El Mr Lee de Corea

Per anar des de Fukuoka, al Japó, fins a Busan a Corea del Sud hi ha unes 6 hores en ferri. El ferri és espectacular, tot i comprar la classe més barata, tens unes cabines amb futons a terra per descansar, una piscina petita i dutxes amb sabó. També hi ha una sala amb sofàs i  aigua calenta per prepar-te uns noodles i un cafè.

Tot un luxe per uns viatgers com nosaltres. primer que vam fer, va ser dutxar-nos, en el meu cas dues vegades com per recuperar els dutxes que ens havíen faltat al Japó. Després d’uns quants dies viatjant pel Japó a l’estil motxiller ens feia falta una bona dutxa.

El segon que vam fer, va ser descansar perquè després d’uns quants dies viatjant pel Japó a l’estil motxiller ens feia falta una bona migdiada.

I el tercer que vam fer va ser dinar, malgrat que després d’uns quants dies viatjant pel Japó a l’estil motxiller ens fes falta un bon àpat, seguíem tirant de noodles instantanis.

Això sí, aquesta vegada, en lloc d’assentats a terra, ho vam fer a les còmodes butaques de la sala de descans.

Un àngel caigut de la muntanya

Després de dinar, temps de relax, un llegint i l’altra fent la llibreta del viatge, amb la visió del mar del Japó davant nostre. Mentre anàvem retallant la distancia cap a Busan, anàvem parlant, comentant la jugada, recordant anècdotes dels països que ja havíem visitat i imaginant que ens oferiria Corea del Sud.

Però abans de posar els peus a terra, ja vam tenir la primera interacció coreana i és que un senyor de 68 anys, segons ens va dir, se’ns va apropar i ens va demanar permís per assentar-se amb nosaltres.

I és clar, benvingut.

Mr. Lee, així es va presentar tot escrivint el nom al paper que utilitzàvem per ajudar-nos a comunicar, ja que ell no parlava gaire anglès.

Tot i això ens va saber explicar, o vam pensar que enteniem, que havia marxat tres mesos al Japó, a una petita illa, a relaxar-se i a caminar per la muntanya perquè a ell li agradava molt caminar per la muntanya.

Més tard, descobriríem que a tots els padrins coreans els agrada caminar per la muntanya i que ho fan tan equipats que semblen trets d’un catàleg de roba i complements i que ho fan tan d’hora que quan ens despertàvem a les 7 del matí, desmuntàvem la tenda i ens incorporàvem al camí de la muntanya, sempre ens creuàvem amb un padrí o una padrina trekkineros.

Parla que parlaràs, sobre l’escriptura coreana, la cultura, la història amb les invasions xineses i japoneses, que passa entre Corea del Nord i del Sud, vam arribar a Busan i en Mr. Lee ens va invitar a sopar amb ell, ja que era el nostre primer dia a Corea del Sud. Ens vam mirar i malgrat ser conscients que aquest sopar ens costaria més car del que nosaltres teníem pressupostat, vam acceptar per dos motius.

El primer perquè qui millor amfitrió local que un padrí marxós que va de vacances al Japó amb motxilla, sac de dormir i tenda de campanya.

I el segon perquè ja hem comentat que després d’uns quants dies viatjant pel Japó a l’estil motxiller ens feia falta un bon àpat.

Vam sortir del ferri, tots tres carregats amb les nostres motxilles.

El Mr. Lee ens va preguntar si volíem agafar un taxi fins al nostre hostel per deixar les motxilles o preferíem anar directament amb l’autobús al restaurant de sopar.

Ens anem entenent

La idea de pagar un taxi mai ha sigut del nostre gust, així que vam decidir carregar les motxilles i anar al restaurant. Vam agafar l’autobús i en baixar el Mr. Lee ens va fer esperar cinc minuts, en tornar, ho va fer sense la seva motxilla.

Així que els únics que carregàvem pes érem nosaltres, molt millor perquè la motxilla del nostre amfitrió tenia pinta de pesar tant com les nostres dues juntes.

Vam caminar pels carrers ambientats de Busan, mentre les nostres mirades espantades pel tipus de restaurants fashions que veiem, sanaven trobant tot dient-se que aquests restaurants no eren per a res el que havíem imaginat. A tots dos ens va passar pel cap el viatge guiri que havíem fet a la Xina. Seria possible que la falta d’entendres ens hagués tornat a jugar una mala passada?

Però de sobte, vam trencar cap a la dreta i una altra vegada a la dreta, per arribar a un carreró estret i mig fosc i allí hi havia el que havíem imaginat: un restaurant amb pinta dels de tota la vida, amb una zona de taules amb cadires i zones de taules baixes amb coixins per assentar-se a terra, després d’haver-se tret les sabates. Damunt de cada taula hi havia uns tubs que penjaven del sostre i que s’estiraven fins a arribar, gairebé, a tocar la taula corresponent.

El Mr. Lee es movia pel restaurant com si fos casa seva, va saludar a la gent de dues o tres taules, va saludar a les cambreres i finalment va dirigir-se a la taula del racó on hi havia tres noies, les quals el van saludar amb una gran rialla. Una creiem que era la seva xicota, molt més jove que ell i les altres dues eren amigues del Japó que havien vingut de visita.

Com que nosaltres també érem tres, vam assentar-nos en una altra taula i només posar els culs a les cadires, ja van començar a arribar plats amb menjar. La propietària, la qual tractava al Mr. Lee com de la família, ens va encendre el fogó que hi havia al mig de la taula i va estirar el tub del sostre per apropar-lo a la taula. Allò era l’estractó i servia per absorbir els fums del fogó, que és on es couria la carn.

Estàvem a punt de tastar la nostra primera barbacoa coreana a Corea del Sud. Ho havíem fet a Buenos Aires, al barri coreà de la capital argentina, però és clar, ara mola mil vegades més.

Com sempre quan estem en un altre país, vam deixar al mestre que anés fent i nosaltres anàvem copiant el que ell feia. Que si ara una mica de bolets, que si ara una mica de kimchi, que si la carn ja està i ja la podreu tastar.

En Mr. Lee ens mirava amb cara de pare content de veure els seus fills gaudir del menjar i la rialla li va créixer quan va veure com els nostres ulls es feien grans després de degustar la carn. Una carn boníssima, digna del millor bife argentí.

La nit es queda curta

Les hores van anar passant, parlant amb el Mr. Lee de la vida i coneixent a les seves amigues de la taula del costat. A aquestes també els feia gràcia que no diguéssim que no a res de tastar i es van anar animant a portar-nos coses per menjar, com per exemple, arròs embolicat en fulles d’enciam, això si, tot ben mullar amb el soju, el famós beure coreà.

Una vegada tips com feia dies que no estàvem, va arribar l’hora de pagar i vam voler invitar al Mr.Lee, conscients que sense ell mai haguéssim trobat un lloc tant autèntic per fer l’obligatòria barbacoa coreana.

En aquest restaurant el Mr.Lee s’aixecava a buscar el beure de la nevera, li explicava el viatge a la propietària i aquesta ens anava cuidant amb plats i més plats de vegetals i carn.

El Mr. Lee ens va fer entendre que ja estava tot pagat i no hi va haver manera de què acceptes els nostres wons coreans, que havíem canviat a Fukuoka.

Vam sortir del restaurant al·lucinats amb el Mr. Lee i les seves amigues i ells ens van proposar anar a fer una cafè. Semblava un pla raonable, per fer baixar una mica el menjar i després dels dos mesos al Japó, de motxiller total, ens semblava un luxe que ens podíem permetre.

Cafè per estirar-la

A Busan hi ha un carrer que es diu de les cafeteries i està ple, precisament, de cafeteries però a l’estil Starbucks. Aquests llocs on et demanes el cafè i te’l posen en un got gegant amb el teu nom. El nostre intent de pagar els cafès tampoc no va tenir efecte.

Que anéssim a dalt a buscar un lloc per assentar-nos i deixar les nostres motxilles, que el Mr. Lee ens portaria un cafè amb gel. Doncs a creure, cap a dalt i a esperar el nostre gel amb cafè, perquè si alguna cosa es caracteritza aquest tipus de cafè, almenys al Japó i a Corea és que omplen un vas de la mida els de Coca-Cola del camp de futbol ple de gel i hi aboquen un cafè estil expresso, és a dir, gel amb cafè.

A la cafeteria, on sí que vam trobar una taula per tots sis, vam poder parlar amb les noies. Elles, que parlaven anglès una mica millor que el Mr.Lee, ens van preguntar pel nostre viatge, sobre el què havíem visitat fins ara i perquè volíem conèixer Corea.

Vi espanyol a Corea

Nosaltres els vam preguntar sobre les seves feines i la seva vida a Corea i al Japó, i que si ens volien ajudar a preparar la ruta per visitar el seu país. Sorpreses amb la nostra tenda de campanya, ens van assegurar que no hi hauria cap problema per acampar a les muntanyes coreanes, que no era una cosa que es fes molt sovint, però estaven segures que ningú ens diria res.

Aquestes paraules seves les portariem com un mandra i faria que Corea fos el primer país on acampariem d’estrangis.

No s’equivocarien.

Els cafès es van acabar, vam carregar les respectives motxilles de nou i cap al carrer. Però abans d’anar a dormir van tenir una idea.

Feia poc que un americà havia obert una vinoteca amb vins de tot el món i formatges. Que si ens sembla bé, ens volien portar allí perquè els hi diguéssim si els vins de la carta dels nostres respectius països eren de qualitat o no.

Aquesta era la nostra oportunitat per poder pagar alguna cosa.

Però a Corea, l’expressió a la tercera va la vençuda no es compleix i una vegada mes, no ens van deixar pagar ni les dues botelles de vi, ni les dues safates amb formatges. Què que ens semblava els vins i els formatges; si voleu saber la veritat, els vins bons però els formatges no gaire.

Elles, perquè el Mr.Lee ja anava força content, que ja s’ho pensaven lo dels formatges però és que a Àsia no estan acostumats a menjar-ne, van haver de reconèixer.

La que creiem que era la xicota del Mr.Lee ens va confessar que quan va anar a Franca, la primera vegada que va menjar formatges no li van agradar gens, massa forts ens va dir, però que després s’hi va anar acostumant i ara els que troba a Corea del Sud, els troba suaus.

Ara si a dormir, però on?

En sortir de la vinoteca, tots una mica més contents del normal, vam anar caminant, sincerament ja no érem conscients n’hi d’on era la vinoteca ni de cap on anàvem. Seguint al nostre amfitrió, que en realitat es deixava guiar per la seva amiga, vam arribar a un hotel, on vam suposar que era per acomiadar a les amigues japoneses.

Però de sobte, l’amiga del Mr.Lee ens va demanar el passaport. Per què? El passaport no el donem a ningú. Ella ens va aclarir que era per fer el registre a l’hotel. Ah, no, no cal, per primera veagada en tot el viatge, portem una reserva ja feta a Booking, a un hostel per 8 euros la nit.

Els vam explicar que ja ho teníem pagat perquè en ser una oferta, aquesta s’havia de pagar per avançat i que agafaríem un autobús per anar fins allí. Ens van dir que els autobusos a la nit no funcionaven i que la zona quedava lluny per anar-hi caminant. La nostra idea del taxi també ens la van tirar a terra perquè ens van dir que ens cobraria de més i que ens quedéssim tranquils que ells ens pagaven l’hotel.

Ni les nostres protestes davant de tanta generositat, ni el nostre intent de pagar l’hotel o la nostra proposta de què ens paguessin el taxi en lloc de l’hotel, si és que ens volien pagar alguna cosa més, però que de debó, que no feia falta; res de tot això va servir de res.

Ella insistia que els donguéssim el passaport, que les japoneses també que es quedaven allí i que dormiguéssim tranquils. Aquella nit, segons la nostra manera de pensar occidental, no hi va haver manera de fer les coses bé per part nostra.

Ni tan sols ens volien donar la direcció d’on vivien per enviar-los una caixa de vins quan arribéssim a casa.

Aquella nit vam aprendre una de les diferències entre el pensament occidental i l’oriental, entre el pensament individualista i el pensament comú.

Sabeu que ens van demanar a canvi de tanta generositat?

Que quan ens trobéssim a un coreà per casa nostra, que el tractèssim de la mateixa manera que elles ens havien tractat a nosaltres. Ah i que recordéssim que l’on demà teníem bufet lliure per esmorzar!

Així que encara avui, estem buscant un coreà que ens torni a posar el “karma” en balanç.