Congreso de la Nación

El Congreos de la Nación és un dels edificis més bonics de Buenos Aires i brilla encapçalant la Plaza Congreso, al límit entre Monserrat i Balvanera.

Descobreix les seves visites guiades gratuïtes.

Amb la Ruta Completa per Monserrat no se t’escaparà cap detall.

En situació

El Palacio del Congreso de la Nación és la seu del Poder Legislativo de la Nación i conté la cambra de Diputats i la del Senat. Quan es va sancionar la Constitución de 1853 es va establir un estat republicà federal amb representació de les províncies en un Poder Legislatiu.

Breu història per parlar al bar

El 1860 es va aprovar per part de l’Estat de Buenos Aires aquest fet i el Poder Legislatiu va començar actuant desde la Manzana de la Luces esperant que es construigués un congrés. El 1864 es va inaugurar el primer edifici del Congreso de la Nación sobre Hipólito Yrigoyen a l’altura de Plaza de Mayo.

El 1880, quan es va produir els enfrontaments entre Buenos Aires i la nova constitució de caràcter federal, el Govern Nacional es va traslladar al poble de Belgrano, al que avui és el barri de Belgrano, concretament al Museo Sarmiento. Allí es van dur a terme les sessions del congrés durant quatre mesos.

Amb la llei de Capitalització, on es va designar La Plata com a capital de la província de Buenos Aires, el congrés es va tornar a traslladar a l’edifici de Plaza de Mayo. L’edifici anava quedant petit i per això el 1882 es va propiciar una llei per tal de treure a concurs la construcció d’un nou Palacio Legislativo.

La construcció de l’edifici

El projecte guanyador va ser el de l’italià Víctor Meano començant les obres el 1898 amb l’empresa constructora Besan Hnos. La primera inauguració es va fer el 1906, sota la presidència de Figueroa Alcorta, dos anys després de la mort del seu primer arquitecte. L’obra la seguí el seu ajudant belga Julio Dormal que també estava treballant al Teatro Colón, però l’edifici no avançava al ritme previst, ja que l’augment del pressupost, sumat a què el 90% dels materials provenien d’Europa i el trasllat es complicava a causa de les diferents guerres que patia el vell continent van fer que en la primera inauguració l’edifici no estiguis acabat.

El 1914 es va crear una Comisión Investigadora liderada per Lisandro de la Torre, Aristóbulo del Valle i Alfredo Palacios, ja que el pressupost inicial de 6 milions de pesos nacionals assigant el 1897, 5 anys després les despeses ja superaven els 32 milions. L’auditoria va suposar la rescissió del contracte a l’empresa constructora el 1920. Finalment, el palau es va reinnaugurar sota la presidència de Juan Domingo Perón el 1946, tot i que encara hi faltaven algunes escultures i decoracions; el 1993 va ser declarat Monumento Histórico Nacional.

Amb el temps, aquest edifici també va quedar petit i es va construir l’annex sobre l’avinguda Rivadavia amb Riobamba l’any 1974, obra dels arquitectes Solsona, Santos, Manteola, Viñol i Sánchez on avui en dia els diputats hi tenen els despatxos.

En parallel a la construcció del Palacio va sorgir la necessitat de fer una plaça per tal de resaltar la importància de l’edifici, així fou com el 1899 s’aprova la llei de la creació de la Plaza del Congreso.

Congreso de la Nación

L’exterior de l’edifici està decorat amb granit de Tandil que li dóna el gris característic. La façana principal té un pòrtic hexàstil d’ordre corinti i amb un frontis llis, protegida per uns lleons alats i dues escultures de Lola Mora. L’edifici està decorat a la seva part superior per una escultura de Victor de Pol que simbolitza els poders de l’estat.

Al seu interior la sala més gran és la de diputats, ja que són els representats del poble i es contabilitzen segons la densitat de població de cada província, en canvi, els senadors representen el govern de les províncies havent-n’hi com a màxim 3 per província i un per Capital Federal. En total són 257 diputats i altres tants senadors.

El president de la cambra de diputats és, també, un diputat, proposat per la primera minoria i votat per la resta de minories i el càrrec s’assigna anualment. En les sessions, a la dreta del President hi ha el Secretari Parlamentari que és l’encarregat de retirar els projectes de lleis i assignar-los a les comissions, és a dir, als grups de treballs abocats a una àrea determinada, per exemple educació. A l’esquerra del President hi ha el Secretari Administratiu, que entre altres funcions, és l’encarregat de liquidar els sous dels diputats. Al davant a la taula presidencial hi ha la taula dels taquígrafs, encarregats de registrar tot el que es diu durant una sessió.

L’equip està format per tres taquígrafs que han aprovat unes oposicions, dos d’ells es van turnant cada cinc minuts i el tercer és l’encarregat de revisar la labor dels seus companys. Davant d’ells hi ha una taula en forma d’hemicicle presidida pel cap del gabinet que assisteix a les sessions una vegada al mes alternant-les amb les de la cambra del Senat. Una llei, que pot ser presentada pel poder executiu, pel legislatiu o pel poble, ha de ser aprovada per les dues cambra amb el 50%+1 de vots. La sala de diputats, per exemple, té un sistema hidràulic a les cadires per comptar quants diputats assisteixen a la sessió, ja que se’n requereix un mínim de 129 vots per tal de poder-la iniciar i perquè la votació sigui vàlida.

La cambra de diputats és un hemicicle que mesura 26 metres de diàmetre i consta de tres pisos de galeries on en la primera s’hi ubica la premsa, els legisladors i els convidats especials i en les dues superiors el públic en general.

Salón de los Pasos Perdidos

La avantsala a aquesta cambra és el Salón de los Pasos Perdidos, anomenat així, ja que els diputats s’hi passegen abans d’entrar a la sessió. Aquesta sala està precidida per dos quadres de grans dimensions, Los constituyentse del 53 i la Apertura del período Ordinario de 1886.

El primer fou obra de Antonio Alice i es diu que li va costar 10 anys pintar-lo perquè es va recórrer les províncies d’Argentina buscant gent que tingués la fisonomia dels constituents de la primera constitució argentina i a més a més, per sumar-li complexitat, només pintava de nit i sota la llum de les espelmes.

El segon quadre és obra de Juan Manual Blanes i com és habitual en les seves obres, en lloc de firmar-lo, s’hi pintava, així que el podem veure en la part superior dreta del quadre com a espectador de l’obertura del període liderada pel president Julio Argentino Roca qui mostra una vena al cap a causa de la pedrada que li van tirar. Aquesta sala també serveix com a sala de recitals o com a velatori de diputats o personalitats com el cas de Mercedes Sosa.

Salón Azul

El següent saló és el del Genral San Martín o Salón Azul, ja que les cortines i mobiliari que el decorava eren d’aquest color. Actualment només es posa la decoració original quan hi ha un esdeveniment important, com pot ser el velatori d’un president, salvant les dues excepcions del cos de Eva Perón i de Atahualpa Yupanqui, considerat el músic argentí de folklore més important. La joia d’aquesta sala és l’aranya de 2054kg, 4,8m d’alt i 2,8m de diàmetre que representa la República i les províncies donant importància a Buenos Aires i Santa Fe, ja que en aquell moment, eren el motor de l’economia.

L’aranya, que data de 1910, també està decorada amb 8 baixos relleus que representen passatges importants de la història del país com el Cruce de los Andres i amb el bust de 12 pròcers com San Martín o Belgrano. Consta de 331 tulipes de llum i al seu centre hi podem veure unes espigues de blat simbolitzant l’agricultura.

Aquesta aranya penja de la cúpula central de 65 metres d’alt. La sala està decorada amb marbres d’Alacant, de Bèlgica i de la província argentina de Córdova. També hi ha una rèplica exacta en material, mida, pes i lletra la constitució de 1853.

Salón Rosa

Després del Salón Azul, anem cap al Salón Rosa decorat per Eva Perón i creat després de les eleccions de 1951 en les quals, gràcies a la feina feta per Evita, s’havia aconseguit, finalment el vot universal. El partit peronista va ser l’únic en incloure a la seva llista electoral dones i així fou com les primeres 26 diputades i 6 senadores van formar part de la política argentina, en un ambient totalment masculí, fins al punt que no tenien bany per a elles. El terra de la sala és de roure d’Eslovènia, les parets estan decorades amb noguer d’Itàlia i els mobles provenen d’Anglaterra.

La cambra de senadors, semblant a la dels diputats però de dimensions més petites perquè com ja hem dit, els seus membres representen al govern de les províncies i al de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires sumant en total 72 senadors.

Biblioteca del Congreso de la Nación

Per últim queda la visita a la Biblioteca del Congreso de la Nación la qual conté 30.000 exemplars, que sumats als que hi ha la biblioteca annex, sobre Hipolito Yirigoyen, fan un total de 3 milions de llibres. Aquesta gran quantitat es deu a una llei que hi ha a Argentina que diu que de cada llibre editat al país se n’han de fer tres còpies més, una per la Biblioteca Nacional, la que es troba a Recoleta, una pel Archivo Nacional i una per la Biblioteca del Congreso de la Nación.

La biblioteca que hi ha dins del Congreso va ser tancada al públic el 1971 per protegir-la, consta de dues plantes, on la superior està climatitzada per tal d’assegurar la conservació dels llibres.

Els materials que la decoren són els mateixos que els del Salón de Eva Perón, el Rosa. La curiositat de la sala està al rellotge que podem trobar en una de les seves puntes, regal de la Infanta Isabel per celebrar el centenari de l’Argentina.

Diuen que el rellotge pertanyia al Rei Lluis XIV de França i que va ordenar la construcció d’una serie de rellotges amb la particularitat que havien de tenir un defecte, així ell s’entretenia a trobar-lo. També diuen que a tots els rellotges els hi va trobar el defecte menys al qual avui podem contemplar en aquesta magnífica biblioteca. Així que no us queda més remei que visitar el Congreso per trobar el defecte que el Rei Sol no va saber veure.

Hauries de saber

Congreso de la Nación Argentina_Av.Rivadavia 1864. Visita guiada de dilluns a dissabte a les 11h, 13h, 15h i 17h. Entrada gratuïta. Visita 1h30min