Avui toca una ruta de les que ens agrada, de les de viatger. Quan ets turista en una ciutat només tens temps de visitar el que et diu la guia turística, però quan ets un viatger et pots permetre el gust de veure més enllà. Em proposat diverses rutes històriques, moltes centrades als Inicis del País, però no ens podiem oblidar de fer-en una que expliqués perquè els porteños diuen que Buenos Aires és la París de Sud-Amèrcia.
En situació
A finals del s.XIX i principis del XX, Argentina i la seva societat estaven canviant. La generació del ’80 es caracteritzava, entre altres coses, per ser antiespanyola i per tant volia deixar enrerra tot el que recordès a l’època colonial i així constuir una nova societat, una nova ciutat i un nou país.
La seva idea era tenir un país o almenys la part que a ells els interessava, al nivell de les grans ciutats mundials i per això miraven a Europa però principalment a Anglaterra i pel que fa la part arquitectònica a Itàlia i al seu característic renaixentisme italià i a França amb a la Belle Époque.
Cap al 1852 però sobretot a partir de 1880 es comença a formar l’idea d’Estat, s’obren les portes als immigrants per tal de poblar el país i als capitals estrangers per poder construir les infrastructures que es necessitaven, com el ferrocarril o el telèfon.
Argentina, amb la seva capital al cap davant, s’havia de preprar per als nous serveis, com la llum i el gas, així que durant aquests quaranta, cincuanta anys es convinà la construcció de cases i palaus particulars amb la d’edificis governamentals, funcionals i de serveis sanitaris com les usines elèctriques, estacions de ferrocarrils o ponts.
A més a més, la ciutat s’estava preparant per la celebració del centenari de la Revolución de Mayo, que seria el 1910 i que li hauria de servir com a finestra al món. També va ser moment de l’arribada dels cotxes i de la formació dels primers clubs de futbol, com Boca el 1905 i River quatre anys abans.
La transformació
De fet, a mitjans del s.XIX Buenos Aires encara tenia un estil força colonial, amb carrers de pedra i carros estirats per cavalls, cases d’adob i palla, algunes que ja tenien dos pisos destacant els famosos “Altos de Elorriaga” al carrer Defensa. Fins i tot tenia molt pocs monuments, els primers van ser la Pirámide de Mayo de la plaza de Mayo i el monument eqüestre de San Martín, tot i que una mica diferent del que contemplem avui.
L’altre pròcer que tingué un monument a Buenos Aires abans del 1900, fou Manuel Belgrano, un any desprès del de San Martín, el 1863, a l’anomenada, en aquell moment Plaza 25 de Mayo o sigui l’actual Plaza de Mayo.
Com hem comentat, el segle XIX es volia acomiadar de Buenos Aires renovant la ciutat, passant de ser un gran poble a ciutat moderna, així que es van derruir símbols colonials com la recova que tallava l’actual plaça de mayo en dues i que servia a la vegada de mercat i l’aduana de Taylor, darrere de l’actual Casa Rosada, que no havia arribat a complir el mig segle de vida. El Cabildo es va salvar, però va patir una sèrie de mutilacions per tal de poder obrir les avingudes que avui l’envolten.
Els noms propis del canvi
L’intendent de Buenos Aires del moment, de fet el primer de la ciutat, el que per nosaltres seria l’alcalde, fou Torcuato de Alvear que passaria a la història per ser el propulsor del canvi de fisonomia de la ciutat, per exemple seria l’impulsor de la creació de la Avenida de Mayo, el canvi de la Plaza San Martín o la Avenida Alvear.
També fou qui formentar el canvi de l’actual Plaza de Mayo o la construcció de noves places. Molts dels arquitectes del moment serien estrangers o alguns argentins que havien anat a estudiar a Paris, principalment. Del moment destaquen Norbert Maillart, arquitecte del Palacio de Correos o del Palacio de Justicia o Alejandro Chistropherser, fill d’un consol de Noruega nascut a Càdiz i arquitecte de molts dels palaus particulars de l’alta societat com el de la família Anchorena, avui anomenat Palacio San Martín.
Com a referents de l’arquitectura italiana tenim a Francesco Tamburini que va participar en la reforma de la Casa Rosada durant la segona presidència de Roca, al 1880 i a Vittorio Meano, l’alumne de Tamburini i que va treballar en el Teatro Colón i dissenyar el Palacio de Congresos de la Nación Argentina.
L’arquitectura industrial
D’aquesta època d’esplendor d’Argentina, fomentada per la política d’exportació de matèria prima, destaquen edificis tan excepcionals com la seva pròpia història, per exemple el Palacio de las Aguas que va ser construït amb l’objectiu de ser un tanc d’emmagatzematge d’aigua de 72 milions de litres i que va ser totalment construït a Europa i muntat peça a peça, com si es tractés d’un trencaclosques a Argentina.
Igualment passa amb l’estació de Retiro, la més gran de Llatinoamericà al seu moment construit totalment a Anglaterra i muntada al territori argentí. Com ja hem comentat, les facilitats a l’entrada d’immigrants per tal de poblar el país, però les polítiques argentines que ja havien repartit totes les terres van fomentar que molts dels nou vinguts s’haguessin de quedar a la ciutat, ja que amb tantes obres, com a mínim tenien treball.
La ciutat necessitava créixer i construir infraestructura, ja que l’aglutinament d’immigrants als barris de La Boca i de San Telmo va agreujar la crisi higiènica derivant en diverses epidèmies. Per tant, el govern tenia la necessitat de construir sistemes higiènics, tancs d’emmagatzematge d’aigua, usines elèctriques, noves cases, carrers i barris.
L’arquitectura urbana de palaus
Les famílies benestants també estaven en el seu moment de màxima esplendor i es disputaven el títol de riquesa segons el palau que construïen, cada un era més gran i més majestuós que l’anterior, la majoria d’ells a Retiro i Recoleta. Així es deixava enrere l’arquitectura colonial sense ornaments per passar unes cases amb decoracions tant a l’interior com a l’exterior.
Es començava a donar importància als materials utilitzats, molts d’ells portats des d’Europa com el marbre de carrara i fins i tot els utensilis, mobles i objectes de decoració també es feien portar del vell continent.
Només per nomenar alguns dels palaus de l’època tenim el Palacio Ortiz Basualdo, l’actual ambaixada de França, l’actual Palacio de Gobierno de la Ciudad Autònoma de Buenos Aires ubicat a Plaza de Mayo que ens serveix com a exemple de l’arquitectura eclèctica que parlàvem abans, un edifici d’estil renaixentista italià amb accents alemanys i coronaments francesos, terres espanyols i interior a l’estil romà.
També pertany a finals del 1800 l’edifici de La Prensa, és a dir la Casa de la Cultura d’avui en dia, que era la seu del diari propietat de José C.Paz o el Palacio Paz, a la Plaza San Martín, del mateix propietari que l’anterior, la residència familiar que avui és utilitzada pel Circulo Militar.
La ciutat s’adapta al verd
La ciutat no només va canviar des del punt de vista arquitectònic sinó que es va començar a posar interès en les places i els parcs i el principal encarregat de canviar el paisatge de Buenos Aires fou Charles Thays del qui ja n’hem parlat en nombroses ocasions per haver sigut el responsable de per exemple las Barracas de Belgrano, el Jardín Botànico de Palermo, el Parque Centenario, el Parque Patricios entre molts altres mentre exercia el seu càrrec de director de pacs i jardins durant la intenciencia de Torcuato de Alvear.
Molts d’aquest parc i jardins es van decorar amb escultures i monuments, la gran majoria també obra d’artistes europeus i molts d’ells amb materials europeus. La idea del moment era homenatjar als pròcers i a més a més, anar sembrant la idea de nacionalisme argentí als immigrants, molts d’ells espanyols i italians que es quedarien a la ciutat davant de la necessitat d’obrers per a la construcció.
D’aquesta època destaquen monuments com el de Sarmiento encarregat a Rodín i que podem veure als Bosques de Palermo, el de Torcuato de Alvear que data de 1900, el del General Carlos María de Alvear o el de Bartolomé Mitre, tots tres a Recoleta o l’altra obra de Auguste Rodín que trobem pels carrers de Buenos Aires, el Pensador, aquesta a la Plaza del Congreso.
Per tant, podem concloure que la Buenos Aires de 1900 era una ciutat americana europeïtzada, de fet s’ha guanyat el sobrenom de la París de Sud-amèrica, sobrenom que us deixaré jutjar a vosaltres mateixos.
Què us sembla aquesta proposta per recorrer Buenos Aires a través de la Buenos Aires en l’època d’esplendor. Ens canviem les ulleres i anem al segle XX?
