Sense cap mena de dubte, Trinidad és la ciutat que té l’ambient cubà, turísticament parlant, més preparat de tot el país. El seu centre històric reformat, pintat, net i empedrat la fa una ciutat perfecta per fer les típiques fotos cubanes. De fet, gràcies a la labor de restauració i conservació va ser declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 1988.
Villa de la Santísima Trinidad
Breu història per parlar al bar
La Villa de la Santísima Trinidad és una de les primeres 7 ciutats que Diego Velázquez va fundar a Cuba a principis de 1514, per tant ja té 500 anys. L’esplendor de la ciutat està directament relacionat amb la prosperitat dels ingenios, és a dir, de la indústria del sucre. Per això la gran majoria de palaus i edificis de la zona històrica daten del s.XVIII i XIX i tenen vincle amb les grans famílies sucreres com els Iznaga, els Borrell i els Brunet.
Què visitar a Trinidad
Provablement un bon lloc per començar la visita a Trinidad sigui el Museo de Historia, situat al Palacio Cantero, però quan nosaltres hi vam estar estava tancat per inventari. Els que si vam poder visitar van ser el Museo de Arquitectura Trinitaria i el de Arqueologia, l’entrada dels quals costava 1 C.U.C.. El primer museu mostra l’evolució arquitectònica de la ciutat durant la colònia i és que ell mateix n’és una mostra, es troba en una casa de 1738 i una altra de 1785 unides el 1819. Per la seva part, el Museo de Arqueología Guamuhaya té un recorregut de 3 grans sales per on es pot veure objectes de les comunitats aborígens que vivien en aquesta zona de Cuba. Aquest museu es va ubicar a la Casa de Padrón. També hi ha el Museo Romántico, al Palacio del Conde Brunet que és una representació d’una casa típica de l’època colonial.
Tota la Trinidad turística gira al voltant de la Plaza Mayor, que ja en el seu temps era l’eix de la vil·la. Al centre d’aquesta plaça hi ha l’estàtua de Terpsícore, segons la mitologia grega, la musa de la dansa i la música. Al voltant de la plaça hi ha el museu d’arquitectura i el d’arqueologia, que ja hem comentat. També hi ha la Iglesia de la Santísima Trinidad que data de 1892, construïda en el mateix solar on hi havia una església anterior datada de 1620. Si anem cap a les escales que hi ha al costat de l’església estarem en un dels racons més turístics però més màgics de la ciutat, la Casa de la Trova on totes les nits hi fan música en directe. La millor manera de conèixer Trinidad és “callejeando”, caminar pels seus carrers tot pujant i baixant. En canvi, si de la Plaza Mayor anem cap Echerri ens trobarem amb el Museo Nacional de la Lucha Contra Bandidos relacionat amb les batalles que hi hagueren a la Sierra del Escambray durant els anys 60.
Ja fora dels límits del casc antic, hi ha el Parque Céspedes on pels voltants del qual s’hi pot menjar força econòmicament.
Què més?
Pels voltants de Trinidad hi ha dues opcions típiques, una és anar a Playa Ancón que com que només està a 12km de la ciutat es pot alquilar una bicicleta, parlant amb la gent de la casa que us allotgeu segurament en trobeu una a més bon preu que les de les oficines turístiques. L’altra opció és visitar el Valle de los Ingenios.
Valle de los ingenios
En situació
El Valle de los Ingenios fou durant gran part de la història de Cuba la font d’ingressos més important de la província de Sancti Spíritus i una de les més importants del país, ja que és on hi havia les plantacions de canya de sucre i els ingenios, és a dir, les cases colonials on es desenvolupava la industria del processament de la canya de sucre per obtenir rom, alcohol i sucre. Aquesta industria és el sector agro-industrial més important durant tota la història de Cuba. La canya de sucre va ser introduïda a Cuba pel seu conqueridor, Diego Velázquez que la va portar de Santo Domingo, on allí la hi havia portat Colón. El fet que Cuba no tingués grans quantitats d’or ni de metalls preciosos feia que la illa no acabés de desenvolupar-se econòmicament com altres indrets conquerits pels espanyols; per això Hernando de Castro va sol·licitar al rei, cap a meitats de 1500, la implantació de trapiches o exprimidores de canya, tal com funcionava a Santo Domingo. Cap al 1600 ja hi havia al país unes 60 exprimidores per treballar aquest producte. Amb el temps va anar desenvolupant-se aquesta indústria i al 1800, amb la màquina del vapor, Cuba ja era una de les màximes productores mundials del blanc dolç.
La ruta
Des del Mirador de La Loma del Puerto es poden veure les tres valls productores de canya de sucre, la de San Luis, la de Santa Rosa i la de Agabama-Méyer, però malauradament, actualment no s’hi veu ni una canya de sucre de les més de 50 milles de sucre que s’operaven a la industria al s.XIX, treballades per més de 11.000 esclaus en 56 ingenios. Algunes de les famílies més importants de la industria foren els Iznaga-Borrell i Brunet. La casa de Manaca Iznaga és la que actualment està en més bon estat desprès de la reconstrucció. La casa en si és un restaurant però per 1C.U.C. es pot pujar a la torre de 44m d’alt per observar l’extensió de terreny que tenia la família. Cada casa de senyors tenia una torre vigília des d’on es controlava el territori i el treball dels esclaus, des d’on s’avisava dels horaris i sobretot des d’on es donava l’alerta si un esclau intentava escapar-se.
Una altra visita és anar a San Isidro de los Destiladeros, 1C.U.C.; unes ruïnes que estan excavant amb la intenció de fer la reconstrucció de tot un ingenio que fou classificat com una fàbrica pre-industrial i que funcionava totalment amb mà de obra esclava. Actualment han reconstruït la torre, de menor dimensions que l’anterior i una part de la casa que corresponia a Don Pedro Malibrán i datava de 1838. La resta s’ha d’imaginar ja que només hi ha les restes de les cases dels esclaus, la bugaderia i el tren jamaiquino, és dir, el sistema de cocció i evaporació de la canya per obtenir el sucre. S’anomena tren ja que és tractava d’un conjunt de fins a cinc olles alineades per on circulava la melassa i alimentades per un únic foc que escalfava la primera caldera i des de la qual s’anava passant la calor a les següents, d’aquesta manera és podia aprofitar més l’energia calorífica i reduir el consum de llenya ja que només amb la calor de la crema de les restes de la canya de sucre ja obtenien gran part de l’energia necessària. La canya es posava en la primera olla, la clarificador, on es netejava el guaraco, les altres dues calderes és on es produïa l’evaporació i les altres dos on es concentrava la melassa.
Pels voltants hi ha vestigis del sistema hidràulic que desviava l’aigua del riu per poder dur a terme el procés de l’obtenció del sucre. També hi ha canals que porten a un aljub per recollir l’aigua de la pluja i d’aquesta manera abastir les necessitats humanes.
Cuba i el sucre
Tot aquest territori està lligat a l’esclavitud que es va viure a Cuba que durà molt més temps del que socialment fou ben vist, fins al punt que les potències angleses i franceses van deixar de comprar el sucre provinent de Cuba perquè estaven en contra, o això deien, de l’esclavitud que Espanya encara permetien a l’illa. Aquest fet va afectar notablement a l’economia de Cuba i per tant a la d’Espanya i va començar a germinar la idea de independència de la colònia que ja es començava a sentir entre els intel·lectuals del moment així com la necessitat de l’abolició de l’esclavitud.
De tota manera la industria del sucre sempre ha estat lligada a la història de Cuba, tant en l’època colonial com amb els tractats amb els nord-americans en la neocolònia i en el temps de la Revolución. Malauradament les noves tecnologies, l’aparició del sucre de remolatxa, cultivat a Europa i per tant abaratia els costos de transport del sucre de les Antilles. La falta de modernització en la industria cubana i la sobreexplotació de les terres han acabat per casi extingir aquesta industria de Cuba.
El nostre recorregut
El Valle de los Ingenios el vam visitar amb taxi privat, ben aviat, així evitàvem les aglomeracions de gent. I a mig matí ja anàvem camí del pròxim destí. Per la zona us oferiran guaraco que és el suc de la canya de sucre extret de la seva forma més primitiva, és a dir, premsant-la. No en compreu, us got val 1 C.U.C. desprès per la carretera, en qualsevol poblet en podreu prendre per 1 nacional, és a dir, 1/25 part del que us demanaven per ser turistes.
