La Plaza San Martín, a Retiro, és una de les més boniques de la ciutat. A més a més, tant la plaça com els seus voltants amaga molts secrets.
Descobreix tot el potencial de Retiro amb la Ruta Completa per Retiro.
En situació
La Plaza San Martín es caracteritza per la gran varietat botànica que conté, més de 300 arbres de 37 espècies diferents com un ficus de grans dimensions, ombús, magnòlies o fins i tot jacarandá portats de Tucumán per l’últim paisatgista que va intervenir en el disseny de la plaça, Carlos Thays fill.
A més a més hi ha diverses escultures com el Monument a San Martín i La Duda. Aquesta última, es tracta d’un jove en actitud de dubte, amb la Bíblia al costat i un vell que se’l mira, realitzats en marbre de Carrara. No fa gaire temps també hi havia la Fuente de la Doncella, que la comunitat catalana va donar a la ciutat, però actualment està al Parque Rivadavia.
Breu història per parlar al bar
La plaça va ser declarada Lugar Histórico Nacional el 1942 pels fets històrics que hi van tenir lloc, principalment durant les invasions angleses. El 1806, durant la Primera Invasió Anglesa, les tropes de Liniers es van enfrontar en aquesta zona contra les tropes angleses. Un any desprès, durant la Segona Invasió Anglesa hi va tornar a haver enfrontaments entre les tropes criolles i les angleses.
En celebració a les victòries porteñes, el Cabildo va anomenar aquesta barranca com “Campo de la Gloria”. La plaça també es va anomenar “Campo de Marte” i a partir de 1878, l’actual nom del Llibertador d’Amèrica.
Però anys abans d’aquests fets, en aquesta plaça hi havia hagut la Plaza de Toros de Retiro, que data de 1801. Degut a la prohibició per part de la ciutat de las corridas, la Plaza va passar a formar part de les casernes que el General San Martín va destinar al Regimiento de Ganaderos a Caballo, tal com recorda un monument que hi ha al centre de la plaça. Quan es va tirar a terra la Plaza de Toros, el 1819, s’hi van construir més casernes. Però encara abans, a principis de s.XVIII, la zona servia per a la compra-venda d’esclaus.
No va ser fins el 1860, que la plaça començà a tenir un aire al que avui podem contemplar, degut a un concurs que va guanyar l’enginyer José Canale es va enjardinar la zona, el 13 de juliol de 1862 es va inaugurar l’escultura eqüestre de San Martín i el 1874 el paisatgista francès, Eugene Courtois, la va remodelar totalment donant-li un aspecte més semblant a l’actual.
Seguint amb la història de la plaça, el 1891 es van demolir totalment les casernes que encara quedaven i s’hi va instal·lar el Pabellón Argentino que havia estat construït a Paris per a la Exposició Universal de París de 1889 i va ser portat a Argentina, desmuntat. Aquest Pabellón va ser la seu del Museo Nacional de Bellas Artes, que actualment està a Recoleta, i desprès seu de l'”Exposición del Centerio de la Revolución de Mayo”.
El 1909, la Compañia Primitiva de Gas, que tenia la seva Planta a l’actual Plaza de la Fuerza Áera Argentina, va donar els terrenys a la Municipalitat que va convertir la zona en una plaça verda, aquesta vegada si, pel paisatgista més famós de Buenos Aires, Charles Thays. La plaça es va anomenar Plaza Britania i estava custodiada per la Torre de los Ingleses que la comunitat anglesa va donar a Argentina en celebració del Centenario de la Revolución.
Desprès de la Guerra de las Malvinas, contra els anglesos, aquesta plaça va passar a anomenar-se Plaza de Fuerza Áera Argentina i s’hi va aixecar un altar en honor als caiguts durant una de les guerres més injustes d’Argentina. Evidentment, la Torre de los Ingleses es va traslladar de lloc però no va anar gaire lluny, actualment està davant del Monumento a los Caídos en Las Malvinas.
Cap al 1936, el fill de Charles Thays, va remodelar la Plaza San Martín, sumant-li més terrenys com a conseqüència de la demolició d’edificis com el Pabellón Argentino.
El monument del Libertador
Com a curiositat, l’escultura eqüestre del General, estava situada al centre de la plaça i senyalava cap a l’est ara es troba en un extrem i senyala als Andres.
A més a més, tampoc era el monument que veiem actualment, només era San Martín i el seu cavall, damunt d’un pedestal sense cap tipus d’ornamentació. El monument actual és de 1910, que en honor a la Revolución de Mayo, es va decidir augmentar-ne la importància, fent la base i el pedestal de granit, recobrint-lo de relleus de coure i acompanyat de cinc grups escultòrics.
Els relleus del pedestal representen les mítiques batalles de Maipú, Chacabuco i San Lorenzo i els relleus de la base recorden el “Cruce de los Andes”, la Batalla de Salta, la Independencia de Perú i Toma de Montevideo, tots ells fets històrics de la vida del Pròcer. Els grups escultòrics evoquen els moments importants d’un soldat: La Partida, la Batalla, La Victòria i el Retorn.
Al centre hi ha representat el Déu Mart, el déu romà de la guerra, i el Còndor de los Andes, símbol de la “Cordillera Andina” en honor al “Cruce de los Andres” de 1817, l’inici de la Independència d’Amèrica encapçalada pel General San Martín.
Palacio San Martin
El Palacio San Martín és avui la seu protocol·laria del Ministerio de Relaciones Exteriores y Culto de la República Argentina. Aquest palau era la casa de la família Anchorena però en realitat no és un palau sinó, tres.
Exteriorment sembla una única construcció però al seu interior hi ha tres cases totalment dividides, diferents entre elles i comunicades pel patí d’honor, la porta principal del qual dóna a la Plaza San Martín, al barri de Retiro.
Breu història per parlar al bar
El Palau Anchorena es va construir entre el 1905 i el 1909 per l’arquitecte Alexander Christophersen. Mercedes Castellanos de Anchorena era una de les dones que formaven part de l’aristocràcia argentina, tant per la seva família, els Castellano, com per la del seu marit, els Anchorena.
Ella volia fer tres residències i donar-les als seus fills, així tots viurien junts, però separats. El palau es va construir amb només quatre anys, ja que volien tenir-lo preparat per la celebració del Centenario i allotjar-hi a la Infanta Isabel d’Espanya, tot i que finalment no s’hi va hostejar però per exemple, sí que s’hi va celebrar el ball del Centenario de la Independencia el 1916.
Les tres cases i la construcció exterior segueixen l’estil de l’escola parisenca de Beaux Arts. Com la gran majoria dels palaus de l’època, els plànols van ser dissenyats a Europa i posteriorment es va construir l’edifici al país, en aquest cas, el treball en ferro correspon al taller Zamboni de Buenos Aires.
Després de la crisi mundial de 1929, la família Anchorena es va veure obligada a vendre algunes de les propietats que tenia al país, entre elles, aquest palau. El 1936 l’Estat va comprar-lo i el va destinar a ser la seu del ministeri que regeix actualment i li va canviar el nom pel de Palacio San Martín.
L’interior
L’entrada principal a les mansions és pel Patio de Honor, des de la Plaza San Martín, de planta ovalada i amb dues escales laterals i una de principal per anar a les respectives cases. La casa de l’esquerra era la de la senyora Mercedes Castellanos de Anchorena on hi vivia també el seu fill Aaron. La casa central estava habitada pel seu fill Enrique i la família d’aquest i la tercera, la que dóna al carrer Besavilbaso, la va habitar Emilio Anchorena, la seva dona Leonor Uriburu i els seus dos fills.
En totes tres cases hi vivien com a màxim quatre persones però totes elles tenien entre 10 i 12 persones a càrrec. La planta baixa de cada casa estava destinada a les cotxeres, les sales de màquines i les habitacions del personal masculí. La primera planta era la zona social, amb els menjadors i les sales de ball; a la segona planta hi havia els dormitoris de les famílies i per últim, a la planta superior les habitacions del personal femení i la sala de bugaderia.
Christophersen va dissenyar les tres cases amb semblança exterior però diferents per l’interior. Per exemple, la casa de la dreta, la de Leonor Uriburu té el hall de recepció com la part més important on s’hi pot veure la triple altura i l’escalinata principal està en un racó, sense tenir protagonisme, a més a més les parets no estan revestides amb estuc com sí que ho estan les de les altres dues cases i segueix un estil Neoclàssic amb la pedra al descobert.
La casa de Mercedes i de Enrique tenen l’escala principal que dóna al hall, gairebé davant de la porta, com a símbol d’imperialisme i ja no s’hi aprecia la triple altura, fent l’espai més baix.
La gran sorpresa
La sorpresa del palau és que només té dos petits jardins, un que forma part de la casa de Emilio i l’altre que comunica la casa d’aquest amb la del seu germà. El fet de tenir uns jardins petits en una casa tan gran, el terreny té una superfície total de 8100 m2 es deu a dos motius.
El primer que en ser una família de l’oligarquia, tenien quintes als afores de la ciutat, on allí sí que gaudien de l’espai exterior i l’altre que la família tenia pretensions de comprar l’espai que forma part de la Plaza San Martín i incloeu’l al seu patrimoni, com el jardí de Versalles.
Hauries de saber:
Un tros autèntic del mur de Berlín a Buenos Aires.
En el jardí compartit s’hi pot veure un tros del mur de Berlín, regal de l’estat alemany a l’argentí. Curiosament, aquest tos no és l’única part del mur de Berlín que es troba a la ciutat.
Hauries de saber
El 1994 es va declarar el palau com a Monumento Histórico Nacional. Avui en dia es pot visitar durant les visites guiades dels dimarts i dijous a les 15h i contemplar la casa d’una de les famílies més importants del país.
S’ha de dir que la gran majoria de mobiliari que compon avui la seu Cerimonial del ministeri no forma part de l’original de la família. Està decorat amb obres d’art d’artistes argentins i americans, com Antonio Berni, tot propietat de la Cancilleria. També hi ha una col·lecció d’art precolombí i una biblioteca especialitzada en dret internacional i història de les relacions internacionals.
Palacio San Martin_ Visites guiades els dimarts i dijous a les 15h, durada 1h. Aclarem que s’ha de trucar al 11 4819 7297 o enviar un mail a ehy@mrecic.gov.ar o cio@mrecic.gov.ar
per consultar si es realitzen o no les visites ja que el palau funciona protocolarment i a vegades degut a actes i activitats internacions es suspenen les visites.
La llegenda
A la dècada dels 30 Mercedes Castellanos de Anchorena es va imposar a la relació que el seu fill mantenia amb Corina Kavanagh, una jove procedent dels “nous rics”. Per venjança, Corina va comprar una solar pròxim a la Basílica del Santísimo Sacramento, l’església que la família Anchorena havia finançat perquè fos el sepulcre familiar.
En aquell solar va manar construir un edifici suficientment alt per que tapés la visió de la Basílica, sobretot des del palau dels Anchorena. Tot això passa a la Plaza San Martín, a Retiro, el palau dels Anchorena és l’actual Palacio San Martín i l’edifici és el Kavanagh, l’edifici de formigó armat més alt del món, en aquella època, 1936.
A més a més que era el gratacels més gran de Sudamèrica, el Kavanagh destacava pels grans avenços tecnològics que disposava: 12 ascensors, aire condicionat, 30 pisos comunicats a través de 5 escales, etc.
La transformació de la ciutat
Degut a la febre groga de 1871 que va patir la ciutat, les famílies adinerades es van traslladar del centre cap a les zones perifèriques com Recoleta, Belgrano o l’actual Plaza San Martín. Per això no sorprèn que avui en dia, la plaça estigui envoltada de palaus majestuosos com el Palacio Anchorena que data de 1908 i el Palacio Paz de 1914, de la família propietària del “Diario La Prensa”, amb seu a l’actual Casa de la Cultura. A més a més del ja citat edifici Kavanagh i el 1909 es va inaugurar el Plaza Hotel, que era el primer hotel amb categoria internacional.
El Palacio Paz és el que avui és el Círculo Militar, i fou la residència d’una única família, construït durant 22 anys i amb 12.000m2 de superfície. L’actual administració dels parcs nacionals també es troba en un altre dels edificis emblemàtics de la plaça. I a prop de la plaça, a Maipú amb M.T. Alvear hi ha la casa on va viure Borges.
I així és com queda una de les quatre barrancas naturals que té la ciutat; les altres tres? La de Belgrano, la zona de Plaza Francia i el Parque Lezama.
