• Post category:Buenos Aires
  • Post last modified:octubre 11, 2020

Pels que som de Catalunya, sobretot, quan ens diuen modernisme ens va al cap Josep Puig i Cadafalch amb la Casa de les Punxes o la Casa Atmatller, Lluís Domènech i Montaner i el Palau de la Música Catalana, la Casa Lleó Morera i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i evidentment Antoni Gaudí, és a dir, evoquem aquells anys de finals del s.XIX principis del s.XX on el modernisme tingué el seu màxim esplendor essent el més destacat, a Catalunya, l’arquitectura i la decoració.

En situació

La Buenos Aires de 1900 tenia tota la intenció de renovar-se, de perdre les arrels colonials i mirava a Europa per tal de modernitzar-se. La gran majoria dels arquitectes que van treballar a la capital argentina durant aquell temps provenien del vell continent, italians, francesos, belgues, etc. i portaven les seves idees i la seva imatge del moment. Per això, tant lluny d’Europa podem trobar edificis d’estil art nouveu, sezession, jugendstil o modernisme, segons l’origen de l’arquitecte.

Avui recorrerem Buenos Aires buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica.

L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

Monserrat

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos.

De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro.

L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

També a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. S

i bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Balvanera

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia.

L’avinguda Rivadavia és una de les que té més concentració d’Art Nouveau a Buenos Aires.

Começarem a la Plaza del Congreso on hi ha la Confiteria el Molino de l’italià Francisco Gianotti que data del 1916, un edifici de formigó armat i compost de materials procedents d’Itàlia com les portes, finestres, ceràmiques, vitralls, marbres, etc.

El motiu d’aquesta construcció va ser la unió en un únic edifici de la confiteria de Constantino Rossi i Cayetano Brenna amb el molí de faria dels Rocatagliatta. Així als subsòls hi funcionava el molí, a la planta baixa, la confiteria i a les superiors pisos i oficines fins que el 1997 va tancar les seves portes.

A continuació ens trobarem amb el edifici de Los Atlantes, Rivadavia 1916, de l’arquitecte Mario Palanti, el mateix arquitecte que construí el Palacio Barolo, sobre Av. de Mayo. Los Atlantes data de 1914.

La següent parada serà a la cantonada amb Ayacucho on ens cridarà l’atenció una inscripció que hi ha a la cúpula. Si seguim mirant cap a dalt però des de l’altre costat veurem una rèplica de la reixa de Gaudí que hi ha a Pedrables i és que l’enginyer de l’edifici, Eduardo Rodríguez Ortega va voler fer un homenatge al gran arquitecte català.

Sobre la mateixa cuadra hi ha la Casa de los Lirios, a Rivadavia 2031, és un dels altres exemples de modernisme català que hi ha a la ciutat. Obra del mateix del de la cúpula deu el nom als lliris que decoren la façana sostenint els balcons. El propietari era Miguel Capurro i l’edifici data de principis de 1900.

El Edificio de los Pavos Reales, nom que li ve de la presència d’aquesta au esculpida en pedra a la façana, es tracta d’un edifici d’estil eclèctic, que es podria intentar emmarcar al “libery milanés” dins de la tendència del modernisme que sorprenen tant pel color rogenc de la pedra, com pels lleons que sostenen els balcons o les finestres venecianes. L’edifici de Rivadavia es va inaugurar el 1912 essent la construcció més elevada de la zona, en aquell temps.

Era propietat d’uns germans italians que es dedicaven a la venda de calçat. La botiga funcionava a la planta baixa i la resta de l’edifici el van destinar a lloguer. Actualment hi funciona a la planta baixa un gimnàs i en una de les plantes un bed&breakfast. Desprès són cases particulars.

San Nicolás

A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, la qual ja hem nombrat, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

 

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Altres barris

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor, tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.

Què us ha semblat aquesta ruta arquitectònica per Buenos Aires? Ens estem preparant per ampliar-la amb la informació de l’Avenida Santa Fe, ja has vist el Palacio Lagomarcino? Entra-hi, que van visites guiades gratuïtes.

Deixa un comentari