No es pot entendre la Cuba d’avui sense tenir quatre nocions bàsiques de la seva història. Us presentem aquesta resum breu d’història de Cuba que us permetrar parlar al bar com uns cracks.

La Cuba més llunyana

ls primers habitants de Cuba procedien de la Gran Illa de les Bahames fa més de 10 milions d’anys. Després, el guanahatabeyes, ciboneyes i taínos, originaris de Venezuela, van poblar l’illa. Quan els espanyols van arribar a Cuba, encapçalats per Colón el 1492, es van trobar una població amb poc desenvolupament, pràcticament eren caçadors, pescadors, recol·lectors i agricultors amb eines rudimentàries que ja coneixen el foc, la ceràmica bàsica i que vivien en petits poblats amb divisió social i culte als morts. <!Colón es va adonar que Cuba no era Àsia i va seguir recorrent nous territoris. De fet el primer assentament espanyol a terres americanes fou a Santo Domingo, ja que Cuba no tenia riqueses naturals que impliqués deixar homes. No fou fins al seu segon viatge, el 1494, que decidigué explorar el sud de l’illa. El 1508 Sebastián de Ocampo demostrà que aquell territori es tractava d’una illa i alguns anys més tard es designà a Diego Velázquez com a conqueridor i colonitzador de Cuba, el qual es trobà poca resistència dels indis locals que estaven en fort desavantatge armamentístic.

La Cuba espanyola

El 1510 es va fundar el primer assentament espanyol, que van anomenar Nuestra Señora de Baracoa. Diego Velázques va organitzar l’expedició cap a la resta de l’illa on després fundaria San Salvador de Bayamo, La Santísima Trinidad, San Cristóbal de la Habana, Sancti Spíritus, Santa María del Puerto del Príncipe i Santiago de Cuba que desplaçarà a la primada Baracoa com a seu administrativa el 1515. Com passa a la resta de territori americà les ciutats es funden amb un cabildo format per veïns espanyols que constitueixen una forta oligarquia i que juntament amb la força de l’església van assentant les seves lleis i normes, amb repartiment de terres i convertint als nadius amb esclaus.

L’interès dels conqueridors en l’or i altres riqueses naturals feu que molts d’ells marxessin de Cuba davant de l’absència d’aquests a l’illa. Això va provocar que altres indrets americans es desenvolupessin més ràpidament que la primera terra descoberta per Colon. Cuba es dedicà a les plantacions de yuca i tabac amb la mà d’obra dels nadius que van morint a causa de les males condicions que els oferien els espanyols. Aquest fet provoca l‘entrada d’esclaus africans i el mestissatge de rasses al no haver-hi gaire dones espanyoles.

El port més important de les amèriques

Cuba no tenia or però el port de La Habana era el punt de partida de tots els vaixells que anaven a la Gran Espanya, convertint-se en el principal port del continent. La Habana esdevingué ràpidament una ciutat rica amb acumulació de capital procedent dels galeons d’or de la resta d’Amèrica que la convertia en blanc principal dels pirates anglesos i francesos principalment com Francis Drake o Henry Morgan, entre altres.

Durant la segona meitat del s.XVI La Habana es va fortificar, van començar les obres del Convento de Santo Domingo i San Francisco i la construcció de la zanja Real, convertint-se en una ciutat d’elit. El 1762, Anglaterra aconsegueix invadir La Habana i són els mateixos habitants de la ciutat qui defensaren la ciutat fet que fomenta el sentiment patriòtic, exactament igual com passà a Buenos Aires a principis del s.XIX. La revolució d’Haití de principis de 1800 deixa a Cuba al capdavant de la producció de sucre per abastir a una Europa aficionada cada vegada més a l’or blanc i al cafè. El problema de Cuba era que el treball als ingenios era dur, els esclaus no es reproduïen i cada vegada n’havien de portar més d’Africa, fet que encaria el cost de la canya de sucre.

Dels lligams d’Europa a les cadenes de Nord Amèrica

Passava el temps i Cuba no s’adheria a l’era de la industrialització ni a la prohibició de l’esclavitud. Les principals potències d’Europa es van revelar i no van voler comprar més sucre cubà, el qual cada vegada era més car a causa de la logística i en comparació al que provenia d’Indonesia, Índia o altres punts d’Àsia dominats pels anglesos i holandesos amb mà d’obra assalariada.Cuba es trobava amb un excés de sucre en perdre el mercat europeu, Nord Amèrica va aprofitar per dissenyar el mercat de sucre cubà a les seves prioritats i amb acords totalment favorables per a ells.

D’aquesta manera Cuba va passar a dependre bàsicament dels Estats Units d’Amèrica i la burgesia cubana va començar a desenvolupar un sentiment nord-americà excessiu. A finals de 1800 comencen a sortir alguns terratinents no esclavistes que lluiten contra la mà d’obra no assalariada, la dependència econòmica dels Estats Units i la política d’Espanya. Així és com, encapçalats per Céspedes es dur a terme la guerra dels 10 anys. El 1895, José Martí, líder intel·lectual de la Revolució aconsegueix moure el poble cap a la lluita de la independència. Els Estats Units veuen l’oportunitat i pressionen a Espanya perquè els cedeixi Cuba, Puerto Rico i Filipines fet que queda signat el 10 de desembre de 1898 al Tracta de Pau a París. Així fou com Cuba aconsegueix la independència d’Espanya però passa a ser una neocolònia dels Estats Units que ràpidament ocupen militarment.

L’imperialisme yanqui

Després del Tracta de Pau de París del 1898, l’any següent es produeix l’evacuació de Cuba de les forces militars espanyoles i l’ocupació del territori per part de les nord-americanes amb un traspàs de les propietats del govern al nou país interventor. Els Estats Units fomenten la inversió de capital nord-americà, la formació de personal qualificat i l’educació, això sí en anglès i l’estudi de la història dels Estats Units. Les forces revolucionaries de Cuba s’havien quedat sense representants i la burgesia recolzava l’impuls de capital que significava l’imperialisme nord-americà. El 1910 es crea la primera Constitució com a república democràtica amb divisió de poders executiu, judicial i legislatiu amb un sistema presidencialista dividit pel Congrés i pel Senat.

Els Estats Units estableixen la Enmienda de Pratt que limita la sobirania de l’illa en les relacions internacionals i dóna als Estats Units el dret a intervenir Cuba a fi de mantenir la seva independència així com l’obligació a l’illa d’arrendar-los o vendre’ls terres per tal de tenir estacions navals o carboneres. Totes les revoltes contra aquesta llei acaben amb la firma d’un tractat de reciprocitat comercial, on evidentment, els Estats Units en surten clars vencedors al monopolitzar el comerç cubà i dificultant la industrialització fent que Cuba depengués econòmicament d’ells. Durant la Primera Guerra Mundial, Cuba ven el sucre als Estats Units a un preu molt baix com a sacrifici de contribució a la guerra i ja en temps de post-guerra veu com tampoc pot vendre’l al preu que correspondria; fet que aprofita la banca estrangera a apropiar-se del camp cubà.

Caldo de cultiu per la Revolución

Entre el 1920 i el 1933, Cuba intenta reformar la república, però el sistema de monocultiu i mono exportació de la canya de sucre dificulta qualsevol intent de modernitzar el país. El 1933, Fulgencio Batista produeix un Cop d’Estat per evitar les revoltes i la situació de malestar que s’estava despertant. Batista dur a terme una política repressiva contra les masses populars i un any després provoca un altre cop d’estat amb l’ajuda dels Estats Units d’Amèrica, establint d’aquesta manera el control oligàrquic del poder i un nou tractar comercial amb USA que amplia la quota de sucre i rebaixes als productes nord-americans, dificultant d’aquesta manera la industrialització del país.

El 1952 es porta a terme un nou cop d’Estat de Fulgencio Batista. A partir d’aquest any comencen a formar-se moviments revolucionaris entre els quals destaca el liderat per l’advocat Fidel Castro que provoquen un atac a la caserna Montcada a Santiago de Cuba per tal de mobilitzar la població. L’assalt no surt bé pels revolucionaris que són detinguts i empresonats. La pressió popular aconsegueix que els deixin lliure però s’hi han d’exiliar.

En paral·lel al Movimiento 26 de Julio, dia de l’assalt a la caserna, també es forma un moviment estudiantil liderat per José Antonio Echeverria. Aquests dos moviments firmen el 1956 la Carta de México amb la intenció de provocar una vaga general. Comença a ensumar-se la Revolución. El 1956 comença el viatge de l’expedició revolucionaria de Fidel a dalt del vaixell Granma per tal d’alliberar al poble de la repressió de Batista en una guerra que enfrentava l’Ejército Rebelde que eren un conjunt d’homes amb poca formació militar contra l’exercit oficial de Batista.

A poc a poc, el poble es va anar unint als Revolucionaris que van guanyant terreny a Sierra Maestra i que finalment començaren una contraofensiva amb columnes que es dirigien a Las Villas liderades pel Che Guevara, Camilo Cienfuegos i la del propi Fidel Castro que tenia com objectiu Santiago de Cuba. El 2 de gener de 1959 Castro crida desde Santiago a la vaga general, fet que suposa l’inici de la Revolución i el final de l’imperialisme yanqui.

El nou govern revolucionari tenia tres ideologies ben marcades i diferents entre si, els conservadors que aconseguiren tenir a Manuel Urrutia Lleó com a president, els reformistes amb la participació de ministres i els revolucionaris. A poc a poc es comencen a fer reals les paraules de Revolución, i es desmantela el sistema polític neocolonial. Es duu a terme una forta Reforma Agrària on s’elimina el latifundis i es nacionalitzen les propietats més grans a 420 hectàries entregant la terra a qui la treballa. S’estatalitzen empreses, es rebaixen els lloguers de les vivendes i les platges deixen de ser privades. Un altre fet relevant de la Revolución va ser la campanya d’alfabetització del 1961 que arribava a tots els pobles i totes les cases rurals de l’illa i l’ampliació del servei mèdic rural  que bridava asistenca mèdicament a tots els punts del país.

La campanya de desprestigi impulsada pels Estats Units

Evidentment els Estats Units no estaven gens d’acord amb les noves polítiques i continuament tenein campanyes de prensa i polítiques d’hostigament contra el govern cubà, promovent i alentants als movimients contrarevolucionaris amb l’intenció de desestabilitzar el país i aillar-lo de la comunitat internacionals. Un dels actes més relevants va ser la brigada mercenaria que va intentar invadir l’illa el 1961 entrant per Playa Girón, tot i que no va tenir éxit ja que amb només 72 hores el poble cubà, liderat per Fidel Castro van aconseguir parar la invasió.

El bloqueig econòmic que imposava els Estats Units arribava a gairebé tot el món amb l’excepeció de Mèxic, la Unió Soviètica i altres països socialistes i alguns països africans que revïen l’ajuda del Movimiento de Países No Alineados del qual Cuba hi formava part i que lluitaven per la liberació nacional i el soport de les noves nacions com Angola i Etiopia. Un cop molt fort pel país va ser la desintregració de la Unió Sovietica el 1991 ja que era el seu principat aliat i per molts cubans, era com quedar-se orfe ja que un any després l’intercanvi internacional havia disminut un 70% respecte el 1989 i el PIB havia caigut en un 24% respecte el mateix periode i l’ús de la capacitat industrial un 30% ja que s’havien quedat sense qui els proveía les peces i recanvis necessaris per la industrialització del país.

I així anava decreiexen els pròxims anys amb una conseqüència directa sobre la població. Tant durant la colonitazació espanyola com l’imperialisme yanqui es van explotar els recursos de l’illa sense potenciar l’indústria, així que en l’època de la Revolución la feina era trobar compradors del sucre cubà i començar a fomentar la industrialització del país, feina gens fàcil ja que la poca maquinària que hi havia era nord americana. Els russos van proveïr Cuba de peces de recanvi, de mercat de compra-venta i poc a poc el país anava guanyant desenvolupament però tot quedà truncat amb la caiguda del règim comunista rus.

La força dels Estats Units moldeja la Cuba actual

Una de les lleis més fortes que va crear els Estats Units contra Cuba, aprofitant que aquesta és quedava sense el seu aliat principal internacional i que cada vegada era més notori el seu empobriment, va ser la Llei Helms-Burton, del 1996, amb la intenció d’un bloqueix econòmic total i internacional sancionant l’inversió extranjera, el financiament de qualsevol tipus i el subministrament des de l’exterior del país, imposant sancions a les empreses i empresaris que tinguin relacions economiques amb Cuba.

A més a més, legalitza el suports dels Estats Units als grups contrarevolucionaris i, per si no fos poc, es creu amb el dret de determinar quin tipus de govern, societat i relacions ha de tenir Cuba una vegada hagi caigut la Revolución. Però malgrat tot, bona part del poble cubà va seguir lluitant pels seus ideals i pel model polític que tenien i que tant els havia costat obtenir i sobretot motivats per no tornar a l’etapa de l’imperialisme yanqui, així les paraules del Che tenien tot el sentit quan digué que: “no se trata de cuántos kilogrmaos de carne se come, o de cuántas veces por año puede ir alguien a pasearse en la playa, ni de cuántas bellezas que vienen del extrangero pueden compararse con los salarios actuales, se trata precisamente de que el individuo se sienta más pleno, con mucha más riqueza interior y con mucha más responsabilidad. El individuo en nuestro país sabe que la época gloriosa que le ha tocada vivir es de sacrificio.

Revolución o No Revolución

Les reformes que havia anat fent la Revolución tenien sempre una amplia participació popular tenint en compte els interesos de tot el poble i castigant la oligarquía.

Tot i així el país necessitava aplicar algunes contrafeformes en el peride anomenat Perido Especial, algunes de les quals tenien tendencia negativa, per tal de salvar el socialism ja que evidenment no volien recaure en les “ajudes” del Fondo Monetario Internacional o del Banc Mundial.

A més a més, el problema de Cuba no era que hi havia una sobreproducció i una falta de demanda, si no, totalment el contrari, hi havia una falta d’oferta. Per tant van haver de canviar l’estrategia d’alguns sectors com per exemple desenvolupant l’oferta turística, estimular l’inversió extranjera fomentant les empreses mixtes amb l’estat, actualment un punt compartit amb Canadà. Activar el treball autònom que els cubans anomenen “inventar” sortir a buscar formes de treball altament imaginatives com el que t’ofererixr un taxi, sense tenir cotxe i que després rep una comisió del taxista per portar-li clients.

Despenalitzar la tenencia de moneda convertible, la moneda dels extrangers, el CUC i obrint botigues on tothom pogués comprar amb aquella divisa, entre altres moltes reformes, algunes de les quals són contradictories al socialisme però que eren la solució per no caure totalment al capitalisme i sobretot al imperialisme yanqui. Aquestes mesures comporten un creixement débil però sostenible des del 1994 Ara, Cuba es comença a obrir al turisme, creant un sistema econòmic de dues divises que generen una desigualtat al país difícil d’acceptar i que cada vegada més va creant una separació més gran entre els que es dediquen a alguna activitat relacionada amb el turisme i els que no.

El futur és capitalista?

El 2015 van començar les converses entre el president Omaba i Castro, per tal d’acabar amb el bloqueig econòmic. I sembla que de moment va ben encamint ja que han reobert l’embaixada de Cuba als Estats Units i fa uns dies que la dels Estats Units a l’Habana. Ja ho havia pronosticat Fidel a principis dels 70 que la Pau entre Cuba i els Estats Units vindria quan al país norteny hi hagués un president negre, el Papa fos llatinoamericà!.

Deixa un comentari