Argentina

Fa 100 anys i tot segueix igual: els Catalans d’Amèrica

Des de Fuet i Mate hem parlat en diverses ocasions dels vincles catalans amb l’Argentina, hem fet rutes catalanes i hem fet articles centrats en èpoques històriques, com per exemple el dels Catalans del Vireinato del Rio de la Plata o catalans de fa 100 anys. Avui ens sembla molt interessant centrar-nos en uns esdeveniments els quals no poden ser més actuals, malgrat que parlen d’actes de fa més de 100 anys. Cap a mitjans del s.XIX s’estima que a Buenos Aires hi residien uns 700 catalans, xifra que va créixer exponencialment a principis del s.XX fins arribar a valors superiors dels 20.000 catalans. Aquestes xifres augmenten per diversos motius, però principalment per temes polítics.

Els catalans sempre hem buscat mantenir la nostra cultura, les nostres tradicions i costums i la nostra llengua per damunt dels imperatius de la monarquia espanyola. Per això, ja es pot trobar el 1857 entitats catalanistes a Buenos Aires, com per exemple el Montepío de Montserrat que assegurava els serveis de sepultura i salut mèdica als seus afiliats. El Montepío comparteia amb el Centre Català la seva diferenciació cultural d’Espanya però sense buscar la independència. Precisament el 1886 va nàixer el Centre Català per fomentar la identitat cultural catalana a través de la difusió de la literatura, el teatre i la música regional. És a dir, que tot i acceptar ser una regió d’Espanya, ja en aquell temps els catalans marcaven una diferència cultural. Hem d’afegir que el mateix passava amb altres comunitats autònomes actuals, ja que a Buenos Aires podem trobar centres culturals gallecs, bascos, riojans, entre altres.

No descobrim res nou si diem que cap a mitjans del s.XIX la industria catalana anava uns quants passos per davant de l’espanyola. La potència de la producció catalana havia fet créixer les ciutats industrials i fomentat la diferència de classes entre els obrers i la burgesia. Aquesta última, amb més temps per divertir-se i instruir-se havien anat cultivant un moviment que passarà a la història com la Renaixença on es buscava el ressorgiment de la llengua i la cultura catalana per diferenciar-se de l’Espanya anacrònica de l’època. Fou sobretot, a principis del segle XX quants molts catalans van immigrar a les Amèriques per tal de “fer-se rics” i amb ells van portar a aquests països les seves idees i cultures. A Argentina, principalment a Rosario i evidentment a Buenos Aires, els catalans van ser molt actius. Fins i tot van formar grups i associacions per fomentar la llengua catalana i potenciar la cultura. Així va ser com el 1908 Josep Lleonart Nart va promoure la fundació del Casal Català, nacionalista i independentista, separant-se del Centre Català amb idees més espanyolistes. També van fundar la Asociació Wagneriana, on hi destacava, a part de Lleonart Nart, Jerónimo Zanné i Jose María Pena. A més a més, el moviment català, igualment com passava a Catalunya es va veure reflectit en l’art i l’arquitectura, creant el modernisme o art Nouveau, com es coneixia a França i de retruc a l’Argentina. El modernisme no es va quedar només en les formes sumptuoses de la naturalesa esculpides als edificis, es va convertir en un moviment intel·lectual, literari i cultural. A Buenos Aires el moviment catalanista de principis del s.XX va ser molt fort i actiu, van fundar l’Orfeó musical, dirigit per Ernest Sunyer, el grup de teatre Germanor Mutualista, el Comitè Llibertat, L’Atlètic Casal Català, entre altres associacions des d’on sempre es cuidava, reivindicava i potenciava la cultura i la llengua catalana. Els seus referents informatius eren el diari L’Aureneta, fundat el 1876 pel Dr. Antoni de P. Aleu i sobretot, el Ressorgiment, fundat per Hipòlit Nadal i Mallol, el 1916. En un article del 1922 del Ressorgiment ja es deia que la nostra Pàtria d’origen era Catalunya i com que de pàtria, com de mare, només n’hi ha una, no s’acceptava cap altre apel·latiu nacional que el de catalans.

Per aquells anys el moviment independentista català anava guanyant adeptes i el 1917 es va fundar a Buenos Aires, l’Associació Nacional Catalana de les Amèriques o la Unió Nacionalista Catalana, fundada el 1918. La dictadura de Primo de Rivera a Espanya va ajudar a fer créixer aquest moviment nacionalista i independentista català i convertir-lo en un moviment més militant. A més a més, aquella dictadura també va comportar que arribessin a l’Argentina, no només intel·lectuals sinó molts obrers catalans amb idees socialistes i anarquistes.

Fa més de 100 anys que ja arrossegàvem els mateixos problemes que en l’actualitat, evitar el control estatal sobre Catalunya. Per aquest motiu, Pere Seras va ser l’encarregat de dirigir el 1922 el Comitè Llibertat. Si nomenem el comitè no ens podem oblidar d’Àngel Boixader, Lluís Castelló, Ramón Mas, el mateix Ernest Sunyer, Hipòlit Nadal i Mallol, Francesc Saltó, Lluís Tintoré, entre altres que havien fugit d’Espanya i no només defensaven l’autonomia de Catalunya sinó que començaven a valorar la separació respecte a Espanya. El Comitè Llibertat era una agrupació política que anava a favor de la independència de Catalunya i la fundació de la revista setmanal la Nación Catalana, publicada en castellà per donar a conèixer a tots els habitants de Sud-Amèrica la situació catalana era un dels mitjans de difusió ideològica. Aquesta revista va ser dirigida pel cerverí Joan Comorera, el qual va arribar a l’Argentina i es va posar a treballar al diari La Vanguardia on va publicar, el 1923, un article que es diu: “El terrorismo barcelonés es policial. El terrorismo es una política dinástica contra Calutaña”. Sembla mendita que tants anys i encara avui serveixi el mateix titular? Per si algú té dubtes de la semblança de la relació que us sembla aquest extracte directe de la página 12 de l’article de Jornadas de trabajo Exílios Políticos del Cono Sur en el siglo XX “La comunidad catalana en la Argentina: militancia republicana e identidad nacional en la lucha contra la dictadura de Primo de Rivera” de Saúl Luis Casas.

“Allí destaca el papel represivo del estado español sobre Cataluña. Analiza desde una perspectiva histórica el proceso represivo y la actividad policial en la ciudad de Barcelona. Denuncia el papel de las bandas parapoliciales que siembran terrorismo en la ciudad, culpando a los anarquistas de algunos hechos de sangre, que en realidad “ellos”: “la policía y las bandas organizan y provocan”. Podem seguir, extraïent un altre paràgraf ““quién para ahogar las reivindicaciones nacionales de los catalanes no halla otro medio que el de envenenar las luchas sociales, armar a bandidos profesionales y derramar la sangre de inocentes sobre las calles de Barcelona”.

En aquells temps, a Espanya hi havia la dictadura de Primo de Rivera i els catalans immigrats a diferents destinacions, principalment a Mèxic, Cuba i a l’Argentina, finançaven la revolució de Francesc Macià. A l’Argentina, la publicitat es feia de la revista del Ressorgiment i fins i tot, el senador Alfredo Palacios, l’advocat Carlos Caminos i els catalans del Casal Català i del Comitè Llibertat van aconseguir que Macià tingués la residència legal a l’Argentina, com a exiliat del règim després que la seva ofensiva, fracasses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s