El primer que crida l’atenció quan poses un peu en alguna de les més de 7100 illes de l’arxipèlag de Filipines és que no acabes d’entendre si estàs a Àsia o a algun país de Llatinoamericà.
Les semblances amb els llatins són notaries i les diferències amb els asiàtics descomunals. Segurament sigui perquè va ser l’únic país d’aquest continent conquerit pels espanyols.
Quan arribes a Filipines com a turista has de saber diverses coses, una és que menjar és molt barat. Una altra és que dormir no ho és tant però si tens una tenda de campanya, pots acampar a algunes platges i fins i tot et deixaran fer-ho als jardins de les cases.
L’altra cosa que has de saber i que no t’esperes és que a Filipines la gent no camina, aquí està tot pensat pels vehicles i moltes vegades no trobaràs veredes.
L’esport nacional
Els filipins adoren el basquet. Quan dius Argentina, la primera paraula que els ve als llavis és Ginnobili i la segona “Don’t cry for me Argentina”.
Ningú ens va dir ni Messi ni Maradona!
A tots els pobles hi ha una pista de basquet pública i a qualsevol racó una cistella on sempre hi ha algú jugant. He de reconèixer que si bé no són alts, tenen estil.
Més endavant veurem que a les Filipines tenen més galls que gossos però qui voldria tenir dos galls en un mateix galliner? Els filipins! El motiu és que els entrenen per fer lluites de galls, un espectacle masculí dels diumenges que mou força diners ens apostes.
El que hem de corregir l’expressió perquè no tenen més d’un gall per galliner, els tenen al patí, lligats amb una corretja pel peu i cada gall té la seva caseta en forma de tenda de campanya. A Cambodja també els agrada força això de les lluites de galls però a Filipines, més.
Menjar a Filipines
Si tens gana a mitja tarda, tens els snacks filipins. A mitja tarda apareixen pel carrer paradetes que venen diverses coses per picar, algunes que encara ara no sabem que són i altres tan comuns ja com famós ou dur que portem veient per tot el continent. Senzillament un ou dur, amb una mica de sal.
També hi ha els cacauets, que a vegades els torren amb bitxo picant o si vols una mica de fruita, tens el mango tallat.
El que potser t’esperes però tot i així et fa il·lusió és beure’t una San Miguel (filipina) a la platja, veient com es pon el sol. Arribar a la platja amb jeepney 25P, San Miguel 45P, tenir la sensació d’estar a casa no té preu i menys si acampes gratis a la platja.
L’hospitalitat
Una cosa que encara ens sorprèn gratament és que la gent t’ajuda a canvi a res. Fins ara pensàvem que era algo del budisme i el karma però a Filipines, no són budistes, la gran majoria són cristians així que senzillament es deu al fet que són molt millors persones que a occident.
Aquí ens ha arribat a acollir una família a casa seva i tractar-nos com a família sense conèixer-nos de res, durant 3 dies. Estàvem buscant un lloc on dormir i ens van oferir el seu jardí per posar la tenda de campanya, així de fàcil.
Un altre senyor, va parar el seu cotxe al mig d’una avinguda per invitar-nos a pujar, ja que estàvem sota un arbre “resguardant-nos” d’una tremenda pluja. No només ens va portar fins on anàvem sinó que ell es va desviar totalment, va fer mitja volta, per portar-nos al destí.
Hi ha moltes coses que no t’esperes quan viatges a un altre país però la bondat de la gent és el que més ens està sorprenent, de lluny.
La droga de les dents vermelles
Si estàs recorrent la zona de Bontoc i Banaue, a l’illa de Luzon, no t’esperes trobar-te, principalment, homes amb la boca i les dents vermelles com si els haguessin donat un cop de puny però és estrany perquè estan d’allò més contents.
El que passa és que en realitat no s’han barallat amb ningú i tampoc s’han caigut per les escales, ells estan mastegant Moma.
Una barreja d’herbes estimulant, més sana que el tabaco i diuen que més efectiva que el cafè però, definitivament, menys agradable a la vista. De fet, en places i oficines de la zona veureu cartells on es prohibeix mastegar aquesta barreja i és que quan l’escupinen deixa una taca vermellosa al terra per tota l’eternitat. Aquesta pràctica la tornarem a veure, per exemple a Myanmar.
L’idioma que potser entens
Ja només de sentir-los parlar et sorprendrà escoltar paraules en castellà com les hores, alguns mesos de l’any o obrir i tancar, entre altres. El que potser si t’esperes és que la gran majoria de gent entengui l’anglès i que molts d’ells el parlin però el que no t’esperes és el fort accent espanyol que tenen quan el parlen. Això ens facilita molt la comunicació.
L’altre punt que la facilita és el seu caràcter “latino” sempre disposats a parlar-te i a ajudar-te si necessites qualsevol cosa. S’assemblen tant que fins i tot “phillipines people love drama” és a dir, les telenovel·les i les de Talia, per exemple, se les coneixen totes. Realment es queden tots enganxats a la tele.
Els aspecte culturals
La cultura també és més semblant a Cuba que a la Xina o Indonèsia, pels carrers, fins i tot de les grans ciutats com Manila i Cebu pots veure pollastres “pasturant”, gossos i gats callejeros i la gent que viu als pobles cultiven al jardí de casa, tenen pollastres i algun porc.
Tot i que s’ha de reconeixer que això és un denominador comú al sud-est asiàtic, el clima de Filipines i l’ambient segueix essent el més llatí de tots.
El que no t’esperes és que no et faci falta despertador, ja que com que la majoria de cases tenen, com a mínim un gall, ell serà l’encarregat de fer-te obrir els ulls ben d’hora.
Perquè els dies a Filipines comencen entre les 5.00 i les 6.00 del matí, on pràcticament totes les botigues ja estan obertes (no els bancs, que obren a les 9.00 o a les 10.00). Així que a les 11.00 del matí ja ho tenen tot fet, per tant, perquè no dinar.
A Filipines l’hora de dinar comença a les 11.30 i és que l’hora de sopar és a les 18.00, just un ratet abans que és faci fosc. Entremig, una bona migdiada fins cap allà a les 16.00, quan la calor ja no colla.
Una cosa curiosa de Filipines, que ja havíem començat a veure pel Japó és la famosa tovallola per la suor. Però mentre al Japó la gent la porta a la butxaca, a Filipines se la posen entre l’esquena i la samarreta. També utilitzen molt els polvos talc per no suar, s’embetumen la cara.
Una cosa que els agrada molt és cantar i fer karaokes, que potser és una cosa que t’esperes de Corea i Japó però difícilment de Filipines. Bé, al cap i a la fi, potser sí que són asiàtics…
Atenció que aquí es tornen a posar pesats amb la seguretat, com passa a Rússia, quan entres en un edifici, ja sigui un supermercat, un centre comercial o una estació d’autobús o ferri.
La persona encarregada de la seguretat et farà obrir la bossa o motxilla i la inspeccionarà amb un bastó. Sincerament, no sé què poden detectar amb el bastonet…En sortir dels supers, et marcarà el tiquet, que la majoria de vegades ja han grapat a la bossa.
Només un si us plau
El que no t’esperes és que Filipines sigui el país de les coses individuals. Ens expliquem, et venen el cafè, el cacao en pols, sabó de la roba, xampú del cap i altres en bossetes individuals.
El perquè suposem que així ho veus molt barat i en compres més. Aquest fet també el trobes a altres països del sud-est asiàtic, com Tailandia o Vietnam, per citar-ne només alguns però és que a Filipines també et trobes aquestes “individualitats” als grans supermercats.
