Un passeig pels inicis d’un país

Juan de Garay va fundar la ciutat de Buenos Aires el 1580 però no va ser fins el 1776 que es va fundar oficilament el Virregnat del Río de la Plata. El rei Carles III va ser qui va decidir crear-lo per tal d’evitar l’avançada de les tropes portugueses i britàniques i l’encarregat de dur a terme tal acció va ser Pedro de Ceballos.

Per seguir amb les entregues de descobrir Buenos Aires a través de la seva història i després de la Buenos Aires de Juan de Garay, avui recorrerem la ciutat buscant els símbols, precisament, de la derrota del virregnat.

En situació

El territori actual de la República d’Argentina va ser domini de la corona espanyola, sota el nom de “Vireinato de La Plata”, durant 30 anys. Ja hem comentat que la fundació va ser sota el regnat de Carles III, el qual encara avui té un moment als Bosques de Palermo. Les colònies eren importants en quant al mercat de matèries primeres i la venta de productes acabats, ja que Espanya en tenia el monopoli.

Durant el segle XIX, Anglaterra va destacar com a potència degut a la Revolució Industrial i al sorgiment del capitalisme. L’augment de producció va fer necessària la búsqueda de nous mercats i van començar a atacar les possessions europees d’ultramar i envalentits per la victòria a la Batalla de Trafalgar i per Guerra del Francès on Espanya tenia gran part del seu exercit, Anglaterra va veure l’ocasió d’atacar les colònies hipanoamericanes.

L’escalfament per la Revolución

Ens situem a principis del segle XIX quan Anglaterra necessitava mercats nous on poder vendre les seves manufactures, fruit de la Revolució Industrial. Les colònies d’arreu del món eren el principal atractiu, sobretot després del bloqueig econòmic que Napoleó va imposar a Anglaterra en perdre la batalla de Trafalgar, però el Río de la Plata, com bona part de l’Amèrica del Sud estava sota el control d’Espanya, qui els forçava a un monopoli comercial.

La primera invasió anglesa

La primera invasió anglesa al Río de la Plata es va dur a terme el 1806. Aprofitant que Espanya estava en guerra amb Napoleó, els anglesos van arribar al Virregnat del Río de la Plata, desembarcant a Quilmes i com que no existia un exèrcit organitzat van arribar a Buenos Aires sense gaires dificultats, conquerint-la i ocupant el Fuerte, situat a la Plaza del Fuerte, part de l’actual Plaza de Mayo, concretament on avui hi ha la Casa Rosada. Si entrem al museu de la Casa Rosada, podem veure restes d’aquest fort.

Els anglesos, que en total eren uns 1500 soldats i 6 oficials, liderats pel coronel William Carr Beresford, van ocupar Buenos Aires per poc més de 40 dies. Durant aquell temps Beresford va assumir el govern de Buenos Aires en nom del rei d’Anglaterra i va aconseguir que els diners recaptats al Cabildo fossin enviats a Londres. També va decretar lliure comerç amb l’abolició dels impostos d’exportació i, el més important, dels d’importació, però el territori va seguir sense ser independent, ara depenia d’Anglaterra.

Hauries de Saber:

Al museu d’història de Saavedra podràs aprendre’n més.

Els comerciants espanyols es van veure afectats per aquesta nova política comercial i el fet de comprovar que passaven de mà en mà, els va motivar per organitzar la Reconquesta. D’aquesta manera els criolls i els espanyols es van unir per formar milícies armades i comerciants rics, com fou el cas de Martín de Álzaga, van ajudar econòmicament. Santiago de Liniers i Martín de Pueyrredón foren els encarregats de reclutar tropes per formar milícies populars i expulsar als britànics.

La Reconquesta

Les tropes de Liniers venien d’Uruguay, després de creuar el Río de la Plata pel port de Las Conchas, a Tigre, va reunir més milicians. Va entrar a la ciutat de Buenos Aires amb l’objectiu d’acorralar el fort, ocupat pels britànics. La Columna General va entrar per l’actual carrer Florida, antigament anomenat del Correo.

La Segona columna va girar a l’altura de Rivadavia direcció a la plaça, l’actual Plaza de Mayo, mentre que la Primera ho va fer per l’altre costat, és a dir, per Yrigoyen. La Tercera i la Quarta columna van entrar a la plaça pel lateral, la tercera ho féu per San Martín, on van ocupar l’església de la Merced i la quarta per Reconquista, Calle de la Catedral i Calle Mayor, respectivament. La Columna Lateral va entrar per l’actual Defensa. Avui en dia el carrer Reconquista recorda aquests fets històrics.

De la Reconquesta trobem dues banderes angleses del batalló del Regimient nº71 Highlanders, capturades per Liniers i dues més de la Marina Real Britànica i que avui en dia s’exhibeixen al Convento de Santo Domingo. També es va capturar un banderí que es pot veure al Museo del Cabildo y de la Revolución de Mayo, obtingut pel grup de Pueyrredón.

Després de la retirada dels anglesos i amb els canvis pertinents al govern del Río de la Plata, on Liniers aconseguí la capitania general i per tant, el poder militar. Liniers no va esperar per crear un exèrcit propi i el setembre de 1806 va emetre un comunicat per organitzar el poble en cossos armats.

La segona invasió

Els anglesos es van quedar al Río de la Plata, a l’espera de reforços, bloquejant els ports de Buenos Aires, Montevideo i Maldonado. Finalment els reforços van arribar, liderats pel tinent general John Whitelocke. Aquesta vegada, els britànics venien més preparats i portaven més de 12.000 homes.

El 1807 els anglesos van entrar per Uruguay i després de guanyar Montevideo i Colonia, van desembarcar a l’Ensenada de Barragán amb l’objectiu d’arribar a Buenos Aires, passant per Quilmes. El primer enfrontament entre britànics i els milicians va ser a l’actual Plaza Miserere, amb victòria per la part invasora comandada per Craufurd.

La Defensa

La població civil es va unir per defensar la ciutat, van muntar barricades i van sortir a lluitar contra l’exèrcit britànic, el qual van reduir a la meitat dels seus efectius. Els britànics es van atrinxerar al Convento de Santo Domingo però finalment es van rendir i van abandonar Buenos Aires i Montevideo.

Avui el carrer que va de Plaza de Mayo, fins al Convento de Santo Domingo s’anomena Defensa, en honor a la gesta d’aquella gent que van unir les seves forces per defensar la ciutat i començar a crear un país. I la Plaza de Mayo, que per aquell moment era la Plaza Mayor, es va anomenar Plaza de la Victoria.

A Venezuela 469 encara queda en peu part de l’antiga casa que va habitar Santiago de Liniers durants les invasions i on es creu que Beresford va signar la seva derrota.

Un dels herois d’aquestes invasions va ser Santiago Liniers, que ens el trobem amb actitud defensiva a Corrienets i San Martín. Liniers va naixer a França però el 1775 es va incorporar a la marina espanyola. La vida el va portar al virregnat del Rio de la Plata on va tenir un paper destacat aturant els diferents bucs anglesos i sobretot, durant les invasions angleses ja que era l’únic militar de rang que quedava a la colonia.

Els monuments

Avui en dia anem trobant Hitos de la Argentinidad en aquelles zones on hi va haver un fet decisiu durant la Reconquesta. Aquests monuments a la Fita van ser posats pel Instituto de Investigaciones Históricas del Fondo de la Legua, el 1980 en forma de monòlit de pedra amb una placa i una llegenda que recorda el fet en particular relacionat amb la Reconquesta que va tenir en aquell lloc en concret.

Hi ha dues rutes principals on en podem trobar, una que recorda el camí recorregut per Juan Martín de Pueyrredón juntant gent per a l’exèrcit que encara no existia i l’altre que és el recorregut pel grup comandat per Santiago de Liniers. La ruta de les fites porta per diversos pobles de la província, des de Luján, San Isidro, Navarro i Baradero que són els punts on Pueyrredón es va aturar i la ruta de Liniers passa per Tigre, San Fernando, San Isidro, San Martín, Vicente López i per últim la ciutat de Buenos Aires.

A la ciutat de Buenos Aires, n’hi ha quatre. Un, el n°12, a la Plaza San Martín que recorda el punt on van lluitar i guanyar les tropes de Liniers, l’altre, el n°10 a la intersecció entre Corrientes i Jorge Newbery, a Chacarita, que parla del punt on van sorgir les tropes per lluitar contra els anglesos. A la plaça Miserere també trobem el que recorda la reorganització de les milícies després de perdre contra les tropes durant la segona invasió i a la Casa Rosada que deixa en constància del final de les invasions.

La Revolución de Mayo

Les invasions angleses son un dels factors que desencadenen la Revolución de Mayo del 1810. Els ciutadans es donen compte que ells mateixos es poden organitzar militarment i políticament, sense la necessitat dels espanyols. I les idees de la Revolució Francesa els fan adonar-se de la importància de ser lliures.

Comença la Revolución a Buenos Aires on es reclama un Cabildo Abierto que desprès d’una setmana s’acaba formant una Junta presidida per Cornelio Saavedra amb Juan José Castelli, Manuel Belgrano, Miguel de Azucénaga, Manuel Alberti, Domènec Matheu i Joan Larreu com a vocals (aquests dos últims no és que hagi catalanitzat el nom, és que eren catalans) i finalment amb Mariano Moreno i Juan José Paso com a secretaris.

Precisament Cornelio Saavedra en el podem trobar a Callao i Córdoba i al barri de Caballito hi ha el el pMonumento a la Primera Junta, a la plaça Primera Junta. Cornelio Saavedra va ser el lider del cos d’infanteria dels Patricios per defensar la ciutat dels anglesos. Avui en dia, els Patricios són un dels cossos d’honor de l’exèrit que ofereixen protecció al Jefe de Gobierno de la Ciudad Autónoma de Buenos Aires.

Molts dels altres membres de la Primera Junta també van rebre un homenatge durant el Centernario de la Revolución en forma de monument. Per exemple Matheu està a La Boca, Juan José Paso a Colegiales i Alberti a Belgrano,.

Hauries de saber:

Els catalans van tenir un paper molt important en aquesta època.

Es va formar el grup de Miquelets per lluitar contra els anglesos i alguns van participar activament del Cabildo Abierto i fins i tot van formar part del govern de la Primera Junta.

Els tres personatges claus

Argentina té la figura del Prócer és a dir persones que amb les seves accions van anar formant la Nació. Alguns exemples són Sarmiento, el pare de l’educació, Sar Martín, el Libertador i fins i tot Güemes però del moment de la Revolució n’hi ha tres que sobresurten: Moreno, l’ànima de la Revolución, Belgrano, el pare de la Bandera Nacional i Castelli, la veu de la Revolución. No entenem perquè l’únic que actualment és “reconegut” és Belgrano, de Moreno i Castelli poca gent en parla.

Mariano Moreno

Mariano Moreno tenia idees dels teòrics revolucionaris. En un viatge a Chuquisaca, Bolívia, va coneixer l’explotació de les mines i va ser quan va proposar recolzar insurreccions per expropiar la riquesa dels espanyols i crear fàbriques.

Era partidari de seguir la conducta més cruel i sanguinària possible contra els enemics per aconseguir la independència total. El 1811, mentre Moreno viatjava amb vaixell cap a Londres, la seva dona, Guadalupe Cuenca, va rebre un ventall i uns guants negres amb la nota  “para que se acostumbre”.

Durant el viatge, Moreno es va posar malalt i estant a alta mar, el capità de la fragata li va donar el “remei”, un vas d’aigua i 4 gr d’antimoni tartaritzat, una dosis 40 vegades més forta de la considerada mortal. Les despulles de Moreno van ser llençades al mar seguint el protocol per aquests casos.

Mariano Moreno, els ideals de la Revolución

Avui en dia qui vulgui coneixer a Moreno ha d’anar a la Plaza Congreso on hi ha una estàtua de l’escultor català Miquel Blay i Fàbregas que es va erigir aprofitant les celebracions del Cenetenario de la Revolución.

Manuel Belgrano

Manuel Belgrano era un adovcat revolucionari que fomentava la industria, la protecció del mercat intern, la igualtat d’oportunitats entre l’home i la dona i una reforma agraria que consistia en la expropiació de terres sense produir per donar-les als indigents.

Desprès de formar part de la primer Junta, el President Saavedra el va destinar al nord, on disposava d’un exèrcit feble que juntament amb la seva manca de formació militar va encadenar successives derrotes. De tornada a Buenos Aires, va redactar la Reforma de los Pueblos de las Misiones, que serà la base de la Constitución Nacional.

En una altra missió a Rosario, Belgrano va demanar permís per crear una escalapeta i d’aqueta manera uniformar els soldats. En aquesta ocasió no va tenir èxit ja que Rivadavia i el Trinvirato li van obligar a seguir utiltizant els colors de la bandera espanyola. La Revolución es va fer aprofitant que Espanya havia estat colonitzada pels francesos i el rei Felip VII destituït, llavors els argentins es van acullir a la Cort de Cadíz i van fer la Revolución en nom dels Borbons. Feta la llei, feta la trampa.

Hauries de saber:

El color blanc de la bandear simbolita el mantell de la Verge i el blau el cel.

També hi ha qui diu que són els colors dels Borbons.

Belgrano va tornar a ser destinat a l’exèrcit del nord, a Jujuy, on va protagonitzar el Èxodo de Jujuy el 1812 ja que la oligarquia de Jujuy havia fet pactes amb els reialistes. Belgrano va guanyar una batalla a Tucuman i a Salta i va anar pujant fins a Potosí on es va creuar amb el general San Martín i allí li va entregar el seu exèrcit.

Belgrano era més un home de lletres que d’acció per això va acabar participant activament al Congreso de Tucuman on es va declarar la Independència d’Argentina el 9 de juliol del 1816.

Manuel Belgrano, el creador de la Bandera argentina.

Actualment, al Convento de Santo Domingo (Defensa, 422 Capital Federal) hi ha el seu mausoleu, tot i que quan ell morí va demanar ser enterrat al terra, a fora de l’esglèsia encara hi queda una placa que ho recorda. Belgrano va morir pobre i oblidat dels seus, no va ser fins anys després que el Govern el va rescatar i posar en valor dins la història argentina. Des de Fuet i Mate hem dedicat tota una jornada a Belgrano, fent la Ruta Belgraniana.

L’escultura de Belgrano la trobem a la Plaza de Mayo, portant la Bandera Argentina, el fet històric per el qual tots els argentins el recorden.

Hauries de saber:

Si mires l’escultura eqüestre de Belgrano, sembla que cavalqui un poni.

Albert-Ernest Carrier-Belleuse va fer el prócer i Manuel de Santa Coloma el cavall. En temps on no hi havia el Whatsapp no es van passar correctament les mesures i l’escala ha quedat desproporcionada.

Juan José Castelli

Com Belgrano, Juan José Castelli, que també formava part de la primera Junta, va ser destinat a encapçalar un exèrcit feble i amb la mateixa falta de formació militar, el resultat fou desastrós. Degut a aquestes derrotes, va ser traslladat a Buenos Aires per jutjar-lo. Castelli, que era conegut com “la veu de la Revolució” va patir un càncer de llengua, la qual li van haver d’amputar.

El 12 d’ocutbre del 1812 va morir, però ningú el volia deixar enterrar a la seva esglèsia, ja que estant a Bolívia, n’havia profanat algunes. Finalment, el cura de l’Esglesia de San Ignacio (Bolívar, 225, Capital) es va apiadar d’ell i va deixar que l’enterrin a l’esglèsia, davant de l’altar de San Judas Tadeo, però sense cap tipus de placa.

Juan José Castelli, l’oblidat per la història.

Castelli ens espera a la Plaza Constitución, al barri Constitución, precisament tampoc està en un dels llocs senyorials que estan els seus companys de batalla.

El Libertador

El Libertador, amb majúscules, és José de San Martín, el Libertador de Argentina, Chile i Perú. San Martín va naixer a Yapeyú però de jove va viatjar a Espanya i Anglaterra on va aprendre l’art de la guerra i es va posar en contacte amb les idees revolucionaries.

Desprès de les invasions angleses i del Cabildo Abierto, va tornar a Argentina disposat a formar un exèrcit i començar la guerra contra els espanyols per aconseguir la independència.

San Martín, el libertador.

D’homenatges a San Martín en trobem per tota la ciutat, moltíssimes places tenen un bust de San Martín però el monument més majestuós és el que trobem a Retiro, a la Plaza San Martín, anomenat Monumento al General San Martín y a los Ejércitos de la Independéncia.

A més a més

Tampoc ens podem oblidar de Martín Güemes que va ser l’encarregat de la campanya del nord durant la lluita per la independència però de moment, ens aturarem aquí, per no atavalar-nos.

Moltes vegades passegem per les ciutats però no ens fixem amb els noms dels carrers, així que avui anem a fer aquest exercici ja que a Buenos Aires queden molts carrers que recorden els fets d’aquells temps.

Precisament si ens passegem pel barri de Belgrano trobarem diversos carrers que recorden els grups que es van formar de milicians per defensar la ciutat: artilleros, montañeses, migueletes i minyones (els grups dels catalans) entre d’altres.

Evidentment els herois que hem nombrat avui també tenen carrers, places i fins i tot barris, municipis i pobles, així és el cas del barri de Belgrano o Saavedra o de la municipalitat de Moreno, per nombrar-ne només tres exemples. Però el més curiós és l’homenatge a Moreno, el carrer que porta el seu nom acaba al riu, per simbolitzar la injusticia de la seva mort i que el seu cadàver va ser llençat al mar.

La mateixa Plaza de Mayo va rebre el seu nom per rendir homenatge als fets de Mayo del 1810, igual que la famosa Avenida de Mayo i encara hi ha el carrer de 25 de mayo, la data clau, el dia que es va formar la Primer Junta.

L’anviguda més ampla del món, la 9 de julio, ens recorda a tots que el 9 de juliol, de 1817, Argentina va declarar la Independència unilaterlament al Congreso de Tucumán.

Si els personatges històrics tenen carrers i places, també ho tenen els consecutius governs que es van formar al llarg de la història d’Argentina: Primera Junta, Triunvirato, Asamblea, Directorio i Congreso. Per molts d’ells hi passem cada dia sense adonar-nos de la importància que tenen.

Curiosament, encara es mantenen els noms del Cabildo i d’alguns dels virreis com Loreto, Arrendo, Olaguer i Feliu, del Pino, Ceballos, Liniers, Melo i Cisneros.

En fi, que com sempre, Buenos Aires té llocs, racons i zona per a tothom.

Vols ajudar-nos a ampliar aquesta informació? Hi ha algun aspecte que t’hagi semblat curiós?