La tercera part de la història d’Argentina es caracteritza per la formació de l’Estat i per la primera derrota de la democràcia quan s’havia aconseguit un sistema de vot universal i secret. Els personatges d’escatats d’aquesta època seran Julio A. Roca, Leandro L.Alem, Roque Saénz Peña, Hipólito Yrigoyen i els immigrants europeus.
Objetiu: Nova Nació
El 1880 comença, amb Roca com a president, amb l’objectiu de crear una Nació Argentina. Les dues últimes dècades del s.XIX es caracteritzen per un control polític de la classe benestant, aconseguit pel frau electoral i pels convenis comercials amb Anglaterra. Una societat argentina totalment desigualaria amb un model agroexportador que només beneficiava a les classes patrícies del país, amb lliure comerç i una neutralitat de l’Estat com a agent econòmic.
Un dels principals punts del país de 1880 era la necessitat de mà d’obra per treballar les terres i aixecar la nació, així que s’obrí les portes als estrangers, qui ràpidament poblaren Argentina de persones i d’idees socialistes, anarquistes i marxistes. També durant aquesta època naix el radicalisme, encapçalat per Leandro L. Alem, que defensa el dret del poble en la intervenció de la política i el sufragi universal, per evitar el frau electoral.
Els immigrants comencen a crear els primers sindicats i moviments obrers que ràpidament es manifesten al començat el s.XX amb les vagues, les quals eren cada vegada més habituals, tot i la dura repressió dels governs corresponents. L’oligarquia seguia essent l’única que tenia dret a participar de la política argentina fins que, després d’un seguit de pressions, el president Roque Saénz Peña, el 1912, va impulsar una reforma electoral amb la llei de sufragi universal masculí, secret i obligatori.
Els radicals al poder
En les pròximes eleccions nacionals, aconsegueixen el poder, els radicals, essent el president Hipólito Yrigoyen, el nebot de Leandro L.Alem, el primer president amb la Llei Saénz Peña en vigència. Amb l’arribada al govern dels radicals, accedeixen al poder la classe mitjana i els obrers.
El radicalisme comença una reforma institucional però no tan gran com volgueren els obrers socialistes, els anarquistes i els marxistes però massa segons la classe elitista.
Yrigoyen encapçala un govern de contradiccions, dialogant entre les classes obreres i la patronal però també afrontant dures repressions contra els obrers, com la Semana Trágica o la Patagonia Rebelde de 1920. Yrigoyen manté la llei de residència, sancionada en temps de Roca, que permet l’expulsió dels estrangers amb idees “estranyes”, es fomenten les bandes paramilitars, naixent així la Liga Patriótica; un grup de joves adinerats que reprimint fortament les vagues amb el consens del govern radical.
Per una altra part, Yrigoyen nacionalitza els hidrocarburs i crea YPF, empresa que creix durant el següent govern radical de Marcelo T. de Alvear. Aquesta nacionalització s’oposen les famílies adinerades i les empreses privades, tant nacionals com estrangeres.
La crisis Mundial
Després de la Primera Guerra Mundial i la forta crisi que pateix el país, ja que la seva balança econòmica és cada vegada més negativa, arriba la crisi mundial del 1929, amb la depressió econòmica començada als Estats Units i ràpidament estesa a la resta del món.
El model de capital argentí seguia essent fortament agroexportador, principalment amb Gran Bretanya i importador de manufactures angleses i nord americanes i amb forta presència de capitals estrangers que invertien en el ferrocarril i els frigorífics argentins.
Amb la recessió del 1929, l’estructura d’ingressos públics d’Argentina cau, la desocupació augmenta, els moviments nacionalistes comencen a fer-se forts, les conspiracions contra Yrigoyen apareixen de tots els sectors, dels obrers reprimits, de la classe alta, fins i tot de la Unión Cívica Radical Antipersonalista de Alvear, l’oposició dels mitjans de comunicació com La Nación i el diario La Prensa ajuden a crear la sensació de malestar general.
La democràcia argentina no pot superar la crisi mundial i l’exèrcit aprofita la inestabilitat política per gestar el cop d’estat de 1930, amb un fort suport per part de tota la societat argentina, la mateixa que dos anys abans havia votat per Yrigoyen en les eleccions del 1928. Així comença la Década Infame.
