La tercera part de la història d’Argentina que hem resumit a Fuet i Mate es caracteritza per la formació de l’Estat i per la primera derrota de la democràcia quan s’havia aconseguit un sistema de vot universal i secret.
Durant aquest temps és quan hi ha una gran crida d’immigrants, per poblar el nou estat i quan Argentina comença a ser l’Argentina que coneixem avui en dia. Avui explicarem la seva connexió amb l’Europa industrialitzada i el principi del qual serà una dinàmica nacional, el deute extern.
En els llibres d’història Argentina, aquest periode, sobretot del 1880 al 1920 es coneix com el temps dels immigrants.
Els personatges d’escatats d’aquesta època seran Julio A. Roca, Leandro L.Alem, Roque Saénz Peña, Hipólito Yrigoyen i els immigrants europeus.
Objetiu: Nova Nació
El 1880 comença, amb Roca com a president, amb l’objectiu de crear una Nació Argentina. Les dues últimes dècades del s.XIX es caracteritzen per un control polític de la classe benestant, aconseguit pel frau electoral i pels convenis comercials amb Anglaterra. Una societat argentina totalment desigualitària amb un model agroexportador, que només beneficia a les classes patrícies del país, amb lliure comerç i una neutralitat de l’Estat com a agent econòmic.
Hauries de Saber:
Aquest moment històric és clau per entendre part de l’Argentina actual, poder concentrat en certes famílies terratinents, que bloquen la indústria i que tenen Europa com a objectiu d’èxit.
Un dels principals punts del país de 1880 era la necessitat de mà d’obra per treballar les terres i aixecar la nació, així que es van obrir les portes als estrangers, qui ràpidament van poblar l’Argentina de persones, però també d’idees socialistes, anarquistes i marxistes.
Argentina va inflar Europa de propaganda d’una nova vida, fins i tot els pagava els bitllets de vaixell, i la promesa de terres per treballar.
Entre el 1880 i el 1890 van arribar al país més d’un milió d’immigrants, dels quals uns 650.000 es van quedar, poblant un país que tenia, en aquell moment menys de 2 milions de població. Buenos Aires va passar de 180.000 habitants el 1869 a 7.800.000 el 1914, on 2 de cada 3 habitants de la ciutat capital eren estrangers.
Els immigrants van començar a crear els primers sindicats i moviments obrers que ràpidament es van manifestar al començat el s.XX amb les vagues, les quals eren cada vegada més habituals, tot i la dura repressió dels governs corresponents. L’oligarquia continuava essent l’única que tenia dret a participar de la política argentina fins que, després d’un seguit de pressions, el president Roque Saénz Peña, el 1912, va impulsar una reforma electoral amb la llei de sufragi universal masculí, secret i obligatori.
També durant aquesta època naix el radicalisme, encapçalat per Leandro L. Alem, que defensa el dret del poble en la intervenció de la política i el sufragi universal, per evitar el frau electoral.
Argentina al món
Europa està en un dels moments de màxima industrialització i també en un segle convuls. Els països industrialitzats busquen matèria prima per les seves fàbriques i aliments bàsics per la seva població. Aquí, Argentina té un paper fonamental, en una època que passarà a la història com a “graner del món”.
El problema és que Argentina exporta matèria primera com llana i carn, però importa productes elaborats, per tant, molt més cars. A més a més, per no quedar-se enrere i no ser el país endarrerit en el que s’estava convertit, mira cap al progrés i “s’enganxa” a Europa en la compra de productes, com per exemple tota la xarxa ferroviària. Però no només això, sinó que Europa està de moda i l’alta societat argentina mira cap al Vell Continent per mostrar la seva riquesa. Així que productes de luxe, roba, ceràmiques, materials per la construcció i fins i tot arquitectes i escultors són importats d’Europa, per engalanar els millors palaus de Buenos Aires.
Durant aquest període comencen a arribar també els primers vaixells frigorífics per exportar carn congelada cap a Europa. En aquesta època, la principal cria era ovina, ovelles de Lincoln que tant eren ben vistes per la seva llana com per la seva carn.
El grup social més beneficiat de tot aquest procés són els grans terratinents, entre 50 famílies es reparteixen bàsicament tota l’Argentina coneguda en aquell moment, uns 4 milions d’hectàrees.
A finals del segle XX és també quan Anglaterra posa el seu màxim poder sobre l’Argentina amb la creació de xarxes de ferrocarrils, locomotores, els ports i les línies de transport, tant urbans de la ciutat de Buenos Aires, com el servei d’aigua corrent o electricitat. Es formen moltes empreses, però sempre amb capital anglès i sempre amb dividends a l’estranger, així que Argentina és modernitzada, al mateix ritme que les seves arques són buidades.
Hauries de Saber:
En 10 anys es formen els ports de Buenos Aires, de Rosario, Bahía Blanca i la Plata. Es passa de 2500 km de vies el 1880 a més de 9500 km, on més del 75% són propietat d’empreses britàniques. Fins i tot, el Ferrocarril del Oeste, que era del govern nacional es va vendre a capital estranger, el qual fixaven les tarifes i tenien el monopoli.
Aquest és un dels moments en què Argentina comença a ésser l’Argentina actual, mentre uns s’enriquien, els altres eren cada vegada més pobres i la desigualtat a nivell país es feia cada vegada més notaria. Les ciutats amb port, prosperen, l’interior del país s’ofega. Les ciutats portuàries reben immigrants i inversions estrangeres; l’interior del país es queda cada vegada més endarrerit. L’única excepció era Tucumán, amb el seu sucre i posteriorment Mendoza amb la producció del vi.
Aquests canvis socials i econòmics, no deixaran mai més l’Argentina, un país centralitzat a la seva capital i on la resta del país s’ha de conformar amb les restes.
Els Immigrants
Com ja hem comentat, a finals del segle XX la gran onada d’immigrants que arriben atrets per les promeses d’una nova vida i fugen de les guerres i les males èpoques europees, canvien totalment el país.
Els immigrants intentaven comprar o arrendaven les terres, s’ho jugaven tot per enriquir-se ràpidament i tornar a la seva terra, malgrat tot, molts no ho van aconseguir i es van quedar l’Argentina. Al final, els qui acabaven enriquint-se eren els grans terratinents i els “bolicheros“, aquells que actuaven en nom de les grans famílies comercials de Buenos Aires.
Els terratinents arrendaven les terres, moltes d’elles mai havien estat cultivades, així que els immigrants, en aquells temps molts alemanys del Volga, acostumats al treball de la terra, primer havien de condicionar-la. Però com tot, la bona feia porta bons rendiments i els terratinents anaven apujant el preu de les seves terres arrendades.
Els bolicheros avançaven diners als immigrants per comprar eines o poder sobreviure els primers anys i els compraven la collita, emmagatzemaven el gra i especulaven amb el preu. Benvinguts a l’Argentina.
Hauries de Saber:
Els immigrants que no anaven a treballar al camp es quedaven a les grans ciutats portuàries, com Buenos Aires i Rosario, com a mà d’obra, ja que durant aquell període, la construcció del metro, grans edificis públics i particulars es necessitava una gran quantitat de treballadors.
A poc a poc, els immigrants van anar formant gremis i associacions per ajudar-se els uns als altres. Alguns van aconseguir posperar, essent la primera classe mitjana del país.
Malgrat que els immigrants eren un dels grans grups de la població no tenien dret a votar, ni tots podien empadronar-se. En aquells moments, l’Argentina del 1880, el sistema electoral era un forat negre controlat per les poques famílies adinerades, on fins i tot, no hi havia ni un cens electoral i el recompte de vots era d’allò més poc fiable, on si calia, els morts votaven.
Els canvis d’estat
Els canvis de l’organització social van anar arribant, amb la llei de circulació única de moneda, amb la creació del registre civil i el casament civil, on l’Estat es posava en territori eclesiàstic. Ja que fins aquell moment, totes aquestes tasques formaven part de les parròquies de barri.
A més a més, l’estat va passar a controlar l’educació, amb una ensenyança obligatòria i gratuïta, però sobretot laica, punt que va acabar per posar l’Església en contra de l’estat. En aquest punt destaca Sarmiento, el Maestro. Durant la presidència de Sarmiento es van construir escoles en tot el país i es van integrar els fills dels immigrants que rebien una educació argentina, amb l’objectiu d’aquesta manera, d’integrar als seus pares.
Les inversions estrangeres no paraven, entre el 1880 i el 1890, van viure un moment de glòria amb les presidència de Julio Roca i després del seu cunyat Miguel Juárez Celman, ambnoves construccions, empedrar carrers, etc. Tot amb préstecs de l’Estat demanat a Europa.
La història canviarà una mica quan el 1890 Europa entra en crisi i Anglaterra, principalment, en lloc d’enviar diners, ara reclama el deute. Apareix la primera Deuda Externa de l’Argentina, l’Estat no pot pagar i la crisi es fa estesa als carrers. Els petits empresaris perden els estalvis, els pobres són cada vegada més pobres i les diferències socials, si ja era notàries, ara es faran abismals.
És el moment que els opositors de la política roquista, com Mitre, Aristobulo del Vallo o Leando N.Alem, denuncien la corrupció política i el frau electoral. Fins aquí res nou, veritat?
Tots aquests canvis van acompanyats de la formació de nous partits polítics com el PAN, Partido Autonomista Nacionals el 1880 o la Unión Cívica el 1890, que anava contra el govern.
De fet, la Unión Cívica va encapçalar una revolució per derrocar el poder de Celman, el qual no va saber com reaccionar. Carlos Pellegrini, el vicepresident del moment, va reunir les tropes i en només 3 dies va aconseguir que els rebels es rendissin. La conseqüència va ser la renúncia del president Juaréz Celman i l’ascenció de Pellegrini.
Malgrat tot, la depressió econòmica va allargar-se fins a finals de segle, sense capitals ni sense immigrants, les obres públiques no creixien i l’Argentina veia com el seu sistema econòmic es debilitava a marxes forçades.
La Unión Cívica, la força política opositaria a l’estat, es divideix creant dos grups forts, la Unión Cívica liderada per Mitre i la Unión Cívica Radical liderada per Leandor L.Alem. Aquest últim, incapaç de suportar més la situació nacional és suïcida i és succeït pel seu nebot, Hipólito Yrigoyen.
El 18980 Roca torna al poder, de moment no hi ha grans canvis polítics, seguim en aquella època de fraus electorals, de famílies governant el país i de pobres sense cap mena d’intervenció política.
Un canvi important va ser la millora frigorífica en la congelació de carn de vaca i aquí és quan Argentina canvia la seva ramaderia, de l’ovella a la vacuna, molt més rentable. Les ovelles Lincoln es traslladen a les pastures del sud i la Pampa es destina a la cria de vaques, especialment Shorthorn i Hereford. A més a més, la Pampa s’utilitza per plantar pastures i d’aquesta manera, els grans camps argentins van deixant els límits de Rosario i Buenos Aires.
Una vegada més, els grans frigorífics del país estan en mans estrangeres, aquesta vegada a part dels anglesos, els Estats Units d’Amèrica, també veuen en el seu veí del sud una oportunitat de negoci única.
Els bolicheros continuen controlant els preus dels cereals, jugant amb l’especulació i forçant als agricultors a un sistema, gairebé esclavista. Els terratinents, els quals no havien venut ni un metre quadrat de terra, potser al contrari, n’havien aconseguit més, apujaven els preus dels arrendaments. Tot això, només pot acabar d’una manera, amb revoltes agràries. El 1912 es fa una gran vaga general i s’obliga els terratinents a fer contractes d’arrendament més llargs i a normalitzar els preus. El resultat és la formació de la Federación Agraria Argentina.
Els radicals al poder
El món gira cap al mateix costat a tot arreu i els nous obrers que arriben a l’Argentina porten les idees socialistes i anarquistes. Amb idees clares i bàsiques: nacionalitzar dels estrangers, jornades de 8 hores, descans setmanals i sous dignes.
Hauries de Saber:
La gran victòria és quan entra com a diputat Alfredl L.Palacios, el 1904, el primer socialista que posa un peu en un món de rics.
Els sindicalistes s’enfoquen en els canvis socials i graduals i s’agrupen en tres grans grups: ferroviaris, portuaris i navals. El 1901, el 1902, el 1907 i el 1909 són els anys de les grans vagues generals.
El 1905 ressorgeix el radicalisme encapçalat per Yrigoyen i amb el suport dels joves universitaris, fills d’aquells primers immigrants. El seu primer punt era demanar una reforma electoral, en les pròximes eleccions, es neguen a votar per deixar clar el frau electoral. El punt és tan evident, que aquí és quan apareix la llei de Saénz Peña del 1912.
Amb el nou segle, els radicals aconsegueixen entrar al poder en un moment on l’Argentina començava a notar la presència de la societat estrangera i de les seves idees obreres. El president de les eleccions del 1919 va ser Hipólito Yrigoyen, el nebot de Leandro L.Alem, el primer president amb la Llei Saénz Peña en vigència, la llei de vot.
Aquest fet no és menor, ja que amb l’arribada al govern dels radicals, accedeixen al poder la classe mitjana i els obrers. Una zona que des de sempre havia estat exclusiva de classes benestants i repartida entre poques famílies.
El radicalisme va començar una reforma institucional. El problema és que no tan gran com volgueren els obrers socialistes, els anarquistes i els marxistes, però era massa segons la classe elitista. Per tant, només van fer que augmentar els seus enemics i posar el país, una altra vegada en desacord.
Yrigoyen va encapçalar un govern de contradiccions, dialogant entre les classes obreres i la patronal però també afrontant dures repressions contra els obrers, com la Semana Trágica o la Patagonia Rebelde de 1920. Yrigoyen va mantenir la llei de residència, sancionada en temps de Roca, que permetia l’expulsió dels estrangers amb idees “estranyes”, es va fomentar les bandes paramilitars, naixent així la Liga Patriótica; un grup de joves adinerats que reprimint fortament les vagues amb el consens del govern radical.
Per una altra part, Yrigoyen va nacionalitzar els hidrocarburs i va crear YPF, empresa que faria el seu creixement durant el següent govern radical de Marcelo T. de Alvear. Evidentment, tal com passa avui en dia, a aquesta nacionalització si van oposar les famílies adinerades i les empreses privades, tant nacionals com estrangeres.
La crisis Mundial
Després de la Primera Guerra Mundial i la forta crisi que pateix el país, ja que la seva balança econòmica és cada vegada més negativa, arriba la crisi mundial del 1929, amb la depressió econòmica començada als Estats Units i ràpidament estesa a la resta del món.
El model de capital argentí continuava essent fortament agroexportador, principalment amb Gran Bretanya i importador de manufactures angleses i nord-americanes i amb forta presència de capitals estrangers que invertien en el ferrocarril i els frigorífics argentins.
Amb la recessió del 1929, l’estructura d’ingressos públics d’Argentina cau, la desocupació augmenta, els moviments nacionalistes comencen a fer-se forts, les conspiracions contra Yrigoyen apareixen de tots els sectors, dels obrers reprimits, de la classe alta, fins i tot de la Unión Cívica Radical Antipersonalista de Alvear, l’oposició dels mitjans de comunicació com La Nación i el diario La Prensa ajuden a crear la sensació de malestar general.
La democràcia argentina no pot superar la crisi mundial i l’exèrcit aprofita la inestabilitat política per gestar el cop d’estat de 1930, amb un fort suport per part de tota la societat argentina, la mateixa que dos anys abans havia votat per Yrigoyen en les eleccions del 1928. Així comença la Década Infame.
Buenos Aires turisme i història
Una manera diferent d’aprendre història per Buenos Aires és passejant pels seus carrers, on trobaràs gran part dels polítics i homes importants del moment en places de la ciutat i també visitant els museus.
Ruta dels Governants i Presidents d’Argentina des del virregnat fins als radicals
Però també perquè et situïs en els canvis socials, és durant el 1887 i el 1897 que s’urgeix la idea de crear Puerto Madero, per evitar els problemes de rebre grans vaixells. També es formen els grans magatzems i dipòsits per emmagatzemar el gra. Avui en dia, són els edificis dedicats als restaurants.
La ciutat creix amb escorxadors a la vora des d’on arriben les vaques de l’interior, per exemple, el barri de Mataderos té el seu origen, tal com el seu nom indica, en aquesta pràctica.
La Boca, el famós carrer de Caminito, naix també en aquest període amb cases de xapa, dels vaixells que arribaven al port. Els colors, malgrat que la llegenda diu que és de la pintura que sobrava dels vaixells, que en el seu origen pot ser sí, actualment és obra de la idea de Benito Quinquela Martín.
I és durant aquest període que es fan els grans canvis a la ciutat, com per exemple l’obertura de la magnífica Avenida de Mayo, projectada per l’arquitecte Buschiazzo.
Història de Buenos Aires a través dels seus edificis
I si vols fer recorreguts arquitectònics temàtics, no et perdis aquestes tres entrades:
Una ruta per l’arquitectura industrial
Amb els tres resums que portem ara, ja ha de ser possible imaginar perquè l’Argentina d’avui en dia és com és, veritat? Entre radicals, centralistes, federals, les diferencies entre l’interior i la capital, el camp, les grans famílies, etc. Doncs preparat perquè ara comença la història més recent, l’Argentina de Peron, l’Argentina de les Dicatures i l’Argentina de les crisis econòmiques.
