La Casa de la Cultura

L’edifici que avui acull la Casa de la Cultura, al barri de Monserrat, és un dels més sorprenents de Buenos Aires i coneixent-ne els seus orígens no podia haver acabat d’altra manera que essent la seu de la cultura de la ciutat.

M’atreviria a dir que és el meu edifici preferit de Buenos Aires.

Sopren-te amb Buenos Aires, comença amb la Ruta Completa per Monserrat.

En situació

José Clemente Paz, el propietari del Diario la Prensa va voler construir un edifici amb el més alt luxe de l’època i amb les comoditats més innovadores del moment. Va ser precursor dels actuals centres culturals i va dedicar els dos pisos superiors a hospital i com a allotjament de la gent necessitada.

L’edifici va ser encarregat a dos arquitectes argentins, Gainza i Agote, que estaven estudiant a l’ “Ecole des Arts et Manufactures” de Paris. El disseny de l’edifici i la seva estructura metàl·lica es van fer a Paris, així com la decoració, la instal·lació de calefacció, tot un luxe per l’època i la instal·lació de la llum, entre altres.

Hauries de Saber:

L’estructura metàl·lica es va fer a París i l’ascensor prové de New York.

Un altre exemple de l’Argentina del segle XXI.

L’edifici

Es tracta d’un edifici de sis plantes i dos subsòls destinats a la impressió del diari. Les plantes superiors estaven dedicades a una biblioteca amb més de 80.000 volums, salons de conferències i d’exposicions sales de recepcions i departaments per il·lustres hostes, entre altres.

Tot això que ara sembla normal, trasllat a l’època el convertia en l’edifici més untuós de l’època i encara avui en dia és un dels més bonics de Buenos Aires.

Encara es manté la sortida de carruatges, una de les poques que queden a la ciutat.

Antigament els diaris es repartien amb carruatges.

La façana de Av. Mayo i la calle Rivadavia son les úniques que a Argentina corresponen a l’estil Garnier, el mateix arquitecte de l’òpera de Paris o del Casino de Montecarlo.

Ja només el hall de recepció deixa clara la magnificència de l’edifici amb els detalls a les parets, mobles i terra. Els colors foscos corresponen a la moda de l’època. La P de Paz i Prensa està registrada en diversos llocs però sense cap mena de dubte, el Salón Dorado, un saló on el nom li va més que pintat, és el que s’emporta les més grans exclamacions. Li falten les cadires originals i les dues aranyes principals que es van haver de vendre en temps de crisi del negoci.

El sistema de comunicació

El més impactant de tot és el sistema de canyeries neumàtiques que tenien per comunicar l’edifici de la Prensa amb el del Correo (on avui hi ha la Casa Rosada). Més de 10 quadres de tubs de coure que avui se’n pot veure una mostra a la botiga de la Casa de la Cultura.

Aixequeu la vista a l’Av. de Mayo

A la façana, damunt de la porta principal es pot veure al deu Dionisio, Déu del vi i de la inspiració, no sé perquè va junt… Als costats, hi ha dos màscares, la de l’alegria i la tristesa ja que els diaris han de donar noticies de tots el tipus.

Si creuem Av.de Mayo i mirem cap a dalt podrem veure una estàtua de bonze de més de 5,5m i 4.000kg de pes. Es tracta de la deessa Palas Atenea que a la seva mà dreta porta una farola, el foc sagrats dels déus i emblema de la raó. A l’esquerra un exemplar del diari la Prensa com a símbol de la llibertat d’expressió. Imagineu col·locar una escultura de tals dimensions sobre la cúpula de 50m a l’any 1898. Palas Ateas, la que odia als tirans; compleix amb l’objectiu de José Paz d’aconseguir la igualtat intel·lectual per a totes les persones.

Hauries de saber

Avui en dia, com a Casa de la Cultura ofereix classes gratuïtes de tango, cicles de música al Salón Dorado amb entrada lliure i exposicions. Consulteu el seu web per tenir tota la informació.

Casa de la Cultura_Av. Mayo 575, visites guiades: dissabtes a les 16h i a les 17h. Diumenges de 11h a 16h cada hora. Gratis. Visita guiada compartida amb el Palacio de Gobierno, 1hora.