Històries per dormir tranquil

La nit que vam dormir a una comissaria de Myanmar

La primera nit a Myanamar, vam acabar en una comissaria. Així tal com sona, la primera nit a Myanmar és el que va passar.

A aquestes altures del joc, ja es sapigut que sempre busquem una alternativa al pagar l’allotjament, una de les despeses més altes quan es viatja. Generalment acampen, a vegades dormim en McDonald’s 24 hores i altres en estacions de trens, autocars o aeroports. Quan acampem, a vegades demanem permís per fer-ho en jardins de cases, en escoles, en alguna oficina i fins i tot en monestirs. Altres vegades busquem un racó mig amagat en una alguna muntanya o bosc i allí passem la nit.

Haviem llegit que a Myanamr no és possible que els locals t’allotgin i que no és possible acampar. Els allotjaments més econòmics no baixen de 5U$D per persona i a vegades l’opció més barata arriba a preus de 15 dòlars l’habitació doble, sense luxes.

Malgrat tot,  vam voler probar la primera nit. Vam arribar a Yangon, després de 10 hores d’autocar des de la frontera amb Mae Sot, a Tailàndia. En fi, que l’estació d’autocars està a 21km del centre de la ciutat i a aquelles hores, vora les 20.00 ningú ens volia dir quin autobús ens portava al centre i la única opció, aparent, eren els taxis. Opció invàlida per nosaltres, sobretot quan veiem que hi ha autobusos.

Insitents amb la nostra manera de viatjar, se’ns obrien dues alternatives: acampar o dormir a l’estació de trens o aeroport que només estava a 5km.

La primera intenció va ser probar l’opció elegant: demanant permís per acampar en un temple o al pati d’una oficina, opcions en altres països que ens havien anat d’allò més bé, no només pel fet de fer-ho gratis, si no per la interacció amb la gent. Tal com haviem llegit, a Myanamr no va ser possible.

Ens quedava l’opció de l’estació de trens o de l’aeroport. Així que ens vam posar a caminar salvant la distància de 6km que ens separava de l’aeroport i pel camí també ens trobariem l’estació, així que teniem dues opcions més.

Quan vam veure l’estació ens vam adonar que no seria possible, massa petita i massa gent sorpesa de veure dos blanquets amb motxilles per allí. Desprès de parlar amb dues persones, respondre el que feiem allí i l’intercanvi típic de paraules, vam decidir seguir camí de l’aeroport. El que no ens esperàvem és que pel camí no vam poder evitar una petita comissaria de barri. Ens havien posat a la boca del llop.

On aneu? Ens van preguntar sorpressos els policies però no menys que quan els vam respondre que a l’aeroport caminant. Amb la mosca darrera l’orella, ens van fer entrar a la caserna, una sala en forma de L amb dos portes ben tancades. A la sala principal hi havia el comissari assentar al final d’una taula plena de papers. El tal comissari, un home de mitjana edat, repantingat a la cadira, ens contemplava amb la clàssica mirada de superioritat, amb la boca i les dents vermelles com si algú li hagués pegat un cop de puny, escopinant sang al terra i amb cara voler anar a dormir.

L’home que ens havia fet entrar era de mitjana edat, prim i amb cara de ser el poli bo de la pel·lícula. Aquest ens feia de traductor, malgrat no tenir un bon anglès. Concient d’això ens va fer escriure en un paper la resposta a la pregunta d’on anem, perquè es devia pensar que no ens entenia quan li contestavem, una vegada i una altra, que anàvem a l’aeroport. En veure que escriviem a l’aeroport, ens va doblar la aposta amb la pegunta d’on dormiriem. Mateixa resposta, a l’aeroport. Una mitja riatlla li va apareixer, no sabem si content amb el seu anglès perquè això és el que havia entès o perquè la resposta li va fer gracia en si mateixa.

El comissari ens seguia mirant, mastegant algo que escupinava al terra. De seguida ens vam enrecordar de les fulles de que mastegaven a Filipines i que els pintava la boca i les dents de color vermell. En aquest cas, ell estava mig adormit com a conseqüència de les fulles que mastegava i que escupinava, continuament a la paperera que tenia al costat, tal com ens va mostrar més tard.

Els vam explicar que haviem arribat feia poc, que el centre, on hi ha un hotel per 5U$D cadascú quedava lluny, que els taxis ens demanaven més diners perquè som estrangers i que viatgem amb pressupost baix, per tant no ems podem permetre’ns luxes. Una altra vegada va sortir la cara de sorpresa que aquesta vegada vam entendre fàcilment, tal com ens van confirmar al dir-nos que essent estrangers com potser que no tinguessim diners.

– En tenim però si paguem el que ens demanen per dormir aquí, no podem viatjar tants dies com voldriem i el taxi ens fa ràbia que ens robi. – Els vam contestar posant la nostra millor cara de preocupació però semblava que no els convenciem gaire bé.

Al paper traductor ens van fet anotar el nostre nom i finalment ens van demanar el passaport. Després de mirar-se’l més estona del que semblava coherent ens van fer preguntes sobre la data d’entrada al país, el nostre nom i número de pasaport i altres qüestions bàsiques. El silenci envoltava l’habitació mentre el traductor ens fotocopiava el passaport i el comissari ens mirava interrogadorament, mastegant i escupinant les herbes. La tensió anava pujant. En aquell punt, ja teniem clar que estàvem fitxats i que aquell paper escrit, amb la nostra lletra, era la nostra declaració.

Tornem-hi, on passareu la nit. Mateixa pregunta, mateixa resposta. Mateixa riatlla, mateix silenci, mateixa mirada de pocs amics del comissari, que seguia repantingat a la cadira a l’altra punta de la taula.

– Si voleu, dormim aquí. A nosaltres ens és igual, el que no volem és pagar els preus que ens demanen per aquesta zona.- Aquesta vegada la riatlla va ser gairebé una rissotada. Per complementar la jugada i fent veure que no ens haviem adonat de la seva reacció anterior, els vam ensenyar la tenda de campanya i els vam explicar que en molts països haviem acampat i on ho haviem fet. Concients que no serviria de gaire, però no ens quedaven més cartes per jugar.

El temps anava passant i no sortiem d’on estavem parats. Els altres policies ens anaven fent fotos amb el mòbil, a aquestes alçades ja tenien més fotos ells de nosaltres que les nostres padrines. Només voliem que ens deixin, caminar fins a l’aeroport o buscar algun lloc per acampar d’estrangis. La nit anava passant, ja feia més d’una hora que estavem a la comissaria, les 22.00 ja feia rato que havien sonat. Per un moment va semblar que s’havien s’adonat que era tard i ens van preguntar si haviem sopat. La resposta va ser negativa, però us confessem que en aquella situació, no teniem gana.

Els policies seguien parlant entre ells, el cap cada vegada feia més pinta de capo de la mafia i nosaltes cada vegada teniem més ganes de marxar d’allí. Poc ens atreviem a parlar entre nosaltres, perquè no pensessin que estàvem confabulant però els dos ens imaginavem que ens trucarien un taxi que ens portes al centre i a pagar, taxi i hotel. Quan ja estàvem mentalitzant-nos va venir un gir agradable. El traductor ens va confessar que ens volia ajudar i que com que no haviem sopat, si voliem, ens invitaven a sopar del seu. Ens va avisar que picava, que era menjar local i que era casolà. Li vam respondre que moltes gracies, que el picant ens agrada, que el local és el que mengem sempre i que si és casolà és el millor que podem menjar.

Dit i fet, van cridar a un cadet que ens va servir com un cambrer i ens va tractar com uns marquesos. No ens va deixar ajudar-lo, ni després tampoc ens deixaria fregar els plats. A la taula va apareixer un bol ple d’arròs i tres plats amb acompanyament. Cada vegada que un plat semblava que es buidava, ens l’omplien de nou i cada vegada que bebiem, ens reomplien el got. Vam acabar tips i agraïts.

Que ens esperava després? La tensió s’havia relaxat una mica, mentre sopavem havíem parlat de futbol, a la tele passaven un partit de la Premier i els haviem explicat que avui el Barça havia golejat al Madrid. El comisari fins i tot havia mogut lleugerament la boca, en el que es podria interpretar com una rialla.

El traductor ens va explicar el resultat de les trucades que havia estat fent el comissari. Que ens havia trobat un hotel per 7U$D cada un, ens diu que és una mica més car que el del centre i ens pegunta si el podem pagar. Li vam dir que si no hi havia cap més remei, el pagariem però que si ho podiem fer amb dòlars perque ens semblava que portavem prous kiats. Quan ja estava de peu, per anar a buscar la motxilla a contar els diners que teniem, el traductor va tirar la frase que portavem 2 hores esperant.

– Tenim aquesta sensilla habitació, si voleu us podeu quedar aquí sense pagar res. Només us volem ajudar.

I així és com la primera nit a Myanamr vam dormir en una comissaria. Ah, i sopar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s