Per entendre la situació dels països avui en dia, no n’hi ha prou en viatjar-hi i barrejar-te amb la seva gent, també n’has de coneixer la seva història per entendre la evolució que han seguit. Nosaltres no som historiadors i la següent entrada és un resum de les nostres notes de viatge i dels llibre i documents que hem llegit:

El resum del resum per parlar a l’acensor

La història de Filipines té molt en comú amb la de Cuba. De fet podríem simplificar molt i dir que Filipines és el que hagués sigut Cuba sense la Revolución. Fent una síntesi: Filipines i Xina comercien; arriben els espanyols, colonitzen i monopolitzen el comerç; USA ajuda a tenir la independència i es queda “per ajudar”; Japó els envaeix durant la Segona Guerra Mundial; USA bombardeja per alliberar-los; independència sota el protectorat de USA de nou; nou president amb les idees clares que li diu a USA “fuck you” i torna a comerciar amb la Xina. Però anem una mica enrere i veiem els fets més importants.

Els espanyols arriben a les Filipines

Abans de l’arribada dels espanyols les illes estaven habitades per pobles que formaven estats, anomenats barangays. La base d’aquestes organitzacions era l’esclavitud que podia ser de dues maneres, per una part l’esclau com nosaltres l’entenem, adquirits per compra o com a botí de guerra; i els mig esclaus que eren la gent del poble que no es podien vendre. Els barangays es podien unir entre ells i formar estats més grans i forts reconeixent un líder, el qual s’auto anomenava rei, sultà o dato, que era el nom genèric. Aquestes poblacions ja comerciaven amb els xinesos i fins i tot amb els japonesos, que s’arribaven a les illes, intercanviaven productes i marxaven.

Malgrat que, com hem comentat, els xinesos ja coneixien les illes Filipines, mundialment s’atribueix el descobriment de l’arxipèlag al portuguès Fernando de Magallanes. Aquest havia sentit a parlar de les illes i com que el rei de Portugal no el va rebre com ell esperava a la tornada d’una expedició, va decidir que oferiria la proposta de conquerir aquell territori al rei veí, Carles V. La idea del navegant era arribar-hi a través de l’occident per evitar utilitzar la ruta portuguesa. El 10 d’agost de 1519 va sortir de Sevilla, rumb a Amèrica i així va ser com es va descobrir l’estret de Magallanes.

El 16 de març de 1521 va tocar terra i va arribar a Cebu descobrint petites illes pel camí, com la de Leyte. Magallanes va ser ferit de mort però la resta de la tripulació va seguir l’expedició de retorn a Espanya, completant d’aquesta manera la primera volta al món.

L’interès d’Espanya requeia més en les illes Maluques, que en les illes de Ponent, que era com van anomenar a les Filipines, ja que eren considerades pobres. Aquestes van quedar oblidades gairebé fins a temps del rei Felip II, que va enviar una nova expedició liderada per Miguel Lopez de Legaspi, amb el títol de l’avançat i el monjo agustí Andrés de Urdaneta, el 21 de novembre de 1564. El primer punt que va veure l’expedició va ser Leyte, el 13 de febrer de 1565, després Mindanao, Bohol i Cebu. A cada lloc feien possessió del territori en nom de Felip II, de fet van anomenar les illes Filipines en honor al rei.

A Cebu es va construir un fort, cases per als tripulats i es va batejar al rei i a la reina. Legaspi també va organitzar el govern. A partir d’aquí les expedicions espanyoles van ser per colonitzar les altres illes com Luzon. A Manila van haver de lluitar contra els insulars als quals van derrotar. Legaspi es va traslladar a Manila i la va fundar oficialment el 1571 i va formar govern. Evidentment el rajà Soliman va ser batejat i la població evangelitzada.

La història replicada

A partir d’aquí la vella història, els espanyols obliguen a la societat a pagar impostos i declarar tots els metalls que tinguessin, també els obligaven a treballar certes hores al servei de la Corona. L’afany evangelitzador d’Espanya arribava fins al punt d’organitzar expedicions des de Filipines fins a Borneo per lluitar contra el sultà i convertir als musulmans, arribar fins a Cambodja i també anar a cap al nord cristianitzant Xina, Corea i Japó. Per a tal missió es va enviar a l’arxipèlag un gran nombre de monjos de diferents ordres, com agustins, dominics, franciscans, jesuïtes i recoletos. Els jesuïtes serien expulsats el 1770 després de l’ordre feta per Carles III, el 1767. Com que a la Xina i al Japó no van ser ben rebuts, molts monjos van morir martiritzats, el rei espanyol va decidir que millor que es quedessin a les Filipines.

Malgrat les ordres reals de respectar i no maltractar els filipins, les coses a les illes seguien un altre camí. Els espanyols amb poder es quedaven part de les retribucions que havien d’anar al tresor nacional i esclavitzaven a la societat. Els monjos augmentaven el seu capital i les seves terres, malgrat que obeissin el vot de pobresa i la corrupció passava a ser natural. Per això de tant en tant hi havia revoltés populars.

El 1598 es va establir la Real Audiencia que havia d’exercir el poder judicial des de Manila, així com enviar el pressupost de despeses anualment al rei exercint funcions governatives.

Espanya també havia de lluitar contra expedicions d’altres països com per exemple els holandesos que ja arribaven a les costes durant la primera meitat del segle XVIII. També els anglesos fondejaven les costes, els quals van arribar a pcupar Manila durant dos anys a partir del 1762 i els xinesos seguien amb el seu comerç, malgrat els intents de monopoli d’Espanya. Espanya també s’havia de protegir dels pirates moros de Mindanao i Joló, els quals no van poder derrotar fins a finals del s.XIX.

El 1989, amb l’excusa de l’explosió del vaixell Maine a les costes de la Habana, els Estats d’Units d’Amèrica va decidir atacar a Espanya, a les Filipines. De fet USA volia les Filipines com a port d’entrada a la Xina. Una flota nord-americana, liderada per l’almirall Dewey, va establir un bloqueig marítim a Manila conjuntament amb un aixecament a l’interior de la ciutat, ja que feia poc temps que s’havia executat al líder intelectual independentista José Rizal. Aquest havia inspirat el moviment independentista a través dels seus dos llibres “Noli Me Tángere” i “El filibusterismo”. Els espanyols es van rendir el 13 d’agost de 1898 en el que passaria a la història com la batalla de Cavite però els filipins van passar de tenir la bandera d’Espanya a la bandera dels Estats Units d’Amèrica.

D’Espanya als Estats Units d’Amèrica

Espanya va perdre Manila davant dels Estats Units, fet que es oficialitzar al Tractat de París. USA annexa l’arxipèlag amb l’excusa de civilitzar-los i cristianitzar-los. Una excusa que Filipines ja havia sentit uns segles abans…

Evidentment els filipins no se la creuen i inicien una guerra contra els nous colons. L’exèrcit americà estava molt més preparat però els filipins coneixien millor el terreny i lluitaven a l’estil guerrilla, liderats per Aguinaldo. Finalment aquest va ser capturat el 1901 i va pactar amb USA perquè els seus compatriotes baixessin les armes, posant punt final a la guerra i deixant l’administració civil sota el govern nord-americà. Només va quedar resistència al sud, a la zona musulmana.

Durant l’ocupació dels Estats Units van anar canviant els costums dels filipins, associant tot lo espanyol a connotació negativa. Els americans van fomentar el comerç amb l’illa, vam instaurar un sistema sanitari, van aconseguir reduir la mortalitat i van establir un nou sistema educacional oficialitzant l’anglès.

Independència

La Gran Depressió iniciada amb el Crack del 29 va beneficiar la independència Filipines, ja que, per exemple els agricultors americans no podien competir amb els preus de la canya de sucre procedent de les illes. D’aquesta manera el 1933, el Congrés Americà va establir la Mancomunitat de Filipines durant la transició cap a la independència després d’un període de 10 anys. Filipines seria auto governable i tindria constitució pròpia, aprovada el 1935, però la política exterior seguiria depenent de USA.

La independència no acabaria d’arribar, ja que el 1941 el Japó va atacar l’illa de Luzon. Els Americans van sortir a defensar-la sota les ordres del general MacArthur. El govern filipí es va exiliar a Austràlia i els japonesos van començar a organitzar una estructura de govern ocupant oficialment les Filipines fins al final de la Segona Guerra Mundial, el 1945.

Llarga vida a la República

Comença una nova etapa, una nova República Filipina, aquesta vegada totalment independent, ja que els Estats Units van cedir la seva sobirania. El primer president va ser Manuel Roxas, elegit el 1946 pel poble, el qual va morir dos anys després pujant al poder el vice president Elpidio Quirino. Aquest guanyaria les pròximes eleccions, per tant fou president del país del 1948 al 1953. La història es desenvolupa sense alts i baixos fins al 1965 que guanya les eleccions Ferdinand Marcos, el qual seria reelegit de nou. Durant la primera presidència construeix carreteres, escoles, millora el sistema d’impostos i dur a terme polítiques socials.

Malgrat tot els oponents s’oposen violentament, el partit comunista va tenint més força i la guerra al Mindanao musulmà va en augment. Per tot això, Marcos declara la Llei Marcial el 1972 que va durar fins al 1986, limita la llibertat de premsa, aboleix el Congrés i arresta els opositors polítics. La dictadura de Marcos està lligada a casos de corrupció, desaparició de persones i moments de tensió a tot el país, motius suficient per haver d’exiliar-se a Hawai.

A les següents eleccions guanya la dona del principal opositor de Marcos que va ser assassinat. Aquino restableix els llibertats i tornar a formar el Congrés.

L’actual president, Rodrigo Roa Duterte va ser elegit el 30 de juny de 2016. Els seus antecedents polítics son ser alcalde de la ciutat de Davao a l’illa de Mindanao. Aquesta ciutat és coneguda a les filipines per ser la ciutat més segura del país. La seva principal promesa electoral va ser eliminar les drogues, també està disposat a trencar els tractes comercials amb els Estats Units d’Amèrica i obrir-se a altres nacions com la Xina o Rússia si això benèfica al país.

El controvertit president que ha enviat a la merda a Obama, al Papa i a la Unió Europea té un nivell d’acceptació al país que ronda el 80%. El que més li reconeixen els filipins? Que és honest, que diu el que pensa i pensa el que és el millor pel poble, que no fa discursos polítics, que només parla una vegada a l’any per fer balanç i que segueix vivint a la seva casa de sempre.

Deixa un comentari