Avui toca un de les visites per entendre la història de Buenos Aires, per no oblidar i per no tornar a repetir.
A Buenos Aires han recuperats els centres clandestins de tortura per no oblidar.
Visita imperdible que no surt a les guies de turisme.
En situació
El Olimpo, ubicat l’avinguda Coronel Ramón Falcón, 4200, al barri de Velez Sarsfield, fou un dels més de 500 centres clandestins de detenció, tortura i extermini que van funcionar a tota Argentina durant l’última dictadura cívico-militar. Aquesta dictadura que va durar del 1976 al 1983 tenia un pla sistemàtic de repressió il·legal i d’extermini de tot civil, fos obrer, periodista, sacerdot, etc. que participava de l’activisme social.
Per entendre una mica més tot aquest plantejament i a fi de no repetir continguts, posem el link al Espacio Memoria y Derechos Humanos Ex-Esma.
El Olimpo va formar part d’un circuit compost per tres camps de concentració, el primer fou el Atlético, el segon el Banco i per últim aquesta vella estació de tramvies. El Club Atlético era un edifici propietat de la Policia Federal on al seu subsòl hi operava, fins al 1977, un centre de detenció clandestí. A causa de les obres de l’autopista 25 mayo, l’edifici va haver de ser derruït i per tant van haver de buscar un altre lloc on traslladar als segrestats, ja en aquell moment, desapareguts pel fet que la seva família no tenia cap tipus de coneixement del seu destí
. Si avui passeu per Avenida Colón, possiblement tornat de La Boca, veureu que sota l’autopista hi ha un seguit de creus amb fotografies i noms, són alguns dels pocs desapareguts que s’han pogut identificar que van estar segrestats al Atlético.
A causa del desmantellament de l’edifici es va començar a construir un annex al Olimpo, pels agents del Servicio Penitenciario, amb part de la infraestructura del mateix Club Atlético, però com que les instal·lacions no estaven acabades per la data prevista, els detinguts van ser traslladats, abans al El Banco, un altre camp de detenció il·legal ubicat a l’Autopista Ricchieri i Camino de Cintura.
D’allí, el 16 d’agost de 1978, van ser traslladats amb diferents camions, en grillats amb un company, amb els ulls embenats i amb el seu “matalàs” cap a les noves instal·lacions, al costat del predi que en aquell moment ocupava la policia. Hi ha un documental molt interessant, d’uns 20 minuts, on alguns dels supervivents que van viure aquell trasllat expliquen les sensacions que en van tenir.
Ex Centro Clandestino de Detención, Tortura y Exterminio “Olimpo”
La particularitat del Olimpo amb altres centres clandestins és que el Pozo, la part destinada a camp de concentració, va ser construïda específicament amb aquest fi. Si busqueu a un mapa, veureu que el predi estava ciutat al mig d’un barri, a només una cuadra de Rivadavia, i que fins i tot, la portalada que s’obria cada vegada que entrava un detingut donava al carrer i des del mateix carrer es podia veure l’interior.
Si en aquell temps algú hagués tingut valor de mirar cap a dins, haguera vist una imatge totalment diferent de la que es veu avui, ja que d’igual manera que va passar a la ESMA i altres centres de detenció, a causa de la visita de la Comissió Interamericana pels Drets Humans es van demolir parets i ocultar les proves. En aquell moment, on avui hi ha un pati, hi havia els Tubos, és a dir, les cel·les dels presoners i les latrines. Avui, gràcies a l’esforç dels supervivents i a la feina d’arqueologia urbana, s’ha pogut excavar part del terra, aixecar el ciment i trobar restes dels murs que formaven les parets de les cel·les.
El mateix passa amb la part que dóna a Lacarra, en temps de la dictadura era la sala de tortura i d’aïllament, per on passaven tots els segrestats. Una única paret separava aquest turment amb el carrer i una finestra, que posteriorment va ser tapiada, per despistar, era l’única escletxa per la qual segurament sortien els crits que ningú volia sentir. La resta d’instal·lacions la cuina, el menjador i algunes sales també van ser modificades per amagar les proves, parets que es van tirar a terra, terres que es van cobrir i mobles que es van traslladar.
Durant les causes judicials, reobertes amb el govern de Kirchner, es va provar que els tres camps formaven part d’un circuit repressor, que van anomenar ABO “Atlético-Banco-Olimpo”, que van operar seqüencialment entre ells i a càrrec dels mateixos Grupos de Tareas que formaven part del Primer Cuerpo de Ejército y del Batallón de inteligencia 601, integrats per efectius de les policies Federal i de la Provincia de Buenos Aires, de l’Ejército i del Servicio Penitenciario, així com de Gendarmería i de la Aeronáutica. Evidentment estaven lligats amb altres centres, com el Automotores Orletti a Floresta o la ESMA a Nuñez.
Es calcula que pel Olimpo, que va funcionar des del 16 d’agost del 1978 fins a finals de gener del 1979, o sigui poc més de 6 mesos hi van passar uns 500 detinguts de manera il·legal, tots ells torturats sistemàticament. D’aquest 500, uns 80 en són supervivents. Els 420 restants formen part de l’extensa llista de desapareguts, només uns 94 s’han pogut identificar i només s’ha trobat el cos de 9. I aquest és el cas d’un dels més de 500 centres de d’extermini que hi havia al país.
Gràcies al treball i l’esforç de veïns i supervivents del Olimpo, des del 1996 es van impulsar projectes per treure a la policia del predi. El 2003 es va declarar Lloc Històric i al següent any es va declarar Espacio para la Memoria, essent una de les proves físiques contra els judicis que es van reiniciar el 2010. La policia no es va retirar del predi fins al 2005 amb el que moltes de les proves van desaparèixer. Les sentencies del 2010 i 2012 van condemnar a pena de presó a 18 dels responsables dels crims d’aquest macabre circuit d’extermini.
