Aquesta segona part de la història d’Argentina, comença amb les lluites internes entre argentins després d’aconseguir la independència d’Espanya. Aquest període es caracteritza per les guerres civils i per la necessitat de formar una nació.
Si a la primera part ens havien de sonar noms com el de Manuel Belgrano, Mariano Moreno, Juan José Castelli o José de San Martín, ara ens n’ha de sonar d’altres com Rivadavia, Rosas, Urquiza, Mitre i Sarmiento.
Entre Federals i Unitaris
El principal enfrontament intern era entre les províncies federals i la ciutat de Buenos Aires, que volia un poder centralitzat, ja que tenia el control del port i, per tant, de les divises.
A les províncies va sorgir la figura del caudillo, un terratinent que rebutjava la desigualtat econòmica de Buenos Aires, aquí destaquen en una primera etapa Estanilau Lopez de Santa Fe i Francisco Ramirez, de Entre Rios.
Hauries de Saber:
La primera batalla important és la de Cepeda on el govern de Buenos Aires s’enfronta amb les tropes Ramirez i Estanislau Lopez, la victòria dels quals obliga a destituir a Rondeau, el substitut de Pueyrredón com a Director Supremo, donant plena autonomia de les províncies gràcies al Tratado de Pilar, de caràcter federalista, on cada província assumia la sobirania de manera absoluta i deixava d’existir un govern nacional.
Malgrat tot, les guerres segueixen i la necessitat de tenir una Constitució és cada vegada més urgent, els porteños en volen una centralista, mentre que els federals reclamen pels seus drets.
Entre les disputes nacionals arriben les guerres amb els països veïns, com la guerra del Brasil, el 1851, per la Banda Oriental, és a dir, per l’actual Uruguay, el 1824. Així Argentina es veu en l’obligació de crear un exèrcit nacional i crear també el càrrec de president de la República Argentina per dirigir-lo.
L’honor recau en Bernardino Rivadavia, el líder del partit unitari. Finalment, es firma un tractat de pau, Rivadavia renuncia al càrrec i deixa al país sotmès en una crisi econòmica a causa de les despeses de guerra i a un seguit de deute públic extern.
La batalla de Caseros
Els enfrontaments interns segueixen i aquesta vegada qui en surten guanyant són els federals, liderats per Juan Manual de Rosas, el Restaurador, així arriba al poder el primer govern federal. Les províncies de l’interior exigien al govern central, el repartiment equitatiu dels guanys dels impostos duaners del port, la lliure navegació pels rius interiors i reglamentar el comerç exterior per tal de protegir les indústries nacionals.
Rosas venia de ser governador de Buenos Aires entre el 1829 i el 1832, amb facultats extraordinàries i després renovaria el càrrec del 1835 al 1852. Entremig li havien ofert la renovació sense facultats extraordinàries, però Rosas no accepta i el succeïx el general Balcarce, mentre Rosas es dedica a dur a terme la primera Campaña del Desierto, el 1833, per tal de fixar les fronteres del sud.
Els conflictes interns van augmentant i Balcarce renuncia, accedint Juan José Viamonte al poder de governador de Buenos Aires, recordem que en aquest període encara no hi havia un govern nacional. Però Viamonte no pot restaurar l’ordre i renúncia, càrrec acceptat ara per Rosas amb les condicions de controlar els tres poders.
La pròxima batalla decisiva en la història és la de Caseros el 1852, que enfronta Rosas amb Urquiza, el terratinent de Entre Ríos que tenia la intenció d’aconseguir l’organització nacional i la lliure navegació pels rius per evitar el control absolut de Buenos Aires sobre la duana.
Urquiza, com et pots imaginar, no era una persona molt popular a Buenos Aires.
Amb la victòria de Urquiza, arriba un altre període d’inestabilitat, amb l’acord de San Nicolás de los Arroyos, Urquiza passa a ser Director Provisional de la Confederación Argentina, cap de les forces militars i cap de la duana i ell mateix convoca un Congreso Nacional Constituyente, que es reunirà a Santa Fe, amb l’objectiu de redactar una nova constitució, ja que la que hi havia en aquell moment era centralista.
La nova constitució havia de ser federal, representat a totes les províncies per igual, amb el mateix nombre de diputats al congrés constituent i els diputats elegits segons les lleis provincials. Com et pots imaginar, Buenos Aires rebutja totalment aquesta constitució, fins al punt de declarar-se independent l’11 de setembre del 1852.
La independència de Buenos Aires
Totes les províncies, excepte Buenos Aires, firmen el Acuerdo de San Nicolás, el qual serà la base de la Constitución del 1853, la primera constitució federal del país seguint les bases de Juan Bautista Alberti, però sense Buenos Aires.
La província de Buenos Aires es retira de la Confederación, Urquiza passa a ser nomenat president la de la República Argentina el 1854 i la capital del país fou Paraná, Entre Rios. Les províncies són autònomes, sempre i quan respectin la constitució i queden sotmeses al poder executiu.
El 1854, Buenos Aires, també dicta la seva pròpia Constitució. El fet que de Buenos Aires no acceptés la constitució fomenta les lluites internes pel control de la duana portuària, ja que la ciutat en tenia el control i cap obligació de compartir els beneficis.
La pròxima batalla fou a Cepeda, entre Urquiza i Mitre cap de l’exèrcit porteño, amb victòria per la Confederació i amb l’obligació de Buenos Aires de passar a formar part d’aquesta i repartir els guanys de la duana segons es va signar al Pacto de San José de Flores el 1859.
Dos anys més tard, el 1861, es tornen a enfrontar les forces de Mitre amb les de Urquiza, a la batalla de Pavon amb victòria sorprenent per Mitre. Amb Mitre, Buenos Aires, es torna a unir a la Confederació.
Mitre i Sarmiento
L’etapa de Mitre tampoc no va ser més tranquil·la, ja que va estar força centrada en la guerra de la Triple Aliança o la guerra del Paraguay, entre Argentina, Brazil i Uruguay contra Paraguay. Guerra que va damnificar el país i malmetre la popularitat de Mitre.
El 1868, quan s’acabava el seu període legislatiu, Mitre recolza públicament la candidatura de Domingo Faustino Sarmiento, perquè aquest, com a governador de San Juan havia recolzat a Mitre contra les lluites internes. El 12 d’octubre del mateix any, Sarmiento assumeix la presidència de la República, mentre seguia la Guerra de la Triple Aliança.
En l’etapa nacional, és durant el període de Mitre que es comença a invertir en ferrocarrils, telègraf i vaixells de vapors. Les primeres onades massives d’immigrants, per treballar la terra i la cria d’ovella, també comencen a mitjans del segle XIX.
Durant el període de Mitre, bàsicament tot gira al voltant de la guerra. Serà Sarmiento l’encarregat de dotar l’Estat, passen de ser només un estat militar a crear un autèntic exèrcit militar nacional professional. A més a més, durant la presidència de Sarmiento es crea, el 1872, el Banco Nacional, el 1863 el Código Civil i el Código Comercial i també la Corte Suprema de Justicia, és a dir, els tres poders d’estat queden definits.
L’estat s’ocupa de les comunicacions, de correus i telègrafs, dels ferrocarrils i dels impostos. Sarmiento educa al poble obrint escoles i oficines nacionals per totes les provincies i envia professors a tots els racons del país, evidentment, professorat afí als seus interessos polítics.
Aquí, l’Argentina, encara estava definint el seu estat econòmic, amb idees confrontades de diferents “pensadors”. Juan Bautista Alberdi era del pensament que l’Argentina havia d’obrir les portes al comerç, a la immigració, al capital estranger i fomentar l’empresa privada. És en aquest període que es defineix l’Argentina la gran exportadora de matèria prima, principalment llana i carn d’ovella, sucre i cereals i importar productes industrialitzats.
Per la seva part, Domingo Faustino Sarmiento, era del parer que l’Argentina era un país de grangers i que conjuntament amb els immigrants, s’havia de treballar la seva terra. Sarmiento era contrari a grans terratinents que posseïxen grans quantitats de terra. Ell no només volia poblar l’Argentina de mà d’obra, sinó que volia educar al país i fer que cada habitant de l’Argentina fos sobirà, responsable i participés en l’economia nacional.
Els primers immigrans, mà d’obra experimentada d’Alemanya, Suïssa i el nord d’Itàlia, van traslladar-se ràpidament a Santa Fe, on podien repartir-se les terres i evitar Buenos Aires, on els terratinents havien acaparat totes les terres. Els immigrants havien de treballar les terres salvatges i a més a més, parar els malons d’indis. Tota aquesta feina, evidentment, puja el valor de les terres.
A Buenos Aires s’hi van quedar molts dels irlandesos, experts en cria ovelles, però hi havia un problema, faltaven terres. Per tant, es va iniciar la conquista del desert, per tal de guanyar les terres del sud de l’actual Argentina als indis. En aquells temps, l’Argentina no passava de la província de Buenos Aires.
L’expansió del territori
El 1874 acaba la presidència de Sarmiento i comença l’etapa de Avellanada on destaca la Campaña del Desierto de 1880 en mans del seu ministre de guerra, Julio Argentino Roca a fi de guanyar terres pel país. El dolent d’aquesta campanya, a part de la matança de persones, és que les terres ja estaven repartides abans de ser guanyades i com et pots imaginar, queden repartides entre poques famílies, l’oligarquia de finals del segle XIX, que serà la que governarà l’Argentina les pròximes dècades.
Hauries de Saber:
Aquesta campanya li dóna a Roca la popularitat suficient per ser nomenat president. Quan Roca accedeix al càrrec, l’Argentina ja gairebé és un estat, però encara queda un tema pendent: definir la capital del país. El governador de Buenos Aires, Carlos Tejedor és derrotat a les eleccions del 1880 i trenca relacions amb l’estat formant milícies a la ciutat. El govern d’Avellaneda es muda al poble de l’actual barri de Belgrano, on avui hi ha el museu de Sarmiento. Amb Roca al poder, el govern ataca Buenos Aires i aconsegueix la federalització de Buenos Aires, Buenos Aires ciutat passa a ser la capital del país i es crea La Plata, com a capital de la província de Buenos Aires. Ara sí que es pot parlar d’un Estat Nacional Consolidat amb Roca com a Primer President.
Buenos Aires turisme i història
Podem posar cara a graibé tots els protagonistes d’aquesta part de la història de noms propis i grans personalitats. Si anem a los bosques de Parlemo, podem veure a Sarmiento, Rosa i Urquiza, tots ben junts, malgrat que durant la seva època s’odiaven.
Per la seva part, Roca el trobem a la Avenida Presidente Julio A. Roca (Diagonal Sur), a Monserrat. És un monument que sempre hi veuràs alguna pintada o bandera demanant els drets dels pobles originaris.
Ruta dels Governants i Presidents d’Argentina des del virregnat fins als radicals
L’altre punt interessant de la ciutat és precisament, l’edifici que va acollir la presindencia nacional a Belgrano, avui en dia el Museo Histórico Sarmiento.
