La Avenida Alvear és una de les avingudes més espectaculars, arquitectònicament parlant, de la ciutat, de fet gràcies a ella, certa gent anomena a Buenos Aires, la París de Sud-amèrica.
Et presentem tots els detalls d’aquesta avinguda cheta.
Recorre Recoleta de dalt a baix amb la Ruta Completa per Recoleta.
En situació
L’avinguda porta el cognom del pare de l’alcalde de Buenos Aires que més va impulsar la renovació de la vella vila colonial a una de les ciutats més modernes del moment, l’intendent Torcuato de Alvear, el mateix que fa fomentar l’obertura de l’avinguda de mayo.
A finals del s.XIX tota la zona de Retiro, Recoleta i Belgrano, entre altres, era de cases d’estiu de les famílies adinerades de la ciutat. Torcuato de Alvear va aconseguir urbanitzar-la i així les casones van quedar dins la trama urbana.
La societat argentina d’aquella poca mirava constantment a Europa i per això moltes d’aquestes cases estan dissenyades per arquitectes europeus, francesos principalment, construïdes amb materials d’Europa que es transportaven amb vaixell al país i després es muntaven aquí com si fossin un trencaclosques i es decoraven amb obres d’art també procedents del vell continent.
El racó català
L’avinguda va de la placeta Carlos Pellegrini, a Retiro, a la plaça San Martín de Tours, a Recoleta, tots dos terrenys comprats per la municipalitat als propietaris privats. L’avinguda que rendeix homenatge a Carlos Maria de Alvear és una de les més curtes de la ciutat. A la placeta Carlos Pellegrini, on hi ha l’escultura del qui fou president del país del 1890 al 1892, hi ha l’ambaixada de França i la de Brasil, també l’edifici del Jockey Club i l’hotel Four Seasons que té al costat la Plaça Catalunya amb una rèplica de la font de Canaletes.
Els palaus
Moltes de les cases palaus, la majoria de les quals daten entre 1880 i 1920, després de la crisi dels anys 1930 van acabar essent comprades per ser hotels o ambaixades. Per exemple, l’ambaixada de França era el palau de la família Ortiz Basualdo, obra de l’arquitecte fancès Paul Pater, el 1912, i la de Brasil era el de la família Pereda, dels arquitectes Louis Martin i Julio Dormal. També destaquen el palau Atucha-Duhau de l’arquitecte León Dourge, de 1934, ja que està inspirat en el Castell de Marais, de l’Ille de France i que va ser declarat Monument Històric Nacional.
Altres palaus reciclats són la Nunciatura Apostólica, en una casa que data de 1907 de Edouard Le Monnier, declarada Monumento Histórico Nacional i que era la casa de la família Anchorena, una de les clàssiques de la oligarquía argentina i dissenyada per l’arquitecte Le Monier tot i que mai la van arribar a habitar. L’actual Hotel Hyatt, jut al costat que era el palau Duhau, obra de l’arquitecte León Dourge. L’actual Jockey Club era la casa de la família Álzaga Unzué. Una altra família que tenia la casa en aquesta zona selecta de la ciutat era la família Lloubet.
La Casa Nacional de la Cultura, a la cantonada amb Rodríguez Peña, també de Ryder i que data de 1889 i la Casa de las Academias Nacionales de l’arquitecte Alejando Bustillo i de 1925 també van ser declarades Monumento Histórico Nacional.
El Palau Maguire de l’arquitecte Carlos Ryder, construït el 1890 per la família Hume, amb materials escocesos i jardí de Charles Thays. La familia Duhau va comprar la casa anys més tard i actualment pertany als Duhau Maguire de Biocca. Davant mateix hi ha el Palacio Casey, també de l’arquitecte Ryder. Aquest palau va ser declarat monument històric nacional.
Les botigues de la zona van en sintonia amb les cases, per tant hi ha galeries d’art i de roba d’alta costura amb dissenyadors mundialment coneguts.
I per ser sincers, avui només veiem una part de l’avinguda, ja que s’han derruït palaus tan espectaculars com el Palacio de Ridder, la residencia María Unzué de Alvear o el Palacio Dose.
Palacio Ortiz Basualdo
El Palacio Ortiz Basualdo és, actualment, l’Ambaixada de França. La construcció del palau s’ha de situar en una època en la qual Buenos Aires mirava Europa quant a moda i arquitectura, la majoria dels arquitectes provenien del vell continent així com els materials utilitzats en la construcció de molts dels edificis i la decoració de l’interior durant l’època daurada del país.
En aquells temps l’Argentina tenia un model agroexportador que la va situar com a sèptima potència mundial. Aquest palau, que data de 1912 és un clar exemple del que estem parlant. Dissenyat per l’arquitecte francès Paul Pater va ser construït per a Daniel Ortiz Basualdo i la seva senyora Mercedes Zapiola Eastman i respon al moviment de l’academisisme francès o Beaux-Arts.
El 1825 va ser utilitzat com a residència oficial del Príncep de Gales, Edward de Windsor i el 1939 el va comprar França per instal·lar-li l’ambaixada. Durant l’ampliació de l’avinguda 9 de julio, el palau va estar a punt de ser demolit però l’acció conjunta dels veïns i del país gal van poder salvar aquesta espectacular construcció. L’edifici és tan majestuós per fora com per dins.
Des de l’exterior podem contemplar la cúpula revestida de pissarra, pedra característica dels llocs de muntanya i neu per tant, el fet de tenir-la a Buenos Aires, on les vegades que ha nevat es poden contar amb els dits d’una mà, evidencia la importància que donaven les famílies de classe alta a l’ostentació mitjançant els seus Palaus competint per veure qui el tenia més luxós.
La casa es distribueix en tres plantes, la primera per a la vida social, la segona corresponia a les habitacions particulars de la família i l’última era la destinada al personal de la casa. L’entrada principal s’ubica a la torre de l’esquerra i permetia passar directament dels vehicles a l’interior de la casa sense necessitat de passar pel carrer. L’escala d’honor, d’estil anglès, porta al primer pis des d’on es pot anar al jardí d’hivern decorat amb boiseires d’estil compost barreja de tudor i gòtic.
La funcionalitat d’aquesta sala era tenir un espai càlid quan les inclemències del temps no permetien gaudir de l’exterior. Aquesta sala és l’avantsala al gran menjador que pretén simular el menjador del Palau Reial de Oslo, decorat amb mobiliari d’estil barroc anglès, amb una taula per a 24 comensals és on avui es celebren els dinars o sopars oficials de l’Ambaixada. El menjador està decorat amb un tapís original de 1760 que representa l’escut de la monarquia francesa. El pròxim saló és el de la música o l’oriental, nom que li ve de la decoració amb motius xinesos, seguint l’estil de decoració de molts palaus i castells francesos del s.XVIII pintat en un verd aigua i decorat amb daurats a la fulla.
Comunicant-se amb el saló musical hi ha el saló daurat o saló d’honor destinat a sala de ball decorat segons l’estil Lluis XV i que vol emular el saló dels miralls de Versalles. Una de les portes d’aquesta sala porta a la sala de billar o fumador lloc destinat als homes per fer els seus negocis i descansar. L’estil és totalment diferent del que veníem veient fins ara, aquí hi predomina la fusta de color fosc i una excepcional xemeneia de marbre policromat inspirada en el Renaixement Francès que pretenia marcar la importància de la família Ortiz Basualdo als seus convidats. La biblioteca, annexa a aquesta sala, és d’estil gòtic anglès.
Hauries de saber
La única ocasió que hi ha per poder visitar el palau és durant les “Jornadas Europeas del Patrimonio” o el que a Buenos Aires s’anomena “Semana Francesa” que acostuma a ser a mitjans de septembre. L’ambaixada obra les seves portes durant un cap de setmana i les visites comencen a les 10h. Nosalres, aquest any hi vam arribar a les 9.50 i ja vam haver de fer dues hores de fila. A partir de les 10h, el temps de cua és exponencial. Així que recomanem anar-hi cap a les 9 del matí, porteu-vos un llibre per llegir, algo per esmorzar i agua, tot i que, almenys aquest any, van repartir botelles d’aigua gratis.
