Històries per dormir tranquil

El dit d’ET

Les tres de la matinada i et despertes per un dolor intens al dit, no et pots dormir del mal però al cap d’una estona t’adones que t’has tornat a despertar, que només són les quatre i que el mal del dit no era un malson, et segueix fent molt de mal. Això no pinta bé, notar el ritme del cor al dit, no és el normal. Per una part et tranquil·litzes perquè l’experiment d’ahir de posar el dit en aigua amb sal per fer madurar la infecció que fa un parell de dies que tens i que no acaba de sortir, ha funcionat. Si estiguessis a casa teva, t’aixecaries però et trobes en un hostel de Rússia, a -15ºC al carrer i en una habitació compartida, per tant, decideixes esperar que la gent s’activi una mica per anar al bany a mirar-te el dit i si pot ser, com és habitual, estrènyer i que surti el pus d’una vegada per totes. Els minuts van passant a poc a poc, a la vegada que la gent es va aixecant i el hostel es va despertant amb els russos que hi viuen i que es preparen per complir amb la seva jornada laboral. És el moment perfecte per anar al bany, treure’t l’embolcall casolà amb paper de bany que et vas fer la nit anterior i veure, esfereïda com el teu dit s’ha convertit en el dit de l’ET quan se li il·lumina! La infecció s’ha estès per tot el dit, el qual s’ha inflat el doble de la seva mida i això no té pinta que tingui forat natural per sortir. De fet, no recordes com se’t va infectar, fa dies que no et mossegues les ungles i per tant no ha sigut causa d’un repèl per això et preocupa el “per on sortirà tot això”. La cosa pinta lletja.

Tot això és una història real, ens va passar a Rússia, concretament a Sant Petersburg, al segon dia de travessar la frontera. Vaig despertar a la meva parella, que evidentment, es va alarmar, ja que algú et desperti amb un “bon dia, hem d’anar a urgències” i si aquest algú sóc jo, que no acostumo a visitar metges, la cosa és per fotre uns ulls com a plats a les 6.00, d’un matí rus d’hivern fred. Vam preguntar a la gent del hostel on hi havia un hospital a prop i malgrat que ningú parlava l’anglès tothom va entendre el que necessitàvem en ensenyar-los el dit i tothom es va posar a buscar un hospital. Finalment ens va dir que a dos carrers hi havia l’hospital d’infeccions. Perfecte, just el que necessitàvem. Abrigats fins a les orelles i una mica més, en vam llançar al carrer a la recerca de l’hospital. L’objectiu va ser fàcil de trobar però no semblava que estigués obert. Ens vam dirigir a un home que entrava a treballar tot adormit i ens va fer anar a la caseta del guarda de seguretat que hi havia al darrere de l’edifici, aquest, sense entendre res més que el nostre dit ens va acompanyar fins a una porta, ens va senyalar l’intèrfon i va marxar. Primer moment clau, fer-nos entendre sense parlar gairebé res de rus a través d’un intèrfon i sense poder ensenyar el dit, gest que feia que tothom ens entengués al moment. A l’altre costat es va fer present una veu de noia que va entendre el nostre “Infecction, SI US PLAu” i al poc del temps va obrir la porta per acabar d’entendre, ara sí, després de veure el dit, que teníem una infecció lletja. Va aparèixer el doctor que s’ho va mirar i amb poc anglès ens va dir “operation” i va fer el gest de tallar i netejar. Perfecte, si és el que ha de fer, endavant. Però resulta que ell no, que havíem d’anar a l’hospital Povlov i allí preguntar pel doctor Petrov, el seu cosí. El bon home ens va indicar com arribar a l’hospital i ens va escriure en un paper la direcció del lloc i el nom del metge. Així que metro i cap a l’hospital, amb el paper a la mà, pensant que era la nostra salvació.

Vam arribar a l’hospital, aquest sí que tenia vida, gent que entrava i sortia, estudiants amb carpetes, malalts, gent amb cara de cansada, metges cap aquí i personal auxiliar cap allà. Tot això, fora de l’edifici principal però és que el famós hospital universitari és en realitat un campus, ple d’edificis i de jardins. Vam entrar a l’edifici principal, preguntant pel doctor i on ens van respondre dient-nos un número. Per assegurar-nos que ho havíem entès bé, el vam escriure al paper i el nostre interlocutor, content que l’haguéssim encertat ens va indicar amb gestos que havíem de sortir a fora i buscar el número. Molt bé, deu ser el número del pavelló. Vam començar a buscar i a buscar i a buscar però no vam trobar ni el número ni ningú que conegués al professor. Finalment, ens vam trobar dues dones que molt amablement ens van deixar passar a la seva sala i ens van convidar a prendre un té calent mentre elles feien un seguit de trucades, després d’exclamar-se en veure el meu dit ET. Al cap de poc, ens van fer sortir i ens van indicar un altre número, tot repetint el nom del metge. Vam sortir esperançats cap a la nova destinació, vam entrar a dins de l’edifici, vam deixar l’abric al senyor que els vigila i vam rebre a canvi els típics peücs per les sabates, per no deixar-ho tot enfangat de la neu. Li vam dir el nom del metge al senyor dels abrics, el qual ens va fer asseure però ell mai va sortir de la caseta ni va trucar ningú. La cosa no pintava gens bé, tenia tota la pinta que ens passaríem tot el matí allí sense que ningú ens hagués de fer el més mínim cas. De sobte es va obrir una porta i em vaig colar, amb el dit per davant i el nom del metge a la boca. Com era d’esperar em van fer sortir de mala manera, aquí ningú es cola. Però és que no em volia colar, només volia saber si estàvem al lloc adequat. Afortunadament, una noia que s’esperava com nosaltres es va compadir de mi i després de sentir el nom del metge, em va fer gestos que la seguis. Vam pujar les escales del vell edifici i vam entrar en una planta d’hospital decrèpit, molt a l’estil pel·lícula de Hollywood anti comunista. Nosaltres seguíem la nostra salvadora, la qual va aturar uns nois amb cara d’estudiants i els va preguntar pel metge, com que ells el coneixien, ella va decidir que era moment de marxar i deixar-li als nois amb el mort, nosaltres. Els nous àngels de la guarda es van mirar el dit i després de flipar, van entendre perquè preguntàvem pel metge. Després d’esbrinar sobre el lloc on podia estar el senyor Petrov, va venir la resposta “meeting” i “wait here” tot assenyalant-nos unes cadires. El seu anglès no arribava ni a dir-nos si la reunió a la qual estava el metge es demoraria molt. Hem de confessar que la nostra cara cantava molt en aquell passadís ple de padrins malalts, així que tothom que passava se’ns quedava mirant fins que finalment vam tornar a aixecar-nos i preguntar a uns altres joves estudiants pel professor. Ells, sempre amb la rialleta, de no “entenc l’anglès però puc deduir que tens un dit ple de merda i que per això busques al metge”, van optar per anar a buscar l’estudiant model, l’única que parlava un anglès decent per entendre’ns. Potser millor no haver-ho fet. “El doctor Petrov està en una jornada de conferències i durarà tot el dia, no està disponible” ens va confessar ella, com si fos la seva secretaria. És una broma, no? La veritat que no, però s’ha de dir que era bona estudiant i va entendre ràpidament que aquell dit tenia dues opcions o tallar o netejar ja. Així que telèfon a l’orella a fer trucades fins que va aconseguir que algú avises al doctor. Ens va fer esperar a la mateixa cadira i va marxar, amb la rialla i la promesa que el doctor ja venia.

Una hora més tard, qui va passar per davant de la nostra cadira, va ser ella, l’estudiant model, amb la sorpresa de trobar-nos, encara allí. La rialla se li va esborrar i atemorits que ens fes fora, va fer mitja volta i va marxar. En tornar ens va tornar a dir, que en 5 minuts arribaria el doctor i mentre ens deixa això, se li va dibuixar una altra vegada la rialla, tot assenyalant-nos un noi que venia caminant d’allò més tranquil pel passadís. El doctor!

Nosaltres ens vam aixecar disparats i abans de dir-li qui érem ens va confessar un “ja sé qui sou, tot l’hospital parla de vosaltres, ensenya’m el dit”. Després d’això “ja sé perquè tothom parla de vosaltres, això s’ha d’operar”. Ell es va oferir a fer-ho ja i no ens vam fer esperar. Cap a dins d’una sala de cures, ell, dues infermeres i una noia que parlava una mica de portuguès, que aparentment, ens havia de servir per entendre’ns, entre l’anglès del professor, el nostre espanyol i el seu portuguès. Comencen a fer les primeres cures al dit, anestèsia local, tall del bisturí abans que l’anestèsia fes efecte i explosió de pus com si fos el volcà Vesuvi. Mentre tothom anava fent la seva feina i m’anaven dient paraules de consol i em miraven amb rialles reconfortants, quan ja estava una mica més relaxada perquè el dit s’anava calmant, em vaig adonar que al doctor li havia canviat la cara. Es va mirar a les infermeres i ràpidament li es va dirigir a la intèrpret de portuguès. Malgrat no saber gairebé res de rus, vaig entendre a la perfecció com ella li deia “això no li ho puc dir”, amb cara de preocupació. Mare de déu…que m’han de tallar el dit! La noia em va mirar amb cara de “jo només sóc la missatgera” i em va dir en to de veu preocupat “el doctor vol que et comenti…que…això pinta més malament del que semblava…i…que…potser…” ai, ai que ara és quan m’ho diu. Ella va engolir saliva i va acabar la frase “que potser perdràs l’ungla” aaaaah l’ungla! Quan els faig fer amb gestos que cap problema, que ja pensava que m’havien de tallar el dit, la riallada es va sentir des del passadís.

Amb el dit net i els medicaments a la mà, el doctor ens va citar pel pròxim dia per fer les cures i que tranquils, que ja parlaríem de com pagar. En arribar al hostel em vaig recordar que per fer el visat de Rússia, havíem hagut de treure una assegurança de viatge, així que els vaig trucar per explicar-los tota la història. Evidentment, em van dir que ho havia fet malament, que primer els havia d’haver trucat a ells abans de buscar un hospital pel meu compte i que potser ara no podrien pagar-ho. Tenien raó, però és que era la primera vegada que tenia una urgència d’aquest estil i no sabia com s’havia d’actuar, a part que ni m’havia recordat que teníem assegurança. L’on demà, els de l’assegurança em van tranquil·litzar dient que si l’hospital en qüestió no estava a la seva llista, ho hauria de pagar jo però que si els hi enviava els tiquets de les despeses, s’ho estudiarien i que segurament m’ho retornarien.
La història segueix una mica més, però el que ve ja només és palla per completar amb una cervesa i unes braves al davant.

En resum, final feliç, els de l’assegurança em van retornar tot el que vaig poder justificar i encara tinc els 10 dits de la mà amb les seves 10 ungles respectives. Moltes gràcies doctor Petrov i tota aquella gent que no es va espantar quan dues persones se’ls hi van adreçar per demanar-los un favor i van respondre de la millor manera que van ser capaços. També hem d’agrair a l’assegurança la feina feta i sobretot que dues setmanes més tard, quan els digués des de Moscou que el dit tornava a pintar malament, reaccionessin enviant-me a un hospital a només 2 km de distància del meu allotjament amb totes les despeses pagades i sense cap mena de preocupació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s