Agramunt és un municipi de l’Urgell, a la província de Lleida, i un dels més poblats de la comarca. El terme municipal està format pel nucli d’Agramunt, que n’és el cap de municipi, i els nuclis agregats d’Almenara Alta, la Donzell d’Urgell, Mafet, les Puelles i Montclar d’Urgell.
Agramunt és un dels municipis més poblats de l’Urgell, amb un total de 5.638 habitants censats en l’últim cens presentat per Idescat, realitzat el 2025. 2869 són homes i 2769 dones. Agramunt també és un dels municipis amb més canalla, amb un total de 834 nens i nenes menors de 15 anys. 3656 persones es troben entre la franja d’edat dels 15 i els 64 anys i la resta, 925 persones són majors de 64 anys i menors de 85, i la resta, un total de 223 persones són majors de 85 anys.
En termes econòmics, Agramunt també és un dels municipis més industrialitzats de l’Urgell, essent més que coneguda la seva indústria d’elaboració de torró i xocolata a la pedra, però també amb empreses de paper i metall, amb Grup Ros Roca com a pionera en el seu sector. Avui en dia, la indústria és l’activitat econòmica principal del municipi, però això no és res nou, ja que en temps passats, Agramunt era un territori de mercaders, protegits pels privilegis dels comtes d’Urgell.
Si mirem l’agricultura, també segons dades d’Idescat, però en aquest cas un cens 2020, el municipi d’Agramunt té més de 6300 hectàrees conreables. La gran majoria, més de 4000 hectàrees, estan dedicades als cereals per fer gra i només 68, a l’olivera. Agramunt, clarament, és terra d’herbacis.
Els caps de ramaderia és un sector molt fort, amb més de 200.000 caps d’aviram, 100.000 caps de porcí i 2600 bovins, censats al 2020. També destaca els 826 ovins i els 421 caps de cabrum.
Agramunt és un municipi amb molts aspectes per descobrir, el patrimoni i la història del nucli, la seva tradició industrial i gastronòmica, però també els paisatges i els petits pobles que formen part del terme. Tot plegat fa que valgui la pena anar més enllà del conegut torró i descobrir què amaga Agramunt i el seu entorn.
Breu història per parlar al bar
Agramunt va ser ocupada i fortificada per Ermengol IV l’any 1070, convertint-se en un punt avançat del comtat en aquesta zona de la Ribera del Sió, a partir d’aquí, la vila va anar guanyant importància fins a convertir-se en un dels principals centres polítics i econòmics del comtat d’Urgell. Ara bé, les primeres referències documentals a Agramunt són encara anteriors i ja trobem documentat el castell a mitjan segle XI.
El gran impuls de la vila arribaria gairebé un segle després quan el 1163, Ermengol VII d’Urgell va concedir a Agramunt una carta de poblament que atorgava als habitants importants llibertats, exempcions fiscals, drets sobre les terres i un règim jurídic propi. Aquestes concessions van afavorir el creixement de la vila i la seva activitat comercial i artesanal. És d’aquestes dates que data l’església de Santa Maria.
El mercat d’Agramanut ja està documentat l’any 1128 i les fires arribarien més tard a mans d’Ermengol X que les va autoritzar l’any 1309. El mercat i les fires concentraven bona part de l’activitat econòmica de la vila i generaven ingressos per al govern municipal. Segles més tard, les fires tradicionals d’Agramunt encara se celebraven els dies 3 de maig, 10 d’agost i 4 de desembre, aquesta última considerada la més important.
La importància comercial d’Agramunt també s’entén pel seu paper dins del comtat. La vila es trobava en una zona de pas entre la plana i les terres de l’interior i, durant l’edat mitjana, els comtes d’Urgell hi van anar concentrant privilegis. El 1253, el comte Àlvar d’Urgell va concedir la Paeria, i el 1238 ja s’hi havia establert un tribunal públic. Agramunt va arribar a ser la capital política del comtat fins al 1314 i una de les seves poblacions més importants.
Un altre privilegi que explica aquest pes és el de la moneda. Agramunt va ser la seca comtal urgellesa i hi ha constància d’emissions monetàries agramunteses almenys des de finals del segle XI. El 1200, el comte Pere I va confirmar el privilegi d’encunyar moneda del comtat. Els coneguts sous agramuntesos són una mostra més de la importància que havia assolit la vila.
En aquesta Agramunt medieval també hi havia una comunitat jueva important, concentrada al call jueu, i una activitat artesanal que va anar guanyant pes. Entre les corporacions que hi van tenir protagonisme hi havia el gremi de teixidors.
Però la mateixa situació que havia afavorit el creixement d’Agramunt també la va convertir en un lloc estratègic en temps de guerra. Amb la desaparició de la casa comtal d’Urgell, a començaments del segle XV, la vila va quedar vinculada a diferents canvis de jurisdicció. El 1413 va capitular davant les tropes de Ferran I d’Antequera, després de les lluites relacionades amb la successió de Martí l’Humà i el Compromís de Casp. Posteriorment, Agramunt va passar per diferents mans, el 1452 Joan II la va empenyorar al comte de Pallars i, després de la guerra civil catalana (1462-1472), Ferran II va recuperar-la per a la Corona.
La història encara faria unes quantes voltes més. Ferran II va tornar a empenyorar Agramunt, aquesta vegada al noble Rodrigo de Bobadilla, que la va vendre a l’infant Enric. Aquest la va deixar al seu fill Alfons, que es va casar amb Joana, pubilla de la casa dels Cardona. D’aquesta manera, Agramunt va acabar formant part dels dominis dels ducs de Sogorb i de Cardona. La vila, però, va reclamar la seva condició de vila reial i finalment una sentència de 1581 va retornar Agramunt al domini de la Corona.
Agramunt continuaria mantenint un paper administratiu important. Primer havia estat cap de sotsvegueria i, més endavant, cap de la vegueria d’Agramunt, que comprenia un territori força més gran que l’actual municipi. Amb el Decret de Nova Planta de 1716, la vegueria va ser suprimida i incorporada al corregiment de Cervera, tot i que Agramunt va mantenir la funció d’alcaldia major dins d’aquest nou sistema administratiu.
I, com moltes altres viles catalanes, Agramunt va patir les conseqüències de les guerres dels segles XVII, XVIII i XIX. Durant la Guerra dels Segadors, la vila va defensar la causa de la Generalitat i va ser ocupada successivament per tropes franceses i castellanes; el 1644 els francesos hi van entrar i les muralles van quedar greument afectades. Durant la Guerra de Successió, Agramunt va donar suport a l’arxiduc Carles i va resistir diversos intents d’ocupació, fins que el 1711 va caure davant les tropes de Felip V.
La Guerra del Francès també va arribar a Agramunt. El 1810 la vila va capitular davant les tropes franceses i va patir importants destruccions. Després vindrien les guerres carlines i, ja al segle XX, la Guerra Civil, que també deixaria la seva petjada al municipi.
Malgrat totes aquestes guerres i canvis polítics, Agramunt va continuar creixent. Al segle XIX va començar a expandir-se més enllà de les antigues muralles i es va construir el Mercadal, una de les primeres places catalanes projectades d’acord amb un pla urbanístic previ. La construcció del Canal d’Urgell, a partir de la segona meitat del segle XIX, també va transformar les possibilitats agrícoles del territori.
I és així com arribem a l’Agramunt actual, una vila que ha passat de ser un centre polític i comercial del comtat d’Urgell a convertir-se en un dels principals nuclis industrials de la comarca. El mercat i les fires medievals ja ens expliquen una vila acostumada al comerç; avui, el torró, la xocolata i la indústria són només una nova etapa d’aquesta mateixa capacitat d’activitat econòmica que Agramunt ha anat mantenint al llarg dels segles.
Pel que respecta als latres pobles del municipi, Almenara Alta, la Donzell d’Urgell, Mafet, Montclar, les Puelles i Rocabertí de Sant Salvador tots tenen origen medieval i van créixer al voltant de petits castells que controlaven el territori i els camins de la Ribera del Sió.
La història administrativa d’aquests pobles és bastant recent ja que les Puelles es va incorporar a Agramunt el 1967, mentre que la Donzell, Montclar i Rocabertí ho van fer el 1970. Des d’aleshores formen, juntament amb Mafet i Almenara Alta, el municipi d’Agramunt que coneixem avui.
Què visitar a Agramunt
Agramunt és un dels pobles imprescindibles per visitar a l’Urgell, a Ponent i, fins i tot, diria que a Catalunya. Aquí hi trobem una combinació de patrimoni, memòria històrica, art contemporani i, evidentment, una tradició gastronòmica que té el torró com a gran protagonista. Hi ha molt per veure i també per tastar.
La primera parada que acostuma a fer molta gent és al Museu del Torró i la Xocolata a la Pedra, de Torrons Vicens. Si ets nou en el món dels torrons d’Agramunt, no et deixis enlluernar només per les novetats i les creacions dels cuiners més de moda. Bé, sí, et pots deixar temptar, però no marxis sense tastar el clàssic Torró d’Agramunt, elaborat tradicionalment amb avellanes torrades, mel, sucre i clara d’ou, tot protegit per una fina oblea.
I si parlem de xocolata, Agramunt també té una llarga tradició xocolatera. La xocolata a la pedra forma part de la identitat gastronòmica de la vila i es pot conèixer millor a través dels obradors i establiments que encara mantenen aquesta tradició, un dels més famosos és Jolonch.
L’edifici religiós més important d’Agramunt és, sens dubte, l’església de Santa Maria. La construcció es va iniciar a la segona meitat del segle XII, coincidint amb el moment en què Ermengol VII va concedir la carta de poblament a la vila, l’any 1163. El temple és un dels grans exemples del romànic de l’escola de Lleida i destaca especialment per la seva magnífica portalada, amb les seves arquivoltes i una rica decoració escultòrica. El campanar es va acabar ja al segle XIV i mostra la transició cap al gòtic. Al conjunt també s’hi van afegir posteriorment les capelles del Roser i de la Mare de Déu dels Socors. Santa Maria està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Una de les visites guiades que em queda pendent per fer a Agramunt és la del Refugi de la Guerra Civil construit a l’eslgésia de Santa Maria. Durant la Guerra Civil, Agramunt va ser diverses vegades bombardejada per l’aviació feixista i és per això, que es van construir aquests refugis. El de Santa Maria és el més gran dels que es van construir a la vila i segueix, sota terra, l’estructura de la nau central i el creuer de l’església. Avui forma part dels Espais de Memòria recuperats pel Memorial Democràtic i es pot visitar.
Compartint plaça amb l’eslgésia hi ha l’Ajuntament d’Agramunt, ubicat en un edifici de pedra que data de la segona meitat del segle XVIII, amb l’escut de la vila al centre de la façana, just damunt del balcó.
A finals del segle passat, mentre es feien unes obres de restauració a la façana nord de l’església de Santa Maria d’Agramunt, els arqueòlegs van trobar un sarcòfag i en obrir-lo van trobor dos cossos parcialment momificats, d’un home i una dona, que conservaven restes d’indumentària. Aquestes restes de lli, són els tèxtils civils més antics que s’han trobat a Catalunya. Les peces es troben al Museu Tèxtil de Terrassa, però de tant en quant, es poden visitar a l’Ajuntament d’Agramunt.
Com hem comentat, Agramunt era una vila closa amb un muralla que envoltava el nucli urbà i protegia el castell. En temps de l’època medieval hi havia quatre barris, el barri del castell, el del Sió, el de la Plaça i el de Sant Joan. Com va passar en moltes viles, durant l’expansió i creixement dels pobles les muralles es van desmuntar per aprofitar les pedres per altres construccions, avui, a Agramunt només queda un tram de muralla al carrer de la Muralla.
Una de les places més curioses d’Agramunt és la plaça del Mercadal, que es va projectar quan la vila va començar a créixer més enllà de les antigues muralles i el projecte urbanístic està datat l’any 1804. És una plaça pràcticament quadrada, simètrica i porticada, amb vuit arcades a cadascuna de les quatre cares. El conjunt està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i és un dels exemples més singulars de plaça neoclàssica porxada de Catalunya.
El Parc del Convent és l’espai on hi havia hagut el Convent de Sant Francesc, actualment només queda el pou de gel d’uns nou metres de diàmetre i onze de fondària i la cisterna. El pou de gel data del segle XVIII.
Els safareigs municipals, situats al camí vell de Mafet, són un bon exemple d’aquest patrimoni més quotidià, formen part, juntament amb el pou de gel, la cisterna del convent, el canal d’Urgell, els ponts i el passeig del Sió, dels elements que es poden descobrir a través de la Ruta de l’Aigua.
Agramunt té una relació molt especial amb l’art contemporani gràcies a dues figures nascudes a la vila: Josep Guinovart i Guillem Viladot. L’Espai Guinovart és un centre d’art contemporani impulsat pel mateix artista, amb una exposició permanent de la seva obra, molt vinculada a Agramunt, al paisatge, al territori i a la gent de la vila.
I l’univers de Guillem Viladot es pot continuar descobrint a Lo Pardal, Casa de la Poesia Visual, on l’artista va reunir bona part de la seva obra poètica i visual. Viladot va comprar l’immoble de la plaça del Pare Gras l’any 1991 i el va convertir en un espai dedicat a aquest particular llenguatge artístic.
Guillem Viladot també dona nom al Parc de Riella, un espai verd situat a tocar del Sió. Riella era el nom amb què Viladot es referia a Agramunt en els seus escrits, i el parc incorpora una mostra de la seva poesia amb sis textos originals i quatre escultures dissenyades per Jaume Figuera.
Què visitar a Almenara Alta
Almenara Alta és un dels més pobles més antics del municipi d’Agramunt, el seu nom deriva de l’àrab al-menara, és a dir, torre de guaita. El seu terme fou conquerit per Ermengol IV el 1070 i la seva posició, als vessants de la serra d’Almenara, tenia un clar valor estratègic.
El poble d’Almenara Alta, amb 10 habitants censats, té una plaça al voltant de la qual hi ha les cases i l’església que data de finals del segle XVII.
Al capdamunt de la serra hi trobem el Pilar d’Almenara, antiga torre circular de 14 metres d’alçada, des d’on podem veure la Seu Vella de Lleida. Sembla que la torre és l’única construcció que queda en peu de l’antic castell. El 1949 v aser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Al costat del pilar d’Almenara hi ha les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Vicenç.
L’altre indret a destacar dels voltants d’Almenara Alta és la necròpolis ibèrica d’Almenara, que es pot visitar durant el Cam de Setmana Ibèric, a l’octubre.
La necròpolis d’Almenara és un dels jaciments més singulars del bronze final a Catalunya. Es tracta d’una necròpolis d’incineració formada per vuit túmuls que es van excavar l’any 1973 i que van permetre datar el conjunt entre els segles VIII i VII aC. És l’única necròpolis tumulària coneguda de l’àrea ilergeta que no se situa a la vora del Segre, cosa que la converteix en una peça clau per entendre com es poblava aquest racó de Ponent fa gairebé tres mil anys.
Descobreix La ruta dels Ibers de Lleida
A la revista URTX hi ha un reportatge de de Josep M. Puche i Fontanilles i d’Elisabet Sorribes i Freixes: La necròpolis d’Almenara i el seu entorn: una revisió cronològico-cultural
Què visitar a Donzell d’Urgell
La Donzell d’Urgell conserva especialment bé l’estructura de poble clos, amb carrers estrets, passos coberts i petites places. Segons la web de turisme de l’Urgell, hi viuen 19 persones. Aquest petit i traquil poble, ubicat a la srera de Montclar és un dels racons singulars de l’Urgell. La Donzell va ser municipi independent fins al 1970 i el seu antic terme també incloïa Montclar, les Puelles i Rocabertí.
El castell ja apareix documentat al segle XVI-XVII i l’església de Sant Pere al segle XVII. L’església és d’estil neoclàssic i comparteix l’apartat religiós amb l’ermita de Sant Roc, del segle XV.
L’església de Sant Pere, d’estil neoclàssic, fou construïda al segle XVII.
Ja que està a Donzell d’Urgell, et pots arribar a visitar Rocabertí de Sant Salvador, un poble deshabitat que formava part de l’antic municipi de la Donzell.
Què visitar a Mafet
Mafet també té un origen medieval vinculat al seu castell, documentat ja al segle XII. Mafet compta amb uns 62 habitants, que llueixen amb orgull la parròquia de Sant Llorenç, del segle XVII. Les dues cases més importants de Mafet és cal Benet del Segarrenc i cal Torres.
Què visitar a Montclar d’Urgell
Montclar, situat al cim de la serra que porta el mateix nom, és el poble més gran després d’Agramunt, amb 82 habitants.
A Montclar es pot visitar el castell, documentat ja al segle XII, però convertit en gran casa senyorial al segle XVII. Si vols visitar l’interior del castell, els diumenges fan visites guiades.
El poble va anar creixent a la vora del castell, estenent-se per la serra de Montclar. L’església de Sant Jaume és d’estil barroc i és l’edifici religiós més important del poble.
L’altre racó curiós és el túnel de Montclar, també conegut com el túnel de la Mina, de gairebé mig quilòmetre llarg. Aquest túnel, que durant el segle XIX fou el més llarg d’Europa és una de les grans obres d’enginyeria del canal d’Urgell. Això sí, la seva història no ens hauria de deixar indiferent a ningú, les condicions de treball dels presidiaris eren potser pitjor, que està a la pressor.
Si vols aprendre una mica més sobre la història del túnel de Montclar, et deixo l’episodi d’En guàrdia ! El presidi de Montclar al Canal d’Urgell.
Què visitar a Puelles
Les Puelles, amb uns 16 habitants, a tocar del Sió, té l’església de dedica a Sant Domènec i data del 1862.
A les Puelles també es pot visitar el castell, ca************@***il.com. L’actual castell, un gran casa fortificada, es creu que data del segle XVI i que seria la reforma de l’antic castell medieval.
El terme de Puelles era part dels comtes d’Urgell, qu el van cedir en feude a diversos senyors.
El paisatge d’Agramunt
El municipi d’Agramunt està dividit per la serra d’Almenara, deixant una part dins de la rebera de Sió i l’altra al pla d’Urgell. A més am és, el canal d’Urgell té una presència important al municipi d’Agramunt, regant les terres de la vall del Sió, la partida d’Aladrell i la serra d’Almenara.
De fet, Observatori del paisatge ha dividit el terme municipal amb cinc unitats de paisatge diferents: l’Alt Sió, el Baix Sió, la Plana d’Urgell, les Serres de Bellmunt i Almenara i la Vall del Llobregós.
Un dels elements que més marca el territori és el riu Sió. L’Alt Sió és un paisatge de relleu suau i lleugerament ondulat, dominat pels conreus herbacis de secà i amb el riu com a principal eix natural. La ribera conserva, a més, alguns elements que expliquen la història de l’aprofitament de l’aigua, com els antics molins hidràulics.
A mesura que el Sió avança cap a ponent, el paisatge entra a la unitat del Baix Sió, una vall més oberta que s’estén entre les serres de Bellmunt i Almenara i els relleus del nord. Aquí els camps de secà i de regadiu formen un mosaic agrícola força homogeni, mentre que al fons de la vall apareixen les zones d’horta i les plantacions de xops vinculades al riu.
Al sud del terme, el paisatge s’obre cap a la Plana d’Urgell, caracteritzada pels horitzons amplis i rectilinis i per una agricultura transformada profundament pel regadiu. El Canal d’Urgell va convertir una part d’aquest antic territori cerealista de secà en un espai de fruiters, cultius herbacis i hortes, amb una xarxa de canals i sèquies que encara avui estructura bona part del territori.
En canvi, les Serres de Bellmunt i Almenara aporten un paisatge més sec i ondulat. Són petits relleus formats principalment per guixos i gresos, entre els quals s’estenen camps de cereals de secà. Les escasses zones de vegetació natural, sovint sobre terrenys guixencs, creen un mosaic molt característic i contribueixen a donar a aquest sector una aparença diferent de la plana agrícola. Bona part d’aquesta unitat forma part de la Xarxa Natura 2000 i de l’espai Bellmunt-Almenara, declarat ZEPA.
Finalment, la Vall del Llobregós aporta encara un altre tipus de paisatge, amb una vall ampla i de fons pla, petits turons, relleus de guix i gresos i una combinació de camps de secà, bosquines i matollars. És també un territori amb una forta petjada històrica, visible en els castells i els nuclis que es van formar al voltant d’aquestes antigues estructures defensives.
Agramunt és un bon punt per entendre els paisatges de transició entre l’Urgell, la Noguera i la Segarra. El Sió, els camps de cereals, el regadiu, les serres de guix i els petits espais de vegetació natural configuren un territori que canvia força segons cap a on mirem.
Quan visitar Agramunt i els pobles agregats
Si vols conèixer Agramunt quan la vila està més animada, tens diverses opcions al llarg de l’any.
Al maig el Mercat del Trasto i la mostra DVins, i a començaments de setembre arriba la Festa Major, amb seguici festiu, sardanes, correfocs, concerts i activitats per a totes les edats.
Però si hi ha una data especialment marcada al calendari agramuntí és el segon cap de setmana d’octubre, quan se celebra la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra, una fira que va néixer el 1988 a partir d’un mercat dedicat al torró i que avui ocupa bona part de la vila.
I si encara vols més ambient nadalenc, el 8 de desembre el centre històric acull el Mercat de Nadal.
La festa major d’Almenara Alta és per Sant Salvador, és a dir, a principis d’agost.
La Donzell viu la Festa Major a mitjans d’agost, per Sant Roc.
Mafet, celebra la festa major a principis d’octubre, per la Mare de Déu del Remei i Montclar per Sant Jaume, a finals de juliol. Montclar té un altre esdeveniment que el posa al calendari, MontclaRock.
Les Puelles celebren Sant Domènec, a principis d’aogst amb activitats populars i actes religios.
Què et sembla el municipi d’Agramunt? Ja coneixes tots els pobles? Tens alguna recomanació especial? Deixa un comentari amb les teves impressions, consells o anècdotes!
