Guimerà és un municipi de l’Urgell, a la província de Lleida, que forma part, sense cap mena de dubte, dels pobles imprescindibles per visitar a la comarca i, perquè no dir-ho, dels imprescindibles de Catalunya.
Idescat, recull les dades del cens realitzat el 2025, que informen d’una població de 253 persones: 135 homes i 118 dones. 8 nens i 16 nenes són menors de 15 anys, 142 persones tenen entre 15 i 64 anys, 75 tenen entre 65 i 84 anys i les 12 restants tenen més de 84 anys.
La mateixa font, Idescat, ens parla també de l’economia del municipi, amb 2.004 hectàrees censades el 2020. D’aquestes, la gran majoria, fins a 1.457, es dediquen al cultiu d’herbacis per a gra; 177, a altres herbacis, i 151, a la vinya. També destaquen les 95 hectàrees dedicades a l’olivera i les 60 als arbres fruiters.
Pel que fa a la ramaderia, a Guimerà s’hi han censat 10.161 caps de porcí i 555.000 caps d’aviram.
Només passejant per aquest encantador poble medieval, t’adonaràs que Guimerà conserva encara avui una bona part de la seva estructura històrica. El castell, la vila closa, els portals, els carrers costeruts i les cases que s’enfilen pel turó expliquen el paper que va tenir durant segles com a punt de control de la vall del Corb.
Sense més preàmbuls, travessem els seus portals i ens posem a caminar pels carrers costeruts de Guimerà, la joia de l’Urgell.
Breu història per parlar al bar
La història de Guimerà és el reflex de la transformació d’un nucli defensiu medieval en una baronia jurisdiccional i, finalment, en un comtat de l’edat moderna. Al llarg dels segles, el territori va estar marcat pel pes heràldic i polític de les grans famílies nobles de Catalunya.
El castell de Guimerà ja existia a l’edat mitjana i el primer esment que es considera segur és de l’any 1077. S’han trobat documents que el 1154, Guimerà ja tenia una parròquia i juntament amb el castell, formaven el nucli inicial del poble, tot i que l’església actual data del 1326. El 1393 ja es va construir una muralla amb portes d’accés per defensar les primeres cases que s’havien anat construint a l’entorn.
Així tenim com entre els segles XI i XIII, la vila de Guimerà va anar creixent des del cim del turó amb una torre de defensa de pedra que s’utilitzava per controlar el pas de la vall del riu Corb fins al riu.Durant el segle XII va estar en mans de la família Cervelló i posteriorment va passar als Alemany. El 1343, a través d’un matrimoni, el domini va passar als Castre, i el 1371 als Pinós, que van adoptar el nom de Castre-Pinós.
El 1359, Francesca Alemany va obtenir del rei Pere el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal sobre Guimerà. Dit en termes actuals, els senyors de Guimerà no només tenien les terres, sinó també bona part del poder judicial i jurisdiccional sobre la població. Aquella situació es va mantenir fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals al segle XIX.
Dues de les famílies històriques més importants de Guimerà foren els Alemany i els Pinós, i encara avui en queda rastre en l’escut oficial de la vila: l’ala de gules dels Alemany i les pinyes de sinople dels Pinós.
Pel que fa al creixement urbanístic, la població de Guimerà va anar creixent i al segle XIV es va produir un eixamplament de les muralles. El poble que ha arribat fins als nostres dies és el resultat de diverses ampliacions produïdes durant els segles XIV i XVI, temps en què ja hi havia la plaça Major i el carrer de la Capella. La vila closa com a tal, es va acabar de configurar durant el segle XVI amb la construcció de diverses torres de defensa i nous portals. Per la seva part, la part baixa del poble correspon a l’augment demogràfic dels segles XVII i XVIII.
El 18 de juliol de 1599, el rei Felip III va elevar la baronia a la categoria de comtat, com a agraïment als festejos que s’hi van produir durant el seu viatge de noces per Catalunya.
Gaspar Galceran de Castre Pinós fou el primer comte de Guimerà. Aquest va morir sense descendència directa el 1638. Al seu testament va deixar els seus estats i el comtat a la seva neboda, Francesca de Castro Pinós i Fenollet, qui estava casada amb el duc d’Híjar (Joan Francesc Cristòfol Fernández de Híjar), integrant així el títol a aquesta històrica casa ducal.
Al segle XX va morir l’última comtessa en línia directa, Natàlia de Silva i Cavero (1966). Després d’anys de pleits, el 1973 Carlos Caro i Vázquez va rebre legalment el títol de comte, essent el XII comte de Guimerà. Abans, però, al segle XIX, els llinatges d’Híxar i Alba es van fusionar; per això la famosíssima duquessa d’Alba, Cayetana Fitz-James Stuart, va heretar el ducat d’Híxar i va lluitar el pleit per ser també comtessa de Guimerà, tot i que en aquell assalt dels anys 70 Carlos Caro i Vázquez va guanyar en detriment de la duquessa.
El que passa és que als rics la sort sempre els va de cara. Quan el 2004 Carlos Caro i Vázquez va morir sense fills, la seva neboda María Inmaculada Caro i Carvajal va iniciar els tràmits per reclamar el títol. Però, en un gir de guió, va ser la família Híxar-Alba qui va acabar recuperant el títol legalment per via de distribució i la duquessa d’Alba va passar a ser la XVI comtessa de Guimerà.
La duquessa d’Alba va repartir els seus títols el 2004 i els d’origen aragonès i català van recaure en el seu segon fill: Alfonso Martínez de Irujo y Fitz-James Stuart.
El comtat de Guimerà continua plenament vigent avui dia com a títol nobiliari espanyol. El comte de Guimerà és actualment el duc d’Híxar, un dels títols més antics i importants d’Aragó, creat el 1483 pel rei Ferran el Catòlic. En altres paraules: Alfonso Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart ostenta ni més ni menys que els títols de XVIII Duc d’Híxar, XVIII Marquès d’Orani, XVIII Comte d’Aranda, XXVI Comte de Ribadeo, XVII Comte de Guimerà i XIX Comte de Palma del Río… i, evidentment, com a llinatge d’Híxar, és Gran d’Espanya.
Com els ha d’interessar a aquesta gent que Espanya deixi de ser monàrquica?
Què visitar a Guimerà
Enfilant-se al turó i deixant als seus peus el Riu Corb, Guimerà ha aconseguit posar-se a la llista de pobles més bonics de Catalunya. De fet, Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya descriu Guimerà com “Guimerà és un dels pobles medievals més compactes i ben conservats de Catalunya” i per això, el 1975 va se declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any.
Dalt de tot del turó hi queden les restes del castell medieval, antic centre de jurisdicció del terme. Avui en dia només en queda la torre de guaita, que s’ha restaurat i a la qual s’hi pot accedir gratuïtament. Durant la primera guerra Carlina es va desmuntar el castell per evitar que les forces carlistes es poguessin refugiar al castell. La torre és de planta circular, d’entre 6 i 8 metres de diàmetre i d’uns 20 metres d’alçada. Una de les característiques més notàries és que tenia la porta d’entrada al primer pis, a uns 6 metres del terra, precisament, per defensar-se.
Tota aquesta zona de frontera entre musulmans i cristians, que avui forma part de les comarques de l’Urgell, la Noguera i la Segarra està plena de torres de guaita, la funció de les quals era vigilar i avisar del perill de torre en torre. Per això totes es troben en posicions estratègiques, generalment dalt d’un turó, però sobretot amb una bona vista de la vall i dels camins. Les torres es comunicaven ja fos visualment, com amb senyals de fum.
Com hem comentat, s’hi va anar construint un castell, que es va anar ampliant i transformant segons les necessitats de cada època, passant de funció militar a palau residencial. Precisament, la seva posició estratègica va fer que Guimerà fos escenari important en moltes guerres.
El castell de Guimerà és una fortalesa d’origen medieval, documentada des del 1038, que va evolucionar durant nou segles des d’un punt defensiu de frontera fins a una residència i centre agropecuari, i les excavacions han revelat, a més, que el turó ja estava ocupat pels ibers entre els segles III i II aC.
El poble com a tal, va anar ocupant la falda del turó, que com hem dit, està encapçalat pel castell i per l’església gòtica. L’església de Guimerà està ubicada on hi havia l’antiga església romànica del segle XII. El 1154, l’església apareix documentada en una butlla del papa Anastasi IV, quedant vinculada a l’arxidiòcesis de Tarragona.
L’església gòtica data del segle XIV i es va construir com a resultat del creixement demogràfic de la vila de Guimerà. Amb els anys, se’n van anar annexant capelles, com la de Sant Blai i la de Sant Joan.
El campanar és posterior, data de finals del segle XV i començament del segle XVI i ha quedat adossat a l’església. Un dels detalls és buscar l’escut de la família Castre-Pinós.
El retaule de Ramon de Mur és una de les peces artístiques més importants de l’església de Guimerà. Probablement va ser projectat cap a l’any 1401 i es va instal·lar a l’altar major el 1412, finançat en bona part gràcies a almoines i llegats testamentaris dels habitants. Era un gran conjunt de 32 escenes relacionades amb l’Antic i el Nou Testament, de les quals actualment se’n conserven 23, i feia aproximadament 7,5 metres d’amplada per 5,5 d’alçada. Durant uns 450 anys va presidir l’església de Guimerà, fins que el 1861 va ser desmuntat i, posteriorment, diverses taules van acabar a Vic. L’any 2007, el retaule va tornar simbòlicament a Guimerà mitjançant una reproducció exacta, situada a la capella del Sagrat Cor. Així, que sembla evidentment, que he de tornar a Guimerà per veure aquesta magnífica joia!
Les muralles encerclaven el nucli antic de Guimerà, i encara avui en dia queden alguns dels nous portals de l’antiga vila closa que manté l’estil medieval de carrets traçats irregularment, costeruts i estrets. Els nou portals eren: el del Castell, de l’Església, d’Orient, de la Trinitat, de la Font, de Baix, de Tàrrega, del carrer de l’Estudi, i el de cal Coix. És molt interessant revisar els portals amb detall i encara avui en dia, trobaràs els escuts de les families nobles de Guimerà a les portes d’entrada, marcant d’aquesta manera, qui va finançar quin portal. En un dels portals, per exemple, s’hi veu l’escut dels Pinós, senyors de Guimerà.
L’altra parada religiosa de Guimerà és la capella de Sant Esteve, pròxima a la plaça Major, és a dir, a l’antiga zona de mercat. Les primeres documentacions la vinculen al llinatge dels Alemany, reflexat a l’escut familiar esculpita a la capella.
Guimerà també va patir les conseqüències de la forta riuada de Santa Tecla del 1874. Aquesta rubinada es va emportar bona part dels carrers de les Piques i Jussà.
Museu Municipal de Guimerà “La Cort del Batlle” que es troba a la plaça Major, a l’antiga Casa de la Vila i durant l’edat mitjana, la Cort del Batlle, allí on s’administrava justícia. El museu obra els dissabtes i diumenges de 10:30h a 13:30h i l’entrada costa 3€.
Abans d’arribar a Guimerà, ens trobarem amb dos monestirs, el santuari marià de la Bovera i les ruïnes de l’antic monestir de Vallsanta.
El Santuari de la Bovera es troba a uns 2 km de Guimerà i està relacionat al món cistercenc. El 1190, el cavaller Pere de Tàrrega hi va fundar un Monestir sota la protecció de Vallbona de les Monges. La comunitat que hi vivia estava força aïllada i això, sumat a la falta d’aigua, va fer que abandonessin l’entorn i es traslladessin, definitivament a principis del segle XIII, al monestir de Vallsanta.
De tota manera, el Monestir va mantenir les seves funcions religiós i es va convertir en un santuari dedicat a Santa Maria. Al segle XVIII el santuari pertanyia al comte de Guimerà i l’ermità, era qui s’encarregava de l’explotació agrícola del territori, especialment gra, oli, vi i ametlles.
Per la seva part, el monestir de Vallsanta, a peu de carretera i avui en dia, unes de les ruïnes més fotogèniques de la Vall del Corb, té la seva història, com hem comentat, relacionada al Monestir de Bovera, quan les monges d’aquell ,onestir s’hi van anar traslladant. Per tant, el Monestir de Vallsanta també és un monestir de l’orde dels Cister.
Durant el segle XVI la comunitat va entrar en decadència i les religioses es van traslladar al monestir del Pedregal.
Les ruïnes que queden avui en dia són de l’església, una construcció entre el romànic tardà i el primer gòtic que data aproximadament a mitjan segle XIII.
En aquest enllaç pots consultar una guia perfecta per visitar Guimerà, la qual hem utiltizat com a font d’aquesta entrada.
El paisatge de Guimerà
Per seguir l’estil de Fuet i Mate, ens fixem en la pàgina oficial d’Observatori del Paisatge per entendre i analitzar el municipi de Guimerà des del seu punt de vista més natural.
Una part del terme de Guimerà forma part dels Costers de la Segarra, un paisatge caracteritzat per relleus suaus, altiplans i valls, amb una agricultura de secà molt present. El paisatge agrari combina grans camps de cereals, principalment blat i ordi, amb petites bosquines i pinedes als vessants i zones més elevades. Guimerà té característiques de la unitat del paisatge número 9 típic de les Comarques Centrals i de la número 7, relacionada a les Terres de Lleida.
El paisatge catalogat com les Garrigues Baixes i la Vall del Corb és que l’explica millor el paisatge de Guimerà. Un paisatge característic per la successió de tossals, valls i conreus de secà repartits en terrasses agrícoles i murs de pedra esca. Passejant per aquest territori veuràs un factor que es repeteix, pobles construïts en turons, dominats per un castell, una torre de guaita i una església i que es van estenent cap a la vall del riu Corb.
Una petita part del terme de Guimerà també entra dins la unitat dels Secans de Belianes i d’Ondara. És un paisatge més obert i agrícola, format per valls amples, planes al·luvials, turons baixos i tossals, on els conreus de secà tenen un paper protagonista, tot i que des de l’arribada del canal Segarra-Garrigues, s’estan incorporant conreus de regadiu. Per contemplar bé les característiques d’aquesta unitat paisatgística, número 8, podem pujar fins al santuari de la Mare de Déu de la Bovera.
Així que Guimerà és un territori de transició entre els altiplans cerealistes, els secans i la vall del Corb, on el relleu, l’agricultura, la pedra seca, el riu i els nuclis històrics s’han anat relacionant durant segles fins a crear un paisatge cultural de gran identitat.
Quan visitar Guimerà
Guimerà té dos moments claus al llarg del calendari d’esdeveniments, el primer és durant la seva festa Major, que es celebra el tercer cap de setmana de gener, per Sant Sebastià. Com que la festa “grossa” cau a l’hivern, el 20 d’abril celebren la festa de Sant Sebastianet.
El segon moment per visitar Guimerà i possiblement més famós, és durant el segon cap de setmana d’agost quan celebren la Fira Medieval. Un moment únic on tot el poble treballa en aquest viatge al passat i on Guimerà llueix com mai i que aquest 2026 ja han celebrat l’edició XXXI.
Per estar al dia de l’agenda cultural de Guimerà, et recomanem visitar la web de l’ajuntament de Guimerà.
Si vols aprofundiar en la història de la baronia i el comtat de Guimerà, aquí et deixo aquest enllaç. I si vols aprendre més sobre Guimerà, no et perdis Guimera.Info.
Si tens ganes de llegir més sobre Guimerà, pots llegirs alguns dels articles publicats a la revista URTX:
- Duch i Mas, Joan. «Guimerà i els Guimerà». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 1992, n.º 4, pp. 49-69,
- Farré i Targa, Miquel Àngel. «El ferrocarril a Guimerà: l’oportunitat perduda». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 2004, n.º 17, pp. 287-94,
- Duch i Mas, Joan. «Fets històrics i arqueològics de pedres i escuts a Guimerà». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 2004, n.º 17, pp. 27-55,
- Llobet i Portella, Josep Maria , 1940-. «Els habitants de Guimerà, l’any 1460». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 1998, n.º 11, pp. 105-11,
- Duch i Mas, Joan. «El retaule gòtic de la Bobera i el castell de Guimerà». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 1990, n.º 2, pp. 63-77,
- Llobet i Portella, Josep Maria , 1940-. «El santuari de Santa Maria de la Bovera, al terme de Guimerà, l’any 1773». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 2003, n.º 16, pp. 215-22,
- Salisi Clos, Josep Maria. «Goigs a Nostra Senyora de la Bovera, un manuscrit anònim de 1721». Urtx: revista cultural de l’Urgell, 2005, n.º 18, pp. 125-43,
Coneixes Guimerà? Has visitar el mercat Medieval?
