• Post category:Història
  • Post last modified:octubre 2, 2020

Comença una de les etapes que marcarà un abans i un desprès en la història de l’Argentina.

El peronisme

El 1946 va començar a governar el país el peronisme, tot i que el partit com a tal es va constituir formalment el 1947. Perón va estar al capdavant del país durant un període d’onze anys, entre els que es pot destacar dues versions diferents, la primera presidència, fins al 1952 i la segona fins al 1955.

La política peronista es basava en dos punts forts, la industrialització nacional i el benestar social. Perón va aplicar una política d’Estat amb defensa de la indústria nacional i l’expansió, amb la idea de protegir la duana i de redistribuir els ingressos cap als sectors treballadors.

Durant aquesta primera etapa es va dur a terme el pla quinquennal, que tenia com a eix la industrialització nacional per això volien tenir assegurades la matèria prima, els combustibles, l’energia, la maquinaria i el transport.

També pretenien descentralitzar la indústria i diversificar la producció. Es va invertir en l’explotació de recursos minerals, descobrint nous jaciments petroliers i fins i tot construint un dels gasoductes més grans del món.

Malgrat tot, no es va poder disminuir les importacions, ja que si bé ara no importaven tants béns finals, sí que van haver d’importar béns intermedis com carbó, petroli, acer, màquines, recanvis, etc. El que sí, que va canviar l’importador, enlloc de Gran Bretanya, ara es comprava als Estats Units d’Amèrica.

La situació

Durant la Segona Guerra Mundial les exportacions agràries havien baixat però van pujar les de carn congelada i refrigerada, a part, les importacions des de Gran Bretanya també havien baixat i per primera vegada a la història, Argentina tenia una balança positiva respecte a Anglaterra, amb la que va poder comprar els ferrocarrils anglesos i nacionalitzar-los i a part pagar-los el deute contret per Rivadavia, feia més de 100 anys. A més a més dels ferrocarrils, es van nacionalitzar altres empreses com el gas, el telèfon, alguna de les elèctriques, l’aerolínia i el Banc Central.

Pel que fa al benestar social es pretenia aconseguir una millor distribució de la riquesa, per això, es va augmentar el capital del poble per poder augmentar la demanada i així generar llocs de treball per absorbir-la amb l’oferta interna. Es va generar una alta ocupació laboral, amb sous elevats, per tal de fomentar el consum però, evidentment, aquesta acció dins d’un món capitalista, va comportar un augment de la inflació. Es va protegir el mercat intern i la plena ocupació.

També es van congelar els lloguers, es va establir un salari mínim i uns preus màxims dels productes. Es van fomentar beneficis socials com la jubilació, les vacances pagades i la seguretat social. L’augment de vida de les classes obreres va créixer considerablement, podien comprar-se béns secundaris i fins i tot viatjar pel país, amb els plans de turisme social.

Es van crear llocs de diversió, camps de futbol i places als barris, i es va assignar el dissabte anglès. El poble treballador tenia nous drets, es fomentava l’educació, que a la vegada servia per adoctrinar als joves.

La participació dels obrers a la renda nacional va augmentar fins a un 46%, un dels períodes de Benestar social més importants d’Argentina i d’Amèrica del Sud. L’Estat va passar a controlar l’economia del país.

Un altre punt fort d’inversió va ser en l’obra pública, es van construir habitatges per donar-los a totes aquelles famílies que havien immigrat del camp a la ciutat i que s’hi havien instal·lat als voltants, formant les famoses villes, per mitjà del ministre de Obres Públiques, Juan Pistarini, el qual donaria el seu nom a l’aeroport de Ezeiza que també es va construir durant aquesta etapa.

Per mitjà de la fundació Eva Perón es van construir escoles, es va fomentar l’educació tècnica per dotar de treballadors qualificats a la indústria, es van obrir hospitals, es van donar màquines de cosí perquè la gent pogués tenir el seu petit taller, es van repartir joguets als nens i es va fomentar el turisme a llocs com Mar del Plata. Una de les accions més importants d’Eva Perón va ser aconseguir la sanció de la llei del vot femení, el 1947, mitjançant la qual les dones tenien els mateixos drets polítics i civils que els homes. Les primeres eleccions amb sufragi universal van ser les del 1951.

Evidentment, dins la societat argentina tenia els seus adversaris amb decisions per exemple com la d’intervenir la Universitat, el 1946, que fins ara era autònoma, la de reprimir la llibertat de premsa i la de perseguir intel·lectuals i opositors a les seves idees.

El 1949 Perón va retornar a la “Tercera Posició” pel que fa a política exterior d’Argentina, és a dir, el país no es volia casar ni amb els Estats Units ni amb la Unió Soviètica i no pretenia participar en la Guerra Freda que estava a punt d’explotar. Perón va signar tractats internacionals amb la Unió Soviètica i amb l’Espanya de Franco.

El govern de Perón volia establir una reforma de la Constitució Nacional per establir la política econòmica i les reformes socials. La controvèrsia va venir, ja que Perón va aconseguir formar un tribunal favorable, d’una manera gens elegant, i així tenir a favor seu la Cambra dels Diputats i la dels Senadors. La nova Constitució es va sancionar el 1949, canviant la liberal de 1853, i incloïa nous drets als treballadors i a les persones en general, restablit el dret a la vaga i atorgant el dret a la salut, a l’educació i al treball. També la nacionalització de les fonts d’energia, excepte les vegetals i dels serveis públics, són les claus de la Constitució.

Les polítiques socials, els subsidis, el boicot de USA, el restabliment dels preus dels cereals després de la Guerra i les importacions de béns intermedis van anar menjant-se les reserves de divises acumulades durant la Segona Guerra Mundial.

A més a més, la falta de polítiques cap a l’agricultura va fer que la superfície cultivada disminuís, i l’augment de capital dels obrers va augmentar el consum intern de carn, per tant, les exportacions del producte més important fins ara d’Argentina van disminuir, ja que hi havia menys disponibilitat. El 1951 s’arribava a unes noves eleccions, amb un Perón debilitat econòmicament i una Evita debilitada per un càncer.

Peron, segon assalt

El 1951 Perón torna a sorgir vencedor de les eleccions, les primeres en els que va poder votar les dones. La situació econòmica havia empitjorat i el 1952 es va produir un ajust econòmic i un seguit de sequies van ajudar a provocar la crisi i la falta de productes agraris. El 1953 va entrar en vigor el segon Pla Quinquennal, amb l’objectiu de reduir la inflació i per tant, reduir el consum intern, eliminant els subsidis, posant veda al consum de carn i traguen el congelament dels lloguers.

Perón va promocionar campanyes de reducció de consum i va fomentar el retorn al camp, prioritzant la importació de maquinària agrícola per augmentar la producció. Els anys de subsidis a la indústria havia proliferat en un augment de petites i mitjanes empreses i fàbriques però poc eficients, amb maquinàries obsoletes, falta de subministrament de serveis, especialment l’elèctric i de transports com els ferrocarrils i una altra utilització de mà d’obra amb uns salaris alts i una capacitat sindical forta, que representava al cap a i a la fi, una producció ineficient i costosa.

A més a més, Perón va trencar amb l’església quan va derogar la llei que obligava l’educació catòlica a les escoles i va sancionar la llei del divorci A part va separar l’església de l’estat, per tant l’església el va excomunar. Així que tenia en contra a l’església i a l’oligarquia.

El president també tenia d’enemics a periodistes i intel·lectuals de l’época, ja que va intervenir en la llibertat de premsa, va expropiar diaris com “La Prensa” i va perseguir tot aquell que anés en contra de les seves idees. Per posar un exemple, l’escriptor Jorge Luís Borges, en temps de Perón, va ser designat-“Inspector de Ferias de Pollos, Gallinas y Conejo” enlloc de director de la biblioteca nacional. També havia retringit l’acció dels partits polítics opositors i fins i tot netejar l’exercit a favor de les seves idees.

Sumat a tot plegat, el 1952 havia mort Evita, deixant un buit en la política de Perón. Els funerals van ser al nivell d’un líder polític, vetllada 14 dies a la seu de la Fundación Evita, actual Legilatura Porteña. Les despulles van ser traslladades al Congreso amb tracte presidencial i d’allí a la CGT fins que van ser misteriosament desapareguts, però això és historia per un altre dia.

Per tal de recuperar l’espai deixat per Evita, Perón va comensar una forta etapa de “peronització” de la societat i especialment de l’Estat. Es va peronitzar l’educació, a la qual, anys abans ja s’havia obligat de llegir “La Razón de mi Vida”, s’obligava a donar sous a la Fundación Eva Perón, a lluir l’emblema peronista i es va imposar el nom de Perón i Eva a estacions de trens, places, ciutats i provincies, així com la presencia de bustos dels dos líders polítics en infinitat de lloc públics.

Per si no fos poc, la crisi interna, va provocar que s’hagués de canviar la política econòmica i va acabar signant contractes amb capitals estrangers, amb la Ley de Inversiones Extranjeras, principalment nord-americans per explotar els jaciments petroliers, destacant el projecte amb la Standard Oil de California el 1954, del qual l’empresa nord americana obtenia amples drets.

Sembla que Perón tenia enemics per tots els costats i la conspiració política no feia més que augmentar i enfortir-se. Finalment la Marina va bombardejar la Plaza de Mayo amb l’objectiu de matar al president però va acabar matant a uns tres-cents civils. La societat peronista es va radicalitzar i va contraatacar cremant esglésies i armant-se. Les marques del bombardeig encara es poden veure a la façana del Palacio de Hacienda a Hipólito Yirigoyen, entre Paseo Colón i Balcarce.

El cop d’estat militar del 1955 va tenir un gran suport entre la classe alta, oligàrquica i militar del país. El General Leonardo Lonardi va fer-se càrrec del poder polític del país però ben aviat un nou cop intern a les forces armades va posar al capdavant al General Pedro Eugenio Aramburu al novembre de 1955, amb l’almirall Isaac Rojas com a vicepresident. Començava l’autoanomenada “Revolución Libertadora” que se centraria bàsicament a eliminar el Peronisme i a retornar el poder a les classes oligàrquiques mitjançant una política econòmica liberal.

 

Deixa un comentari