la nostra experiència motera.

Evidentment, vam patinar i caure. Nosaltres en vam sortir molt ben parats però la moto, no tant. Si bé, no tenia res de plàstic xafat, se’ns havia trencat un ferro d’on es posen els peus i encallava l’engegada. Mentre desfèiem el camí, direcció a la carretera, empenyent la moto, va parar un noi francès, i ens va intentar ajudar però la cosa necessitava un mecànic. Així que en sortir a la carretera i després de preguntar a diverses persones, ens vam encaminar cap al taller més proper, on només de veure’ns ja se’ls hi va escapar la rialla. Érem un blanc perfecte, turistes que no estan acostumats a portar moto i que tenen dòlars per pagar. Després de mirar-se la moto, van intentar arreglar el pedal a base de força però el ferro va cedir i es va trencar. Sense dir-nos res, van encendre la màquina de soldar i ens van soldar el ferro. Mentre ells treballaven nosaltres debatíem quan ens hauria de costar la reparació. La jugada estava clara, els demanaríem el preu i arreglaríem el que consideràvem un preu just, ja que a aquelles alçades del viatge, ja teníem una idea de quan ens hauria de costar. Estàvem disposats a lluitar contra la condició de blanquets-amb-dòlars. Quan van acabar i els vam demanar el preu, ens van sorprendre el dir que “res”. Això estava fora de tot pronòstic i més tenint en compte les experiències socials que portàvem per Laos. De tota manera, els vam donar diners, el que havíem acordat pagar entre nosaltres, ja que havien gastat temps i material per soldar i a nosaltres ens havien fet un gran favor, ja que sense la seva ajuda, no haguéssim pogut tornar a lloc.

Després d’aquesta experiència i sense tornar a temptar la sort, vam decidir que s’havien acabat per nosaltres els camins no asfaltats i que com que també ja estàvem cansats de veure cascades i pagar l’equivalent a 1 ó 2 dòlars per veure com l’aigua cau des d’una roca, s’havien acabat per nosaltres les cascades al sud-est. Així que vam seguir una mica més carretera enllà, buscant els famosos camps de cafè i gaudint del paisatge. Arribats en un punt, sense trobar les espectaculars plantacions que et venen a les guies, vam decidir que podríem canviar l’objectiu de la sortida i tornar enrere per intentar visitar una fàbrica cafetera. Així que gir de 180 graus a la carretera i tornada cap a la ciutat.

Quan vam arribar a la fàbrica ja era tard i tal com ens ho va confirmar el vigilant, no quedava ningú que ens pogués atendre i portar-nos a visitar la fàbrica. Malgrat demà ser dissabte, ens va dir que si hi anàvem a les 8.00, potser hi hauria algun enginyer amb el qual podríem parlar i que segurament, ens faria un tomb per la planta industrial. Perquè no intentar-ho, encara teníem la moto fins a l’endemà i podia ser un gir interessant, veure una fàbrica a l’Àsia.

La pròxima etapa lògica era tornar a la ciutat i buscar algun lloc per dormir, però com que portàvem la tenda campanya a la moto i estàvem al camp de Laos, vam decidir que boscaríem un lloc per acampar per allí. Abans de tot, calia sopar, ja que no seria la primera vegada, que buscant un lloc per dormir, després ens quedàvem sense sopar, per no deixar la tenda o quedar malament amb la persona que ens deixava estar al seu terreny. Vam trobar un restaurant de ruta, on feien un bon plat de noodles, al preu adequat, i on es van sorprendre de veure una moto amb dos turistes que els demanaven amb gestos per menjar. Acabats de menjar i feta la xerradeta amb la senyora de la casa o més ben dit, fet l’intercanvi cultural dels gestos amb la senyora, li vam demanar si podíem acampar al costat de casa seva, al·legant que es feia fosc i que ens feia por la carretera. La carretera estava plena de forats, asfaltada a trams, els cotxes al sud-est corren molt i ja ha quedat clar que nosaltres érem més perillosos amb la moto, que la formiga atòmica. La dona no ens va posar cap problema però en sortir el seu marit, ens va dir que no, que tiréssim uns quilòmetres més enllà i que ja arribaríem a la ciutat.

Amb el cap baix, vam seguir direcció a la ciutat, sense veure més enllà d’un pam de distància i complicant-se l’acció de buscar un lloc per acampar perquè ja no es veia res de res als costats sense il·luminar, però pel camí vam veure una casa amb un ampli pati i una caseta de vigilant a l’entrada. Així que vam decidir provar sort. El vigilant ens va indicar amb gestos que ho havíem de preguntar a uns homes que estaven al porxo, sopant, a terra. Només quedava un obstacle per la salvació de la nostra nit, parlar amb els 4 homes, o entendre’ns amb gestos perquè cap d’ells parlava anglès, tret d’algunes paraules.

El xalet era les oficines d’una empresa constructora, el pati era el garatge de les màquines de treballar i els quatre homes eren els enginyers encarregats d’arreglar la carretera, per la qual circulàvem. Això ens van explicar mentre ens invitaven a unir-nos al seu sopar, després d’entendre perfectament els nostres gestos de “fosc”, “carretera trencada”, “moto a terra” i lligar cap en veure la nostra tenda d’acampada. De seguida ens van ensenyar un racó on plantar la tenda i ens van oferir cervesa a l’estil Laos, amb gel. La nit va anar passant ben entretinguda, conversant amb ells i acceptant el cafè de l’endemà al matí.

Així que aquesta vegada, el títol de l’apartat, Històries per Dormir Tranquil, és literal, ja que vam dormir d’allò més tranquils en un pati d’una empresa amb vigilant. I confessem, aquí, que no va ser l’única empresa on vam dormir, a Filipines, ho vam fer a les oficines governamentals dels enginyers, i parafrasejant l’enginyera en cap, serà la connexió entre enginyers el que ens va portar allí i a Laos.

També hem de confessar, que al final, no va ser l’última moto que llogaríem en el que ens quedava de viatge però sí, que l’última vegada que cauríem.

Per acabar la història, mai vam entrar a la fàbrica de cafè. Si bé ens vam aixecar i vam anar-hi a les 8.00, el vigilant del dissabte, després de parlar per telèfons, ens va transmetre que el director estava treballant a la ciutat, que si hi volíem anar, ens esperava. Però ja no teníem temps d’anar a Pakse i tornar, havíem de tornar la beneïda moto. Així que vam acabar parant a una plantació local i familiar, on ho tenen molt ben muntat, menys el parlar anglès.

Categories:Històries per dormir tranquil, Laos

Tagged as:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s