Anar a viure a un temple budista, sotmetre’s a les pràctiques de la religió i seguir una vida sense luxes és una de les poques opcions que tenen els nens de Laos i Cambodja de poder estudiar. Almenys ells tenen sort, moltes nenes, no tenen aquesta opció.
Concretament en aquests dos països del sud-est asiàtic, que tenen pràctiques molt semblants entre ells i la frontera és més política que cultural, crida l’atenció quan entres en un temple veure-hi nens. Alguns d’ells juguen, d’altres estan asseguts en rotllana fent deures i alguns van en grup cap al pròxim edifici a fer classes, però tots ells tenen el cap rapat i porten la vestimenta taronja típica del monjo budista.
La vida del monjo nen la vam conèixer a Laos, de casualitat. La idea ens la va donar un topògraf que ens havia recollit fent dit i que ens va portar a Vientiane fins a Thak Het. Ell ens va dir que no tindríem problema per acampar a Laos.
De fet, ja ho havíem fet. Havíem aconseguit arribar a un acord per posar la tenda de campanya en una guesthouse a Luang Namtha. Però no havia sigut fàcil. Ens va costar (i molt) convencer-los que o acampàvem, pagant un preu just, o marxàvem.
A Luang Prabang vam tenir més sort, a part d’acampar a l’estació d’autocars la primera nit, també ho vam fer en un jardí privat. La segona nit vam dormir en una casa privada, on ens van deixar dutxar-nos i tot.
El nostre conductor ens va encoratjar d’intentar passar la nit en un temple i ens va assegurar que no creia que hi hagués problema del fet que una noia hi dormís.
Primer, hem de confessar que vam intentar acampar en un jardí privat, però no ens vam entendre amb el propietari. La resta de ciutat, no vam trobar un lloc que ens sembles adequat, així que perquè no intentar-ho, el “no” ja el teníem.
Així que ho vam provar, vaig entrar a un temple budista i la feina va ser meva per trobar un adult a qui preguntar-li si podíem quedar-nos a dormir.
Com dormir en un temple budista
Veníem de Tailàndia i havíem entrat a infinitat de temples, sempre trobant-nos monjos adults. En aquesta ocasió estava ple de nens. Després d’anar preguntant als més grans i, sobretot, als que tenien menys vergonya, em van dirigir cap a un monjo adult. Aquest quan va entendre que li demanava per dormir i que portàvem una tenda i va comprendre que li deia de veritat, va acceptar, sense problemes, que muntéssim la nostra tenda al recinte del temple.
Quan vaig anar a buscar les coses i vam tornar, ja hi havia nens que netejaven el lloc on havíem d’acampar i de seguida vam estar envoltats de petits monjos que miraven encuriosits la nostra casa. Amb la tenda muntada i una dutxa, ens vam asseure en una de les taules del pati, conscients que érem el centre d’atenció del temple.
A poc a poc, van anar venint nens, alguns preguntant-nos frases típiques en anglès, altres només per mirar-nos i xafardejar entre les nostres coses, alguns entrant a la tenda a explirar.
En un moment ens vam adonar que tots portaven una llibreta a la mà i que ens la volien ensenyar. El que hi havia a les seves fulles eren les classes d’anglès que rebien al mateix temple.
Així va ser com vam anar coneixent com és la vida dels nens de poble a Laos, com s’han de traslladar a la capital per poder estudiar i com han de passar pel període de novicis monjos per facilitar les despeses d’educació a casa seva. Molt pocs d’ells acabaran essent monjos, ja que alguns voldran seguir estudiant i d’altres hauran de tornar a casa seva per ajudar.
Professors d’anglès improvitzats
Veient l’interès que posaven en l’anglès, un va perdre la vergonya i ens va demanar si li podíem explicar una cosa que no havia entès a classe. Així va ser com ens vam convertir, per segona vegada durant el viatge, en professors d’anglès improvisats.
Al cap d’una estona hi va haver canvi d’alumnes, els nens més petits que ens havien envoltat, s’acomiadaven perquè tenien, precisament, classe d’anglès, però sense donar-nos descans, se’ns van apropar els més grans, que sortien de classe.
Aquests amb una mica menys de vergonya i un nivell d’anglès un pèl més alt, ens van explicar que s’aixequen a les 4.00am per resar i recollir les seves coses, després surten a beneir les ànimes de la gent i a guanyar-se el menjar, gairebé literalment.
Aquí els nens tornen amb les seves cistelles plenes de golosies, llibretes i llapis. Després s’acaben de preparar per anar a classe i entre classe i classe toca fer els ritus sagrats.
La despedida
L’on demà al matí, mentre ells tornaven de resar a les ànimes, nosaltres acabàvem de recollir la nostra tenda i tal com entraven els nens, al veure’ns, venien a acomiadar-se.
Fins i tot, algun d’ells va voler compartir el que havien aconseguit mentre nosaltres encara dormíem. Malgrat dir-los que era per ells, que moltes gràcies, però que s’ho havien guanyat, no hi va haver manera, així que vam marxar amb una bossa carregada de golosies, que per ser sincers, a aquelles alçades del viatge ens va semblar un molt bon regal.
El moment més tendre, va ser quan un dels nens petits, el més inquiet i el que li costava més l’anglès, en va donar la seva bossa i va marxar corrents. Aquell petit, del qual no sabem ni el nom, s’havia passat la tarda al nostre costat, emocionat amb els jocs que li fèiem per entendre l’anglès, enrabiant-se quan no contestava correctament i posant-se content quan canviàvem l’estratègia perquè ell ho pogués entendre. La veritat és que mai hagués dit que tindria tanta paciència, però veure la il·lusió que li feia quan ho entenia, no tenia preu. I sembla que ell va pensar el mateix, a jutjar de la bossa que ens va regalar.
Aquest sistema d’intercanvi de casa, menjar i educació a canvi que els nens cuidin el temple i s’endinsin a la religió budista de ple, pot semblar adoctrinador, però per una altra part és una molt bona solució al problema de l’educació.
D’aquesta manera molts nens poden accedir a tenir una formació gratuïta, que d’una altra manera, no podrien tenir mai. A més a més, heu de pensar que a Laos i a Cambodja la gran majoria de la població és budista i per tant, per ells és un honor haver pogut rebre la formació i l’educació de part de monjos o de joves que ofereixen el seu temps lliure per fer de professors en aquells temples on ells abans havien sigut estudiants.
La part més negativa és que passa amb les nenes. Elles no tenen ni aquesta opció. Algunes aconsegueixen arribar a llegir i escriure del que els seus germans els hi expliquen, però la majoria, són carn d’analfabetisme.
El sistema es podria millor, és clar, el nostre també.
