Que a Argentina hi ha molts dies festius o feriados, com es diu aquí, és evident només cal buscar un calendari i mirar.

Que al país li agraden els feriados, és evident, només cal mirar quants puentes nacionales s’han creat per “incentivar el turisme”. Però hi ha un dia que és diferent i és que encara que caigui amb dimarts, dijous o dissabte, el 24 de març no es toca, ni és manipula, és un”feriado nacional inamovible”.

Però hi ha un dia que aconsegueix que totes les persones, siguin de la ideologia religiosa, política, musical, etc. que siguin, estan d’acord: Nunca Más.

Nunca más

El 24 de març de 1976, una Junta Militar va pujar al poder argentí per mitjà d’un cop d’Estat. La dictadura militar del general Jorge Videla i l’almirall Emilio Massera o “Proceso de Reorganización Nacional” com ells mateixos l’anomenaven va governar Argentina entre el 1976 i el 1983 a base de violència, tortures, repressió i execucions clandestines de guerrillers, col·laboradors i milers de civils. Les persones detingudes, interrogades, torturades, executades i enterrades en fosses comuns o llançades al mar amb els denominats “vuelos de la muerte”, són els desaparecidos d’Argentina. S’estima que el nombre de desapareguts és de 30.000 persones, això és tota una generació.

Uns joves torturats i executats per pensar diferent, nadons fills d’aquesta generació venuts a famílies afins al règim, arravatant-los la seva identitat. Un grup de mares (“Madres de Plaza de Mayo”) amb fills desapareguts que encara avui segueixen buscant als seus familiars i recordant els fets i paral·lelament, el grup de “Abuelas de Plaza de Mayo” que busquen als seus néts robats per la dictadura, entre 250 i 500 nadons.

La Junta Militar tenia el poder legislatiu, executiu i judicial del país, va establir la pena de mort als condemnats per activitats subversives, la suspensió del Dret a Vaga, de les llibertats ciutadanes i la dissolució dels Partits Polítics així com l’anul·lació de la llibertat de premsa i expressió i la intervenció dels sindicats obrers i de les Universitats.

Ja sota el govern democràtic de Alfonsín (1983-1989) es va firmar els decrets de creació de la Cominisión Nacional sobre la Desapración de Personas per investigar les violacions als drets humans durant la dictadura militar. Els principals responsables van ser jutjats al tribunals ciutadans, aplicant-los el codi penal  vigent a Argentina, en un fet sense precedents al món que va aconseguir que s’inclogués la figura de la desaparició forçada de persones al Codi Penal i que fos declarat per la ONU com delicte de lesa humanitat.

Malgrat tot, cedint a pressions, el govern d’Alfonsín va promulgar les lleis de “Obediencia Debida y Punto Final” amb les qual els comandants intermedis van quedar exempts dels delictes comesos. A més a més, entre 1989 i 1990, el president Carlos Menem va dictar una seria de indults que atorgava impunitat a molts dels executors d’aquells fets.

En aquest punt, els familiars dels desapareguts van haver de recórrer a l’estranger per iniciar processos penals contra els membres de la dictadura militar i així van aconseguir que al 2004, el Tribunal de Nuremberg, emetés ordres de captura i extradició contra Jorge Videla i Emilio Massera.

Finalment, el 2005, la Corte Suprema de la Nación va declarar inconstitucional les lleis de “Punto Final i Obediencia Debida” i ja al 2003, el president Néstor Kirchner va reobrir els judicis als militars de la dictadura.

Més enllà de la ideologia política, d’estar d’acord amb el govern nacional del moment o de no estar-hi, el 24 de març és un dia per no oblidar, és un dia per recordar el que va passar i les conseqüències que n’ha tingut per evitar que aquests brutals fets tornin a passar.

Amb això, Argentina ens porta avantatge a Catalunya. Potser a les nostres cases es parla de la Guerra Civil i de la dictadura militar de Franco, dels desapareguts i dels afusellats i dels nens robats però a nivell nacional i estatal encara és un tema tabú; només cal mirar les noticies de les últimes setmanes respecte al tema.

Deixa un comentari