Aquesta segona part de la història d’Argentina, quan ja tenen la independència d’Espanya, es caracteritza per les guerres civils i per la necessitat de formar una nació. Si a la primera part ens havien de sonar noms com el de Manuel Belgrano, Mariano Moreno, Juan José Castelli o José de San Martín, ara ens n’ha de sonar d’altres com Rivadavia, Rosas, Urquiza, Mitre i Sarmiento.
Entre Federals i Unitaris
El principal enfrontament intern era entre les povíncies federals i la ciutat de Buenos Aires que volia un poder centralitzat, ja que tenia el control del port i per tant de les divises. A les províncies es va crear la figura del caudillo, un terratinent que rebutjava la desigualtat econòmica de Buenos Aires, aquí destaquen en una primera etapa Estanilau Lopez de Santa Fe i Francisco Ramirez de Entre Rios.
La primera batalla important és la de Cepeda on el govern de Buenos Aires s’enfronta amb les tropes Ramirez i Estanislau Lopez, la victòria dels quals obliga a destituir a Rondeau, el substitut de Pueyrredón com a Director Supremo i donen plena autonomia de les províncies gràcies al Tratado de Pilar, de caràcter federalista, on cada província assumia la sobirania de manera absoluta i deixava d’existir un govern nacional.
Malgrat tot, les guerres segueixen i la necessitat de tenir una Constitució és cada vegada més urgent, els porteños en volen una centralista, mentre que els federals reclamen pels seus drets.
Entre les disputes nacionals arriben les guerres amb els veïns com la guerra del Brasil per la Banda Oriental, és a dir, per l’actual Uruguay, el 1824. Així Argentina es veu en l’obligació de crear un exèrcit nacional i el càrrec de President de la República Argentina per dirigir-lo.
L’honor recau en Bernardino Rivadavia, el líder del partit unitari. Finalment es firma un tractat de pau, Rivadavia renuncia al càrrec i deixa al país sotmès en una crisi econòmica a causa de les despeses de guerra i a un seguit de deute públic extern.
La batalla de Caseros
Els enfrontaments interns segueixen i aquesta vegada qui en surten guanyant són els federals liderats per Juan Manual de Rosas, el Restaurador, així arriba al poder el primer govern federal. Les províncies de l’interior exigien al govern central el repartiment equitatiu dels guanys dels impostos duaners del port, la lliure navegació pels rius interiors i reglamentar el comerç exterior per tal de protegir les indústries nacionals.
La pròxima batalla decisiva en la història és la de Caseros el 1852, que enfronta Rosas amb Urquiza, el terratienet de Entre Ríos que tenia la intenció d’aconseguir l’organització nacional i la lliure navegació pels rius per evitar el control absolut de Buenos Aires sobre la duana.
Amb la victòria de Urquiza, arriba un altre període d’inestabilitat, amb l’acord de San Nicolás, Urquiza passa a ser Director Provisional de la Confederación Argentina, cap de les forces militars i cap de la duana i ell mateix convoca un Congreso Nacional Constituyente, que es reunirà a Santa Fe, amb l’objectiu de redactar una nova constitució, ja que la que hi havia en aquell moment era centralista.
La independència de Buenos Aires
Totes les províncies, excepte Buenos Aires, firmen el Acuerdo de San Nicolás, el qual serà la base de la Constitución del 1853, la primera constitució federal del país seguint les bases de Juan Bautista Alberti. La província de Buenos Aire es retira de la Confederación, Urquiza passa a ser nomenat president la de la República Argentina el 1854 i la capital del país fou Paraná, Entre Rios.
El fet que de Buenos Aires no acceptés la constitució fomenta les lluites internes pel control de la duana portuària, ja que la ciutat en tenia el control i cap obligació de compartir els beneficis. La pròxima batalla fou a Cepeda, entre Urquiza i Mitre cap de l’exèrcit porteño, amb victòria per la Confederació i amb l’obligació de Buenos Aires de passar a formar part d’aquesta i repartir els guanys de la duana segons es va signar al Pacto de San José de Flores el 1859.
Dos anys més tard, el 1861, es tornen a enfrontar les forces de Mitre amb les de Urquiza, a la batalla de Pavon amb victòria sorprenent per Mitre.
Mitre i Sarmiento
L’etapa de Mitre tampoc no va ser més tranquila, ja que va estar força centrada en la guerra de la Triple Aliança entre Argentina, Brazil i Uruguay contra Paraguay. Guerra que va damnificar el país i malmetre la popularitat de Mitre. El 1868, quan s’acabava el seu període legislatiu, Mitre recolza públicament la candidatura de Domingo Faustino Sarmiento, ja que aquest, com a governador de San Juan havia recolzat a Mitre contra les lluites internes. El 12 d’octubre del mateix any, Sarmiento assumeix la presidència de la República, mentre seguia la Guerra de la Triple Aliança.
El 1874 acaba la presidència de Sarmiento i comença l’etapa de Avellanada on destaca la Campaña del Desierto de 1880 en mans del seu ministre de guerra, Julio Argentino Roca a fi de guanyar terres pel país. Aquesta campanya li dóna a Roca la popularitat suficient per ser nomenat president i aconseguir la federalització de Buenos Aires i establir un Estat Nacional Consolidat amb Roca com a Primer President.
