La Província de Santa Cruz

La província de Santa Cruz és una de les més al sud d’Argentina i de les més grans, forma part de la regió coneguda com La Patagonia. El clima de la zona és fred, per tant és recomanable evitar la visita durant l’hivern argentí, és a dir de juny a setembre, ja que les temperatures arriben a sota zero i el vent és força insuportable.

Què visitar a la província de Santa Cruz

Turísticament parlant, és una de les més visitades, ja que la travessa el Parque Nacional Los Glaciares, on hi ha la famosa glacera El Perito Moreno. Podem dividir la província en tres àrees, tan turística com paisatgística, la costa, la regió andina i la regió extra andina.

A l’oest de la província hi ha la serralada dels Andes, amb el Fitz Roy com el pic més important dels Andes Patagónics. El llac Argentino i el Viedma són els més grans però també hi destaquen el San Martin i el Buenos Aires. Aquest paisatge impressionant forma part del Camp de Gel Patagonic on hi ha el Parque Nacional Los Glaciares i on és visita obligada el Perito Moreno amb El Calafate com a poble base i el Viedma amb el Chaltén i les seves rutes de muntanya, com per exemple La Laguna Torre o La Laguna de los Tres.

L’importància de Santa Cruz es deu més a la part natural que a les visites urbanes. La seva capital es Rio Gallegos, que si bé és una ciutat entretinguda, si no es té molt temps, no cal arribar-hi.

Per completar la informació, us deixem l’enllaç al web oficial de turisme de la província de Santa Cruz.

En situació

La costa és rica en fauna marítima i aviar destacant els diferents tipus d’albatros, s’hi poden veure colònies de llops i elefants marins, així com de pingüins. Per les seves aigües hi neden les balenes que van cap a Puerto Madryn a criar i les orques i tonines. Puerto Deseado, Puerto San Julian i Puerto Santa Cruz són les tres zones més importants d’aquesta àrea. També hi destaca el Monumento Natural Bosque Petrificado on hi ha el jaciment de fòssils més important del país.

La part del centre i nord de la província està la zona de les macetes i els deserts. L’animal més característic d’aquesta zona és el guanaco, que ja les tribus primitives l’utilitzaven per menjar i vestir-se. També s’hi poden veure guineus, mares i ñandús. El punt turístic més important és la Cueva de las Manos, un conjunt d’art rupestre.

A part del turisme, Santa Cruz viu de l’extracció del petroli i del gas, com el butà i el Mata. L’activitat més antiga és la ramaderia ovina, el famós cordero patagónico, boníssim sigui en estofat sigui a la brasa. Atenció que es cou sencer en la tècnica que s’anomena a la cruz.

L’animal emblema d’aquesta zona és el còndor, au utilitzada pels inques com a símbol de força. Recorrent les rutes que passen pel parc natural s’hi poden veure guineus, el carpintero i amb molta sort el huemul, un cérvol autòcton en perill d’extinció però amb un programa de recuperació interessant.

Breu història per parlar al bar

Aquesta terra estava habitada per diversos grups ètnics, entre els quals destaquen el tehuelches i els aonikens. El 1520, el portuguès Hernando de Magallanes fou el primer a albirar aquesta porció de terra. Magallanes va ser qui posar el nom a la província veïna de Tierra del Fuego, en veure fogueres en aquella zona i anomenar als habitants “patagones” a causa de la gran petjada que tenien. També va anomenar el riu Santa Cruz, que posteriorment donaria el nom a la província sencera.

El 1584 va arribar-hir Sarmiento de Gamboa. Durant el s.XVIII es va produir l’intercanvi cultural, per dir-ho d’alguna manera, entre els exploradors i els indis.

Una de les expedicions més importants per la història de la humanitat que s’han dut a terme a la Patagònia fou la del vaixell Beagle, el 1833, capitanejat per Roberto Fitz Roy i amb un passatger molt especial, Charles Darwin. Un altre naturista que va recorre la geografia fou el perito Francisco Pascasio Moreno durant l’any 1876.

Després de la campanya del desert de Roca, el 1880, es van repartir les terres, principalment a capitals anglesos per potenciar la ramaderia ovina i poder abastir a la revolució industrial europea. La sobre població animal, va deteriorar la cobertura vegetal de La Patagonia i va provocar la desertització. Després de la Primera Guerra Mundial, el preu de la llana va caure i hi va haver una explotació dels obrers i repressió que van provocar el que es coneix com la Patagonia Rebelde.

Río Gallegos

Río Gallegos és la capital de la província de Santa Cruz, al sud d’Argentina. Río Gallegos és una ciutat per treballar però també per viure-hi, té força vida cultural i això es demostra amb el gran nombre de museus que té, la gran majoria gratis.

L’atractiu turístic més important dels afores és Cabo Vírgenes, una de les pingüineres del pingüí de Magallanes més grans d’Amèrica del Sud.

Breu història per parlar al bar

La ciutat va nàixer al instal·lar-se a la zona una prefectura marítima, el 1885, per tal de preservar el territori argentí. Abans d’això hi va haver un assentament anomenat Ciudad Nombre de Jesús a la zona que avui es coneix com Cabo Vírgenes, amb la idea de fortificar l’estret de Magallanes.

Així que Espanya va enviar una tripulació del port de Sanlucar de Barrameda, el 1851, que va arribar dos anys més tard amb només alguns supervivents. El 1854 van fundar la ciutat, al Valle de las Fuentes, però al cap de poc, la falta de menjar, el clima hostil i els indígenes de la zona van provocar la mort de la gran majoria d’espanyols.

El 1587 va passar per allí una nau anglesa, trobant-se alguns supervivents, dels quals només un fou rescatat.

Què visitar a Río Gallegos

Río Gallegos és una ciutat per treballar però també per viure-hi, té força vida cultural i això es demostra amb el gran nombre de museus que té, la gran majoria gratis. El museu principal és el Museo Regional Provincial “Padre Jesus Molina” on hi ha una sala de paleontologia, una de geologia, un parell preparades per exposicions temporals de diverses temàtiques, una sala d’antropologia i una de ciències participatives.

A la part paleontològica hi tenen rèpliques de fòssils i fòssils del Paleozoic, del Mesozoic i del Cenozoic. El museu porta el nom d’un sacerdot que va recollir mostres de flora i va catalogar els primers fòssils que es trobaven per la zona. També podem veure una exposició sobre Charlote Fairchila, una dona que en temps de Perón, es va recorre tot el país en bicicleta, sola, per tal de conèixer món i donar a conèixer Santa Cruz.

El museu està ubicat a l’antic hospital, la pedra inaugural del qual es va posar el 1924 però fins al 1932 no va estar operatiu. Aquest hospital fou la primera casa de salut en brindar serveis gratuïtament.

L’altre museu interessant és el Museo de los Pioneros, la casa més antiga de la ciutat. A finals del segle XIX, Santa Cruz es poblava a la “carta” és a dir, el govern argentí decidia qui anava cap a on, per exemple a Arthur Fenton, un metge anglèsXX li va tocar anar a Santa Cruz. El metge va habitar aquesta casa que havia estat comprada per catàleg a Europa, transportada a peces fins a Punta Arenas, Chile, i moguda per carreta fins a Santa Cruz on es va muntar.

A partir de 1921 la va ocupar a família Parisi, que és el nom com es coneix avui la casa, i a partir del 1988 la va comprar la municipalitat i la va restaurar. A l’interior de la casa museu es pot veure objectes de l’època dels Fenton, així com fotografies de Río Gallegos i una mica d’història dels primers habitants de la ciutat, la gran majoria estrangers.

La catedral de Río Gallegos, la Catedral de Nuestra Señora de Luján, fou construïda de zinc i fusta de lenga, materials típics de la zona per protegir-se del vent i la neu i seguint la construcció característica de la regió, data de 1899. El 1985 va ser declarada Monumento Histórico Nacional.

La plaça principal és la Plaza San Martín amb una escultura a cavall del Libertador d’Argentina. El Palacio Municipal, amb la façana original, és la seu del poder executiu des de 1925 i del primer Consell Municipal de 1912.

La zona coneguda com el barri de la Gobernación, està formada pel primer complex de cases, construïdes en etapes durant la governació de Juan Manuel Gregores, entre el 1932 i el 1945. Com que a Santa Cruz no hi havia edificis públics, el governador va ordenar construir aquestes cases al voltant de la seva, destinades al personal. L’arquitectura segueix essent la típica de la zona, amb fusta i zinc com a materials principals i una ornamentació al teulat de les cases.

La casa del governador és avui en dia una Casa Histórica, en la qual, si pot entrar per veure-la i veure fotografies de Río Gallegons dels anys 30 i 40.

Per caminar una mica, podem arribar-nos fins a la costanera Angel Sureda, això sí, si no fa vent. La costanera té 1km de llarg des del Cabo Buen Tiempo fins a Punta Loyola i Puerto Presidente Illa.

El Calafate

El Calafate és la ciutat més famosa de Santa Cruz i el motiu de tal fet és que és la porta d’entrada al Parque Nacional Los Glaciares, o sigui, per anar a veure el Perito Moreno.

Si no fos per anar a veure el Perito Moreno, a El Calafate no hi caldria anar. És un poble 100% turístic, sense gaire interès. El seu carrer principal està ple de botigues i de restaurants de preus gens recomanables. Fins hi tot hi ha un bar fet exclusivament amb gel de glacera; potser ja una mica massa guiri…

En situació

El nom de la ciutat es deu a l’arbust característic de la zona, el calafate, que fa unes fruites vermelles de les quals se’n fa melmelada.

Si volem aprendre una mica sobre la història de La Patagonia hem d’anar al centre d’interpretació històrica. Tot i que en cosa de 5 anys el preu ha pujat a nivells inacceptables. Jo hi vaig anar al 2010, quan encara es podia pagar. Al museu podrem aprendre, per exemple, que 14.000 anys abans de l’era actual es van començar a retirar els gels i l’home va arribar a la Patagonia com a tribu nòmada.

S’han trobat pintures rupestres que daten de 12.000 anys A.C., on pintaven animals, símbols, mans, caçadors però curiosament mai dones, paisatges ni escenes de la vida domèstica. L’augment de precipitacions de l’època va fer avançar els boscos i tenir més disposició d’aigua. 10.000 anys A.C es va formar l’estret de Magallanes i al retirar-se els gels, al 7.000 A.C. es van formen els llacs d’origen glaciar com el Videma.

Es van formar també el famós bosc patagònic i l’estepa i van apareixer els megamafífers de més de 1000 kg de pes; com el megateri, de 6.000 kg de pes i curiosament, vegetarià.

Durant l’època del Pleistocen, la Terra estava en un cicle conegut com zig-zag climàtic on es van produir períodes de glaciacions amb períodes interglacials que van provocar la variació de la cobertura vegetal. Les glaceres van anar avançant i van anar retrocedint varies vegades, deixant a les roques per les quals es traslladen, marques conegudes com morenes.

Què visitar al Calafate

El Calafate és el poble que rep a tots els turistes ansiosos per veure com un tros de gel ens deixa amb la boca oberta. El poble en si no té gran cosa, de fet no té ni ambient argentí, és 100% turístic. L’objetiu d’arribar-se al Calafate es fer les excursions cap a les glaceres.

Al poble pots aprendre més sobre les glaceres i la Patagonia al Centro de Interpretación Histórica o també pots visitar el Museo Regional Municipal El Calafate.

Si vols naturalesa pots recorrer la Reserva Municipal Laguna Niñez, on veuràs flamencs rosats. Ja t’aviso ara que El Calafate és turístic, no té res a veure amb la resta de pobles argentins, l’ambient no és el característic d’Argentina i els preus no són amb els que es mou el país.

Hauries de Saber:

Al Calafate hi ha un camping on pots acampar.

Des de El Calafate surten excursions diàries cap al Perito Moreno, cap al Viedma, cap a estàncies, cap a Torres del Paine, cap al Lago Argentino i la navegació per veure el Upsala i el Spegazzini. Això sí, tot “trinqui-trinqui” a preus europeïtzats.

El Perito Moreno

Tot i haver vist mil fotografies, quan arribes al Perito Moreno i el veus al natural, els ulls se t’obren fins a no poder més i se t’escapa un uala! cada vegada que sents com un tros de gel, encara que sigui dels petits, es trenca i cau a l’aigua.

Per entendre el que veiem

Una glacera es forma per l’acumulació i compactació de la neu, és a dir, per la solidificació de la neu que cau cada temporada i que no té temps de fondre, com a mínim ha de tenir neu de fa dos anys. El pes de l’acumulació de la neu, comprimeix la neu de l’any anterior i com més profunda més compactació té fins que es transforma amb gel. Dins del gel també hi ha aire, aigua i roques. Precisament la concentració d’oxigen a l’aire és el que li dóna els tons de colors blaus, com més oxigen, més blanc, com l’escuma del mar.

Al fondre els gels i retrocedir les glaceres, queden al descobert valls excavades per l’erosió de la glacera i queden ocupades per sediments, com els voltants del llac Fanano, de Tolhuin, o el llac Roca, al Parque Nacional Tierra del Fuego.

En situació

El trencament de gel ve per un fenomen característic del Perito Moreno i es produeix quan la massa de gel avança contínuament i al no tenir sortida, ja que davant té la península de Magallanes, s’acumula, es trenca i llavors és quan es desprenen blocs de gel que al caure dins del Canal de los Témpanos provoca un soroll ensordidor. Just com ha passat fa 2 dies (1 de març del 2012).

El davant del Perito Moreno té una altura de 60m per damunt de l’aigua del Brazo Sur del Lago Argentino (el llac més gran d’Argentina) un front de 5km i una velocitat d’uns 2m per dia, direcció a la Península de Magallanes. Les glaceres es formen per la compressió de la neu degut al seu propi pes i en condicions climàtiques adequades per permetre la conservació del gel.

El nom de Perito Moreno li ve d’un científic, naturista, polític i explorador (entre altres) nascut a Buenos Aires el 1852 i anomenat Franciosco Pascasio Moreno.

De fet, el Perito Moreno és una de les 47 glaceres de gran dimensió que formen el Parque Nacional Los Glaciares i que formen el Hielo Continental Patagónico de més de 17.000km d’extensió, essent una de les reserves d’aigua potables més importants del món.

El parc va ser declarat per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de l’Humanitat el 1981. Tot i que el Perito Moreno és la glacera més famosa, la més gran és Upsala i la Spegazzini és la que té el front més alt del parc, amb 135m d’altura.

Anar al Perito Moreno

La manera de gaudir del Perito Moreno és mitjançant excursions organitzades que t’ofereixen navegar pel llac, una ruta per les passarel·les d’observació i fins i tot calçar-te uns grampons, caminar per damunt del gel del Perito i acabar celebrant-ho amb un whisky amb gel de la pròpia glacera.

Hauries de saber

Teniu en compte que és tota una glacera i que hi fa fred. La temperatura mitjana durant l’any és d’uns 7ºC.

Si només es vol fer les passarel·les s’hi pot anar amb autobús. També hi ha l’opció d’anar a fer el trekking al Viedma, que si bé, el trekking en si dura més; a mi, personalment, em va agradar més el del Perito Moreno.

El Chaltén

El Chaltén és el poble del Parque Nacional Los Glaciares i ho diem literalment, ja que està dins del parc. El Chaltén està a la provincià de Santa Cruz i deu el seu nom a la muntanya que avui coneixem com Fitz Roy, i que els aoniken anomenaven Chaltén, que significa, muntanya que fumeja.

En situació

El poble va naixer, el 1985, amb l’objectiu de poblar el límit amb Chile i avui ja és un dels pobles més turístics del país, tot i que encara manté un cert encant de poble bohemi. El Chaltén té de marc de fons la muntanya Fitz Roy de 3.405 metres d’altitud i el pic Torre de 3.120 m. A la base de tots dos s’hi pot arribar per camins totalment habilitats i molt ben mantinguts pels guardaboscos del parc nacional.

L’última tribu que va poblar la zona van ser els Tehuelches, uns nòmades que migraven per l’estepa entre la costa i la serralada caçant guanacos i altres animals.

Què visitar al Chaltén

El Chaltén està situat en una localització espectacular, ja que té ben a prop el Camp de Gel Patagònic el que li ofereix grans rutes de trekking amb precioses vistes panoràmiques. Ben bé, val la pena quedar-s’hi tres o quatre dies.

Per aquest motiu es coneix com la Capital del Trekking d’Argentina i és que des del mateix poble surten unes sis rutes per caminar que anirem presentant entre aquest i els posteriors posts com la de la La Laguna de los Tres que ens porta al famós Fitz Roy, la de la Lagunta Torre i la de Loma del Pliegue Tumbado.

Un detall, per entrar al parc no s’ha de pagar.

Una de les rutes més fàcils i tranquil·les és la del Mirador Los Cóndores y Las Águilas. Aquesta ruta comença des de l’oficina del parc natural que es troba als afores del poble. El camí està perfectament senyalitzat i hi ha panells interpretatius sobre els còndors.

El desnivell és d’uns 100 metres i en mitja hora es pot fer fins al mirador de les àguiles. El primer tram et porta al mirador dels còndors, els quals planegen per la zona. Després hi ha un altre camí que pota al mirador Las Águilas des d’on tindrem una vista totalment diferent.

L’altre camí tranquil, que es pot fer el mateix dia d’arribar al poble, és el Chorrilo del Salto, un camí molt senzill, sense desnivell i amb 15 minuts d’anada i uns altres 15 de tornada. Per anar-hi s’ha de creuar el poble per l’avinguda San Martin i a partir d’allí hi ha dos camins a seguir, seguint la ruta que ens portaria al Lago del Desierto i que voreja el riu De las Vueltas o pel camí interior que comença al costat del que porta al Fitz Roy.

El tema és que aquest no està indicat, per tant el més fàcil és anar per la carretera i en tornar agafar el camí interior, que llavors sí que està indicat. Per arribar-hi es surt de la carretera, si hi aneu amb cotxe arribareu fins a l’aparcament, i es creua part d’un bosc baix. El salt, d’uns 20 metres, el veurem gairebé al final del riu Chorrillo, un afluent del riu De las Vueltas.

Hauries de Saber:

Al Chaltén hi ha un camping on podràs acampar.

En aquest petit poblet hi trobareu una de les catalanades de la provincia i és que hi ha un restaurant que es diu La Senyera i al costat, un supermercat amb una Estelada penjant.

També és un lloc elegit pels escaladors i punt de partida de l’excursió a la glacera Viedma.

Ruta Laguna de los Tres i Cerro Fitz Roy

Aquest és sense cap mena de dubte el circuit més famós de El Chaltén; el que no tinc tan segur és si és el més bonic. El famós Perito Moreno va ser qui va canviar el nom originari de la muntanya Chaltén pel de Fitz Roy, recordant el capità del Beagle amb el que havia recorregut tota la zona.

La ruta

El camí comença al final de l’avinguda San Martín, on hi ha una casa amb el sostre groc i un arc que ens dóna la benvinguda a la ruta. El desnivell de la ruta és de 700 metres i la durada d’unes 4 hores de pujada i unes tres de baixada.

La primera part és una pujada relativament forta pel bosc però assumible durant uns 30 minuts, gairebé 1 kilòmetre, fins que s’arriba al mirador de la vall del riu De las Vueltas. El paisatge comença a canviar de bosc a pastissal però després tornarà a bosc.

A continuació el camí segueix força tranquil, gairebé un passeig durant 2 hores pel pastissal on al kilòmetre tres hi haurà la divisió cap a Laguna Capri, on hi ha el campament Capri, o cap al mirador del Fitz Roy, la decisió és personal ja que el tipus de camí és semblant; a nosaltres ens va guanyar veure el Fitz Roy i després a la baixada vam passar per la llacuna.

Si seguiu pel Fitz Roy arribareu a un punt panoràmic amb un cartell interpretatiu de la magnífica vista de la serralada i la glacera que tindreu al davant amb la Loma de las Pizarras, el Saint Exopeny, el Innmianta, el Poincenot, el Fitz Roy, el Mermoz, el Guillaument i el Madsen.

La silueta del Fitz Roy és màgica.

El camí segueix, amb la mateixa facilitat fins a la pròxima divisió, als 7 km, tot i que abans haurem trobat l’empalme del camí dels que venen de Capri. Aquesta nova bifurcació va cap a la Laguna Madre e Hija i cap a la Laguna Torre o cap a la Laguna De los Tres, pel títol del post, sabreu que, en aquesta ocasió, triem la De los Tres.

El camí segueix per una zona humida que es travessa per uns taulons posats al terra, així que no ens embrutem, com passa al Cerro Guanaco. El pròxim punt és el campament Poincenot, als 8km, i després se segueix el camí travessant el riu Blanco fins a la casa del campament Río Blanco però que només està habilitat pels escaladors. Uns trenta metres més endavant hi ha l’altre encreuament, el que porta a la glacera Piedras Blancas, el camí cap allí és fàcil i sense pendent, uns 30 minuts d’anada i uns altres 30 de tornada però això ho explicarem al post del dia extra a El Chaltén.

Per últim s’arriba a la forta pendent, sense vegetació, ja és l’últim quilòmetre però costa ben bé 1 hora. Al final, val realment la pena, t’espera la Lagua de los Tres, que està ubicada a l’antiga morena de la glacera de los Tres amb una vista del Fitz Roy acompanyat del Saint-Exupery i  del Poincenot. En total haurem pujat 780 metres de desnivell.

Si encara voleu un bonus track, un lloc tranquil per dinar, baixeu a la llacuna i voregeu-lo pel costat Esquerra, allí veureu la Laguna Sucia i les glaceres penjants.

Al tornar podeu passar per la Laguna Capri, que es troba a 380 metres, on hi ha un campament i d’allí al poble és poc més d’una hora.

Hauries de saber

Les zones d’acampada són lliures i hi ha banys químics, no es pot fer foc i has de tornar a baixar amb totes les escombraries. Són una alternativa econòmica si fa bon temps però si no, al poble hi ha càmpings per $50 per persona. La ruta, de 9 kilòmetres d’anada, es pot fer tranquil·lament amb un dia, anada i tornada, nosaltres hi vam posar, en total 6 hores, sense motxilles pesades.

Ruta Laguna Torre

Aquesta ruta també és de les que surt des de El Chalten i personalment, per mi, la millor pel que fa a vistes. La dificultat és baixa, gairebé no hi ha desnivell i tot el camí és un passeig amb el pic Torre i la glacera de fons.

Des del poble es pot començar per dues parts però recomanem començar-la per on hi ha el cartell de benvinguda. El camí segueix el curs del riu Fitz Roy, els tres primers kilòmetres són els únics que tenen desnivell, 200 metres, i es fan en una hora i poc.

La ruta

La primera parada és al principi on hi ha el mirador de la cascada Margarita, la qual nosaltres no vam saber veure. Des del mirador veurem el riu Fitz Roy a baix, amb el pic Solo, el cordó Adela, el pic Torre i el Fitz Roy. Més endavant tindrem un altre mirador semblant i durant tot el camí, la vista serà del mateix estil.

Després de la pujada, els altres 6 kilòmetres es poden fer amb una hora i mitja, ja que el terreny és totalment pla. El final és espectacular, ens hi espera el llac Torre amb els timpans de la glacera i el Cerro Torre. Rodejant el llac, pel costat dret, es puja al mirador de la glacera Grande des d’on tindrem unes vistes magnífiques amb la banda sonora del trencament de la glacera.

Abans d’arribar al final, pel camí, veurem l’encreuament que porta a la Laguna Madre e Hija que, si no teniu intenció de recórrer el camí, sí que recomanem desviar-se de la ruta principal i agafar aquest camí durant uns 10 minuts de caminata, ja que s’arriba a un mirador espectacular.

Abans d’arribar a llac hi ha el campament DeAgostini on s’hi pot passar la nit gratuïtament, però no es pot fer foc i has de tornar a marxar amb tots els residus. Hi ha banys químics. La ruta es pot fer perfectament amb un dia.

Per tornar, gairebé a 2km del poble, veurem que el camí es bifurca, el ramal de la dreta està indicat cap a El Chaltén i cap cartell al de l’esquerra. Aquell camí també et porta al poble i s’hi pot circular sense problema, de fet recomanem passar-hi, ja que veureu el “monumento al caminante distraído”.

La ruta està perfectament senyalitzada i passats els tres primers kilòmetres, que tampoc és que siguin de gaire desnivell, el que segueix és molt fàcil. Nosaltres vam anar i tornar amb 5 hores. Del poble al llac són 9 kilòmetres.

Loma del Pliege Tumbado

Aquesta ruta és molt bonica si hi ha bon temps i com saber-ho? Doncs aneu a preguntar a l’oficina del parc natural, ja que encara que al poble hi hagi bon temps, pot ser que a dalt hi hagi núvols i ens perdem la vista, com ens va passar a nosaltres…

La ruta

El camí comença a l’oficina del parc natural, els primers 200 metres són compartits amb el Mirador del Cóndor, després es desvia cap a la dreta i comença una pujada amb cert desnivell però amb poc pendent, és a dir, la pujada no es fa dura però és bona part del camí.

EL camí creua un bosc on s’hi pot veure el carpinter, després s’arriba en un punt on el camí es bifurca cap a la Loma del Pliegue Tumbado o cap a la Laguna Toro, una ruta que si la voleu fer us heu d’anotar a l’oficina del parc i pernoctar al campament, en total són 15km. A nosaltres ens va quedar pendent.

Si ens desviem cap a la Loma del Pliegue Tumbado, caminarem uns 12 km d’anada. La part fàcil de la ruta arriba fins al mirador de la vall amb el llac Viedma de fons però el final ens espera darrere d’aquell turó sense vegetació, una pujada de fort desnivell però curta, que s’ha d’anar seguint els pals de fusta de color groc i quan arribeu a dalt, seguiu buscant-los perquè heu d’anar a l’altre costat del turó. Allí entre vent i núvols ens hi espera el llac Torre, el Cerro Solo, el Torre i el Fitz Roy una vista de postal.

Nosaltres hi vam posar 4 hores en total, sense motxilles pesades.

El Viedma

La glacera Viedma acaba al llac homònim i forma part del Camp de Gel Patagònic Sud; per la part argentina, està al Parque Nacional de los Glaciares, com el Perito Moreno, a la província de Santa Cruz i per la part xilena al Parque Nacional Bernando O’Higgins, de la regió de Magallanes.

Té una longitud de 70 km, essent, conjuntament amb el Upsala, un dels més grans del parc. El seu front té 2,5 km d’ample i té uns 50 metres d’altura sobre el nivell del llac.

El parc va ser declarat per la UNESCO “Patrimoni de la Humanitat” el 1981 per ser un dels camps de gel més grans del món després de l’Antàrtida i Groenlandia i està format per 13 grans glaceres i unes 190 de menors, de menys de 3 kilòmetres quadrats. Com a resultat del desgel s’hi han format dos dels llacs més grans d’Argentina el Lago Argentino i el Lago Viedma.

En situació

El llac Viedma, d’origen glacial, va ser descobert el 1782 per Antonio de Viedma i té una superfície de 1088 km² amb 80 km de llarg i 15 km d’ample, de mitjana. Les seves aigües semblen brutes però en realitat són els sediments de la glacera Viedma. Com que la temperatura de la glacera està per damunt dels 0ºC, sempre està en continu desgel i sempre alimenta al llac.

Visitar el Viedma

La porta d’entrada de la glacera és des de El Chaltén però també s’hi pot arribar, en excursions organitzades d’un dia des de El Calafate. Hi ha tres excursions, que totes comencen a la Badia Túnel, en relació amb la glacera Viedma, una és la de navegar pel llac sense baixar del vaixell, l’altra és el trekking per la glacera i l’última és la de fer escalada.

La pregunta del milió és què faig, el trekking pel Perito Moreno, el del Viedma, la navegació pel llac o la del Upsala? Per mi, si es té temps, el millor és fer el trekking pel Viedma i anar a les passarel·les del Perito. Si només es té temps de fer una cosa, feu el trekking pel Perito.

Per què si es té temps de fer les dues, recomano el trekking pel Viedma i si no es té temps, dic de fer el del Perito? Doncs perquè comparant només trekkings, el del Perito és més bonic, el Perito és una glacera més “neta” i la sensació és genial, en canvi el Viedma sembla que es camina per una muntanya amb gel, perquè és més “brut”.

Però si es té temps, el Perito des de les passarel·les es veu bé, és sensacional i econòmicament és assequible, ja que es pot fer per lliure i el trekking del Viedma és més llarg i ja inclou la navegació i en canvi la navegació sola pel llac Viedma és força cutre. La del Upsala no l’he fet, però suposo que tampoc és gaire espectacular veure el gel a distància.

Pel cas del trekking pel Viedma, la primera part es camina sobre roca però no és una roca qualsevol, és una roca esculpida per la mateixa glacera, ja que anys enrera, s’hi recolzava la glacera que al retirar-se la va anar erosionant.

Després es camina per la glacera, amb els grampons i sempre seguint el guia. El Viedma naix entre muntanyes i entre nevada i nevada acumula pedres al seu interior que són les que ajuden a erosionar la roca de sota i les que li donen aquesta sensació de gel brut.

La glacera es fa cada vegada més estreta fins a arribar al llac on hi té submergit 200m. La part guiri arriba al final, com al Perito, però en lloc del whisky aquí et toca el Tía María versió cremós.