Argentina si que va saber fer una jugada mestra, aprofitar que Napoleó havia invadit Espanya i obligat a exiliar al rei, per declarar-se “independents” del nou govern espanyol. Toma!
Objectius comuns
La Junta del 25 de maig era una junta provisional, per això es va enviar circulars als governadors de les províncies per que enviessin a Buenos Aires diputats locals per incorporar-los a la Junta. Al desembre, es va passar a reorganitzar aquesta Junta Provisional i es va anomenar Junta Grande, amb Saavedra com a president.
Els inicis cap a la independència no van ser fàcil ja que dins mateix del país hi havia corrents de pensament diferents. El febrer de 1811, la Junta Grande va dictar un Reglament de Juntas Provinciales que crearia Juntas Provinciales a les capitals i Juntas Subordinadas a altres ciutats no capitals.
Degut al gran nombre de membres que componien la Junta, les decisions havien de passar per moltes etapes que alentien el procés, a més, l’oposició de les parts més conservadores, els centralistes, va acabar ocasionant tot un seguit d’enfrontament entre aquests i els provincials.
La Junta va demanar a Saavedra que anés al nord per intentar arreglar la situació i durant la seva absència se’l va destituir del càrrec de president.
Afinant les diferències
Desprès de la Junta Grande, el pròxim òrgan de poder va ser el Triunvirato amb Chiclana, Sarreta i Juan José Paso al capdavant, per intentar arreglar els problemes de les campanyes militars i la situació política. Els altres membres de la dissolta junta van passar a formar part de la “Junta Conservadora de la Soberanía de Fernando VII” que tenia caràcter legislatiu, mentre que el Triunvirato tenia el poder executiu.
El 22 de novembre del 1811 es va promulgar el “Estatuto Povisional del Gobierno Superior de las Provincias Unidas del Río de la Plata a nombre del Señor Fernando VII”. La centralitat d’aquest estatut vers a Buenos Aires, la dissolució de les Juntas Provinciales sense convocar un Congrés i l’abandó de l’exèrcit del Nord, que estava sota les ordres de Belgrano, no va agradar gens a les províncies i va motivar una sublevació del regiment dels Patricios, el qual fou dominat per Rondea.
El 8 d’octubre de 1812, desprès de les eleccions per designar els nous membres del Triunvirato, els Granaderos de San Martín, van exigir un Cabildo Abierto el qual va dictaminar la substitució del Primer Triunvirato pel de Juan José Paso, Rodríguez Peña i Álvarez Jonte i es van convocar un Congres General Constituent que va acceptar el Segon Triunvirato.
L’Assamblea General Constituyente de 1813 va ser un dels primers indicis clars de proclamar la Independència i una Constitució. Però el retorn al tro de Fernando VII els va fer dubtar, sorgint llavors dos grups de pensament ben diferent: el general San Martín va liderar els partidaris a la Independència i a la redacció de la Constitució, en canvi el general Alvear era partidari de postergar la decisió.
Finalment, el 9 de juliol del 1816, al Congreso de Tucumán es va declarar la Independència, gràcies a la pressió de San Martín i Belgrano. Es declarava “una nación Libre e Independiente del rey Fernando VII, sus sucesores y metrópoli y de toda otra dominación extranjera…”. El següent objectiu era determinar l’organització política del nou Estat.
LA campanya de la Lliberatat
Ja hem parlat una mica de la independència d’Argentina i de San Martin però què passa amb la resta de Sud Amèrica i perquè és tant important José de San Martin?
Ens quedem amb l’exèrcit del nord, el que protagonitza l’”Exodo jujeño” de les mans de Belgrano i que finalment i davant de la seva falta d’experiència militar acaba entregant a San Martin. San Martin que si era un militar, curiosament entrenat a Espanya, veu ràpidament que derrotar els espanyols pel nord serà difícil. Així que traça un pla, derrotar els espanyols a Lima, Perú, centre del seu poder, passant per Chile.
Deixa encarregat de defensar la zona nord a Güemes, un guerriller que aconsegueix aturar a l’exèrcit realista fins a 9 vegades des del 1812 fins al 1821 i que finalment mort a Salta en un atac sorpresa dels espanyols el 1821.
Resulta que Güemes, com a governador electe, decideix expropiar propietats de la oligarquia saltenya, evidentment es guanya l’enemistat dels terratinents que aliats i amb l’ajuda de Jose Maria Valdés, un traïdor a les ordres dels realistes, acaben ajudant als espanyols a entrar a Salta i vèncer a Güemes. Un mes desprès de la mort del guerriller, el gauchos que el seguien en l’anomenat grup dels Infernales, derroten a Valdés i expulsen als espanyols de Salta.
Mentre, San Martin organitza l’exèrcit dels Andes. La idea és anar a Chile, alliberar-lo i desprès fer lo propi amb Perú. Per a tal fet ha de creuar la serralada dels Andes i com que el govern de Buenos Aires, més preocupat en derrotar els enemics del Directorio que d’aconseguir l’expulsió dels realistes, no l’ajuden suficient es proclama Governador Intendent i amb l’ajuda del poble i dels impostos que aplica, aconsegueix reunir tot el que necessita per la gran gesta: 10000mules, 1600 cavalls, 5500 homes i 22 peces d’artilleria.
El pla no era fàcil, creuar la serralada a 30ºC durant el dia i -10ºC a la nit i per un camí de 30 a 50 cm (dos pams) per això envia a Antonio Álvarez Condarco que vagi a Chile pel Paso de los Patos amb una copia de l’acta de la independència d’Argentina. Allí, el virrei l’expulsa pel camí més curt: Uspallata.
San Martin ja té la millor ruta per creuar els Andes. El gener del 1817, els creua i enfronta l’exèrcit realista vencent a la batalla de Chacabuco el 12 de febrer de 1817 i desprès allibera Santiago on proclama la independència. Un Cabildo Obert li ofereix el govern de Chile però no l’accepta perquè la seva idea és arribar a Lima i derrotar els espanyols en la seva zona de poder màxim.
El govern de Buenos Aires, enlloc d’ajudar a San Martin, li reclamen que torni per combatre contra Artigas, un caudillo de la Banda Oriental (futur Uruguay). Artigas havia fer grans reformes socials, havia repartit la terra, els ramats i els bèns entre els pobres. Per tot això, per proposar un govern progressista i democràtic era enemic del Directorio, el govern d’aquell moment de les Provincias Unidas del Rio de la Plata (part de l’actual Argentina).
San Martin s’hi nega i es dirigeix cap al nord amb l’ajuda que li ofereix el govern de Chile. Per aquesta negativa, Buenos Aires el considera un traïdor. Una vegada arriba a Perú, passa per Pisco per aprovisionar-se i d’allí cap a Lima on el 1821 n’aconsegueix l’alliberació i en proclama la independència.
Els peruans el nombren Protector de Perú amb total poder civil i militar i durant el seu mandat, San Martin aboleix el tribut indígena, la esclavitud, forma escoles, entre altres moltes accions.
Quan tornar a demanar diners a Buenos Aires per seguir aconseguint la independència d’Amèrica del Sud, Rivadavia, el governador d’aquell moment els hi nega. Finalment San Martin es retira com a militar, entrega el seu exèrcit a Simon Bolivar, que ja havia alliberat Colombia i que farà el propi amb Bolivia; i San Martin es dirigeix a Mendoza.
San Martin cansat de l’actitud del govern unitari de Buenos Aires, que fins i tot arriba a prohibir-li l’entrada a Buenos Aires per veure la seva dona malalta acaba marxant a Europa on passarà els seus últims dies a Boulogne Sur Mer, França.
