• Post category:Història
  • Post last modified:octubre 2, 2020

Entrem ja al segle XX amb l’intent de la generació del ’80 per formar un estat argentí impulsant els interessos de només una part de la societat, l’oligarquia, que pretenia tenir el poder polític, econòmic i cultural i així poder-se perpetrar al poder, per mitjà de fraus electorals, control sobre la successió al poder polític, el monopoli dels mitjans productius, la terra i el comerç i amb la cultura d’un imaginari liberal, quasi darwinista social, ja que la seva idea era que el país havia d’estar en mans d’una minoria apta.

El liberalisme

Aquesta classe política governant creia en el lliure comerç i amb la neutralitat de l’Estat com a agent econòmic, tot i que reconeixen la necessitat que l’Estat invertís en infraestructura que permetés el desenvolupament del comerç i l’atracció del capital estranger. Per exemple, entre altres, en la creació dels ferrocarrils, on el 75% de la xarxa argentina es conforma a partir de capitals britànics.

L’objectiu dels quals era portar els productes agropecuaris al port, exportant matèries primeres per tal de produir a Anglaterra, majoritàriament, i importar a Argentina manufactures, és a dir, productes amb un valor afegit, fet que no ajuda a fomentar la indústria nacional, convertint així a Argentina amb el “Granero de Mundo”. Tot aquest fet fomenta l’enriquiment de només aquella part molt petita del país. Argentina creix amb un model econòmic agroexportador.

El país comença a formar una nació, però una nació sense mà d’obra a causa de les diverses guerres i a l’extermini dels indis durant la campanya del desert i per això fomenta la immigració. La immigració durant aquest període va ser de les més fortes que va rebre el país, fins al punt que 2 de cada 3 habitants de Buenos Aires eren estrangers, propulsada per la política nacional i per la situació al seu lloc d’origen, on molts europeus sobraven per culpa de la segona revolució industrial.

Els europeus van buscar una nova oportunitat a les “praderes del món” als Estats Units o a Argentina, un país que els prometia terres per treballar i bons sous on van arribar-hi majoritàriament italians del sud i espanyols del nord. Però per la política utilitzada durant la campanya del desert, les terres ja estaven repartides i molts dels immigrants qualificats en el camp, com els alemanys i els holandesos van anar cap a Brasil. Els espanyols i els italians eren obrers, poc qualificats que es van veure obligats a treballar com a peons i a quedar-se a la ciutat.

Molts d’ells venien amb idees socialistes, la majoria alemanys, que tot i estar a favor de la via electoral per arribar al poder, evitant accions violentes, volien conscienciar als treballadors a través de sindicats i cooperatives per tal millorar la seva qualitat de vida. L’altre tipus d’immigrants que van entrar eren els anarquistes, principalment espanyols i italians, que preferien una acció directa com a eina de lluita, vagues violentes i un rebuig a l’Estat i a tota forma d’opressió que impedigués el lliure desenvolupament de la persona, és a dir, una destrucció de l’estat i del govern.

Sigui com sigui, tots ells s’adonaven de la marginalitat de la seva classe social, que aportaven mà d’obra per fer créixer el país però no tenen cap tipus de dret social i veiem com l’oligarquia, davant d’un intent de mantenir l’ordre social, aplicava fortes repressions, amb l’excusa d’afavorir el desenvolupament.

La situació

El final del s.XIX i principis de s.XX les diferències econòmiques entre famílies argentines eren molt exagerades, d’aquesta època són els famosos conventillos que podem trobar per La Boca i San Telmo. Aquestes cases eren propietats de les famílies benestants de Buenos Aires que a causa de la febre groga de principis de 1900 es van traslladar cap als palaus que tenien construïts a la zona nord, avui Retiro, Recoleta i Belgrano, majoritàriament.

Les cases que es van quedar a la zona vella de la ciutat, es van modificar per a llogar habitacions als immigrants, els quals després de cinc dies a l’Hotel de los Immigrantes s’havien de buscar la vida i així on abans hi vivia una família, ara hi podien viure fins a 50 persones, adaptant les habitacions, sense finestres, amb condicions insalubres i fins i tot rellogades i llits que es podien llogar per hores. Tot plegat va desencadenar en la “huelga de inquilinos”, decidits a no pagar més el lloguer.

En aquest temps destaca el Coronel Ramón Lorenzo Falcón, repressor dels moviments anarquistes. També és en aquesta època que els treballadors exigeixen les jornades de 8h, els descans dels diumenges i que les hores extres es paguin al doble, provocant una vaga ferroviària, reprimida per l’exèrcit.

El 1902 es decreta la Llei de Residencia, sota la segona presidència de Roca, la llei permet l’expulsió dels estrangers considerants indesitjables. El moviment obrer reacciona i el mateix any es declara la primera vaga general d’Argentina, a la qual el govern respon amb una violenta repressió. El 1904, Roca aprova una reforma electoral per tal d’acabar amb la llista completa i gràcies a la qual accedeix al govern, Alfredo Palacios, el primer diputat socialista d’Amèrica Llatina.

Acabada la presidència de Roca, el mateix 1904, una comissió elegeix a Manuel Quinanta, qui s’ha d’enfrontar a una altra rebel·lió radical, el 1905, liderada per Hipólito Yrigoyen que finalment és derrotada després d’haver guanyat a la província de Córdoba.

El 1906 mort Manual Quintana i puja al poder José Figueroa Alcorta. El 1909 se celebra l’1 de maig a la ciutat amb protestes contra la desocupació i els baixos salaris, el Coronel Falcón ordena, una vegada més, una altra repressió contra els anarquistes amb gran quantitat de morts i detinguts.

La resposta de la classe obrera va ser una altra vaga general per forçar l’alliberament dels detinguts però Falcón tornar a reprimir les protestes laborals i rep a canvi, la felicitació del president Alcorta. Amb tot això el Coronel no tenia una bona fama davant del poble i finalment, Simón Radowitzky, un anarquista, l’assassina el 1909. Finalment, el 1912 Roque Saénz Peña, fill del qui fou president el 1892, forçat pels radicals, formula la llei de reforma electoral amb la qual s’aconsegueix el sufragi universal masculí, secret i obligatori.

L’era del Radicalisme

Les dues últimes dècades del s.XIX i la primera del s.XX es van caracteritzar per la consolidació d’un model econòmic agroexportador, amb fortes inversions estrangeres sobre el país augmentant el deute extern i amb un model polític conservador i centrat en l’oligarquia. Els immigrants procedents d’Europa arribaven amb idees anarquistes i socialistes que, a poc a poc, van anar creant gremis obrers per tal de defensar els seus drets, així nasqué el moviment obrer a Argentina i la Unión Cívica Radical que buscava una organització política més participativa.

Les vagues i les revolucions van anar en augment a causa de la insatisfacció social causat per la desigualtat de classes. El 1905 Hipólito Yrigoyen es subleva contra el govern conservador de Quintana, uns mesos més tard explota una nova revolta radical que tot hi haver fet presoner al vicepresident Figueroa Alcorta, acaba essent suprimida violentament.

El 1912 es força al president Roque Sáenz Peña a fer una reforma electoral amb l’objectiu de calmar una mica els ànims, la qual estableix el sufragi universal masculí amb certes particularitats, el vot secret i obligatori. El mateix 1912 es duen a terme, a Santa Fe, les primeres eleccions a Argentina, que compleixen la Llei Saénz Peña, per tal d’elegir el governador, el guanyador fou un radical.

Durant el govern de Roque Saénz Peña comença la Primera Guerra Mundial i el president d’Argentina decideix declarar la neutralitat del país. Saénz Peña mort el 1914 i assumeix la presidència, el fins ara vicepresident Victorino de la Plaza. Dos anys després es duen a terme les primeres eleccions nacionals sota la llei Saénz Peña, per tant, ja s’hi poden presentar els socialistes, els radicals, els demòcrates i evidentment, els conservadors.

En un país de 7 milions i mig d’habitants, 1.1450.000 dels habilitants tenien dret a votar però només van exercir-lo uns 700.000, és a dir, en les primeres eleccions amb sufragi universal masculí, vot secret i obligatori, va votar poc més del 10% de la població. El nou president fou Hipólito Yrigoyen, el nebot de L.N.Alem, d’aquesta manera els radicals arriben al poder després de 25 anys de la seva formació i de diverses revolucions però tenen el Congrès en contra, amb majoria oligàrquica, un exemple d’aquest però fou que dels 80 projectes de llei, només se’n van aprovar 26.

Els principals opositors dels radicals eren els socialistes, ja que consideraven que s’estaven anteposant els interessos de la classe mitjana per davant dels de la classe treballadora. I evidentment, l’oligarquia, la classe conservadora, ja que tenien por d’una reforma agrària que atemptés als seus interessos econòmics.

La guerra mundial i alguns anys de males collites van provocar una crisi que va afectar principalment al camp i als obrers rurals que es van haver de desplaçar a les ciutats, provocant un augment del cost de vida a Buenos Aires. Una de les conseqüències positives de la guerra, si es permet expressar-ho així, fou la creació d’indústria nacional, ja que Argentina no podia importar molts dels productes que importava abans.

Això també afavoreix el desplaçament de la població als punts industrialitzats i augmenta el moviment obrer, majoritàriament d’esquerra. Yrigoyen, com a president del país, intentava conciliar les diferències entre treballadors i patrons, evitant la repressió sistemàtica característica de l’època dels ’80.

Deixa un comentari