Els francs, Carlemany i els inicis dels comtats catalans -fent 5 cèntims

Carlemany és un dels personatges claus de la història d’Europa i en part, de la història de Catalunya (o més ben dit, de la Catalunya Vella) i és el personatge que ens ajudarà a veure una part de la història de Catalunya que serà clau per entendre qui som avui en dia.

Un dels valors més importants de Practicar el Turisme No Guiri és aprendre. Aprendre la cultura, els costums, la manera de viure, etc. dels llocs que visitem i també, aprendre sobre la seva història. De fet, conèixer la història, ajuda molt a entendre el perquè de moltes coses actuals.

A Fuet i Mate, tot i que és un blog de turisme, volem que no sigui només un indret on consultar la teva pròxima escapada o viatge. Volem que sigui un blog per llegir quan no pots viatjar, un lloc per llegir quan pots viatjar i un entreteniment per llegir quan estàs viatjant. Per això, ja fa temps, que fem focus a la part d’història, fent tant entrades específiques d’història com entrades de rutes històriques, com les que hem presentat per Ponent.

Les entrades particulars d’història són fruit de les meves notes sobre documents, documentals o pòdcast i que em serveixen per posar en ordre les idees. Passar-les digitalment em permet consultar-les sempre que em faci falta i d’aquesta manera pujar de valor els viatges que faig. Per què quedi clar, no soc historiadora i per tant, no utilitzis aquesta font per cap ús acadèmic, més enllà de “converses per parlar al bar”.

En situació

Carlemany és considerat sovint el “Pare d’Europa”, un sobrenom modern que fa referència al seu projecte d’unir, sota un mateix poder polític, bona part dels territoris de l’Europa occidental. Parlar de Carlemany és parlar dels francs, dels carolingis i també del llegat de la dinastia merovingi.

Però pels catalans, parlar de Carlemnay és parla dels comtats catalans i de com van començar a formar una unitat diferenciada.

La història de Carlemany comença l’any 768, quan es converteix en rei dels francs juntament amb el seu germà Carloman. Després de la mort d’aquest últim, l’any 771, Carlemany, concentra tot el poder del regne franc. El 774 conquereix el regne dels llombards i incorpora Itàlia als seus dominis. Finalment, el dia de Nadal de l’any 800, el papa Lleó III el nombra emperador a Roma, recuperant simbòlicament el títol imperial a Europa occidental, més de tres segles després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident.

Tot i que el títol d’emperador només correspon als últims anys de la seva vida, Carlemany ja havia construït durant dècades una gran potència política. A la seva mort, el seu imperi s’estenia des de les costes atlàntiques fins al riu Elba i el Danubi, a l’est, i des del nord d’Europa fins als Pirineus, ocupant territoris que avui formen part de França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Suïssa, Àustria, Eslovènia i el nord de la península Ibèrica.

Si volem seguir la petjada de Carlemany més a prop de casa, hem de mirar cap als Pirineus. A Andorra ocupa un lloc especial dins la seva tradició històrica, ja que segons la llegenda recollida en l’himne nacional, Carlemany hauria fundat el Principat com a recompensa per l’ajuda dels seus habitants en la lluita contra els musulmans.

També hem de mirar cap a la Catalunya Vella, un territori de frontera entre l’Imperi carolingi i al-Àndalus. La creació de la Marca Hispànica va afavorir l’aparició de diversos comtats sota influència franca, alguns dels quals acabarien evolucionant, amb el temps, cap a les estructures polítiques que donarien lloc a la Catalunya medieval.

Els francs

Abans de parlar de Carlemany hem de parlar dels francs, el poble germànic del qual sorgiria la dinastia de la que formaria part Carlemany, la dinastia carolíngia. Els francs no eren un únic poble homogeni, sinó una confederació de diferents grups germànics que vivien originàriament a la zona del Baix Rin, entre l’actual Alemanya occidental i els Països Baixos, al llarg del que els romans coneixien com el limes del Rin o Limes Germanicus.

El riu Rin va actuar durant segles com una frontera natural entre el món romà i els pobles germànics. A diferència d’altres zones de Germània més allunyades, els francs van mantenir un contacte constant amb l’Imperi romà amb el qual tant hi podien combatre, com comerciar o fer aliances militars.

Durant la crisi de l’Imperi romà d’Occident del segle III, molts pobles germànics van aprofitar la debilitat de les fronteres romanes per entrar en territori imperial. Els francs també van realitzar diverses incursions a la Gàl·lia, però inicialment van tornar cap a la zona del Rin. Amb el temps, però, la relació amb Roma va evolucionar de l’enfrontament a la cooperació.

A mitjan segle IV, diversos grups francs van travessar novament el Rin i van ser incorporats com a pobles federats de Roma, és a dir, aliats que rebien terres a canvi de defensar les fronteres imperials. Aquesta política formava part de l’estratègia romana per fer front a la pressió d’altres pobles germànics, com els vàndals, els sueus o els alans, que avançaven cap a l’interior de l’Imperi.

Durant el segle V, la situació es va tornar cada vegada més inestable. L’arribada dels huns d’Àtila va provocar nous moviments de pobles germànics cap als territoris romans. En aquest context, els francs van consolidar la seva presència al nord de la Gàl·lia i, gràcies a la seva col·laboració amb Roma, van augmentar progressivament la seva influència fins a convertir-se en un dels principals actors polítics de la regió.

La Gàl·lia es dividia amb el regne dels francs salis al voltant de Tournai, actual Bèlgica, i part del nord de l’actual França. A Soissons quedava el regne romà de Siagri. Els visigots, des de Tolosa, controlaven el sud-est de la Gàil·lia. El sud-est, la part de la vall del Roine estava sota control dels Burgindis. Els Alamans,ocupaven els territoris a banda i banda del Rin i la península de Bretanya, estava sota el bretons.

Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, l’any 476, els francs van continuar expandint-se. El 486, el rei Clodoveu va derrotar Siagri, l’últim governant romà independent de la Gàl·lia, a la batalla de Soissons i va incorporar els seus territoris al regne franc. Aquesta victòria va convertir els francs en la principal potència del nord de la Gàl·lia.

Pocs anys després, a la batalla de Tolbiac, l’any 496, Clodoveu va derrotar els alamans, consolidant encara més el seu domini. Segons la tradició, la nit abans de la batalla va demanar ajuda al Déu cristià i va prometre a la seva esposa Clotilde, que ja era cristiana, que si aconseguia la victòria es convertiria al cristianisme. Després del triomf, va complir la seva promesa i es va convertir al cristianisme catòlic, una de les decisions més importants del seu regnat.

En aquell moment, els francs encara mantenien tradicions paganes, mentre que molts altres pobles germànics s’havien convertit a l’arrianisme, una branca del cristianisme considerada herètica per l’Església de Roma. En adoptar el catolicisme, Clodoveu va aconseguir el suport dels bisbes gal·loromans i va reforçar la seva legitimitat davant la població romanitzada de la Gàl·lia.

La seva conversió també va afavorir les relacions amb l’Imperi romà d’Orient. L’emperador de Constantinoble el va reconèixer com a cònsol honorari, un gest simbòlic que reforçava la seva imatge com a successor del poder romà a Occident i consolidava el prestigi del regne franc.

Cap a l’any 500, Clodoveu també es va enfrontar als burgundis en un conflicte que li va permetre augmentar la seva influència a la Gàl·lia, tot i que no va aconseguir conquerir completament el seu regne en aquell moment. La derrota definitiva dels burgundis arribaria més tard, quan els seus fills completarien la conquesta del Regne de Borgonya l’any 534.

Durant el seu regnat, Clodoveu va aconseguir unir bona part de la Gàl·lia sota un mateix poder. La victòria sobre els visigots a la batalla de Vouillé, l’any 507, va ser un dels moments decisius d’aquesta expansió i va consolidar el domini franc sobre gran part del territori. Com veurem al següent apartat, aquesta batalla marcaria un abans i un després en la història dels francs i també en la de la península Ibèrica.

A la mort de Clodoveu, però, la tradició germànica establia que el regne havia de dividir-se entre els seus quatre fills. Teodoric I, amb Reims com a capital, controlaria el nord-est de la Gàl·lia, incloent-hi les Ardenes, Lorena, Alsàcia i els territoris fins al Rin, així com part dels actuals territoris de Bèlgica i Alemanya. Clodomir es va quedar el regne d’Orleans, que comprenia la vall del Loira, el centre de la Gàl·lia i una part de l’Aquitània. La zona de París, Normandia, part de la vall del Sena i la Bretanya oriental va quedar sota el control de Khildebert I. Clotari I, des de Soissons, governaria el nord de la Gàl·lia i part del sud-oest.

 

Durant els dos segles següents, els descendents de Clodoveu, els merovingis, van protagonitzar constants lluites internes pel control del territori. Aquestes lluites van provocar constants divisions i reunificacions del territori, fins que es van consolidar dos grans centres de poder, Austràsia, a l’est, i Nèustria, a l’oest.

La Batalla de Vouillé

Fem ara un petit parèntesi per parlar d’una de les batalles que va ajudar a definir la geografia política de la Gàl·lia durant el segle VI. Parlem de la batalla de Vouillé, que l’any 507 va enfrontar els francs de Clodoveu amb els visigots del rei Alaric II.

La victòria franca va marcar un punt d’inflexió en la història d’Europa occidental. A partir d’aquell moment, els francs es consolidarien com la principal potència de la Gàl·lia, mentre que els visigots acabarien concentrant el seu regne a la península Ibèrica.

Després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident, els nous regnes germànics competien pel control dels antics territoris romans. La batalla de Vouillé va contribuir a definir dues grans àrees de poder, una Gàl·lia dominada pels francs i una Hispània governada pels visigots fins a l’arribada dels musulmans l’any 711.

Els visigots eren una de les dues grans branques dels gots, juntament amb els ostrogots. Aquest poble germànic procedia de les regions situades al nord del mar Negre, entre l’actual Ucraïna i les terres properes al Danubi. Durant els segles III i IV, la pressió dels huns va provocar grans moviments de població a Europa oriental. Com altres pobles germànics, els visigots van buscar refugi dins les fronteres de l’Imperi romà, aprofitant també la creixent debilitat del poder imperial.

L’any 376, els visigots van obtenir permís per travessar el Danubi i establir-se dins de l’Imperi com a poble federat de Roma. Amb el pas dels anys, els visigots van continuar desplaçant-se cap a Occident. Finalment, els visigots es van establir com a poble federat de Roma al sud de la Gàl·lia, amb Tolosa com a capital del seu regne. Des d’allà van construir un dels regnes més poderosos de l’Europa occidental del segle V, estenent el seu domini per bona part del sud-oest de la Gàl·lia i per una part de la península Ibèrica.

La ruta dels romans i dels visigots de Ponent

L’expansió dels francs cap al sud de la Gàl·lia va acabar provocant un xoc inevitable amb els visigots, que controlaven bona part d’aquest territori. Clodoveu arribava en una posició de força després d’haver derrotat Siagri, els alamans i d’haver sotmès bona part dels burgundis. Aquestes victòries li havien permès ampliar el seu exèrcit i consolidar la seva autoritat. A més, la seva conversió al cristianisme catòlic li havia proporcionat el suport dels bisbes i de bona part de l’aristocràcia gal·loromana.

L’any 507, Clodoveu va atacar el regne visigot. Els francs van travessar el riu Loira per anar a l’encontre de l’exèrcit d’Alaric II. El rei visigot esperava l’arribada de reforços del rei ostrogot Teodoric el Gran, però aquests no van arribar a temps. Finalment, els dos exèrcits es van trobar a Vouillé, prop de Poitiers.

La batalla es va resoldre amb victòria pels francs i la mort del l’idels dels visigots, Alaric II. Els francs van ocupar la major part dels territoris visigots de la Gàl·lia, mentre que els visigots es van replegar cap a Hispània. Tot i que durant uns anys encara van conservar la Septimània gràcies al suport dels ostrogots, el centre polític del seu regne es desplaçaria progressivament cap a Toledo, que acabaria convertint-se en la capital del regne visigot fins a la seva desaparició l’any 711, a mans dels musulmans.

Els merovingis

Com ja hem comentat, els merovingis eren la dinastia dels francs salis que va governar la Gàl·lia des de finals del segle V fins a mitjan segle VIII, quan els carolingis els van prendre el poder. Més enllà de les disputes entre reis i de les contínues divisions del regne, durant el govern dels merovingis també es van produir transformacions profundes en la manera d’organitzar el poder. Alguns dels elements que més endavant caracteritzarien la societat feudal van començar a prendre forma en aquesta època.

Després de diverses dècades de conflictes entre els diferents regnes merovingis, l‘any 613 el rei Clotari II va aconseguir reunificar el regne franc sota un únic monarca. Tot i aquesta unificació, territoris com Austràsia, Nèustria i Borgonya van mantenir una identitat política pròpia i van continuar sent importants centres de poder dins del regne.

Austràsia, la part oriental del regne franc, ocupava principalment l’est de la França actual amb Luxemburg, Bèlgica oriental, Països Baixos del sud i zones occidentals d’Alemanya. Nèustria, la zona més romanitzada del regne dels francs, hereva de la Gàl·lia romana del nord-oest, ocupant gran part del nord i oest de França actual. Borgonya, era el regne dels burgundis, un poble germànic que havia arribat també amb les grans migracions dels segles IV i V,  controlaven sobretot el centre-est de França actual i una part de l’oest de Suïssa.

Els poder dels reis merovingis es basava amb el suport de la noblesa que eren recompensada amb terres, privilegis i càrrecs, com els comtats, a canvi de la seva fidelitat i del seu servei militar. D’aquesta manera es va anar creant una xarxa de relacions personals de dependència entre el rei i els grans nobles. Com que aquesta fidelitat depenia sobretot del vincle personal, cada nou rei havia de tornar a assegurar el suport dels comtes i de l’aristocràcia.

Paral·lelament, amb el pas dels anys, va anar guanyant importància la figura del majordom de palau, el principal administrador del regne i la mà dreta del rei, que a poc a poc anirien assumint cada vegada més funcions polítiques i militars. A finals del segle VII, el càrrec de majordom de palau d’Austràsia estava dominat per la família carolíngia liderada per Pipí d’Erstal, que progressivament va estendre la seva influència sobre tot el regne franc, sobretot després del prestigi que li va donar la victoria de la batalla de Tertri, l’any 687, que va enfrentar Austràsia amb Nèustria. Els majordoms governaven en nom dels reis merovingis, dirigien l’exèrcit i administraven el regne, però, a poc a poc, van construir les seves pròpies xarxes de fidelitat fins a convertir-se en els veritables homes forts del regne.

A Pipí d’Erstal, el va succeir el seu fill Carles Martell, una figura clau en l’ascens dels carolingis i qui serà l’avi de Carlemany. L’any 732 va derrotar un exèrcit musulmà a la batalla de Poitiers, una victòria que va reforçar enormement el seu prestigi dins del regne franc i va limitar les incursions musulmanes més enllà del nord dels Pirineus. Durant els anys següents, Carles Martell va estendre la seva àrea d’influència cap al sud-oest de la Gàl·lia i també va mantenir contactes i aliances amb els llombards, a Itàlia, i amb el papat de Roma, reforçant la posició dels carolingis dins del món cristià occidental.

Quan Carles Martell va morir, el 741, era l’únic majordom en el regne, en un moment, quan a la mort del rei merovingi Teodoric IV, el 737, els merovingis no tenien un rei fort. Carles Martell també va dividir la majordomia de palau entre els seus dos fills, Pipí i Carloman. Els dos germans, per tal de conservar el poder i evitar les lluites internes, especialment contra el seu germanastre Grifo, van jurar fidelitat a Khilderic III, com a rei franc.

L’any 746, Carloman va fer una passa enrera, va deixar el poder i es va retirar a la vida monacal, primer en un monestir pròxim a Roma i després a Monte Casino. Pipí el Breu va recuperar la unitat del territori de Carles Martell, ocupant el càrrec de majordom. Tot i que el rei legítim continuava sent un merovingi, Pipí era qui exercia el poder efectiu com a majordom de palau. Aquesta situació plantejava una qüestió fonamental: qui havia de ser rei, aquell que posseïa el títol per herència o aquell que realment exercia el poder?

El papa Zacaries va donar suport a Pipí i considerant que qui havia de governar era qui exercia l’autoritat efectiva. Poc després, l’any 751, Pipí el Breu, va deposar Khilderic III, va ser proclamat rei dels francs i ungit per sant Bonifaci, un acte que li atorgava una nova legitimitat religiosa basada en la idea que el seu poder provenia de la voluntat de Déu. Posteriorment, l’any 754, el papa Esteve II també confirmaria aquesta legitimitat.

Amb aquest fet, l’església catòlica tenia un aliat militar en la seva lluita contra els musulmans i la protecció del territori catòlic.

Amb Pipí el Breu, arribava a la seva fi la dinastia merovíngia i s’iniciava la dinastia carolíngia, la qual passaria a la història de la mà del seu fill, Carlemany.

La Batalla de Poitiers

Igual que hem fet amb la batalla de Vouillé, ara farem un parèntesi per parlar de la batalla de Poitiers, un altre dels grans punts d’inflexió en la història dels francs. Amb el pas dels segles, aquesta batalla s’ha convertit en un dels episodis més coneguts de l’edat mitjana, sovint presentada com el moment en què els cristians van frenar l’expansió de l’islam cap a Europa occidental.

Tanmateix, aquesta visió és una interpretació construïda sobretot amb posterioritat. En el seu moment, Poitiers va ser una campanya més dins dels constants enfrontaments entre els francs i les forces musulmanes d’al-Àndalus. La seva importància real va estar més relacionada amb les conseqüències polítiques que va tenir per al regne franc i per a l’ascens de la família carolíngia.

Per a la història de Catalunya, però, sí que va tenir una importància indirecta. L’enfortiment del poder franc al sud dels Pirineus acabaria afavorint, dècades més tard, la conquesta de Narbona, on els musulmans s’havien fet forts, i l’expansió carolíngia cap al sud dels Pirineus. Aquest procés portaria a la creació de la Marca Hispànica i, posteriorment, al desenvolupament dels comtats catalans sota l’àmbit polític carolingi.

Per entendre com es va arribar fins a Poitiers cal retrocedir un segle.

L’any 622, Mahoma es va veure obligat a abandonar la Meca i refugiar-se a Medina. Aquest episodi, conegut com l’Hègira, marca l’inici del calendari islàmic. Des de Medina va consolidar la nova comunitat musulmana i, després de diversos enfrontaments amb els qurayshites de la Meca, va acabar reunificant bona part de la península Aràbiga sota una mateixa autoritat religiosa i política.

Quan va morir, l’any 632, els seus successors, els califes, van iniciar una expansió extraordinàriament ràpida. En poques dècades, els exèrcits musulmans van derrotar l’Imperi Sassànida i van conquerir bona part dels territoris de l’Imperi Bizantí. Aquest èxit es va veure afavorit pel desgast acumulat després de dècades de guerres entre aquests dos grans imperis, així com per les conseqüències demogràfiques de la pesta de Justinià i els seus rebrots.

A aquesta situació s’hi afegia una política d’integració dels territoris conquerits. En general, les poblacions cristianes i jueves podien mantenir la seva religió si acceptaven el nou govern i pagaven impostos específics. Els qui es convertien a l’islam podien obtenir determinats avantatges socials i fiscals, fet que facilitava la consolidació de les conquestes.

L’expansió musulmana va continuar pel nord d’Àfrica fins arribar a la península Ibèrica. Els musulmans van aprofitar la profunda crisi del regne visigot i, després del desembarcament de Tàriq ibn Ziyad l’any 711 i de la victòria de Guadalete, on va morir el rei Roderic, van conquerir la major part de la península en pocs anys.

Cap al 720, al-Àndalus controlava bona part del territori peninsular i havia establert a Septimània, amb capital a Narbona, una important base militar des d’on organitzava expedicions més enllà dels Pirineus.

Ruta andalusina per Ponent

Mentrestant, el regne franc també vivia un moment de transformació. Com hem comentat, oficialment continuava governat pels reis merovingis, però aquests havien anat perdent el poder efectiu. Qui dirigia realment el regne eren els majordoms de palau, responsables de l’administració, les finances i, sobretot, de l’exèrcit.

La debilitat dels merovingis era conseqüència del mateix model polític franc. Durant generacions, els reis havien recompensat la noblesa amb terres i privilegis a canvi de fidelitat i servei militar. Aquest sistema funcionava mentre hi havia conquestes que proporcionaven nous territoris per repartir. Però quan l’expansió es va aturar, el patrimoni reial va disminuir progressivament, mentre que els grans nobles acumulaven cada vegada més poder fins a eclipsar la mateixa monarquia.

En aquest context, els governadors d’al-Àndalus continuaven organitzant ràtzies cap als territoris francs. Aquestes expedicions buscaven sobretot botí, esclaus i prestigi militar, més que no pas la conquesta permanent del territori. A més, els musulmans encara estaven consolidant el seu domini sobre la península Ibèrica i no sembla probable que disposessin dels recursos necessaris per ocupar de manera estable l’interior d’Europa.

L’any 732, el governador d’al-Àndalus, Abd al-Rahman al-Ghafiqí, va dirigir una gran expedició cap al nord del seu territori, és a dir, cap a la zona franca d’Aquitània. Després de saquejar Bordeus i derrotar el duc Eudes d’Aquitània, va continuar avançant en direcció al ric monestir de Sant Martí de Tours.

Davant aquesta amenaça, el duc Eudes va demanar ajuda a Carles Martell. Els dos exèrcits es van trobar prop de Poitiers l’octubre del 732. Després d’un combat molt disputat, Abd al-Rahman va morir i les tropes musulmanes es van retirar cap al sud.

La batalla, però, no va posar fi immediatament a la presència musulmana al sud de la Gàl·lia. Narbona va continuar sota domini andalusí fins a l’any 759, quan va ser conquerida pels francs carolingis després d’un llarg setge, ja sota el regnat de Pipí el Breu, fill de Carles Martell.

La gran transcendència de Poitiers va ser sobretot política. La victòria va convertir Carles Martell en una figura de gran prestigi dins del món cristià occidental i va reforçar enormement la seva família estenen els seus contactes i la seva via d’influència cap a occident i cap al sud, afirmant el seu poder a la zona de Borgonya i Provença.

Els carolingis

Fetes les presentacions dels francs i dels merovingis, ara podem entrar de ple en els carolingis, la dinastia que convertiria el regne franc en la principal potència de l’Europa occidental.

Com hem comentat en l’apartat anterior, gràcies a Carles Martell i a les seves victòries militars, els carolingis s’havien convertit en la família més poderosa del regne franc. Tot i això, els reis continuaven sent els merovingis. El canvi de dinastia arribaria amb el fill de Carles Martell, Pipí el Breu.

Quan encara era majordom de palau, Pipí va consultar el papa Zacaries sobre una qüestió fonamental: qui havia de ser considerat rei, aquell que posseïa el títol per herència o aquell que realment exercia el poder?

La resposta del papa va ser clara. Considerava que era més just que governés qui exercia efectivament l’autoritat. Amb aquest suport, l’any 751, Pipí el Breu va deposar Khilderic III, l’últim rei merovingi, i va ser proclamat rei dels francs. Poc després va ser ungit per sant Bonifaci. La unció era un ritual religiós en què el rei era consagrat amb oli sagrat, un símbol que el seu poder no provenia únicament de la força o de l’herència, sinó també de la voluntat de Déu. Uns anys més tard, l’any 754, el papa Esteve II confirmaria aquesta legitimitat amb una nova cerimònia celebrada a Saint-Denis.

L’aliança entre el papat i els carolingis es convertiria en un dels pilars polítics de l’Europa medieval. A canvi de la legitimitat que l’Església atorgava als nous reis francs, els carolingis es comprometien a protegir el papa i els seus territoris. Paral·lelament, van reforçar l’autoritat reial nomenant comtes i altres representants fidels per governar les diferents regions del regne, consolidant una xarxa de fidelitats que ja havia començat a desenvolupar Carles Martell.

Aquell mateix any 751, els llombards van conquerir Ravena, l’últim gran territori que l’Imperi bizantí conservava al nord d’Itàlia. Poc després, mort el papa Zacaries i elegit el papa Esteve II, aquest, l’any 753, va travessar els Alps i es va entrevistar amb Pipí a Saint-Denis per demanar-li ajuda davant l’amenaça llombarda. A canvi del seu suport militar, el papa va confirmar novament la legitimitat de la dinastia carolíngia i va ungir no només Pipí, sinó també els seus dos fills, Carlemany i Carloman, assegurant així la continuïtat de la nova dinastia.

Aquesta aliança amb el papat va ser la clau perquè la noblesa acceptés la nova dinastia dels carolingis en post dels merovingis.

Entre els anys 754 i 756, Pipí el Breu va dirigir dues campanyes contra els llombards. Després de derrotar-los, els va obligar a cedir al papa els territoris de l’antic exarcat de Ravena i altres possessions de l’Itàlia central. Aquestes donacions, conegudes com la Donació de Pipí, es consideren l’origen dels futurs Estats Pontificis. És a dir, que el Papa de Roma, ja no depenia dels bizantins, si no que ara tenia un territori propi.

Un altre fet destacat del regnat de Pipí el Breu va ser consolidar el domini franc sobre Aquitània després de diverses campanyes militars, celebrades entre el 760 i el 768. Amb aquestes conquestes, va reforçar l’autoritat reial sobre el conjunt del regne i va deixar als seus descendents un territori molt més estable i cohesionat que el que ell mateix havia heretat.

Pipí el Breu va governar fins a la seva mort, l’any 768. Seguint la tradició franca, el regne es va dividir entre els seus dos fills. Carlemany va rebre Austràsia, Nèustria i bona part del nord d’Aquitània, així com les fronteres septentrionals amb Saxònia. Carloman, en canvi, havia de governar Borgonya, Provença, Septimània, Alsàcia, Alamània i el sud d’Aquitània.

Tanmateix, després de la mort sobtada de Carloman, l’any 771, Carlemany va assumir el control de tot el regne franc, deixant de banda els drets successoris dels seus nebots. Començava així un dels regnats més importants de la història europea.

Durant les dècades següents, Carlemany iniciaria una política d’expansió que ampliaria considerablement els dominis francs. Va combatre els saxons, establerts entre els rius Rin i Elba, a l’actual nord-oest d’Alemanya; va conquerir el regne dels llombards, al nord d’Itàlia; va sotmetre els àvars, establerts a la plana de Pannònia, a l’actual Hongria i els territoris veïns, així com diversos pobles eslaus situats a l’est del seu imperi. També va intervenir al nord de la península Ibèrica, on va impulsar la creació de la Marca Hispànica, una franja de territoris fronterers que actuava com a zona de defensa davant al-Àndalus i que, amb el temps, donaria lloc a alguns dels comtats catalans.

Carlemany, el rei dels francs

Després de la mort del seu germà Carloman, l’any 771, Carlemany va reunificar el regne que havia heretat del seu pare i, durant els quaranta-tres anys següents, emprendria una política d’expansió gairebé contínua que acabaria transformant el regne franc en el principal imperi de l’Europa occidental.

La primera gran campanya militar de Carlemany va començar l’any 772 contra els saxons, donant nom al que es coneixerà com les Guerres Saxons, que van durar més de trenta anys. Els saxons eren un conjunt de pobles germànics establerts entre els rius Rin i Elba, al nord-oest de l’actual Alemanya. A diferència dels francs, els saxons mantenien les seves creences paganes i una organització política molt descentralitzada, basada en diferents tribus. Les incursions que feien periòdicament sobre els territoris francs i la voluntat de Carlemany d’assegurar les seves fronteres van acabar desencadenant un conflicte que s’allargaria durant més de trenta anys.

En la primera campanya, els francs van destruir l’Irminsul, un dels principals santuaris dels saxons. Segons la seva tradició religiosa, aquest pilar o arbre sagrat representava l’eix que sostenia el món. La seva destrucció tenia un fort valor simbòlic i pretenia demostrar la superioritat del cristianisme sobre les antigues creences paganes.

Les Guerres Saxones no van consistir en una única campanya continuada, sinó en una successió d’expedicions militars, revoltes i noves conquestes. Per consolidar el domini sobre el territori, Carlemany va construir fortaleses permanents, va establir guarnicions militars i va afavorir l’activitat missionera per impulsar la conversió dels saxons al cristianisme.

Hauries de Saber:

Les Guerres Saxones: expansió política i uniformització religiosa.

La resistència saxona, però, va ser molt intensa. El seu principal líder, Widukind, va dirigir diverses revoltes que van obligar els francs a reprendre la guerra en nombroses ocasions. Després d’una d’aquestes insurreccions, l’any 782, Carlemany va ordenar l’execució de milers de presoners saxons a Verden, un dels episodis més controvertits del seu regnat.

Finalment, l’any 785, Widukind va acceptar sotmetre’s al poder de Carlemany i va ser batejat, essent Carlemany el seu padrí de bateig, un gest que simbolitzava la incorporació dels saxons al món cristià carolingi. Tot i això, la resistència no va desaparèixer completament i les campanyes militars van continuar durant gairebé dues dècades més. L’any 804, després de noves revoltes i operacions militars, Carlemany va aconseguir la integració definitiva de Saxònia dins del seu imperi. Com a conseqüència, milers de saxons van ser deportats a altres regions i substituïts parcialment per població fidel als francs, mentre l’Església consolidava la cristianització del territori.

Mentre les Guerres Saxones continuaven al nord del seu regne, Carlemany va haver d’obrir un nou front a Itàlia. La relació entre el papat i els llombards s’havia anat deteriorant durant les dècades anteriors. Tot i l’acord establert per Pipí el Breu, el rei llombard Desideri continuava pressionant els territoris sota protecció papal i intentava ampliar la seva influència sobre la península Itàlica.

Davant aquesta situació, el papa Adrià I va demanar ajuda a Carlemany. L’any 773, el rei dels francs va travessar els Alps amb el seu exèrcit i va entrar al regne llombard. Els francs es van dividir en dues forces per superar les defenses dels passos alpins i van avançar cap al nord d’Itàlia. Desideri es va refugiar a Pavia, la capital del regne llombard, on va resistir el setge franc durant diversos mesos.

Durant aquesta campanya, Carlemany també es va dirigir a Roma, on va ser rebut pel papa Adrià I. Aquesta visita reforçava l’aliança entre els carolingis i el papat i mostrava el paper que Carlemany assumia com a protector de l’Església de Roma.

Finalment, l’any 774, després d’un llarg setge, Pavia va caure. Desideri va ser deposat i enviat a un monestir, una práctica molt habitual en aquells temps, mentre Carlemany assumia el títol de rei dels llombards. D’aquesta manera, passava a governar dos regnes diferents: el regne dels francs, heretat del seu pare Pipí, i el regne llombard, incorporat després de la seva conquesta.

Carlemany mai va anexionar el regne llombard al regne franc, sino que sempre va mantener la doble corona. Durant anys, Carlemany va mantenir elements propis de l’administració llombarda i, en alguns documents oficials, va arribar a utilitzar una doble datació, comptant els anys segons el regnat franc i segons el regnat llombard. Aquest fet mostra la importància que tenia aquesta conquesta i com Carlemany considerava la incorporació d’Itàlia com una nova font de legitimitat política.

Amb la conquesta del regne llombard, Carlemany es convertia en la principal potència d’Europa occidental i reforçava encara més la seva relació amb el papat, una aliança que seria fonamental per al futur desenvolupament del seu projecte imperial.

Després de la conquesta del regne llombard, Carlemany va dirigir la seva mirada cap al sud dels Pirineus. En aquell moment, l’emirat de Còrdova vivia una situació de tensions internes entre diferents grups de poder, i alguns governadors de la vall de l’Ebre buscaven aliances per oposar-se al govern de l’emir Abd al-Rahman I.

L’any 777, durant una assemblea celebrada a Paderborn, Carlemany va rebre una delegació de dirigents musulmans procedents del nord de la península Ibèrica, entre els quals destacava Sulayman ibn Yaqzan al-Arabi, governador de Barcelona i Girona. Aquests dirigents van demanar ajuda als francs i van oferir sotmetre’s al seu poder a canvi d’intervenció militar contra l’emirat de Còrdova.

Carlemany va veure en aquesta situació una oportunitat per ampliar la seva influència més enllà dels Pirineus i crear una zona fronterera que protegís el seu imperi davant al-Àndalus. L’any 778 va iniciar una gran expedició militar cap a la península Ibèrica. L’exèrcit franc es va dividir en dues columnes, una va avançar pel litoral mediterrani, mentre que la principal, dirigida pel mateix Carlemany, va travessar els Pirineus per la zona de Navarra.

Abans d’arribar a Zaragoza, els francs van atacar i sotmetre Pamplona, una ciutat situada en un territori de frontera entre els interessos francs, musulmans i vascons. Després van arribar davant de Zaragoza, esperant que la ciutat obrís les portes gràcies als acords previs amb els seus governants. Tanmateix, la situació va canviar i el governador de la ciutat, al-Husayn, es va negar a entregar-la. El setge es va allargar i Carlemany, davant la impossibilitat de conquerir la ciutat i preocupat per nous conflictes a Saxònia, va decidir retirar-se.

Durant el retorn cap al nord, Carlemany va passar novament per Pamplona, una ciutat situada en una zona de frontera entre els interessos francs, musulmans i vascons. Com a mesura de seguretat, abans de retirar-se va ordenar destruir les seves muralles, evitant així que pogués convertir-se en un punt fortificat contra l’expansió franca.

Pocs dies després, quan l’exèrcit franc travessava els Pirineus, la seva rereguarda va ser atacada pels vascons al pas de Roncesvalls. L’atac no tenia com a objectiu destruir tot l’exèrcit de Carlemany, sinó aprofitar la vulnerabilitat d’una columna militar que es retirava per un terreny muntanyós i que transportava un important botí. Els vascons van caure sobre la rereguarda, van aconseguir apoderar-se del bagatge i van causar nombroses baixes entre els francs, entre elles la mort de diversos nobles destacats, com Roland, un dels oficials de confiança de Carlemany.

Aquest episodi, que en el seu moment va ser una derrota puntual dins d’una campanya fallida, seria convertit segles més tard en una de les grans llegendes de l’edat mitjana europea a través de la Cançó de Roland. El poema transformaria l’enfrontament contra els vascons en una epopeia cristiana on Roland apareixeria com un heroi que defensa la fe i l’imperi de Carlemany.

El fracàs d’aquesta campanya va fer que Carlemany canviés la seva estratègia al sud dels Pirineus. En lloc d’intentar una gran conquesta immediata de la vall de l’Ebre, els francs van optar per consolidar progressivament una zona fronterera més propera als Pirineus. Durant les dècades següents, aquesta política acabaria donant lloc a la creació de la Marca Hispànica i a la incorporació de diversos territoris del nord-est peninsular a l’àmbit carolingi.

La Marca Hispànica no era un territori amb fronteres fixes, sinó una franja de comtats fronterers sota control carolingi que s’estenia principalment pel nord-est de la península Ibèrica i el vessant oriental dels Pirineus. La seva funció era actuar com una zona de defensa davant al-Àndalus i com a espai d’expansió de l’autoritat carolíngia. Incloïa bona part de l’actual Catalunya, zones del nord d’Aragó i diversos territoris pirinencs.

Dins d’aquest sistema de frontera es van consolidar diversos comtats sota influència franca, entre els quals destacaven el comtat de Barcelona, el comtat de Girona, el comtat d’Osona, el comtat d’Urgell, el comtat de Cerdanya i els territoris de Pallars i Ribagorça. Aquests comtats no eren inicialment independents, sinó que formaven part de l’organització política carolíngia i estaven governats per comtes vinculats al poder imperial.

Carlemany també va començar a preparar la continuïtat de la seva dinastia. L’any 780 va passar el Nadal a Pavia, una ciutat que havia estat la capital dels llombards i que ara es convertia en un dels centres del seu poder a Itàlia. L’any següent va viatjar a Roma, on es va reunir amb el papa Adrià I.

Durant aquesta visita, el papa va coronar els seus fills Pipí i Lluís com a reis d’Itàlia i d’Aquitània respectivament. Aquest acte no significava una divisió immediata de l’imperi, sinó una manera d’assegurar la successió i establir futurs governants dins dels principals territoris del regne carolingi. D’aquesta manera, Carlemany reforçava la idea que el seu poder no depenia només de les conquestes personals, sinó de la consolidació d’una nova dinastia.

Carlemany va dirigir la seva atenció cap a Baviera, un ducat situat a l’est del regne franc que, tot i reconèixer formalment l’autoritat dels carolingis, conservava una àmplia autonomia sota el govern del duc Tassiló III, cosí de Carlemany. Tassiló havia mantingut durant anys una política pròpia i havia establert relacions tant amb els llombards com amb els àvars, fet que despertava la desconfiança del rei franc.

Els àvars havien estat durant més de dos segles una de les principals potències militars d’Europa central. Des del segle VI havien exercit una gran influència sobre diversos pobles eslaus i havien protagonitzat conflictes tant amb l’Imperi bizantí com amb els regnes germànics occidentals. El principal centre de poder dels àvars era l’Anell dels àvars, una gran fortificació situada a la plana pannònica on acumulaven el seu tresor. Després de la seva conquesta, els carolingis van organitzar la regió mitjançant marques frontereres i van impulsar la cristianització dels pobles de l’Europa central.

El conflicte entre francs i àvars va començar l’any 791, quan Carlemany va iniciar una gran campanya contra ells. L’objectiu era eliminar una amenaça a la frontera oriental i ampliar la influència carolíngia sobre una zona clau de les rutes comercials europees.

La guerra va ser llarga i complicada, però finalment els francs van aconseguir penetrar al territori àvar i apoderar-se del seu principal centre de poder, l’Anell dels àvars, una gran fortificació circular on acumulaven el seu tresor i els seus recursos. La seva captura, entre els anys 796 i 797, va suposar un cop definitiu contra el poder àvar.

La derrota dels àvars va permetre a Carlemany ampliar la seva influència cap a la regió de Pannònia i reforçar el control de la frontera oriental. També va afavorir l’expansió del cristianisme en aquests territoris, mitjançant la creació de noves estructures eclesiàstiques vinculades a l’Imperi carolingi.

Paral·lelament, els francs van establir relacions amb diversos pobles eslaus situats més enllà del riu Elba i al llarg de l’Europa central. Alguns van ser sotmesos militarment, mentre que altres van establir aliances amb els carolingis i van reconèixer la seva autoritat.

Amb aquestes conquestes, Carlemany havia construït un imperi que s’estenia des de l’oceà Atlàntic fins a l’Europa central i des del mar del Nord fins al nord de la península Itèrica i Itàlia. El seu poder ja superava àmpliament els límits tradicionals del regne franc. Per protegir aquest immens territori, els carolingis van crear marques frontereres, zones militars encarregades de defensar els límits de l’imperi.

A l’est, la Marca de Caríntia protegia els territoris alpins davant dels pobles eslaus i controlava una zona que més endavant seria una via d’entrada dels hongaresos. Al nord, la frontera saxona i els territoris propers al mar del Nord anticipaven els futurs conflictes amb els pobles escandinaus, especialment els vikings. I al sud, la marca Hispànica, amb els comtats catalans, que separaven el regne cristià de Carlemany del regne musulmà d’al-Àndalus.

Tot i el seu enorme poder, Carlemany encara buscava una legitimitat superior al títol de rei dels francs i rei dels llombards.

Aquesta oportunitat arribaria el dia de Nadal de l’any 800. Durant una cerimònia celebrada a Roma, el papa Lleó III va coronar Carlemany emperador.

La coronació imperial tenia un gran significat simbòlic, recuperava la idea d’un imperi cristià a Occident i reforçava el paper del papat com a autoritat capaç de legitimar els emperadors.

Amb aquest acte, Carlemany es convertia en el governant més poderós d’Europa occidental. El seu imperi combinava la tradició romana, la monarquia germànica i el cristianisme, tres elements que marcarien profundament la història europea medieval.

Tot i que l’imperi carolingi començaria a fragmentar-se després de la mort del seu fill Lluís el Pietós i quedaria dividit l’any 843 pel Tractat de Verdun, l’obra de Carlemany deixaria una empremta decisiva en la història europea, ja que havia originat la reorganització política d’Europa occidental, la consolidació del cristianisme com a element d’unificació i la recuperació de la idea d’un imperi cristià a Occident. Amb els anys, els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic beurien de les bases de l’imperi carolíngi.

L’organització de l’Imperi Carolingi

La coronació de Carlemany com a emperador tenia un doble significat, religiós i polític. Des del punt de vista religiós, es presentava com el protector de l’Església, defensor de la fe cristiana i impulsor de l’evangelització. Políticament, la coronació simbolitzava la restauració de la dignitat imperial a Occident i reforçava la legitimitat del seu poder. La relació entre l’emperador i el papa es convertiria en un dels elements fonamentals de la política medieval.

Carlemany va utilitzar la fe cristiana com un instrument de cohesió del seu imperi, impulsant la conversió dels pobles conquerits, la reforma dels monestirs i la uniformització de les pràctiques religioses. En una societat on molt poca gent sabia llegir, la doctrina cristiana es transmetia principalment a través de la missa i de la predicació.

Per al papat era essencial disposar d’un aliat militar capaç de protegir Roma i de garantir la seva autoritat davant les amenaces externes. Al mateix temps, el fet que Carlemany fixés la seva residència habitual a Aquisgrà deixava el papa com la màxima autoritat a Roma, mentre l’emperador exercia el seu poder des del nord dels Alps.

Aquisgrà, Aachen en alemany, es va convertir en el principal centre polític de l’Imperi Carolingi. Tot i ser la residència habitual de l’emperador, Carlemany continuava desplaçant-se sovint pels seus dominis per reforçar la seva autoritat i mantenir el contacte amb els diferents territoris. Al voltant del palau imperial s’organitzava la cort palatina, formada pels principals col·laboradors de l’emperador. Entre aquests destacaven el senescal, responsable de l’administració de la casa reial; el camarlenc, encarregat del tresor; el comte palatí, que exercia funcions judicials, i el canceller, responsable de redactar i custodiar els documents oficials.

Des d’Aquisgrà, Carlemany governava un territori que s’estenia per una gran part de l’Europa occidental i central. Per administrar-lo, va reforçar una xarxa territorial basada en els comtats i les marques frontereres. Cada any convocava grans assemblees de nobles i bisbes, conegudes com a placita generalia. En aquestes reunions es debatien les principals decisions polítiques, militars i religioses de l’imperi, es presentaven els capitulars i es reforçava la relació entre l’emperador i les elits que governaven els diferents territoris.

Els comtes eren els principals representants del rei als territoris interiors. Governaven els comtats en nom de l’emperador, administraven justícia, recaptaven impostos, mantenien l’ordre públic i dirigien les forces militars locals. Els comtes eren nomenats directament per l’emperador i, en principi, el càrrec no era hereditari, encara que amb el temps moltes famílies nobles aconseguirien transmetre’l als seus descendents.

A les zones frontereres, més exposades als atacs, es van crear les marques. Aquests territoris tenien una funció principalment militar i estaven governats pels marquesos, encarregats de defensar les fronteres i dirigir les operacions contra els enemics de l’imperi.

Per evitar que els funcionaris actuessin de manera independent, Carlemany va crear la figura dels missi dominici (enviats del senyor). Eren delegats enviats directament per l’emperador que recorrien periòdicament els territoris per supervisar els comtes, comprovar el compliment de les lleis i garantir que l’autoritat imperial es mantingués arreu de l’imperi. Les decisions de l’emperador es recollien en els capitulars, disposicions legals dividides en capítols que regulaven aspectes polítics, administratius, judicials i religiosos.

Els bisbes i els abats també ocupaven un lloc destacat en l’organització de l’imperi. A més de dirigir la vida religiosa, col·laboraven en l’administració dels territoris, participaven en les assemblees imperials, impartien justícia en alguns dominis i contribuïen a aplicar les decisions de l’emperador. El seu paper era fonamental perquè l’Església disposava d’una organització estesa per tot l’imperi i d’un personal format capaç de gestionar documents i transmetre les ordres del govern.

El funcionament d’aquest sistema depenia sobretot dels juraments de fidelitat. Els nobles i els funcionaris prometien lleialtat al rei i, a canvi, rebien terres, honors, privilegis i protecció. Tanmateix, aquest sistema depenia molt de la capacitat del monarca per mantenir la fidelitat de l’aristocràcia. Les concessions de terres, càrrecs i riqueses s’havien de renovar constantment, ja que els nobles podien retirar el seu suport si consideraven que els seus serveis no eren prou recompensats.

Per això, el poder de Carlemany depenia en gran part de la riquesa generada pels seus dominis territorials. Una part important dels recursos provenia dels dominis reials, és a dir, les terres propietat directa del monarca. Aquestes terres s’organitzaven en grans explotacions agrícoles, conegudes com a viles o dominis reials, que produïen aliments, bestiar i altres recursos necessaris per mantenir la cort i l’exèrcit.

A més, les conquestes militars proporcionaven botí, noves terres i nous recursos. La guerra era una font essencial de riquesa i també una manera de recompensar els fidels que participaven en les campanyes militars. Per aquest motiu, el sistema carolingi estava estretament relacionat amb l’expansió territorial, ja que les victòries permetien obtenir els recursos necessaris per mantenir l’exèrcit i satisfer les expectatives de la noblesa.

Un dels aspectes més destacats del govern de Carlemany va ser la capacitat d’integrar políticament els territoris conquerits. A diferència de l’Imperi romà, que havia impulsat un procés de romanització, Carlemany va respectar bona part de les estructures i identitats dels pobles incorporats al seu domini, sempre que acceptessin la seva autoritat i la religió cristiana. La cohesió de l’imperi es basava sobretot en la fidelitat personal al sobirà, en una administració comuna i en la religió, més que no pas en una uniformització cultural. En el repartiment del territori en comtats, es va assegurar de nomenar persones de la seva confiança per governar-los.

L’Imperi Carolingi presentava una gran diversitat cultural i lingüística. Tot i que una bona part del territori havia format part de l’antic Imperi romà i el llatí continuava sent la llengua de l’administració, de l’Església i de la cultura escrita, amb el pas dels segles la llengua parlada havia evolucionat de manera diferent a cada regió. El contacte amb pobles germànics i altres influències havia donat lloc a varietats cada vegada més diferenciades, que acabarien originant les llengües romàniques.

Hauries de Saber:

La minúscula carolíngia és la base de tipografia actual.

Per afavorir una administració més eficient i garantir una transmissió uniforme dels textos, durant el regnat de Carlemany es va desenvolupar la minúscula carolíngia, un nou tipus d’escriptura més clara i regular. Aquesta grafia facilitava la còpia de manuscrits, de les lleis i dels documents administratius i religiosos, fet que contribuïa a unificar la cultura escrita en tot l’imperi. La seva claredat va ser tan gran que, segles més tard, serviria de model per a les lletres minúscules utilitzades en l’escriptura i la tipografia modernes.

Després de l’emperador Carlemany

Després de la mort de Carlemany l’any 814, l’Imperi Carolingi va passar al seu únic fill supervivent, Lluís el Pietós. Tot i heretar un dels imperis més grans d’Europa occidental, Lluís va tenir moltes dificultats per mantenir la unitat del territori. A diferència del seu pare, que havia aconseguit imposar la seva autoritat mitjançant les conquestes i el prestigi militar, Lluís va haver d’afrontar les rivalitats dins de la seva pròpia família i la creixent importància dels grans nobles.

Lluís el Pietós era un governant molt vinculat a l’Església i preocupat per la reforma religiosa. El seu sobrenom prové precisament de la seva defensa del cristianisme i del seu suport als monestirs i bisbes. Tanmateix, el principal problema del seu regnat va ser la successió, ja que la tradició franca establia que els territoris podien repartir-se entre els fills del monarca.

L’any 817, Lluís va intentar evitar la divisió de l’imperi amb l’Ordinatio Imperii, un document que establia que el seu fill gran, Lotari, heretaria el títol imperial i mantindria una autoritat superior sobre els seus germans. Els altres fills, Pipí d’Aquitània i Lluís el Germànic, rebrien territoris propis, però estarien sotmesos al poder de l’emperador.

Aquesta organització es va complicar quan Lluís el Pietós va tenir un quart fill, Carles el Calb, amb la seva segona esposa, Judit de Baviera. Judit pertanyia a una poderosa família noble germànica i va defensar que el seu fill també rebés un territori propi. Això va provocar nous conflictes amb els altres fills de Lluís, que veien amenaçats els seus drets.

Durant els darrers anys del seu regnat, Lluís el Pietós va patir diverses rebel·lions dels seus fills. L’any 833 va ser derrotat per una cohalició dels seus fills Lotarí, Pipí d’Aquitània i Lluís el Germànic, que s’havien aliat amb el Papa Gregori IV, en el conflicte conegut com el Camp de les Mentides, Campus Mendacii, a prop de Colmar. Lluís el Pietós va ser apartat temporalment del poder i obligat a fer penitència pública. Tot i recuperar el tron l’any següent, aquestes lluites van debilitar molt l’autoritat imperial.

Un altre element que va influir en aquests conflictes va ser la mort de Pipí d’Aquitània l’any 838. Lluís el Pietós va reorganitzar el repartiment dels territoris i va donar Aquitània al seu fill Carles el Calb, nascut del seu segon matrimoni amb Judit de Baviera. Aquesta decisió va provocar el descontentament dels altres fills de l’emperador, especialment Pipí II d’Aquitània, fill de Pipí, que reclamava els drets heretats del seu pare. Així, la qüestió successòria va continuar generant tensions fins i tot després de la mort de Lluís el Pietós.

Quan Lluís el Pietós va morir l’any 840, l’imperi va quedar en mans dels seus tres fills supervivents: Lotari, Carles el Calb i Lluís el Germànic. Les seves rivalitats van provocar una nova guerra civil que acabaria dividint definitivament l’Imperi Carolingi.

L’any 843, amb el Tractat de Verdun, els tres germans van acordar repartir l’imperi en tres grans territoris. La França Occidental, governada per Carles el Calb, que correspon aproximadament a l’origen del futur regne de França. La França Oriental, governada per Lluís el Germànic, que seria la base del futur regne alemany. La França Mitjana, governada per Lotari, que conservava el títol d’emperador i controlava una franja de territoris entre els altres dos regnes, incloent Itàlia.

La divisió de Verdun no va eliminar immediatament la dinastia carolíngia, però va posar fi al projecte d’un únic imperi cristià unit creat per Carlemany. Els diferents regnes van començar a evolucionar de manera independent i els reis van tenir cada vegada més dificultats per controlar els nobles locals.

Durant el segle IX, tant els atacs externs com les diferents guerres internes, van accelerar aquesta crisi. Els vikings van saquejar nombroses zones costaneres i fluvials de l’imperi, els musulmans van continuar les seves incursions a la península Ibèrica i els magiars van pressionar les fronteres orientals. Davant la incapacitat dels reis per defensar tots els territoris, molts nobles locals van assumir funcions militars i van augmentar el seu poder.

La França Occidental

Després de la mort de Lluís el Pietós, Carles el Calb va rebre la França Occidental, un territori que corresponia aproximadament a l’actual França, tot i que les seves fronteres eren molt diferents de les actuals. Incloïa les regions del nord i centre de la França actual, Aquitània, Borgonya occidental i els comtats fronterers del sud dels Pirineus que formaven la Marca Hispànica.

El regnat de Carles el Calb (843-877) va estar marcat per la dificultat de governar un territori tan extens. Després de la divisió de l’imperi, va haver d’enfrontar-se als seus germans Lotari i Lluís el Germànic, ja que la separació dels territoris no va eliminar les rivalitats entre els descendents de Lluís el Pietós.

A l’interior del seu regne, Carles el Calb va haver de negociar constantment amb els grans nobles, que controlaven territoris cada vegada més amplis i disposaven de forces militars pròpies. La monarquia carolíngia encara tenia autoritat, però depenia cada vegada més de la fidelitat dels aristòcrates.

Un dels principals problemes del seu regnat van ser les incursions dels vikings. Procedents d’Escandinàvia, aquests grups van aprofitar la debilitat del poder carolingi per penetrar pels grans rius, especialment el Sena, el Loira i el Garona, i saquejar ciutats, monestirs i territoris rurals. Carles va intentar defensar el territori construint fortificacions i organitzant exèrcits, però els atacs van continuar durant tot el segle IX.

Malgrat aquestes dificultats, Carles el Calb va aconseguir augmentar el seu prestigi polític. L’any 875, després de la mort del seu nebot Lluís II d’Itàlia, va ser coronat emperador pel papa Joan VIII. Tanmateix, aquesta dignitat imperial no significava que recuperés l’autoritat de Carlemany, ja que el seu poder real estava limitat a la França Occidental.

Quan Carles el Calb va morir l’any 877, el va succeir el seu fill Lluís el Tartamut. El seu regnat va ser molt breu i va estar marcat per la debilitat política. Va haver d’acceptar moltes concessions als grans nobles per mantenir el suport necessari per governar i va morir l’any 879.

Després de la seva mort, el regne va quedar dividit entre els seus dos fills, Lluís III i Carloman II, que van governar conjuntament. Durant el seu breu govern, van aconseguir una important victòria contra els vikings a la batalla de Saucourt l’any 881, fet que va reforçar temporalment el prestigi de la monarquia. Tanmateix, tots dos reis van morir molt joves i sense descendència.

Davant la manca d’un hereu clar, els nobles van escollir com a rei Carles el Gras, fill de Lluís el Germànic, que ja governava la França Oriental. L’any 884 va aconseguir reunificar temporalment gran part de l’antic Imperi Carolingi sota el seu poder. Però aquesta reunificació va durar poc. Quan els vikings van assetjar París entre els anys 885 i 886, Carles el Gras va ser criticat per no actuar amb prou decisió i finalment va ser deposat l’any 887.

La seva deposició va demostrar que els grans nobles tenien prou força per escollir i substituir els reis. A la França Occidental, l’any 888, van escollir com a rei Odó de París, membre de la poderosa família dels Robertians, que havia destacat en la defensa de París contra els vikings. Tot i això, la dinastia carolíngia va recuperar el tron poc després.

L’any 898, Carles el Simple, fill de Lluís el Tartamut, va ser reconegut com a rei, recuperant així la dinastia carolingia. El seu regnat va estar marcat pel problema víking. Per acabar amb els atacs, l’any 911 va arribar a un acord amb el cabdill víking Rol·ló. El rei li va concedir el control d’un territori al voltant del baix Sena a canvi que acceptés el cristianisme i defensés la zona davant d’altres incursions. Aquest territori es convertiria en el ducat de Normandia, governat pels descendents dels vikings, coneguts com a normands.

Tot i aquest acord, el poder dels reis carolingis continuava disminuint. Els grans nobles controlaven cada vegada més territoris i molts comtats es van convertir en pràcticament hereditaris. A la frontera sud, els comtats de la Marca Hispànica també van augmentar progressivament la seva autonomia. L’any 985, l’atac d’Almansor contra Barcelona va demostrar que la monarquia carolíngia ja no era capaç de protegir eficaçment els seus territoris fronterers.

Durant el segle X, els últims reis carolingis van conservar formalment la corona, però el poder real estava cada vegada més en mans de les grans famílies nobles. L’últim rei carolingi occidental va ser Lluís V l’Indolent, besnét de Carlemany, fill de Lotari que al seu torn era fill de Lluís el Pietósci que va governar només durant un any, entre el 986 i el 987, i va morir sense descendència.

La seva mort va provocar una crisi successòria que va permetre als grans nobles escollir un nou rei. Finalment, l’any 987, van escollir Hug Capet, comte de París, com a nou monarca. Aquesta elecció va posar fi al govern de la dinastia carolíngia a la França Occidental i va iniciar la dinastia Capetiana, que governaria França durant segles.

L’arribada d’Hug Capet al tron l’any 987 va iniciar la dinastia capetiana, una de les famílies reials més importants d’Europa. Els Capets van aconseguir consolidar progressivament el poder de la monarquia francesa i van governar França durant més de vuit segles, directament o a través de branques familiars. D’aquesta dinastia van sorgir posteriorment els Borbons, una branca capetiana que va arribar al tron francès al segle XVI amb Enric IV i que va governar França fins a la Revolució Francesa. Els Borbons també van ocupar altres trons europeus, com el d’Espanya, on continuen regnant actualment.

La França Oriental

Pel que fa a la part de França Oriental, després de la mort de Lluís el Pietós i la signatura del Tractat de Verdun l’any 843, Lluís el Germànic va ser l’encarregat de governar aquest territiro. La França Oriental ocupava un territori situat a l’est del riu Rin que corresponia aproximadament a l’actual Alemanya, tot i que les seves fronteres encara no estaven definides com les d’un estat modern. Incloïa les regions de Saxònia, Baviera, Alemània, Francònia i Turíngia, així com altres territoris germànics que formaven part de l’antic Imperi Carolingi.

El regnat de Lluís el Germànic (843-876) va estar marcat per la necessitat de consolidar el seu poder en un territori format per diversos pobles i grans ducats amb una forta tradició d’autonomia. Igual que els seus germans Carles el Calb i Lotari, va haver de mantenir una complexa relació amb la noblesa, ja que els grans aristòcrates controlaven amplis territoris i disposaven dels seus propis exèrcits.

Durant els primers anys del seu govern, Lluís el Germànic va haver de competir amb els seus germans per ampliar la seva influència dins de l’antic Imperi Carolingi. Després de la mort de Lotari, que havia rebut la part central de l’imperi, coneguda com a França Mitjana, que s’estenia des del mar del Nord fins a Itàlia i incloïa territoris com Lotaríngia, Borgonya i el regne d’Itàlia, a més del títol imperiall’any 855, el seu regne va quedar dividit entre els seus fills i es van produir noves disputes pels territoris fronterers. Les disputes entre els descendents de Lotari van permetre que Lluís el Germànic augmentés la seva influència sobre Lotaríngia, especialment després del Tractat de Meersen de l’any 870, pel qual va obtenir la part oriental d’aquest territori juntament amb Carles el Calb.

A diferència de la França Occidental, la França Oriental va patir menys els atacs dels vikings durant la primera meitat del segle IX, però també va haver de fer front a amenaces externes. A les fronteres orientals, els pobles eslaus pressionaven els territoris germànics, mentre que al sud-est els magiars començaven a convertir-se en una nova amenaça. Per defensar les fronteres, els reis carolingis van reforçar el paper dels ducs i dels comtes locals.

Quan Lluís el Germànic va morir l’any 876, el seu regne va quedar dividit entre els seus tres fills: Carloman, Lluís el Jove i Carles el Gras. Carloman va rebre Baviera, el territori més al sud-est del regne, que incloïa també la zona d’Àustria (la Marca Oriental) i els territoris fronterers amb els pobles eslaus. Lluís el Jove va rebre Saxònia i Francònia, les regions del nord i del centre de la França Oriental. També va controlar Turíngia i altres territoris de la zona central. Carles el Gras va rebre Alemània (Suàbia) i els territoris del sud-oest, propers al Rin i als Alps.  Aquesta divisió va afeblir temporalment la monarquia, ja que cada territori tenia els seus propis interessos i els nobles guanyaven cada vegada més poder.

L’any 882, després de la mort dels seus germans, Carles el Gras va aconseguir reunir sota el seu govern tota la França Oriental. Posteriorment, després de la mort dels últims reis carolingis de la França Occidental sense hereus amb prou força política, els nobles occidentals van acceptar Carles el Gras com a rei l’any 884. D’aquesta manera, Carles el Gras va aconseguir reunificar temporalment gran part de l’antic Imperi Carolingi, tot i que aquesta unió era només aparent, ja que el seu poder real estava molt limitat i depenia cada vegada més dels grans nobles.

Durant el seu govern, Carles el Gras va haver d’afrontar una nova onada d’atacs vikings. Tot i tenir recursos per defensar els seus territoris, la seva falta de resposta davant alguns atacs, especialment el setge de París entre els anys 885 i 886, va provocar el descontentament dels nobles. Finalment, l’any 887 va ser deposat per una assemblea d’aristòcrates, fet que demostrava la creixent importància de la noblesa en l’elecció dels reis.

Després de la deposició de Carles el Gras, la França Oriental va escollir com a rei Arnulf de Caríntia, un membre de la dinastia carolíngia i governant de la regió de Caríntia, situada actualment entre Àustria i Eslovènia. Era fill il·legítim de Carloman de Baviera, fill de Lluís el Germànic i per tant, besnét de Carlemany per la branca oriental de la família carolíngia. El govern d’Arnulf de Caríntia (887-899) va estar marcat per la necessitat de recuperar l’autoritat reial i defensar el territori davant dels nous enemics. L’any 896 va ser coronat emperador pel papa, però el seu poder estava molt lluny del que havia tingut Carlemany.

A principis del segle X, la situació de la França Oriental va empitjorar amb l’arribada dels magiars, un poble nòmada procedent de les estepes d’Europa oriental. Aquests grups van realitzar nombroses incursions contra els territoris germànics, saquejant pobles i monestirs. Els reis carolingis no van poder aturar-los de manera efectiva, fet que va afavorir l’ascens dels grans ducs territorials.

Arnulf mor l’any 899 deixant com a hereu el seu fill legítim de només 6 anys Lluís el Nen, també anomenat Lluís IV de França Oriental, rebesnét de Carlemany. L’arquebisbe Ható l poder real va quedar en mans de nobles i bisbes, sobretot de l’arquebisbe Ható de Magúncia, Mainz en alemany.

Quan Lluís mor l’any 911, amb només 18 anys i sense fills, s’acaba la línia carolíngia masculina directa de Carlemany a la França Oriental. Els nobles van escollir com a rei Conrad I de Francònia, un noble germànic de Francònia, membre d’una família comtal franca oriental, que va ser elegit rei perquè representava l’aristocràcia local i tenia prou poder per intentar unir els diferents territoris germànics.

El regnat de Conrad I, que va durar del 911 al 918, va estar marcat pels conflictes amb els ducs territorials, que havien anat augmentant la seva autonomia durant la crisi del poder carolingi. Malgrat els seus esforços, Conrad no va aconseguir imposar una autoritat forta sobre tots els territoris del regne, especialment davant dels ducs de Saxònia i Baviera.

Abans de morir, Conrad va reconèixer la força del seu antic rival Enric, duc de Saxònia i membre de la família dels Liudolfing, i va afavorir que fos escollit com a successor per tal de mantenir la unitat del regne. Així, l’any 919, els nobles van escollir Enric l’Ocellaire com a nou rei de la França Oriental. La seva elecció va iniciar una nova etapa política, en què el poder va passar progressivament a la dinastia otoniana.

Enric I era fill del duc de Saxònia Otó l’Il·lustre i d’Hedwiga. A través de la seva mare, Enric tenia ascendència carolíngia, ja que Hedwiga descendia per línia femenina de la família de Carlemany, era filla d’Enric de Nèustria i d’Ingeltruda, descendent de Giselda, filla de Lluís el Pietós, i per tant néta de Carlemany.

Enric I va aconseguir reforçar la monarquia, reorganitzar la defensa del territori davant dels magiars i limitar el poder dels grans ducs territorials. El seu successor, Otó I, va continuar aquesta política i va obtenir una important victòria contra els magiars a la batalla de Lechfeld l’any 955. Aquesta victòria va consolidar el seu prestigi i va reforçar la seva autoritat com a principal governant de la França Oriental.

L’any 962, Otó I va ser coronat emperador pel papa, un fet que va donar origen al Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest nou imperi es presentava com l’hereu de la tradició imperial de Carlemany, però ja no tenia el seu centre a l’antic món franc, sinó en els territoris germànics de la França Oriental.

Així, mentre que a la França Occidental la desaparició del poder carolingi va acabar conduint al naixement del regne de França sota els Capets, a la França Oriental la pèrdua de la línia carolíngia directa va obrir el camí a una nova monarquia germànica, els Ottons.

La França Mitjana

Com hem comentat en les dues seccions anteriors, després de la mort de Lluís el Pietós i la signatura del Tractat de Verdun l’any 843, l’Imperi Carolingi va quedar dividit entre els seus tres fills. Mentre que Carles el Calb va rebre la França Occidental i Lluís el Germànic la França Oriental, Lotari I va obtenir la part central de l’antic imperi, coneguda com a França Mitjana. Aquest territori era una franja allargada que s’estenia des del mar del Nord fins al nord d’Itàlia i incloïa zones com Lotaríngia, Borgonya, Provença i el regne d’Itàlia. A més, Lotari va conservar el títol d’emperador, ja que era el fill gran de Lluís el Pietós i representava la continuïtat de la dignitat imperial de Carlemany.

El regnat de Lotari I (843-855) va estar marcat pels conflictes amb Carles el Calb i Lluís el Germànic, els seus dos germans. Tot i que el Tractat de Verdun havia establert una divisió oficial de l’imperi, les rivalitats entre els tres germans van continuar. Cada monarca intentava ampliar la seva influència sobre els territoris dels altres, especialment sobre les zones frontereres, que tenien una gran importància estratègica i econòmica.

Lotari va mantenir la capital imperial a Aquisgrà, antiga residència de Carlemany, i va intentar conservar el prestigi de l’autoritat imperial. Tanmateix, igual que passava en els territoris dels seus germans, el seu poder estava limitat per la força dels grans nobles, que controlaven àmplies possessions i tenien exèrcits propis.

Durant el seu govern també van augmentar les amenaces externes. Els vikings van començar a atacar les costes i els rius del nord d’Europa, mentre que els sarraïns procedents del Mediterrani occidental van realitzar incursions contra les zones costaneres d’Itàlia i Provença. Aquestes invasions van dificultar encara més el control d’un territori tan extens i fragmentat.

L’any 855, Lotari I va morir i, seguint la tradició carolíngia de dividir els territoris entre els hereus, la França Mitjana es va repartir entre els seus tres fills. El seu fill gran, Lluís II, va rebre el regne d’Itàlia i el títol imperial. Lotari II va obtenir la part nord del regne, que va passar a anomenar-se Lotaríngia, un territori situat entre la França Occidental i la França Oriental. Finalment, Carles de Provença va rebre la zona de Provença i Borgonya.

Aquesta divisió va afeblir encara més la França Mitjana, amb uns regnes massa petits per mantenir una autoritat forta. Després de la mort de Carles de Provença l’any 863, els seus territoris van ser repartits entre Lotari II i Lluís II. Posteriorment, quan Lotari II va morir l’any 869 sense descendència legítima, Carles el Calb i Lluís el Germànic van aprofitar la situació per repartir-se Lotaríngia mitjançant el Tractat de Meersen de l’any 870.

Aquest acord va dividir definitivament gran part de la França Mitjana entre la França Occidental i la França Oriental. La zona occidental de Lotaríngia va quedar sota influència de Carles el Calb, mentre que la part oriental va passar a Lluís el Germànic. D’aquesta manera, el territori central creat després del Tractat de Verdun començava a desaparèixer quedant només el regne d’Itàlia.

Lluís II, fill de Lotari I, va governar el regne d’Itàlia i va conservar el títol imperial fins a la seva mort l’any 875. Durant el seu regnat va intentar reforçar el poder carolingi a Itàlia i defensar el territori contra les incursions dels sarraïns, especialment al sud de la península italiana.

Després de la mort de Lluís II, el títol imperial va passar breument entre diferents membres de la família carolíngia. Carles el Calb, fill de Lluís el Pietós, va ser coronat emperador l’any 875, i posteriorment el seu nebot Carles el Gras, fill de Lluís el Germànic, també va aconseguir reunir temporalment els territoris imperials. Tanmateix, aquests intents de recuperar la unitat de l’antic Imperi Carolingi van fracassar perquè el poder real estava cada vegada més en mans dels grans nobles.

A finals del segle IX, la França Mitjana ja havia desaparegut pràcticament com a territori polític independent. Lotaríngia va quedar vinculada progressivament als territoris germànics, Borgonya va desenvolupar les seves pròpies estructures polítiques i Itàlia va entrar en una etapa de competició entre nobles locals, reis germànics i el papat.

Així, la divisió de l’Imperi Carolingi després de la mort de Lluís el Pietós va donar lloc a tres evolucions diferents: la França Occidental, que acabaria convertint-se en el regne de França sota els Capets; la França Oriental, que evolucionaria cap al Sacre Imperi Romanogermànic sota els Ottons; i la França Mitjana, que desapareixeria com a regne independent però deixaria una profunda influència en la configuració política d’Europa occidental.

La ruta dels francs i Carlemany per Europa

Seguir la història dels francs és recórrer un territori que avui està dividit entre França, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i part d’Europa central. Les fronteres actuals no coincideixen amb les de l’antic regne franc, però moltes ciutats encara conserven la memòria dels reis merovingis, dels carolingis i de la construcció de l’Imperi Carolingi.

La ruta comença amb els primers francs salis, un poble germànic establert al nord de la Gàl·lia. Una de les primeres capitals dels francs va ser Tournai, a Bèlgica, ciutat vinculada als inicis de la dinastia merovíngia i al rei Meroveu. Des d’aquest territori els francs van començar la seva expansió aprofitant la crisi de l’Imperi Romà d’Occident.

El primer gran moment d’aquesta expansió va arribar amb Clodoveu I, el gran consolidator del regne franc a la Gàl·lia. L’any 486 va derrotar el governador romà Siagri a la batalla de Soissons, França, fet que li va permetre controlar els territoris del nord de la Gàl·lia i convertir els francs en la principal potència de la regió.

Pocs anys després, Clodoveu va reforçar el seu poder amb la conversió al cristianisme, que s’associa aquest episodi amb el seu baptisme per part del bisbe Remigi a Reims, a França. Aquesta conversió va ser fonamental perquè va crear una aliança entre els reis francs i l’Església catòlica, diferenciant-los d’altres pobles germànics que seguien altres corrents del cristianisme.

L’expansió franca va continuar cap a l’est amb la victòria sobre els alamans a la batalla de Tolbiac, actual Zülpicha, Alemanya l’any 496. Aquesta victòria va permetre als francs ampliar la seva influència sobre els territoris germànics situats més enllà del Rin.

L’any 507, Clodoveu va aconseguir una altra victòria decisiva contra els visigots a la batalla de Vouillé, en territori de l’actual França, obligant els visigots a abandonar gran part de la Gàl·lia i desplaçar el seu centre de poder cap a la península Ibèrica. Amb aquesta conquesta, els francs es van convertir una de les principals forces polítiques de l’Europa occidental.

Clodoveu va fer de París el principal centre polític del seu regne amb de la conquesta de la Gàl·lia i després de la seva mort va ser enterrat a l’església dels Sants Apòstoles Pere i Pau.

Després de la mort de Clodoveu I, l’any 511, el regne franc va quedar repartit entre els seus fills i, durant els segles VI i VII, va passar per nombroses divisions i reunificacions. Progressivament, el poder efectiu dels reis merovingis es va anar debilitant, mentre que els majordoms de palau, els principals responsables de l’administració del regne, adquirien cada vegada més poder.

Un dels principals centres polítics d’aquesta nova etapa va ser Metz, a l’actual França. La ciutat es trobava al cor d’Austràsia, la part oriental del regne franc, i es va convertir en un dels principals centres de poder de la família que acabaria donant origen a la dinastia carolíngia, amb Pipí d’Herstal com a primer membre destacat.

Un moment clau va ser la batalla de Tertry a França l’any 687, on Pipí d’Herstal va derrotar els seus rivals i va aconseguir dominar els diferents territoris francs. Tot i que els reis merovingis continuaven ocupant formalment el tron, el poder polític real estava cada vegada més concentrat en mans de Pipí i de la seva família.

El seu fill, Carles Martell va consolidar encara més el poder de la família carolíngia amb la victòria contra un exèrcit musulmà a la batalla de Poitiers, França, l’any 732. Aquesta victòria va reforçar el seu prestigi com a defensor del cristianisme occidental i va preparar el camí perquè la seva família arribés al tron.

Carles Martell va morir l’any 741 i com si d’un rei es tractés va dividir els territoris que governava entre els seus fills Carloman i Pipí el Breu. Pipí va rebre principalment els territoris occidentals, mentre que Carloman va governar sobretot Austràsia i les regions orientals. El repartiment, però, no va durar gaire, ja que Carloman es va retirar de la vida política i va ingressar en un monestir, i Pipí el Breu va quedar com a principal dirigent dels francs, tot i que encara no era rei.

L’any 751, amb el suport de la noblesa franca i del papa, Pipí va deposar Khilderic III, l’últim rei franc de la dinastia dels merovingis, i va ser proclamat rei dels francs. Amb ell començava oficialment la dinastia carolíngia.

Pipí també va establir una estreta relació amb el papat. Durant les seves intervencions a Itàlia, va lliurar territoris al papa, fet que va donar origen als Estats Pontificis i va crear una aliança entre la monarquia franca i l’Església romana que seria essencial per al futur imperial de Carlemany.

El fill de Carles Martell, Pipí el Breu, va completar l’ascens dels carolingis. Durant el seu regnat va conquerir Narbona, al sud de França l’any 759, l’últim gran territori musulmà al nord dels Pirineus, després d’un llarg setge. Aquesta conquesta va consolidar el domini franc sobre la Gàl·lia i va reforçar la frontera amb Al-Àndalus.

Quan Pipí el Breu va morir, el regne es va tornar a dividir entre els seus dos fills, Carlemany i Carloman. Carlemany va rebre principalment els territoris occidentals, mentre que Carloman va governar els territoris orientals. La mort sobtada de Carloman l’any 771 va permetre a Carlemany reunir sota el seu poder tot el regne franc.

Amb l’arribada de Carlemany al poder, el regne franc es va transformar en un gran imperi europeu. La seva principal capital va ser Aquisgrà, Aachen en alemany, on va construir el seu palau i la seva famosa capella imperial. Aquesta ciutat es va convertir en el centre polític, administratiu i cultural de l’Imperi Carolingi.

Carlemany va expandir els seus territoris cap a l’est durant les llargues guerres contra els saxons. Un dels centres d’aquestes campanyes va ser Paderborn a Alemanya, on va celebrar assemblees i va impulsar la cristianització de Germània. Aquest conflicte va tenir un dels episodis més controvertits a Verden, Alemanya l’any 782, quan Carlemany va ordenar l’execució de milers de presoners saxons.

A Itàlia, Carlemany va derrotar els llombards després del setge de Pavia l’any 774. La caiguda de la capital llombarda va permetre als francs controlar el nord d’Itàlia i incorporar aquest territori al seu imperi.

També va intentar expandir-se cap a la península Ibèrica. La campanya de l’any 778 va portar els francs fins a Pamplona i Zaragoza, però l’expedició va acabar amb una retirada després de la qual es va produir l’episodi conegut com la batalla de Roncesvalls. Tot i el fracàs, aquesta zona va donar lloc posteriorment a la Marca Hispànica, territori fronterer entre l’Imperi Carolingi i Al-Àndalus.

Carlemany també va reforçar el control sobre els territoris germànics. A Regensburg, antiga residència dels ducs de Baviera, va jutjar l’any 788 el duc Tassiló III per traïció i el va apartar del poder, integrant Baviera directament dins l’imperi.

Més a l’est, els francs van derrotar el poble dels àvars en diverses campanyes. Els principals territoris relacionats amb aquestes guerres es trobaven a l’actual Hongria, especialment Győr, Székesfehérvár, Pécs i Budapest. La destrucció del centre de poder àvar, conegut com l’Anell dels Àvars, va permetre ampliar la influència carolíngia cap a Europa central.

Paral·lelament a les conquestes militars, l’Imperi Carolingi va viure una gran renovació cultural. Diversos monestirs es van convertir en centres de coneixement, còpia de manuscrits i educació. Entre aquests destaquen l’abadia de Fulda, a la regió de Hessen a Alemanya, un dels grans centres intel·lectuals de la cristianització de Germània; l’abadia de Lorsch també a Hessen, important pel seu escriptori i biblioteca; i l’abadia de Reichenau, al llac Constança, al sud de Baden-Württemberg, famosa pels seus manuscrits il·lustrats.

A finals del segle VIII i començaments del IX van conquerir diversos territoris al nord-est de la península Ibèrica, establint una zona fronterera que seria coneguda com la Marca Hispànica. L’any 785, Girona va passar sota control dels francs. Posteriorment, l’any 801, les forces de Carlemany van conquerir Barcelona, després d’un setge dirigit pel seu fill Lluís el Pietós. Barcelona es va convertir en un dels principals centres del domini franc al sud dels Pirineus.

L’any 800, Carlemany va ser coronat emperador pel papa Lleó III a Roma, Itàlia. Aquesta coronació representava la recuperació de la idea imperial a Europa occidental i convertia Carlemany en l’hereu simbòlic dels emperadors romans cristians.

Carlemany va morir a Aquisgrà l’any 814 i va ser enterrat a la capella palatina. El seu imperi, però, no es mantindria unit durant gaire temps. El seu fill Lluís el Pietós va heretar l’imperi , però el seu regnat va estar marcat per les tensions familiars i les disputes amb els seus fills. Un dels episodis més importants va ser el Camp de les Mentides, a Colmar, França l’any 833, quan els seus propis fills es van rebel·lar contra ell i el seu exèrcit el va abandonar.

Finalment, després de la mort de Lluís el Pietós, els seus fills van dividir l’Imperi Carolingi amb el Tractat de Verdun l’any 843. Aquesta divisió va crear tres grans territoris. I per fer el resum final, la França Occidental, governada per Carles el Calb, que evolucionaria cap al regne de França. La França Oriental, governada per Lluís el Germànic, que seria la base del futur món germànic i la França Mitjana, governada per Lotari I, que comprenia Lotaríngia, Borgonya i Itàlia.

A partir d’aquest moment, la història dels francs es dividiria en tres camins diferents, que ja serà ruta per un altre dia.

Catalunya en època carolíngia

Com hem comentat, a finals del segle VIII, els francs carolingis van començar a avançar cap al sud dels Pirineus amb l’objectiu de crear una zona fronterera que protegís els territoris carolingis dels atacs procedents d’al-Àndalus. La conquesta va ser un procés irregular, en què els francs van combinar les campanyes militars amb acords amb les poblacions locals. L’any 785, els habitants de Girona van lliurar la ciutat als francs, mentre que poc després els territoris de la Cerdanya i l’Urgell també van passar a reconèixer l’autoritat carolíngia.

Aquest avanç va continuar durant les darreres dècades del segle VIII amb l’objectiu d’arribar a Barcelona. L’any 800, Lluís el Pietós, fill de Carlemany, va iniciar el setge de la ciutat, que estava governada pels musulmans. Després de diversos mesos de setge, Barcelona es va rendir el 3 d’abril de 801. La conquesta va permetre als francs consolidar el seu domini sobre el territori del voltant de la ciutat i convertir Barcelona en un dels principals centres del poder carolingi al sud dels Pirineus.

A partir d’aquest moment, els francs van organitzar els territoris conquerits en diferents comtats, seguint l’estructura administrativa de l’Imperi Carolingi, espai que es coneixerà com la Marca Hispànica. Entre aquests hi havia els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça. Els comtes, habitants francs afins al rei franc, eren nomenats pel rei i actuaven com els seus representants, amb funcions militars, administratives i judicials.

Així des de finals del segle VIII i  principis segle IX fins al segle X, la Catalunya Vella va estar sota el control de l’Imperi Carolingi. La Catalunya Vella quedava concentrada principalment al nord i centre del territori català actual, mentre que les terres situades més al sud, especialment les zones de Lleida, Tortosa i les planes de l’Ebre, continuaven sota domini musulmà. La frontera, però, no era una línia fixa com les fronteres modernes, sinó una zona inestable on es produïen ràtzies, combats i moviments de població.

Un cop conquerits els territoris del nord-est de la península, la Catalunya Vella es va anar integrant progressivament en el món polític, cultural i religiós de l’Imperi Carolingi, com per exemple, instaurant l’escriptura carolingia i escrivint d’una manera diferent que la resta de l’actual Espanya.

La liturgia també es va estandaritzar, ja que Carlemany entenia la liturgia com un element de poder per fer arribar a les masses la seva política. D’aquesta manera els comtats catalans van ser forçats a adoptar la creença del Dogma Trinitari, quan a la resta d’Espanya encara es manté un cristinisme més primitiu. A les diosesis més important, com la d’Urgell, s’hi van instal·lar personatges fidels al dogma caloringi per regularitzar l’aspecte religiós i fins i tot van instaurar la norma benedictina als monestirs.

Per a l’organització política dels territoris es va escollir comtes procedent del sud de l’actual França, Septimània, Arles, Nimes, etc i pròxims al rei. Els comtes governaven el seu terrtirori sense integració amb els altres comtats “catalans”. El rei podia nomenar un comte, concedir-li nous territoris i recompensar-lo per la seva fidelitat. A canvi, el comte havia de defensar el territori, administrar justícia i mantenir l’ordre. Per tant, durant aquesta primera etapa, els comtes no eren governants independents, sinó representants del poder carolingi.

A la mort de Lluís el Pietós, el fill de Carlemany, i amb la divisió del territori entre els seus fills pel tractat de Verdú 843, la relació dels comtes catalans i els reis francs era cada vegada més dèbil. Els comtes van començar a convertir els càrrecs i les terres que administraven en una font de poder patrimonial. El seu poder depenia cada vegada més de les terres, de les relacions personals i dels vassalls que tenien sota el seu control, i cada vegada menys de la capacitat del rei de nomenar-los i destituir-los.

Un exemple, és el cas de Sunifred I, el pare de Guifré el Pelós, que per tal d’evitar que grans families franceses acaparessin poder a la frontera de la marca hispànica, l’any 834 Lluís el Pietós li va concedir els comtats de l’Urgell i Cerdanya . L’any 844, després de la caiguda i execució de Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona, Carles II el Calb va investir a Sunifred com a comte de Barcelona i Girona, així com comte d’Osona, Besalú, Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Melguelh i Nimes, com a recompensa per haver aturat, el 842, l’expedició musulmana que ja entrava a la Cerdanya. Això va suposar un canvi radical en la sinergia del nomenament de comtes, ja que van passar de Bernat de Septimània, conegut pro-franc, a Sunifred, relacioant amb la noblesa goda i vinculat al territori.

Es creu que Sunifred va morir, el 848, en campanya militar contra Guillem de Septimània, fill de l’executat Bernat de Septimània, el qual s’havia aliat amb Pipí II d’Aquitana, en revolta contra Carles II el Calb. A la mort de Sunifred, els seus territoris van passar una etapa d’instabilitat, per exemple, els comtats d’Empúries i Barcelona van ser ocupats per Guillem de Septimània, el 848. L’any següent, el contraatac de Carles el Calb va suposar la invasió d’Aquitània i la fugida de Pipí II d’Aquintania i de Guillem de Septimània. Aquí fou quan Carles el Calb investí Aleran com a comte de Barcelona i Girona, Empúries i el Rosselló queden sota el control de Sunyer i Salomó, es nomenat com a comte de Cerdanya, Urgell i Conflent.

L’any 870, després de la desaparició política de Salomó, Carles el Calb nomena Guifré comte d’Urgell i Cerdanya. Posteriorment, en el context de la revolta del marquès Bernat de Gòtia contra el rei carolingi, Guifré va demostrar la seva fidelitat a la monarquia carolíngia i com a recompensa, l’any 878 va rebre els comtats de Barcelona, Girona i Besalú, que va afegir als d’Urgell i Cerdanya.

Com a conseqüència d’aquestes guerres internes, l’interior de Catalunya va quedar despoblat. I els comtats del Pallars, de Robagorça, de Sobrarb i d’Aragó estaven cada vegada més aïllats del control del rei franc. Tot i així, sense protecció reial, els comtats del Pallars i Ribagorça van quedar sota el domini del comte Frèdol de Tolosa, primer i desprès el 872, sota Ramon qui fou l’iniciador de la dinastia dels comtes de Pallars i la Ribagorça. Els comtats d’Aragó i Sobrab van quedar sota la influència dels reis de Pamplona.

L’actuació de Guifré el Pelós  va contribuir a transformar el territori impulsant la repoblació de zones del centre de l’actual Catalunya i establint una frontera més estable davant dels territoris musulmans. Aquesta tasca va anar acompanyada de la fundació i restauració d’esglésies i monestirs i de la creació de nous nuclis de població. D’aquesta manera, el poder dels comtes va deixar de dependre únicament de les ciutats i dels principals centres administratius i va començar a arrelar profundament en el territori. El comte controlava terres, castells, esglésies i comunitats de pagesos, i establia una xarxa de poder que li permetia defensar i administrar les zones frontereres.

Els comtats començaven a deixar de ser simplement territoris administrats temporalment en nom del rei franc i es convertien progressivament en territoris vinculats a una determinada família comtal. De fet, Guifré el Pelós ser¡a el primer comte que estableixi la successió hereditària i seguint amb la tradició franca de repartiment dels territori, Guifré dividirà el seu territori entre els seus quatre fills i el rei serà qui aprovarà aquesta elecció, donant en vistiplau a la sucessó.

A partir de Guifré el Pelós, el territori passa de pares a fills de manera hereditària, aplicant el model carolingi i essent la familia de Pelós la qui ocupa el territori i el poder religios i el repareteix entre els seus parents i families pròximes. D’aquesta manera articula el territori. Funda monestris, crea pobles per estableix el control i el poder i construeix un seguit torres de guaita per controlar la part musulmana.

Guifré va morir lluitant contra els musulmans, en una zona pròxima de Lleida. De la seva mort és on neix la famosa llegenda de les 4 barres de l’escut del comtat de Barcelona i posteriorment, de Catalunya. Després de la seva mort, els seus territoris van quedar repartits entre els seus fills. Guifré II va governar Barcelona, Girona i Osona; Miró II va rebre Cerdanya, Berguedà i Conflent, i Sunifred II va rebre Urgell. En aquest punt, el rei carolingi encara podia intervenir formalment, però cada vegada tenia menys capacitat real per imposar un altre candidat. Així, durant els segles IX i X, els comtats es van anar convertint progressivament en patrimonis de les famílies comtals.

Al segle X, els reis carolingis ja només tenien poder nominal, l’autèntic poder el tenien els nobles. És a dir, a grans trets, exactament el mateix que va passar amb els merovingis  i els majordoms, segles anteriors. Els nobles havien aconseguit tenir un poder patrimonial, lligat a la terra i transmetre’l de pares a fills.

Els comtes catalans van començar a actuar amb una autonomia cada vegada més gran, mentre que la monarquia francesa era incapaç de controlar directament els territoris del sud dels Pirineus. El punt culminant d’aquest procés va arribar amb Borrell II, com a conseqüència de la falta d’acció dels reis francs davant de la crida d’ajuda.

L’any 985, les tropes musulmanes d’Almansor van atacar Barcelona i van saquejar la ciutat. Borrell II va intentar obtenir ajuda dels francs, però aquesta ajuda no va arribar de manera efectiva. Aquest fet va demostrar fins a quin punt els vincles polítics entre els comtes catalans i la monarquia franca s’havien afeblit.

Després de la desaparició de la dinastia carolíngia i l’arribada d’Hug Capet al tron franc l’any 987, Borrell II no va renovar efectivament els antics vincles de dependència. El comte Borrell II, el 988, ja no va viatjar per renovar el seu jurament de fidelitat al rei franc. A partir d’aquet moment els comtes catalans queden sense rei, sense protecció, però també independents i així és com la Catalunya Vella, comença a agafar els trets identitaris.

La Catalunya Vella havia passat, en aproximadament dos segles, de ser un territori de frontera de l’Imperi Carolingi a estar governada de manera autònoma per les seves pròpies famílies comtals.

Els comtes apliquen la mateixa pràctica que feien els reis amb les terres, cedeixen terres a nobles fidels a ells, per tenir el seu suport en els assumptes d’importància, ja sigui en l’aspecte militar, l’econòmic on en polític. Igual que passava amb els comtes, les families nobiliaries van anar guanyant importància i algunes d’aquestes families van tenir tant poder com els comptes. D’aquesta època comencen els grans llinatges feudals catalans, com per exemple els Cardona, els Montcada o els Cabrera.

Així comença una nova etapa: la Catalunya feudal, on a partir del segle X el poder ja no depenia del rei franc, sinó d’una complexa xarxa de comtes, vescomtes, nobles, castells, monestirs i senyors territorials.

Per la nostra part, amb aquesta entrada de Carlemany, conjuntament amb l’entrada dela Ruta Andalusina, hem unit les dues parts de Catalunya.

Més informació sobre Carlemany

Si vols escoltar els programes de a Les Portes de Troia refernets als francs i a l’imperi Carlemany, aquí et deixo una selecció.

A les Portes de Troia

• Episodi 09 – L’Imperi carolingi
• Episodi 11 – Catalunya carolíngia (complement Episodi 13 – Els comtats catalans al segle X)
• Episodi 238 – Carlemany i les guerres saxones
• Episodi 246 – La conquesta carolíngia de Barcelona
• Episodi 108 – Vouillé (507): Francs contra visigots
• Episodi  77 – La batalla de Poitiers (732)

En Guàrdia

• Episodi 15 – Carlemany
• Episodi 715 – Carlemany a Andorra

Si ets més de mirar videos, Creadores de imperios (VIII) | Carlomagno tens un resum sobre la vida del protagonista d’avui. I @crónicasenDocumental, també ha dedicat un programa aquest gran imperi: Imperio Carolingio: el día que nació Europa

Amb aquest extens resum i tota la informació facilitada, crec que podem fer una idea general sobre l’imperi carolingi que ens permeti viatjar amb una altra mirada. I pel nostre apartat de Ponent, ens permet enllaç fàcilment, l’època de l’al-Àndalus amb la Catalunya comtal.,