Hauries de Saber per Àsia

Els nens monjos

Anar a viure a un temple budista, sotmetre’s a les pràctiques de la religió i seguir una vida sense luxes és una de les poques opcions que tenen els nens de Laos i Cambodja de poder estudiar. Almenys ells tenen sort, moltes nenes, no tenen aquesta opció.

Concretament en aquests dos països del sud-est asiàtic, que tenen pràctiques molt semblants entre ells i la frontera és més política que cultural, crida l’atenció quan entres en un temple veure-hi nens. Alguns d’ells juguen, d’altres estan assentats en rotllana fent deures i alguns van en grup cap al pròxim edifici a fer classes però tots ells tenen el cap rapat i porten la vestimenta taronja típica del monjo budista.

La vida del monjo nen la vam conèixer a Laos, de casualitat. La idea ens la va donar un topògraf que ens havia recollit fent dit i que ens va portar a Vientiane fins a Thak Het. Ell ens va dir que no tindriem problema per acampar a Laos, de fet ja ho haviem fet demant permís en un jardí privat a Luang Prabang i fins i tot ens va encoratjar de provar de demanar-ho en un temple i ens va assegurar que no creia que hi hagués problema del fet que una noia hi dormís.

Així que ho vam provar, vaig entrar a un temple budista i la feina va ser meva per trobar un adult a qui preguntar-li si podíem quedar-nos a dormir. Veníem de Tailàndia i havíem entrar a infinitat de temples, sempre trobant-nos sempre monjos adults. En aquesta ocasió estava ple de nens. Després d’anar preguntant als més grans i, sobretot, als que tenien menys vergonya, em van dirigir cap a un monjo adult que quan va entendre que li demanava per dormir i que portàvem una tenda i va comprendre que li deia de veritat, va acceptar sense problemes que muntéssim la nostra tenda al recinte del temple. Quan vaig anar a buscar les coses i vam tornar, ja hi havia nens que netejaven el lloc on havíem d’acampar i de seguida vam estar envoltats de petits monjos que miraven encuriosits la nostra casa. Amb la tenda muntada i una dutxa, ens vam asseure en una de les taules del patí, conscients que érem el centre d’atenció del temple. A poc a poc, van anar venint nens, alguns preguntant-nos frases típiques en anglès, altres només per mirar-nos i xafardejar entre les nostres coses, fins que ens vam adonar que tots portaven una llibreta a la mà i que ens la volien ensenyar. El que hi havia a les seves fulles eren les classes d’anglès que rebien al mateix temple. Així va ser com vam anar coneixent com és la vida dels nens de poble a Laos, com s’han de traslladar a la capital per poder estudiar i com han de passar pel període de novicis monjos per facilitar les despeses d’educació a casa seva. Molt pocs d’ells acabaran essent monjos, ja que alguns voldran seguir estudiant i d’altres hauran de tornar a casa seva per ajudar.

Veien l’interès que posaven en l’anglès, un va perdre la vergonya i ens va demanar si li podíem explicar una cosa que no havia entès a classe. Així va ser com ens vam convertir, per segona vegada durant el viatge, en professors d’anglès improvisats. Al cap d’una estona hi va haver canvi d’alumnes, els nens més petits que ens havien envoltat s’acomiadaven perquè tenien, precisament, classe d’anglès però sense donar-nos descans se’ns van apropar els més grans, que sortien de classe. Aquests amb una mica menys de vergonya i un nivell d’anglès una pèl més alt, ens van explicar que s’aixequen a les 4.00am per resar i recollir les seves coses, després surten a beneir les ànimes de la gent i a guanyar-se el menjar, gairebé literlament. Aquí els nens tornen amb les seves cistelles plenes de golosies, llibretes i llapis. Després s’acaben de preparar per anar a classe i entre classe i classe toca fer els ritus sagrats.

L’on demà al matí, mentre ells tornaven de resar les ànimes, nosaltres acabàvem de recollir la nostra tenda i tal com entraven els nens, al veure’ns, venien a acomiadar-se. Fins i tot, algun d’ells va voler compartir el que havien aconseguit mentre nosaltres encara dormíem. Malgrat dir-los que era per ells, que moltes gràcies, però que s’ho havien guanyat, no hi va haver manera, així que vam marxar amb una bossa carregada de golosies, que per ser sincers, a aquelles alçades del viatge ens va semblar un molt bon regal.

Aquest sistema d’intercanvi de casa, menjar i educació a canvi que els nens cuidin el temple i s’endinsin a la religió budista de ple, pot semblar adoctrinador, però per una altra part és una molt bona solució al problema de l’educació. D’aquesta manera molts nens poden accedir a tenir una formació gratuïta i a part heu de pensar que a Laos i a Cambodja la gran majoria de la població és budista i per tant, per ells és un honor haver pogut rebre la formació i l’educació de part de monjos o de joves que ofereixen el seu temps lliure er fer de professors en aquells temples on ells abans havien sigut estudiants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s