Sempre que comencem un apart d’història, fem el mateix aclariment, nosaltres no sóm historiadors. Senzillament ens agrada coneixer el passat d’un país per entedre’n el seu present. Per entendre Perú, o més concretament, per situar-nos al nostre viatge, ens vam centrar amb els inques i hem preparat aquesta entradra que és un recull de lectures prèvies d’internet, dels museus visitats durant el viatge i del llibre Historia del Tahuantunsuyu de Maria Rostworowski de Diez Canseco.
L’imperi Inca, els romans de Sud-Amèrica
L’extensió de l’Imperi Inca, anomenat Tahuantinsuyo, era comparable a l’extensió de l’Imperi Romà en el seu punt àlgid. Amb poc menys de 100 anys d’esplendor (1438-1533) els inques van conquerir des del sud de l’actual Colombia fins a l’actual Chile. Eren la societat política més avançada d’Amèrica precolonial, essent un estat unificat política, econòmica i culturalment.
La seva societat era piramidal. A dalt de tot hi havia el Inca, el Fill del Sol, aconsellat pels orejones, els seus fills, germans i descendents i els parents de sang d’antics inques. Desprès hi havia la noblesa, formada per la noblesa territorial, anomenada curacas, pels habitants de Cuzco i pels nobles amb oficis honorables. L’altre esglaó eren els sacerdots i a baix de tot de la piràmide, el poble, format pels camperols (hatun runa), pels habitants de pobles conquerits (mitamaes) i pels servents (yanaconas).
La societat era tancada, de manera que si naixies en un estrat no podies ascendir en un altre. La única excepció era per a les dones boniques que eren escollides per anar a les escoles i educades per poder ser esposa d’algun noble o fins i tot concubina del Inca. Era una societat monoteista a excepció del Inca i de la noblesa, que podien tenir la dona principal i les concubines. La dona principal de l’Inca era la seva germana gran, la Colla i d’aquesta manera asseguraven la puresa de sang, escollint com a successor de l’Inca el fill masculí més capacitat.
Una societat sense diners
El incanat es dividia amb quatre territoris ben diferenciats anomenat suyus: Antisuyu, la selva; Cuntisuyu, el desert de la costa del Pacífic; el Chinchasuyu, les terres volcàniques i el Collasuyu, la zona del Llac Titicaca, l’origen dels inques. El sistema es basava en un patró decimal, cada suyu estava governat pel jatu-kamayocs i estava format per 10 juno. Per la seva part, el juno, capitanejat pel juno-kamayoc, estava format per 10 waramkas i aquests formats per 10 pachacas. Cada pachaca tenia 10 marcas, al capdavant dels quals hi havia un cacique i finalment cada marca estava format per 10 ayllus que eren un grup variable de famílies extenses, relacionades per parentesc i dirigides per un curaca.
No existia la propietat privada. El treball es feia pel benefici total del ayllu. Cada família rebia de l’Estat una porció de terra quan es casava i que s’anava ampliant amb el nombre de fills. Existia la mútua prestació de serveis i intercanvis de béns, anomenat Reciprocitat, és a dir, un individu del ayllu tenia dret a demanar mà d’obra a un altre individu i aquest estava obligat a ajudar-lo sabent que tindria dret a una retribució posterior.
No existien els diners. Els impostos es pagaven en forma de treball. Els habitants dels ayllus, a més a més de treballar les seves terres, havien de treballar les de l’Estat i les de la religió o havien de servir el seu temps fent o treballs artesanals o treball a les mines o a les obres públiques per a l’Estat i d’aquesta manera tributar. Aquesta obligació de tot individu de dedicar temps a l’Estat se’n diu mita. La mita no treia recursos a l’ayllu ja que totes les eines, material, menjar, roba, etc. que es necessitaven durant la mita, les posava l’Estat.
Els productes de tot tipus eren emmagatzemats en silos comunals pel posterior repartiment entre tota la població. El Inca s’encarregava de subministrar-ne a les poblacions més limitades o a les que no podien accedir al peix, per exemple, o si havien tingut una mala collita, etc. mitjançant el mètode de Redistribució
D’on surten els inques?
La cultura inca és pot simplificar com el resultat de la fusió de la cultura Tiahuanaco, del Llac Titicaca; de la cultura Nazca, de la zona meridional del Perú; i de la cultura Mochica, de la costa septentrional.
L’origen dels inques està contemplat en diverses llegendes que tenen en comú que un grup de persones van anar des del Llac Titicaca fins a Cuzco liderades per Manco Cápac i la seva germana-muller Mama Ocllo. Es pot dir que a Cusco va néixer la cultura incaica i que Manco Cápac va ser el primer Inca. Els seus successors van reforçar la posició dels inques i van començar a conquerir ciutats dels voltants de Cusco.
Després de la sisena dinastia es va consolidar l’Imperi i a partir d’aquí ve la última etapa d’expansió sota el Inca Pachacutec Yupanqui, el conqueridor més gran. Va annexar territoris, va organitzar el Tahuantinsuyu i el va convertir en el gran imperi de l’Amèrica precolonial. Juntament amb el seu fill i successor Tupac Yupanqui van conquerir la costa i la serra de Perú, la serra de Bolívia, part de Chile i el nordoest argentí, Ecuador i part de Colombia. Túpac Yupanqui va seguir amb la política conqueridora del seu pare i sota el mandat del fill d’aquest, Huayna Cápac, l’Imperi va aconseguir la seva màxima extensió.
La fi de l’imperi
L’arribada dels espanyols va coincidir amb la fi d’una guerra civil a l’Imperi. El Inca Huayna Cápac va morir el 1525, sense designar successor. El successor es decidia en funció de quin dels fills de l’Inca mostrava més destreses. Els dos candidats eren Atahualpa, el fill gran, tot i que no era fill de la Coya, per tant no tenia sang real i Huáscar, que si que tenia el privilegi i per això li pertanyia el tron. Atahualpa, molt més bèl·lic i cruel que Huáscar li va declarar la guerra cinc anys desprès, conquerint els territoris fidels a l’Inca i matant tots els partidaris i familiars de Huáscar.
L’Estat incaic s’havia fet molt extens amb l’annexió de diferents cultures; no obstant no havia aconseguit crear un sentiment de nació. Amb el pas del temps, les conquistes inques havien anat evolucionant.
Desprès de la victòria dels inques sobres els chanques, l’altra gran cultura, l’objectiu dels inques era aconseguir mà d’obra per poder seguir amb les seves construccions i la grandesa del seu imperi. Ara ja gairebé mai es lluitava, sinó que a través de la reciprocitat cap als curaques d’altres ètnies, aquests es veien “obligats” a incorporar-se a l’Estat i així evitaven les guerres i els inques els respectaven les costums, ritus i tradicions. Això va crear un macroestat sense punts culturals en comú, sense el sentiment de nació.
A més a més, molts dels habitants d’aquest nous indrets conquerits eren enviats com a soldats a altres lloc del territori o com a esclaus; separant-los totalment del seu lloc d’origen.
Quan els primers espanyols van arribar, tot i ser un petit grup, es van trobar amb l’ajuda de tots aquests pobles conquerits pels inques ja que en realitat el que creien era que ajudant als espanyols es podrien desfer dels inques. El que passa és que no es podien ni imaginar les veritables intencions dels espanyols.
Els ritus
Pels inques, les muntanyes, les estrelles, els llampecs i els trons son coses sagrades i les anomenaven huaca. Pachacamac era el déu de la creació i de la vida i Viracocha el déu suprem, que creà el cel, la terra, els homes i totes les coses vivents. Viracocha era un déu exclusiu de la noblesa.
El déu més popular era Inti, el déu del Sol i la seva dona, la deesa de la Lluna, Mamaquilla. A més cada ayllu tenia els seus propis cultes i déus.
El llegat dels inques
Cuzco era la seva capital i de la plaça central sortien els camins reals, els capacñan, una perfecta xarxa vial que servia per comunicar totes les parts de l’Imperi i que encara avui en dia se’n conserven en perfecte estat gràcies als murs construïts per protegir-los de l’erosió.
Els chasquis eren els encarregats de dur els missatges mitjançant un servei de relleus cada 2,5km. D’aquesta manera un missatge de Cuzco a Quito (2000km) podia tardar només 5 dies. L’altra obra civil incaica a remarcar eren els ponts penjants, els chacas.
Els inques destaquen per les seves tècniques agrícoles, per la varietat de cultius utilitzats, per la utilització d’adobs, bàsicament excrements d’aus marines i per la xarxa de regadiu. Encara es mantenen i s’utilitzen les terrasses, un sistema de cultiu basat en plataformes per salvar el desnivell de les muntanyes.
A més tenien mètodes de conservació d’aliments que els prevenien en èpoques fredes o escasses. El chuñu, per exemple, va ser el primer aliment deshidratat preparat per l’home i encara avui es troba en molts plats peruans i bolivians. S’aconseguia deixant congelar les patates durant les fredes nits andines i extraient-los el suc a pressió. O la chicha, una beguda provinent de la fermentació del panís.
Els inques practicaven la ramaderia, amb la cria de llames, vicunyes, alpaques i guanacos per la seva carn i llana. La llama també era utilitzada com a animal de carrega degut a la seva capacitat d’adaptació a diferents terrenys i climes i era l’animal elegit per als ritus religiosos.
La cultura dels inques
No existia l’escriptura. Tenien un sistema anomenat quipu que consistia en cordes i nusos. Cada corda representava un aliment, producte o habitant en funció del color i els nusos els servien per comptar. Els quipu-camayocs eren els encarregats dels comptes de l’Imperi i cada cert temps li passaven comptes al Inca de manera que aquest ho pogués controlar tot.
De l’arc incaic destaca el tèxtil i l’alfareria. La llana de la vicunya oferia unes teles tan meravelloses que només podien ser utilitzades per l’Inca i la noblesa.
Els inques ja utilitzaven la quinina, la coca o la ipercacuana com a plantes medicinals i és que en aquest àmbit van fer grans avanços mitjançant els hampi-camayoc, els “encarregats dels remeis” i de les tècniques de la trepanació, la sangria, etc.
A més a més, cal remarcar l’arquitectura. La construcció de grans temples per rendir culte als déus, com el desaparegut Coricaancha, el Gran Temple del Sol on les seves parets estaven recobertes d’or o el Machu Picchu o fortificacions com Sacsayhuamán.
