La Ruta dels Governants i Presidents de l’Argentina és una d’aquelles rutes diferents, que no surten a cap guia i que fan que passegis per llocs on ja hi has estat però amb una altra mirada. Sopren-te amb la gran quantitat de polítics que tenen un monument a Buenos Aires
En situació
En aquesta entrada intentarem fer una recapitulació d’aquelles persones que han estat al capdavant, políticament parlant, ja sigui del Río de la Plata, de les Províncias Unidas, de la Configuración o de l’Argentina fins al s.XX. A més a més, per tal de posar-los cara i ubicar-los quan passegem per Buenos Aires, anirem fent menció d’on podem trobar els monuments que facin referència a les personalitats.
El Río de la Plata
Durant l’època virregnal, el 1776, el rei espanyol Carlos III, el qual podem conèixer en un monument als Bosques de Palermo, creà el virregnat del Río del Plata que compon les actuals províncies de Buenos Aires, Paraguay, Tucumán, Santa Cruz de la Sierra i Charcas, Cuyo i l’actual Chile, separant-les del virregnat del Perú.
Però abans del virregnat hi va haver, no una, si no dues fundacions de Buenos Aires. La primera la de Pedro de Mendoza i la segona de Juan de Garay. Com que d’aquells temps ja hem fet una ruta especial: La Buenos Aires de Juan de Garay, ens limitarem a dir que el primer el trobarem al Parque Lezama representat per l’uruguaià Juan Carlos Oliva Navarro, a San Telmo i el segon ens el trobarem darrera de la Casa Rosada, obra de l’alemany Gustav Eberlein
Tornant als temps dels virreis, és a dir, els representants del rei d’Espanya en aquest territori, foren Pedro de Ceballos que exercí el càrrec durant un any, temps durant el qual va expulsar els portuguesos de Colonia del Sacramento a Uruguay i va crear l’aduana de Buenos Aires.
El succeí Juan José de Vértiz i Salcedo que fou virrei del 1778 fins al 1784 i que va colonitzar altres terres i fundar la Real Audencia de Buenos Aires. El següent fou Cristóbal del Campo per 5 anys, Nicolás de Arrendondo del 1789 fins al 1795, designat ja per Carles IV, i desprès Pedro Melo de Portugal i Villena, fins al 1797.
El següent fou Antonio Olaguer Feliú, del 1797 al 1799. El pròxim virrei fou Gabriel de Avilés i del Fierro fins al 1801 el qual va donar llibertat als indis de Misiones i els atorgà terres i animals. Joaquín del Pino, el seu successor, exercí el càrrec per tres anys.
Durant les invasions angleses hi havia Rafael de Sobremonte, que fou succeït per Santiago de Liniers, un francès que avui podem contemplar a Corrientes i Reconquista, gràcies al gran paper que tingué repel·lent les invasions angleses però que va ser destituït a causa de la invasió francesa a Espanya per temor a una traïció.
L’últim virrei que va exercir el càrrec des de Buenos Aires fou Baltasar Hidalgo de Cisneros, designat per la Junta Central que va ser destituït com a resultat del Cabildo Abierto del 25 de maig de 1810. L’últim virrei oficial fou Fancisco Javier de Elío que va ser designat pel Consejo de Regencia a Espanya però que no va ser acceptat pel govern de Buenos Aires, així que exercí el seu càrrec durant un any des de Montevideo, on va traslladar la capital del virregnat.
Els protagonistes de la Revolución
El govern que sorgí de la Revolución de Mayo fou la Primera Junta, amb Cornelio Saavedra com a president, amb Manuel Belgrano, Juan José Castelli, Manuel de Azcuénaga, Manuel Alberti, Domènec Mathei i Joan Larreta com a volcals i Mariano Moreno i José Paso, com a secreteris.
Per conmemorar el Centenario de la Revolución es van encomanar un seguit de momunents a cada un dels representatnts de la Primera Junta.
El president Saavedra està a San Nicolás, Belgrano a la Plaza de Mayo, Juan José Castelli a la Plaza Constitución, Manuel Azcuénaga té un monument a la Plaza Primera Junta, al barri de Caballito, Manuel Alberti a Belgrano, Matheu a La Boca i Larreta a Barracas, Moreno a la Plaza del Congreso i José Paso, a Colegiales. Moreno va morir al cap de poc temps i va ser substituït per Hipólito Vieytes que està a la Plaza Moreno, un homenatge doble.
Saavedra, que el trobem aCallao amb Córdoba va quedar reprsentat pel belga Jules LagaeEl monument del comerciant català Joan Larreta va ser obra d’Arturo Dresco, un escultor argentí. El del sacerdot Manuel Alberti també va ser obra d’un argetí, Lucio Correa Morales, considerat el primer escultor nacional. Hipólito Vieytes que era periodista, va quedar immortalitzat pel madrileny José San Bartolomés Llaneces.
Per la seva part, el també català Domènec Matheu, que avui veiem a La Boca, a la plaça que porta el seu nom, va ser obra de l’argentí Mateo Rufino Alonso. Garay i Castelli comparteixen escultor, l’alemany Gustav Eberlain.
Sense cap mena de dubte, el monument més fotografiat dels participants de la Primera Junta i el que tots els turistes han vist és el de Manuel Belgrano, perquè es troba a Plaza de Mayo, davant de la Casa Rosada. Aquest monument va ser una obra a mitges entre Albert Ernest Carriér Belleuse i Manuel de Santa Coloma.
Carriér va ser el mestre de Augusto Rodin, el qual per cert, té dues obres pels carrers de Buenos Aires, una a la Plaza del Congreso, una rèplica del Pensador i l’altra la descobrirem en aquesta mateixa entrada però més endavant.
Hauries de Saber:
La Pirámide de Mayo és el segon monument al món a Revolució.
La Pirámide de Mayo simbolitza la Semana de Mayo, el punt de partida cap a la independència.
El desembre del mateix any es va canviar la Primera Junta per la Junta Grande que mantingué el mateix president però a l’agost 1811, el succeí Domingo Matheu, fins al setembre del 1881.
El pròxim tipus de govern va ser el Primer Triunvirato amb Juan José Paso com a president del 1811 al 1812 i Juan Martín de Pueyrredón del març a l’octubre de 1812. Pueyrredón el trobem encapçalant la plaça principal del barri de Flores obra de Rafael Hernández.
Lluitant per la idependència
De tots els homes i dones que van col·laborar per la independència n’hi destaca un per damunt de tothom, José de San Martín. Aquest té monuments repartits per tota la ciutat i sobretot, moltes places tenen el seu bust, però dos destaquen per damunt de la resta, el del Abuelo i el que li rendeix a homenatge a la seva gesta, el Monumento Ecuestre de Sant Martín i el Ejérctivo
Quan San Martín va decidir seguir amb el seu objetiu d’alliberr Chile, va formar l’exèrcit dels Andes i va deixar l’exèrcit del nord d’Argentina a les mans de Martín Miguel de Güemes. El magnífic monument de Güemes queda allunyat de la ciutat, al Paseo de las Américas, representant el camp de batalla del nord. L’obra va ser de l’italià Ermando Bucci.
Després d’alliberar Chile, San Martín va seguir cap a Perú i Chile es va quedar sota el govern de Bernardo O’Higgins que havia lluitat amb San Martín a l’Ejército de los Andes. O’Higgins era un xilè amb una vida força semblant a la de San Martín, de petit va anar a Espanya i després a Londres on va aprendre l’art de la guerra i les idees liberals. O’Higgins ens el trobem a la Plaza de la República de Chile i l’obra va ser encarregada, també a un xilè, a Guillermo Córdova Maza.
Poc temps després s’aconsegueix instaurar el Segon Triunvirato amb Antonio Álvarez Jonte fins al 1813 i el pròxim any amb Gervasio Antonio de Posadas fins que l’Asamblea del Año XIII, amb la que es comença a definir la independència, es crea el Directorio, un poder executiu unipersonal essent el primer director Gervasio Antonio de Posadas.
El gener 1815 accedí al poder Carlos María de Alvear per quatre mesos, succeït per Juan José Viamonte que exercí el càrrec durant dos dies i José Rondeau per unes hores. Ignacio Álvarez Thomas fou director del 20 d’abril de 1815 al 17 d’abril de 1816 i amb Antonio González Balcarce com a director es declarà la independència de les Províncias Unidas del Río de la Plata el 9 de juliol de 1816 en el Congreso de Tucumán.
Carlos María de Alvear també va anar a Espanya a començar la seva carrera militar. L’any 1812 va tornar a l’Argentina i va lluitar amb San Martín per la independència del seu país. De fet Carlos va ser el president de l’Asamblea del Año XIII.
Buenos Aires li ha volgut rendir homenatge amb un dels monuments més ben situats de la ciutat, a Recoleta. L’obra fou del francès de Émil Antoine Bourdelle. Carlos María de Alvear i el seu cavalls encapçalen un pedestal de 20 metres d’alçada i es troba envoltat de quatre figures al·legòriques: la Llibertat, la Victòria, la Força i l’Eloqüència.
Els directors suprems de les Provincias Unidas foren Juan Martín de Pueyrredón des del 1816 fins al 1819, seguit per José Rondeau fins al 1820 i per cinc dies Juan Pedro Aguirre, de l’11 de febrer al 16 de febrer de 1820.
Lluitant per la idea de país
Amb la independència sobre Espanya comencen les guerres civils per formar una nació, fins al 1862 no hi ha un govern nacional acceptat per totes les províncies. Els representants del poder foren Juan Gregorio de Las Heras que era el Governador de Buenos Aires i que fou substituït per Bernardino Rivadavia del 1826 fins al 1827 nomenat president del Poder Executiu Nacional permanent aprovat pel Congrés del 7 de febrer de 1826.
Las Heras té un monument a Palermo, a Las Heras al 3100 obra de Roberto Fiadone i Rivadavia està enterrat al mausoleu de Plaza Once. Rivadavia serà considerat el primer president de l’Argentina i ens sembla molt curiós, si no estem equivocats, que no té un monument d’ell, a part del mauseleu. Té el Parque Rivadavia però el monument que precideix el parc és Simón Bolívar.
El seguí Vicente López y Planes durant uns mesos i aquest sí que té una imatge seva a Buenos Aires, concretament a San Nicolás, a la Plaza Vicente López, obra de l’argentí, Mateo Rufino Alonso.
Hauries de Saber:
Vicente López y Planes abans que polític, era poeta i va ser qui va donar lletra a l’himne argentí.
Ja que parlem de l’himne de l’Argentina, permeteu-me fer una catalana i dir que:
La lletra la va composar un músic Català: Blas Perera
Les coses no milloraven gaire pel nou país i el representant a l’exterior i el representant nacional era el governador de Buenos Aires, així fou com Manuel Dorrego va ser la figura política més important el 1827, fins que va ser assassinat pel cop d’estat de Juan Lavalle.
Aquest últim el trobem a la plaça homònima encapçalant una columna que fa de rotonda, en una obra de l’italià Pedro Ferrari. Lavalle va tenir una història curiosa, i el mateix podriem dir de Dorrego, però destacarem del primer que va formar part dels Granaderos del General San Martín.
Manuel Dorrego, que si ve té una plaça a San Telmo, a ell el podem veure en una petita plaça al mig de la City, a San Nicolàs, obra de l’escultor Rogelio Yrurtia, el mateix que es va encarregar del mauseoleu de Rivadavia o el Canto al Trabajo que trobem davant de la FI-UBA, a Sant Telmo.
Unitaris i Federals
El pròxim any governa Juan Lavalle, després Juan José Viamonte i el 1829 la primera vegada de Juan Manuel de Rosas, el qual va renunciar el 1832 i accedí al poder Balcarce. Del 1833 al 1834 van ser governadors interins Juan José Viamonte i Manuel Vicente Maza per deixar pas el 13 d’abril de 1835, novament a Juan Manuel de Rosas.
Rosas perdé en la batalla de Caseros a favor del governador de Entre Ríos, Justo José Urquiza que exercí el càrrec de relacions exteriors del 1852 al 1854, tot i ser-ho d’un país sense Buenos Aires que anomenarien la Confederación Argentina.
Curiosament, Rosas i Urquiza, enemics a la vida real, avui els seus monuments es veuen l’un a l’altre als Bosques de Palermo. Ben a prop de Sarmiento, en l’altra escultura que ens quedava per descobrir de Rodín, que també era enemic de Rosas.
Rosas el podem veure dalt d’un caball, amb el barret a la mà, en una escultra de l’argentí Ricardo Dalla Lasta. I Rosas veu des d’allí al seu enemic, Justo José Urquiza, en una obra conjunta de Vittorio Renzo Baldi i Héctor Rocha.
El més curiós de tot és que els actuals Bosques de Palermo es van dissenyar sobre el terreny on Rosas hi tenia la seva quinta, una casona amb 6.000 m2. Qui va decidir fer de tota aquesta zona una parc i així esborrar els rastres de Rosas, va ser Sarmiento i la cirereta del pastís és que els “bosques” s’anomenen Parque 3 de febrero, sorpresa! La data en que Urquiza derrotava a Rosas, a la batalla de Caseros.
Fins aquí ja hem vist gran noms de la història d’Argentina: Belgrano i San Martín, sense cap mena de dubte pròcers reconeguts per tots. Rivadavia, Rosas i Urquiza també són personatges que van marcar un punt d’inflecció a la història nacional.
Formant el país
El 1854 es produeixen les primeres eleccions constitucionals, després de la Constitución de 1853, i en surt elegit Juan José Urquiza que governa la Confederació sense la província de Buenos Aires. La província de Buenos Aires s’havia declarat independent l’11 de setembre de 1852. Urquiza governa fins al 1860 moment que accedeix al govern Santiago Derqui, que hi durarà un any.
El 1862 es dur a terme la batalla de Pavón entre els homes de la Confederación i els de la província de Buenos Aires liderats per Bartolomé Mitre amb victòria per aquest últim, que passa a ser el president del país fins al 1868. A Mitre ens el trobem a Recoleta, a la zona anomenada la Isla.
Durant el seu mandat es produeix a terme la guerra de la Triple Aliança i a les pròximes eleccions és elegit Domingo Faustino Sarmiento, el president de l’educació que també està situat als Bosques de Palermo, obra de Rodín. Per cert, una de les obres més controvertides de l’artista francès, ja que al seu moment, tots van coincidir en dir que Sarmiento no s’assemblava gens. Durant els seus sis anys de mandat fa un cens poblacional i fomenta l’educació gratuïta i laica per tot el país.
De Sarmiento es passa a Nicolás Avellaneda, de només 37 anys, exercint el càrrec de president de la república durant sis anys, el monument del qual també té un dels momuments magnífica de Buenos Aires, als Bosques de Palermo. Durant aquest temps destaca el seu ministre de guerra Julio Argentino Roca, el qual seria elegit president en les pròximes eleccions nacionals, del 1880 fins al 1886 i que avui té un monument, acompanyat de polèmica, a Diagonal Sur.
I Bernardo de Yigoyen, el seu ministre de relacions internacionals. Observant el monument que té a la Plaza Rodríguez Peña, ens farem una idea de la seva acció a favor de l’agricultura i la ramaderia nacional.
Qui també destaca en aquests temps fou Adolfo Asina. El polític, que podem veure a Retiro, va ser vicepresident durant la presidència de Domingo Sarmiento i governador de Buenos Aires i després minstre de Guerra i Marina durant el govern de Nicolás Avellaneda.
Aquesta època es caracteritza per la corrupció política i el frau electoral, on només tenien participació de la vida política la classe oligàrquica. En les eleccions de 1886 surt elegit Miguel Juárez Celman que renunciaria al càrrec el 1890 i assumiria el vicepresident, Carlos Pellegrini fins a la nova crida d’eleccions, dos anys més tard. A Pellegrini ens el trobem assentat davant de l’ambaixada de França, ben a prop de la Plaça Catalunya.
Temps difícils
D’aquelles noves eleccions, per dir-ho d’alguna manera, en surt vencedor Luís Sáenz Peña que també renunciaria a la presidència tres anys després i en aquest cas també seria succeït pel vicepresident José Evaristo Uriburu fins al 1898, avui li posem cara si anem a Av. Pueyrredón i Las Heras, a Recoleta.
Davant de tanta confusió i inestabilitat social, torna a ser elegit Julio A. Roca essent president del 1898 fins al 1904 i Manuel Quintana del 1904 al 1906, any de la seva mort i reemplaçat pel vicepresident José Figuero Alcorta, que acabaria el mandat el 1910 i que també té un monument a Recoleta.
El monument de Roca va ser obra de l’uruguià José Luis Zorrilla de San Martín. Un dels presidents més sonats de l’Argentina, per una part pel progès del país i per l’altra per la Campanya del Desierto, està acompanyat per dues figures que representen el Treball i la Pàtria. El primer està representat per la bandera nacional i una arada i la segona per portar una llança i una espasa, amb l’escut.
El pròxim president electe seria el fill de Luís Sáenz Peña, Roque Sáenz Peña que es veuria obligat, per la situació obrera i pels radicals, a crear una llei que amplies la participació electoral. A Florida i la Av. Roque Sáenz Peña hi ha un monument, de José Fioravanti, a aquest president i a llei que porta el seu nom.
Hipolito Yrigoyen
Roque mort el 1914 i el substitueix el vicepresident Victorino de la Plaza. D’aquesta manera en les pròximes eleccions, el 1916, l’elegit com a representant del poble seria el radical Hipólito Yrigoyen, seguit per Marcelo T. de Alvear el 1922 i novament Yrigoyen el 1928 fins que es derrocat pel cop d’estat del 1930. El primer president radical el podem veure si anem a la Plaza Lavalle i el segon, a Marcelo T. de Alvear, si anem a Recoleta, a la zona de la Plaza Francia, a prop del seu tiet Carlos Maria de Alvear.
El monument de Yrigoyen també és de Pedro Ferrari i és el president a escala 1:1
Podriem seguir
Això sempre, Buenos Aires no s’acaba mai, perquè apart de nombrar els homes que van formar govern i tot haver-ne nombrar algun que no, però que va destacar encara ens en queden molts més. Per no parlar dels d’èpoques posteriors, com el d’Alfredo Palacios o el més curiós de tots el de Juan Domingo Peron que va innaugurar Mauricio Macri quan era intendent de la ciutat de Buenos Aires, quines coses que passen a l’Argentina…
Ens vols ajudar a seguir la llista? Quin és el que més t’ha agradat?
