Coses que no t’esperes per Vietnam

Vietnam està a la llista de tota persona a qui li agrada viatjar i així ha de ser. És un dels pocs països del sud-est asiàtic on, fent tot el turístic de la manera més turística, pots marxar tenint una sensació de la realitat força encertada, ja que només passejant pels Carrers de Vietnam ja et quedaràs sorpès.

Potser diríem que Vietnam i Tailàndia són els dos països del sud-est, on els turistes i els locals, tenen coses més en comú. En canvi, Cambodja, Laos o Myanmar, si vols conèixer la realitat del país, has de moure’t una mica més, sacrificar algunes comoditats i deixar el “luxes” per un altre moment.

Vietnam és un país a cavall entre el sud-est asiàtic i la seva història amb la Xina i perquè no, amb França. Anem a descobrir a poc a poc, a què ens referim.

La vida al carrer

La vida al carrer de Vietnam està més al nivell de la Xina que dels seus veïns del sud-est, ja que els vietnamites gaudeixen tant dels parcs com dels bars. Bé, diem bars per dir alguna cosa que ens puguem entendre. Si considerem bar un lloc on t’asseus a una cadira amb una taula per prendre un beure i, generalment, socialitzar, acceptem la paraula bar.

Ara, hem de fer molts matisos entre els nostres bars i els de Vietnam. Per començar, el 90% no són locals, són al carrer, un carret que fa de barra i unes taules i tamborets de plàstic a la vorera. Però també hem de matisar que les taules i els tamborets són de mida de nens petits, sabeu aquelles taules baixetes de les escoles? Doncs així.

Respecte prendre alguna cosa, al Vietnam, gairebé es redueix al cafè i si bé, potser ja saps que al Vietnam són molt cafeters hem de reconèixer que a part de ser-ho (cosa que també ho són a Indonèsia, Myanmar o l’Índia), fan el cafè molt bo. Si t’agrada el cafè curt i fort, al Vietnam gaudiràs.

A més, el que tampoc t’esperes és que en mig d’un poblet sense turistes et puguis trobar una cafeteria digna de la zona moderna de Buenos Aires o Barcelona. I per acabar amb el tema cafè, no t’esperes per a res, el cafè d’ou…i aquí ho deixem…si voleu saber més, haureu d’anar a Hanoi i demanar-lo (o llegir l’entrada de gastronomia de Vietnam).

La vida al parc

Com hem dit, al Vietnam també viuen molt al parc. Així com els xinesos, els parcs vietnamites s’omplen de gent, a primera hora per fer exercici i a última hora per ballar. A més a més, tampoc t’esperes trobar-hi les típiques reunions de criadors d’ocells.

Aquests, generalment homes, de fet mai vam veure-hi cap dona, porten els seus ocells en una gàbia gran de fusta, coberta amb una tela i la passegen amb moto fins a arribar al punt de trobada, al parc. Allí, pengen la gàbia d’una corda i la destapen perquè l’animal que hi habita pugui cantar ben content. Els homes s’ho miren i escolten, mentre fan petar la xerrada, fins que es cansen, tapen al bitxo de nou i cap a casa, amb la moto.

No t’esperes trobar al Vietnam un tret compartit amb Mongòlia, i és que els caps de setmana, als parcs surten els que lloguen els cotxes i les motos en bateria pels nens. Així ho vam veure tant a la plaça principal d’Ulan Baatar com a la de Hanoi. Segurament a la Xina també ho facin però no ens hi vam trobar durant el mes que hi vam estar viatjant.

Al·lèrgia al sol

També com herència dels seus veïns i fet que comparteixen amb el Japó i Corea del Sud, les dones van extremadament tapades, com si tinguessin al·lèrgia al sol. Poden portar des de barret, buf que els cobreixi tota la cara, menys els ulls, samarreta de màniga llarga i guants.

Sigui per vendre a la ciutat o per treballar al camp, perquè també hem de dir que la majoria de venedores i treballadores del camp eren dones, els homes es dedicaven a la conducció de moto.

Les motos com cotxes de pallassos

I ja que parlem de motos, no t’esperes, o potser sí, si ja t’has mogut pel sud-est, l’habilitat de carregar aquests mitjans de transports i transformar-los d’un biplaça a un quatriplaça o fins i tot en un equivalent a un camió. Hem vist motos més carregades que una formiga i de les coses més estranyes del món.

Hem vist motos passant per llocs on nosaltres no hi haguéssim passat ni caminant i hem vist motos en estat de ruïna, que nosaltres ja fa dies que hauríem jubilat. Però és que si parlem de motos que passen per llocs que no hauries passat tu ni caminant, què me’n diueu del tren que va pel mig de Hanoi? Això sí que no t’ho esperes.ç

L’empremta francesa

Fent referència a la seva cultura francesa, al Vietnam podràs gaudir dels entrepans. Si bé, potser t’esperes trobar-hi pa “de veritat”, com a Laos o Cambodja, la sorpresa agradable és el contingut dels entrepans, molt més variat que els dels països veïns, això sí, fallen peruqè no torren el pa, com sí que ho fan a Cambodja.

El que és curiós és que si demanes l’entrepà per en dur, tant te’l poden posar dins d’una bossa, com embolicat en un foli A4, ni per casualitat veus el paper d’alumini.

L’empremta del comunisme

Vietnam va ser durant molt de temps un país comunista, o mig país comunista, per això avui és difícil trobar cadenes de restaurants ràpids però a Ho Chi Minh ja hi ha un parell de McDonald’s i a Hanoi, quan nosaltres hi vam estar, estava acabat d’inaugurar.

Si acabeu d’arribar a Fuet i Mate, us sorpendrà que un blog de viatges barats i motxillers ens preocupem pels McDondonald’s però heu de saber que no els utiltitzem per menjar hamburgueses. El que sí que hi ha són les cadenes de convenience store, on podreu aconseguir aigua calenta gratuïta pels noodles, cafès i tes motxillers.

Els turistes copen Hanoi

A Hanoi, hi ha tant turista i tant estranger “vivint”, que els hostels de motxillers fan el negoci amb les excursions per aquells “viatgers per lliure”, en lloc de fer-ho amb l’allotjament. Una prova és que pots trobar allotjament per 2,5 dòlars americans amb cervesa gratuïta dues vegades al dia i esmorzar de bufet lliure, que et serveix per dinar gratis.

Això sí que no t’ho esperes, pràcticament et “paguen” per dormir en el seu allotjament. Ni amb el nostre pressupost ajustat, ens sortia a compte no pagar per dormir, amb aquestes super ofertes. Una altra cosa que no t’esperes és la gran quantitat d’estrangers que us trobareu al Vietnam “vivint” i és perque és relativament fàcil trobar feina de professor d’anglès i està força ben pagada.

A nosaltres ens ho van oferir directament passejant pels carrers de Ho Chi Minh, no us en podem explicar res d’experiència personal perquè no estavem interessats ja que només estariem al país per 15 dies, però sabem d’uns quants viatgers que hi van fer estadies llargues.

Viatjar còmode

Els autocars són de lo millor que ens hem trobat al viatge, potser diria que fins i tot millor que al Japó. Al Vietnam sempre et donen una botella d’aigua i una manta i els seients són, en realitat, butaques individuals que gairebé s’inclinen 180º i aquesta vegada, recalquem, el terme “individual”, no com a Laos, que si bé eren llits al 100%, et tocava compartir-lo (encara que viatgessis sol).

Tampoc t’esperes que puguis fer molts viatges a la nit i encara que arribis a la matinada al destí, sempre et deixen al davant d’un hotel, on et permetran esperar-te al rebedor fins a una hora decent per anar pel carrer (almenys amb la companyia que viatjàvem, sempre va ser així). A Com moure’t pel Viet nam expliquem més detalladament aquest punt del viatge.

Pel que fa al trànsit, Vietnam i en especial Hanoi, és un dels pitjors casos en el qual hem viatjat fins ara. Aquí, com a vianant, ningú et veu però és que no et veuen ni quan et tenen al davant. Ningú frenarà, abans t’esquivaran o tu t’has de deixar portar per la dinàmica “Be water, my friend”. Senzillament comença a caminar, millor si intentes travessar en diagonal, que perpendicular i au, ves fent. Sort! L’únic positiu que tenim per dir és que condueixen en el mateix sentit que nosaltres, així que almenys no tindràs confusió cap a quin costat mirar, però ja et diem ara, que tampoc serveix per relaxar-se gaire.

Els esports

El que comparteixen amb altres països del sud-est i per sobretot amb la Xina és el futbol pluma, però el més sorprenent és l’edat dels participants. Si bé, et trobes grupets de nois joves en alguna plaça, els que millor juguen són la gent gran, independentment del gènere.

Aquest esport, ja internacionalment conegut, sobretot degut a les immigracions s’anomena Jianzi a la Xina i đá cầu al Viet Nam. En aquest país és tan important, que no t’esperes que sigui l’esport nacional. No t’esperes que veure’l practicar sigui tan entretingut i les filigranes que poden arribar a fer.