El divendres o dilluns més pròxim al l 17 d’agost, Argentian estan de festa ja que el 17 d’agost es commemora el “Paso a la Inmortalidad del General José de San Martín”.
No et perdis cap festiu, festival o fira amb el nostre Calendari de Buenos Aires.
En situació
José de San Martín és un d’aquells noms que si has estat a l’Argentina t’han de sonar. San Martín és considerat com el Libertador d’Argentina, Chile i Perú. De nen va viure a Espanya i després de passar per Londres, va entrar en contacte amb les idees Liberals que el van fer tornar a l’Argentian per participar amb la Revolución de Mayo.
La seva història
El 25 de febrer de 1778 va néixer a Yapeyú, José Francisco de San Martín i Matorras, el que en un futur seria recordat com el “Libertador de Sudámerica”, ja que la seva acció militar va ser decisiva per a la independència d’Argentina, Chile i Perú.
José era el cinquè fill d’un tinent governador del departament de Yapeyú, originari de Palència i de la neboda d’un conquistador. Quan tenia tres anys, la família es va traslladar a Buenos Aires i el 1783 a Cadiz, Espanya.
Amb només 11 anys va començar la carrera militar a Múrcia, en l’època de la Revolució Francesa, i va fer carrera fins a ser ascendit a capità durant la guerra del francès on va destacar a la Batalla de Bailén del 1808, la primera derrota de les tropes napoleòniques, aconseguint d’aquesta manera el grau de tinent coronel. Durant aquesta guerra coneix Lord Macduff qui el va posar en contacte amb cercles liberals i revolucionaris a favor de la independència d’Amèrica.
El 1811, després de renunciar a l’exèrcit espanyol, va viatjar cap a Anglaterra on mantingué contacte amb lògies secretes i conegué altres revolucionaris que ja estaven treballant en el Pla de Maitland, l’objectiu del qual era controlar Buenos Aires, anar cap a Mendoza i creuar els Andes per alliberar Chile i després fer lo propi amb Perú.
Així que el 1812, després de les Invasions angleses i de la Revolución de Mayo, San Martín va viatjar cap a Buenos Aires on va ser rebut amb el grau de tinent coronel i immediatament organitzava el primer exèrcit de cavalleria formal, el Regimiento de Granaderos a Caballo. Aquest regiment tingué el bateig de foc al Combate de San Lorenzo el 1813 contra les tropes espanyoles i a causa de la victòria, San Martín va ser designat per fer-se càrrec de l’Exèrcit del Nord liderat, fins aquell moment per Manuel Belgrano.
Va deixar en mans del seu home de confiança Martín Miguel de Güemes l’exèrcit del nord que havia de protegir la frontera i San Martín va començar amb els preparatius del Ejército de los Andes que havia d’aconseguir la llibertat de Chile i Perú. L’acció arrancà des de Mendoza el 12 de gener de 1817, amb 4000 homes, entre voluntaris i refugiats i 1200 milicians que portaven les municions i els aliments. El 12 de febrer es dugué a terme la primera batalla, a Chacabuco, amb victòria per les tropes de San Martín i permetent celebrar un Cabildo Abierto a Santiago de Chile el 18 de febrer.
En aquest es va proposar a San Martín com Director Suprem de la nova república, però el General rebutjà el títol, ja que havia de seguir fins a Perú; fou el seu segon, O’Higgins qui acceptaria el càrrec de director suprem. Durant aquest temps el govern de Buenos Aires no va ajudar econòmicament a San Martín, a causa de les diferents guerres internes, així que amb una part més reduïda del que li havien oferit i part que posà Chile, pogué pagar les despeses del Ejército Libertador de Perú, el qual navegaria amb la bandera xilena.
El 5 d’abril es produïgué la Batalla de Maipú amb victòria definitiva sobres les tropes espanyoles i assegurant així la independència de Chile. El 1820 surt cap a Perú on després de diverses lluites i negociacions frustrades entra a Lima i convoca, el 15 de juliol de 1821, un Cabildo Abierto. Finalment el 28 del mateix mes, San Martín declara la independència de Perú i és nomenat Protector del Perú, governant el nou país durant un any.
El 1822 renuncia al càrrec i retornar a Mendoza, des d’on demana autorització per anar a Buenos Aires i retrobar-se amb la seva dona que estava malalta. El Ministre de Govern, Rivadavia, li nega atorgant que no seria segur per ell perquè havia rebutjat, anteriorment, una ordre per lluitar contra els federals que San Martín havia desobeït dient que mai lluitaria contra els seus compatriotes.
Aquest fet sumat al fet que va ser acusat de conspirador i les contínues guerres que hi havia a Argentina entre Federals i Unitaris fan que San Martín s’exilies a Europa amb la seva filla. Primer va estar un temps a Londres, després a Brusseles i París. El 1828 va intentar tornar a Buenos Aires però es va quedar tres mesos a Montevideo, Uruguay, tornant a França on finalment s’instal·lar a Boulogne Sur Mer. Va morir el 1850 a l’edat de 73 anys. El 1880 es va aconseguir repatriar les despulles del Libertador i avui descansa en el mausoleu de la Catedral Metropolitana.
La “Telenovela” de la seva vida
Pel que fa a la seva vida privada, el 1812 es va casar amb Remedios d’Escalada, a la qui li portava, gairebé 20 anys. El 1816 va néixer la seva filla, Mercedes Tomasa que seria l’única família que l’acompanyaria a l’exili, ja que la seva dona va morir a Buenos Aires sense que el General s’hi pogués acomiadar.
Els monuments i els edificis Sanmartinians
La ruta Sanmartiniana de Buenos Aires la començarem a Plaza San Martín, on hi ha un monument de Libertador, ja que aquests terrenys eren el camp d’entrenament dels Granaderos. Després anirem cap al Cementerio de Recoleta on estigueren enterrats els pares de San Martín, que avui es troben a Yapeyú però hi queda la tomba com a Monumento Histórico Nacional.
D’allí anirem a la Plaza Grand Bourg perquè hi ha el Instituto Nacional Sanmartiniano ubicat en una rèplica de la casa on vivia el Libertador en aquesta ciutat francesa. Davant mateix hi ha un dels monuments més tendres que li han fet al General.
Després haurem d’anar fins a Sánchez de Bustamante i Las Heras per agafar el 118, el 60, el 37, el 95 o algun altre autobús que ens porti fins a una parada de metro de la línia D i anar a la parada Catedral. Allí entrarem a la Catedral Metropolitana on en una de les seves naus hi ha el Mauselo al General San Martín sempre custodiat pels Granaderos a Caballo.
Al mausoleu, d’estil francès obra de Carrier Belleuse, el mateix escultor de l’estàtua de Belgrano que hi ha Plaza de Mayo, també hi descansen el General Juan Gregorio de Las Heras i Tomás Guido així com el Soldado Desconocido de la Independencia. A la capella hi ha tres figures femenines que representen Argentina, Xile i Perú.
La història de les despulles del General és, si més no, curiosa, ja que l’església catòlica no va permetre que s’enterrés en la nau principal de la Catedral per la seva condició de maçó, així que arribaren a un acord de fer el mausoleu en una de les capelles, la Capilla Nuestra Señora de la Paz. Però l’església acceptà amb una condició, que el fèretre estigués inclinar 45° com a símbol de la predestinació a l’infern que tenen els maçons.
D’aquí ens arribarem al Parque Lezama on hi ha el Museo Histórico Nacional, ja que allí ens trobarem amb una rèplica del seu famós Sable Corvo que li deixà a Juan Manuel de Rosas i una reconstrucció de la seva habitació a Boulogne Sur Mer.
També hi ha quadres del pròcer però si volem veure un dels més curiosos haurem d’esperar a un cap de setmana per entrar al Palacio del Gobierno de la Ciudad on n’hi ha un amb un San Martín amb trets més mestissos i precisament al solar on està construït el palau és que el que va rebre San Martín de part del govern argentí en reconeixement a la seva labor, tot i que mai hi va arribar a viure.
Si volem ampliar més la història del Libertador ens haurem d’arribar al Museo Histórico Regimiento Granaderos a Caballo General San Martín que es troba a Palermo, concretament a l’avinguda Luís M. Campos, 554. Allí podrem fer un recorregut per la vida del General i la història del seu exèrcit, podrem contemplar l’autèntic Sable Corvo i una rèplica de la Bandera del Ejército de los Andres. A més a més veurem alguns dels quadres que li van fer al General.
Correcció: El 25 maig de 2015, mitjançant tota una cerimònia, es va trasllardar el Sable Corvo a la seu del Museo Histórico Nacional on estará custodiats pels seus estimats Granaderos.
Què et sembla passejar per Buenos Aires buscant els passos de José de San Martín?
