Buenos Aires, com totes les ciutats, té un passat i aquest passat, moltes vegades queda enterrat, literalment, per la ciutat moderna.
A la Casa del Historiador, a Bolívar 466 funciona la Dirección General de Patrimonio e Instituto Histórico que depèn de la Subsecretaria de Patrimonio Cultural del Ministerio de Cultura del Gobierno de la Ciudad de Buenos Aires i conjuntament amb el Centro de Arqueología Urbana, que funciona a la Facultad de Arquitectura, Diseño y Urbanismo de la Universidad de Buenos Aires intenten posar en valor la Buenos Aires passada.
En situació
Un seguit d’excavacions i la decisió de mantenir i mostrar al públic les restes arqueològiques han fet possible que puguem recórrer Buenos Aires viatjant en el temps amb part de la imaginació i amb l’ajuda de les fotografies i documentació d’altres èpoques.
Per no fer un post massa extens ens ajudarem força dels links que ens portaran a altres posts on ja hem parlat del que hi havia i sobretot del que hi ha. Així que posem-nos els quets i agafem la càmera que deixarem el s.XXI per unes hores.
Plaza de Mayo
El primer detall de la nostra ruta en el temps enterrat serà visitar un dels solars més importants en la història d’Argentina. A la primera Buenos Aires, la de Juan de Garay, on avui hi ha la Casa Rosada hi havia el Fuerte de la Ciudad i el riu passava pràcticament per darrere. Anys més tard, ja en època de Urquiza, es va construir la Aduana Taylor guanyant el terreny al riu.
Per visitar el Fuerte ens n’hem d’anar pràcticament al inicis de la ciutat, al 1580 i desprès, traslladar-nos ja al s.XIX per trobar-nos la gran obra de la Aduana Nueva o de Taylor. La primera parada, com en moltes rutes en les quals pretenem descobrir la capital del Virreinato del Río de la Plata és a Plaza de Mayo i més concretament on hi ha el Museo del Bicentenario.
Hauries de Saber:
L’actual plaza de Mayo sempre ha sigut la més important de la ciutat.
La Plaza de Mayo va ser el lloc elegit per Juan de Garay, el fundador de la Ciudad de la Santísima Trinidad y del Puerto de Santa Maria del Buen Aire el 1580, per començar la nova colonia. La plaça que veiem avui en dia era en els seus orígens dues places, que posteriorment es van uir per unes galeries, per la recova.
La plaça era el centre de la vila on s’hi feia el mercat, els anuncis populars, les execucions, etc. Els terrenys del voltant de la plaça se’ls van repartir els homes imporants de l’expedició de Garay, per exemple aquest és va quedar amb el que avui hi ha el Banco de la Nación.
Desprès es van desginar tres solars pels edificis més importants, l’esglèsia, el cabildo i la Real Fortaleza de Don Juan Baltasar de Austria. Un fort que es trobava on avui hi ha la Casa Rosada i com que en aquell temps el riu passava per darrera, el fort estava protegit en tres de les seves quatre cares per un fosar que s’omplia d’aigua quan el riu creixia.
A mesura que la ciutat anava guanyant importància també ho feia el seu comerç naval i es feia evident les dificultats que tenien les embarcacions al no haver-hi un port. Així que es vegueren en la necessitat de crear una duana que es va constuir aprofitant algunes de les parets del fort, on avui ha el Museo del Bicentenario i la Plaza Colón que té la forma de la famosa Aduana de Taylor, nom de l’enginyer a càrrec de la seva contrucció.
El Fuerte de San Miguel
Del fort no en queda pràcticament res ja que va ser demolit i provablement les pedres aprofitades per la gent per les construccions civils degut a que en aquell temps la construcció en pedra era només a l’abast d’obres religioses o del govern.
En aquests cas, era pedra procedent de la Isla Martín Garcia. Per veure’n alguna, al baixar de les escales hem d’anar cap a l’esquerra on hi ha la part del museu amb les mostres dels objectes recuperats durant les excavacions. En aquella paret que creua un pont amb restes podem veure una part del fort, de l’antinga tesoria colonial i on hi ha un canyo és perquè era el bastió del fort, és a dir, que estariem, literalment, amb els peus a l’aigua.
La Aduana Taylor
Per poder descobrir el passat hem d’entrar al museu, d’entrada gratuïta, i desprès de passar per l’arc detector de metalls, hem de baixes les escales que hi ha a l’esquerra on ens trobem en un altre arc, però aquesta vegada un arc més agradable. Resulta que es tracta de l’arc d’entrada a la Aduana Taylor, si mirem al final del passadís que tenim al davant en veurem un altre d’igual.
Aquests arcs portaven a un passadís amb desnivell que conectava al riu que s’havia desviat significativament ja que la duana s’havia construït en terreny guanyat a les aigües. El passadís de l’actual museu era el pati de maniobres de la duana on es retiraven els productes o es portaven les mercaderies procedents dels vaixells.
Per imaginar-nos la duana ens hem de parar al vell mig del pati de maniobres, on al terra hi ha unes restes de fusta que eren el mecanisme de transport dels paquets. La duana constava de tres part, el ja nombrat pati que s’havia construit sobre un dels fosars del fort, els magatzems, que estaven en el que avui és la plaça Colón i que tenien exacatament la forma redona que té la plaça i la sala adminitrativa que és on avui hi ha l’expoció permanent del museu.
On es troba el restaurant i la botiga abans era una de les entrades a la duana i des d’on hi sortia un espigón de fusta que s’endinsava fins a 300m dins del riu i que suposava tot un èxit en l’època perquè per descarregar les mercaderies i els passatgers ja no era necessari pujar-ho a unes barques més petites o mullar-se, amb la possibilitat de perdre fins un 10% de la carga.
Aquesta duana era símbol del poder econòmic que tenia Buenos Aires respecte la resta del país pel fet de tenir el port de les mercaderies, es va començar a constuir el 1855 i dos anys desprès es va inaugurar amb un cost de $ 16.000.000 de l’època. La magnificient duana no va durar gaire perque les noves envarcacions se’ls dificultava navegar per un riu poc profund i finalment el 1894 es va demolir i es va seguir guanyant terreny al riu fins a la construcció del nou barri Puerto Madero.
El cabildo
En sortir del museu haurem d’anar a un dels altres edificis importants de l’època colonial, el Cabildo. Malgrat que Juan de Garay, el 1580, havia determinat que aquests terrenys fossin per l’administració de la colònia, l’edifici no es va construir fins el 1610 essent una construcció bàsica que es va derruir el 1725 a causa del seu estat de deteriorament.
De fet, el Cabildo que veiem avui tampoc fou l’edifici que es contruir el 1725 ja que a partir del 1812 es va anar transformant la fisonomia de l’edifici per adaptar-lo a altres funcions, a la moda de la ciutat i a les apertures de nous carrers. Així que el Cabildo que hi ha avui a Plaza de Mayo data de 1940. Al museu que hi ha al Cabildo podrem veure totxos originals així com alguna reixa de les finestres.
La bassura d’abans, el tresor dels arqueòlegs.
L’altre punt de Plaza de Mayo que ha estat excavat és el Palacio Municipal, sobre Bolívar. L’edifici que podem contemplar avui també és un seguit de remodelacions i canvis respecte a l’original de 1890, fet que va ocasionar que durant les excavacions trobessin un subsòl desconegut actualment.
Les cases colonials
Molt pocs blogs us parlaran d’aquestes dues cases i això és perquè estèticament no criden tant l’atenció com algun dels palaus que podem trobar per Recoleta o Palermo. Però aquest fet només us demostra que aquells blogs són guiris. Els Altos de Elorriaga i Altos de Ezcurra haurien de ser dos dels edificis on tots els turistes s’hi paressin a contemplar-los.
Passarem per Defensa, on a la cantonada amb Adolfo Alsina hi ha la casa anomenada los Altos de Elorriaga. Aquests tipus de construccions eren típiques de l’època colonial, els seus propietaris eren comerciants i des de la terrassa, des de los Altos, tenien vistes al riu per poder controlar els vaixells de mercaderies i generalment, a la planta baixa hi tenien la botiga.
La casa coneguda com Los Altos de Elorriaga és una de les més antigues de la ciutat de Buenos Aires, data de 1812 i per això el 1997 va ser declarada Monumento Històrico Nacional.
Perquè la casa més baixa del carrer s’anomena “Los Altos”?
Per què va ser una de les primeres cases que va tenir dues plantes i, el més important, una terressa per mirar al riu. En aquella època el riu passava per on avui hi ha el Paseo Colon i els comerciants podien veure des de la seva terrassa, si havien arribat les seves embarcacions.
En aquell temps, a principis de 1800, el riu passava per darrera de la Casa Rosada, abans que hi hagues l’actual casa del govern, de fet hi havia la Aduana Taylor. Per tant, les cases de l’actual carrer Defensa, eren les que hi havia mes aprop del riu i des dalt de la casa es podia veure l’arribada dels vaixells amb les mercaderies procedents d’Espanya.
La casa, que es troba a la cantonada d’Alsina i Defensa, al barri de Monserrat, va ser construida per ordre de Juan Bautista Elorriaga. La familia Elorriaga formava part de la burgesia porteña i per això tenia una casa a prop de la Plaza de Mayo, la zona d’èlit en temps de la Revolución de Mayo.
Arquitectònicament té la característica de tenir la cantonada recta, és a dir, sense “ochava” o en català xamfrà. Als catalans potser no ens crida l’atenció pero si porteu un temps per Buenos Aires us adonareu, que aquest fet es força destacable.
La casa que popularment es coneix com Los Altos de Ezcurra comparteix característiques històriques i arquitectòniques amb la de Los Altos de Elorriaga. La terrassa s’utiltizava per controlar les mercaderies, la primera planta per a residència i la planta baixa era la botiga.
Aquesta casa, ubicada al costat de l’anterior, va pertanyer a María Josefa de Ezcurra, la germana de la dona de Juan Manuel de Rosas, qui fou governador de la Buenos Aires durant la primera meitat de 1800. En aquets cas, la casa és posterior, data de 1836 i en aquell moment estava pintada de color vermell, el color dels federals, la ideologia política de Rosas.
El Centro de Arqueologia va poder excavar el pou de deixalles que hi havia a la casa. Al costat d’aquesta casa ens trobem amb la Casa Ezcurra on també s’hi van trobar restes de ceràmica i altres objectes dels temps colonials, fins i tot material cultural d’origen africà.
L’església més antigua
Seguirem la ruta cap a la Iglesia de San Ignacio, una construcció dels jesuïtes que fa conjunt amb la Manzana de las Luces. En una de les visites guiades de la Manzana de las Luces podrem veure un tram dels famosos túnels que passen pel subsòl de Buenos Aires, que connecten edificis particulars, religiosos i públics de manera secreta i dels quals encara avui no se’n sap exactament ni l’origen, ni la funció.
En pocs dies podrem veure a la vereda de San Ignacio unes restes arqueològiques posades en valor i obertes al públic. Per poder imaginar-nos el seu origen, hem de saber que antigament no hi havia delimitada una línia municipal que fes que totes les construccions d’un carrer tinguessin les façanes a la mateixa altura.
Per això, aquestes restes que veiem corresponen a un edifici que sortia més que l’església, per tant el que veiem avui és una part perpendicular de la paret que tocava amb l’església. Si busquem fotografies antigues de la zona, ens trobarem amb aquesta construcció que sembla unes galeries que anirien per on avui hi ha la vereda.
La casa Lepage
També sobre Bolívar, al 373 hi ha un edifici que connecta mitjançant un passatge interior amb Av.Belgrano, La Casa Lepage. Com és habitual a l’arqueologia urbana s’hi han excavat diversos pous de deixalles perquè estudiar el que la gent rebutjava és una bona manera de saber com vivien. En aquest cas també han torbat restes de ceràmica, tant de l’època colonial com posterior.
En situació
La zona on hi ha avui la casa era, cap a meitats de 1700, el pati de la casa del bisbe. A finals de segle, s’hi va construir la casa Puebla-Almandoz, propietat que va ser adquirida per Martín de Alzaga, un comerciant espanyol que va participar activament contra les invasions angleses de principis de 1800. El 1812 es va fer córrer el rumor d’una conspiració d’espanyols contra el Triunvirato, el govern de la Revolución de Mayo, entre les que es va acusar, de manera estranya a Alzaga. Aquest va ser condemnat a mort i afusellat el juliol del mateix any.
El nét de Martín de Alzaga, que es deia igual, es va casar amb Felicitas Guerrero, qui va heretar la casa de Bolívar, al morir el seu marit el 1870. Felicita era una de les dames de l’alta societat porteña de la segona meitat del s.XIX, que va morir assassinada amb 26 anys per un pretendent despetxat. La casa i les altres propietats que havia heretat Felicitas van quedar al seu pare, Carlos Guerrero. La veritat és que la vida d’aquesta dona es mereix un post, que pensant-ho bé potser no és mala idea fer algun post de “Gent que va influir a Buenos Aires” i “Llegendes de Buenos Aires”.
Seguint amb la casa, el 1891 es va construir el Pasaje Belgrano, que unia el carrer Bolívar amb l’avinguda Belgrano i va ser en aquest any que s’hi va instal·lar la firma “Casa Lepage”, dels iniciadors de la industria cinematogràfica nacional, propietat de Henri Lepage, en el seu moment un pioner en la fotografia.
El 1923 la casa va ser adquirida per l’empresa asseguradora La Continental, que la va reformar a l’estil art decó per l’arquitecte Alejandro Virasoro i va transformar l’edifici en oficines. Durant aquests període es va tancar el passatge. Després venen uns 70 anys que l’edifici queda abandonat fins que el 2004 és adquirit per la família Cassará, els quals duen l’acció de restaurar-lo, amb l’estudi de l’arquitecta Ana María Carrio, per recuperar el passatge i convertir l’edifici en un hotel.
Passejant per la planta baixa, a través de pisos vidriats, es poden veure algunes de les ruïnes que s’han descobert com per exemple una cisterna i una xarxa d’aigua que formava part a la construcció anterior. També s’hi han trobat objectes d’ús domèstic datats entre els s.XVII i XIX, com peces de porcel·lana, nines i joguets, pots de perfums i medicines i altres objectes diaris.
La casa i el cinema
A la façana de l’edifici hi ha una placa que recorda que la primera filmació cinematogràfica d’Argentina es va dur a terme a l’octubre de 1900 en registrar la visita del President de la República Federativa del Brasil, Manuel Ferraz.
Aquesta placa es troba en la façana d’aquest edifici, ja que va ser la Casa Lepage, propietat del baró Lepage, belga de naixement, qui la va realitzar. La filmació en si la va dur a terme el francès de Carcassonne Eugenio Py.
Després, la Casa Lepage va ser adquirida per Max Glucksmann, un austríac que hi havia treballat des de 1908. Aquest va ser el revolucionari de la industria nacional del cine a Argentina, Uruguay, Paraguay i Xile obrint més de 60 sales d’exhibició entre els quatre països. També s’hi van dur a terme les primeres gravacions de Carlos Gardel.
A més a més Glücksman, que era jueu, va col·laborar en la construcció de la sinagoga del Carrer Lavalle.
La vida d’un Vierrei
Ara anirem fins a Venezuela 469 on hi ha la casa del Virrey Liniers que data de finals del s.XVIII. En realitat la casa era propietat de la família de la dona de Santiago de Liniers, els Sarratea.
Avui forma part del conjunt anomenat com la Casa del Historiador on hi té la seu la Dirección General de Patrimonio e Instituto Histórico. En aquest terreny s’hi han realitzat diverses excavacions i algunes de les troballes les podem veure al pati i a la sala d’exposicions de la mateixa casa.
En situació
El nom de casa del Virrey li ve perquè entre 1806 i 1809 hi va viure Santiago de Liniers, el penúltim virrei del Río de la Plata. D’aquella casa se’n conserva la façana i alguna paret interior.
El propietari d’aquesta casa era del basc Martín de Sarraeta, el patriarca d’una de les famílies més importants de la Buenos Aires colonial, la filla del qual, María Martina Sarraeta, es va casa amb Santiago de Liniers, qui el 1808, després de la seva gesta heroica durant les invasions angleses, va ser declarat virrei del Río de la Plata.
Amb el temps, la casa va passar a ser propietat de la família Estrada, els quals van comprar una altra casa, amb entrada a Bolívar, però que es podia comunicar amb aquesta per un pati interior. Allí hi van fundar l’editorial Estrada. Abans, l’any 1860, segons el cadastre realitzat per Pedro Beare, la construcció pertanyia a Celedonia Garay, que la va adaptar per convertir-la en una residència per a immigrants.
La casa més antiga de la ciutat
L’equip d’arqueologia urbana de la ciutat de Buenos Aires va realitzar diverses excavacions dins dels límits d’aquest habitatge. Un dels resultats d’aquestes excavacions va ser poder determinar que la porta d’entrada té més de 200 anys i que per tant és original de l’època colonial, essent així una de les poques portes d’aquest període que podem veure per la ciutat. La façana també manté les característiques arquitectòniques i decoratives de l’època on destacava el blanc i tenien poc elements decoratius, a part de les pilastres al costat de la porta.
En els seus treballs de camp hi han trobat restes de plats, d’olles de coure, de tenalles, d’utensilis diversos com ganivets i fins i tot fonaments de murs de l’antiga disposició de les cambres que demostra l’adaptabilitat de l’edifici d’habitatge a impremta. Per exemple, per aquells temps, fou quan el pati es va cobrir i es va destinar a oficines i dipòsits de l’empresa dels Estrada.
Per San Telmo
El pròxim pas és caminar per San Telmo fins al Museo de Arte Moderno de Buenos Aires que es troba sobre les ruïnes de la Casa del Naranjo, la que està considerada la casa més antiga de Buenos Aires de la que es té noticia, a San Juan 338, el propietari original de la qual va morir al defensar la ciutat de les invasions angleses. Aquesta casa, de dimensions modestes, era anterior a la Real Ordenanza de 1784 que obligava la construcció sobre la línia municipal.
Amb el pas del temps, la casa va patir diverses modificacions com per exemple la dels anys 50 on la Municipalitat va destruir part de la casa original, per fer una casa més “típica de San Telmo” seguint les creences populars de l’arquitectura colonial. Avui podem veure’n les restes dels fonaments d’aquesta casa en una de les sales de conferències del museu d’art.
Al sortir d’aquí anirem cap al que serà una rèplica d’una pulperia de l’època colonial, a Defensa 1344, a l’antic edifici de la Fundación San Telmo. En aquesta casa també hi estan fent excavacions on la primera part es va centrar en el pou de deixalles, pel mateix motiu que hem comentat anteriorment.
Per últim, acabarem la visita tancant el cicle de les fundacions de Buenos Aires, si hem dit que la fundació de Buenos Aires correspon a Juan de Garay i va ser al que avui és la Plaza de Mayo, hem d’afegir que en realitat, Pedro de Mendoza va fer un primer assentament el 1536 al Parque Lezama i és allí on ens dirigirem ja que també hi han realitzat excavacions salvant les dificultats de la parquització actual i de la gran quantitat de gent que el creua al llarg del dia.
Les visites guiades d’un temps enterrat
El Centro de Arqueologia Urbana ha celebrat aquest any la primera setmana dedicada a aquesta pràctica, amb xarrades, vídeos i visites a diversos llocs excavats amb el líder del projecte; però si esteu interessats en més detalls, podeu visitar el seu blog on hi ha, fins i tot, un mapa arqueològic linkejat als diferents documents. Sens dubte un mar de coneixements històrics, culturals i sobretot, arqueològics.
Què t’ha semblat recorrer la ciutat veient el passat? Ara es fa a moltes ciutats, però poques ho tenen tan ben treballat com Buenos Aires.
