Històries per dormir tranquil

Viatjant guiri amb xines

Encara avui no sabem com vam entendre tan malament l’oferiment d’anar a veure unes plantacions de te amb una mestra del te i acabar en un viatge organitzat per xinesos i dirigit a xinesos. Això sí, sense semblar flower powers de la vida, l’experiència va ser d’allò més gratificant, no per la butxaca, ja que amb 5 dies ens vam polir el pressupost de gairebé un mes de viatge però també em de dir que potser aquest daltabaix econòmic ens va ajudar a encarar d’una altra manera el viatge, pensar alternatives per no gastar tant i acabar evolucionat el Fuet, Mate i Arròs al que ha sigut  amb el Pressupot Motxiller per Àsia i, sense semblar flower powers, estem molt orgullosos de totes les anècdotes que ens han sortit. De fet podríem dir que sense el Viatjant guiri amb xines, segurament avui no existiria l’apartat de Històries per Dormir Tranquil.

Tot va començar en la segona parada que feiem per la Xina, estàvem a Hohhot, la capital de la Mongòlia Interior on vam fer un dels millors CS que hem fet mai. La nostra amfitriona ens va proposar anar a la botiga d’una amiga seva, que ven te i aquell dia feia una degustació. Allí va ser la primera vegada que ens vam adonar que a la Xina, a diferència del Japó, no hi ha una cerimònia del te. De fet, allí vam poder contrastar les dues versions, ja que la Noi va fer tes xinesos i un de japonès, amb tot el ritual, que dies més tard, constatariem al país nipó. Parlant com podíem, el poc xines que sabem i sobretot amb els gestos o el que ens podien traduir un parell de convidades que hi havia ens va anar explicant l’art i la cultura del te.

La vetllada va anar molt bé, tant que ens van proposar acompanyar a la propietària del negoci i a la seva ajudant a un viatge que faria per la Muntanya Groga, a Huangshan, a veure plantacions de tes. Nosaltres no ens ho vam pensar dues vegades i emocionats per poder visitar plantacions de te de la mà d’una experta vam acceptar l’oferiment. La cita era a tres dies vista i quedaríem a l’estació de trens de Huangshan, on hi arribaríem en tren, desde de Pequin. La Noi ens vindria a buscar i a partir d’allí començaria la nostra descoberta de camps, pagesos i olors de tes. O això ens pensàvem…

Els cinc dies d’exploració van començar com havíem planejat, amb la Noi esperant-nos a l’estació de trens però a partir d’aquí res seria com ens ho havíem imaginat. Ens va portar a un hotel de 4 estrelles, vam esmorzar en un buffet lliure el que no havíem menjat en els tres mesos que portàvem de viatge i ens van pujar en un miniautobus amb 6 xineses més i un guia xinès. Elles totes equipades, amb les maletes, els coixins per dormir durant els trajectes i el mòbil incrustat a la mà, ell tot fashion amb el seu tallat perfecte, les seves ulleres de Tom Cruise a Top Gun i la seva xupa de cuir. Les nostres cares de sorpresa no podien ser-ho més. No paràvem de preguntar-nos on ens havíem embarcat i quan ens costaria el malentès.

La primera parada va ser per visitar un poble turístic, dels que has de pagar entrada per passejar-lo, la segona a un restaurant on ja estava el menú organitzat i la tercera a un altre hotelaco a la vora del llac, el qual navegaríem a la tarda amb una llanxa per guiris. Sincerament, no podíem estar més desil·lusionats, estàvem fent el típic viatge que odiem i que evitem a tota costa. De tota manera només teniem una opció: “Carpe Diem” o “De perdido, al río”. Així que vam canviar la mentalitat i ens vam dir “que coi, gaudim de l’experiència de fer un viatge amb xinesos, pensat per xinesos i organitzat per xinesos, també això és una manera d’entendre la seva cultura i la seva manera de ser” i la veritat, que va ser un encert. Aquells cinc dies vam aprendre més de la manera de ser dels xinesos del que aprendríem la resta dels dies que passariem al país de la seda. Aquells cinc dies vam gaudir de la generositat i amabilitat, vam constatar la necessitat de mòbil i de xarxes socials, vam aprendre com són les seves relacions, quin humor tenen i de la manera de fer del xinès, però sobretot vam ser conscients que viatgen, com pensen i que són iguals viatjant pel seu país com per la resta del món. Realment són una cultura diferent de la nostra.

El que sí que és cert, és que el viatge, sempre rodava al voltant del te, de fet, les noies amb les quals compartíem el viatge eren un grup d’amigues unides per l’amor al te. Una de les tardes, la Noi va fer una degustació de tes i un altre dia vam anar a una plantació de te i vam fer d’autèntics xinesos, és a dir, l’experiència completa; collir el te, processar-lo, coure’l i beure’l. Sí, ho sé, vam pagar per collir “peres”! Ja ho hem dit, aquell viatge ens va obrir els ulls…

A nivell personal hem d’afegir que aquells dies ens van servir per tastar coses que no haguéssim sapigut ni que existien. Vam menjar sempre de restaurants de plats i platets on hi havia de tot per tastar, fins i tot el dia de la plantació de te vam menjar en una casa de pagès a l’estil xines, tant local que era la familia del guia, amic de la Noi. Els extres de menjar, és a dir, snacks, golosines i altres coses que no estaven incloeses al paquet del viatge, les nostres amfitriones no dubtaven a comprar-ho per que ho poguessim provar. Fuites, gelets, canyes de sucre, refrescos, sucs, etc. Estaven al·lucinades que sempre volguéssim provar-ho tot i encara ho estaven més que ho trobessin tot bo. També se les veia encantades que sempre estiguéssim disposats a escoltar coses de la Xina, de la seva vida, de la seva familia o preguntessim coses tant sensilles com perquè reien quan diem “liù liù” o que al contar posessim els dits de la mà diferent. No sempre les converses eren fàcil però almenys tots feiem l’esforç per entendre’ns ni que fos amb gestos o el meravellós WeChat.

Aquells dies vam corroborar que els xinesos són consumistes en sèrie, tant econòmicament com fotogràficament. A qualsevol racó on hi havia alguna cosa per comprar, elles feien cua i qualsevol moment i lloc era bo per una autofoto, encara que fos elles i una paret. Evidentment tota foto anava directament a les xarxes socials i és que a la Xina, tenir internet és més barat que un plat d’arròs. Les nostres acompanyants no podien entendre que no ens féssim tantes fotos com elles i molt menys que no traguéssim el mòbil, pràcticament en tot dia, de la motxilla. Suposo que per elles també va ser una descoberta cultural, tot i que reconeixem, que no som una bona mostra occidental. Em sembla que sumant les fotos de l’any de viatge, no n’hi ha tantes de nosaltres dos com en aquells cinc dies de viatge guiri..

Perquè mira que va ser guiri, la cosa. A part del tomb al llac amb la llanxa, que només va servir per augmentar les gigues dels seus àlbums virtuals, també vam pujar la Muntanya Groga al més pur estil guiri, si bé caminant, ens haviem de parant a fer fotos de grup cada dos passos i evidentment, menjant al restaurant de dalt de tot. Per sort, no ens vam quedar a dormir allà. I si no hagués estat perquè una tarda vaig entendre que la teníem lliure, haguéssim acabat anant a jugar al golf. Mare meva! Quina confusió que vam fer el dia que vam entendre que aniríem a visitar plantacions de te i parlar amb els pagesos per fer negocis i gairebé vam acabar jugant a golf a la Xina.

Categories:Històries per dormir tranquil, Xina

Tagged as:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s