Fa 100 anys i tot segueix igual: els Catalans d’Amèrica

Des de Fuet i Mate hem parlat en diverses ocasions dels vincles catalans amb l’Argentina, hem fet una Ruta Catalana a Buenos Aires i hem fet articles centrats en èpoques històriques, com per exemple el dels Catalans del Vireinato del Rio de la Plata. Avui ens sembla molt interessant centrar-nos en uns esdeveniments els quals no poden ser més actuals, malgrat que parlen d’actes de fa més de 100 anys. Tal com diu el títol, fa 100 anys i tot segueix igual.

En situació

Cap a mitjans del s.XIX s’estima que a Buenos Aires hi residien uns 700 catalans, xifra que va créixer exponencialment a principis del s.XX fins arribar a valors superiors dels 20.000 catalans. Aquestes xifres augmenten per diversos motius, però principalment per temes polítics.

Els catalans sempre hem buscat mantenir la nostra cultura, les nostres tradicions i costums i la nostra llengua per damunt dels imperatius de la monarquia espanyola. Per això, ja es pot trobar el 1857 entitats catalanistes a Buenos Aires, com per exemple el Montepío de Montserrat que assegurava els serveis de sepultura i salut mèdica als seus afiliats.

El Montepío compartia amb el Centre Català la seva diferenciació cultural d’Espanya però sense buscar la independència.

Precisament el 1886 va nàixer el Centre Català per fomentar la identitat cultural catalana a través de la difusió de la literatura, el teatre i la música regional. És a dir, que tot i acceptar ser una regió d’Espanya, ja en aquell temps els catalans marcaven una diferència cultural. Hem d’afegir que el mateix passava amb altres comunitats autònomes actuals, ja que a Buenos Aires podem trobar centres culturals gallecs, bascos, riojans, entre altres.

La Renaixença catalana

No descobrim res nou si diem que cap a mitjans del s.XIX la industria catalana anava uns quants passos per davant de l’espanyola. La potència de la producció catalana havia fet créixer les ciutats industrials i fomentat la diferència de classes entre els obrers i la burgesia. Aquesta última, amb més temps per divertir-se i instruir-se havien anat cultivant un moviment que passarà a la història com la Renaixença on es buscava el ressorgiment de la llengua i la cultura catalana per diferenciar-se de l’Espanya anacrònica de l’època.

Fou sobretot, a principis del segle XX quants molts catalans van immigrar a les Amèriques per tal de “fer-se rics” i amb ells van portar a aquests països les seves idees i cultures. A Argentina, principalment a Rosario i evidentment a Buenos Aires, els catalans van ser molt actius. Fins i tot van formar grups i associacions per fomentar la llengua catalana i potenciar la cultura.

Així va ser com el 1908 Josep Lleonart Nart va promoure la fundació del Casal Català, nacionalista i independentista, separant-se del Centre Català amb idees més espanyolistes. També van fundar la Asociació Wagneriana, on hi destacava, a part de Lleonart Nart, Jerónimo Zanné i Jose María Pena.

El naixement de l’independentisme

A més a més, el moviment català, igualment com passava a Catalunya es va veure reflectit en l’art i l’arquitectura, creant el modernisme o art Nouveau, com es coneixia a França i de retruc a l’Argentina. El modernisme no es va quedar només en les formes sumptuoses de la naturalesa esculpides als edificis, es va convertir en un moviment intel·lectual, literari i cultural.

A Buenos Aires el moviment catalanista de principis del s.XX va ser molt fort i actiu, van fundar l’Orfeó musical, dirigit per Ernest Sunyer, el grup de teatre Germanor Mutualista, el Comitè Llibertat, L’Atlètic Casal Català, entre altres associacions des d’on sempre es cuidava, reivindicava i potenciava la cultura i la llengua catalana.

Els seus referents informatius eren el diari L’Aureneta, fundat el 1876 pel Dr. Antoni de P. Aleu i sobretot, el Ressorgiment, fundat per Hipòlit Nadal i Mallol, el 1916. En un article del 1922 del Ressorgiment ja es deia que la nostra Pàtria d’origen era Catalunya i com que de pàtria, com de mare, només n’hi ha una, no s’acceptava cap altre apel·latiu nacional que el de catalans.

Per aquells anys el moviment independentista català anava guanyant adeptes i el 1917 es va fundar a Buenos Aires, l’Associació Nacional Catalana de les Amèriques o la Unió Nacionalista Catalana, fundada el 1918. La dictadura de Primo de Rivera a Espanya va ajudar a fer créixer aquest moviment nacionalista i independentista català i convertir-lo en un moviment més militant. A més a més, aquella dictadura també va comportar que arribessin a l’Argentina, no només intel·lectuals sinó molts obrers catalans amb idees socialistes i anarquistes.

Fa més de 100 anys que ja arrossegàvem els mateixos problemes que en l’actualitat, evitar el control estatal sobre Catalunya. Per aquest motiu, Pere Seras va ser l’encarregat de dirigir el 1922 el Comitè Llibertat. Si nomenem el comitè no ens podem oblidar d’Àngel Boixader, Lluís Castelló, Ramón Mas, el mateix Ernest Sunyer, Hipòlit Nadal i Mallol, Francesc Saltó, Lluís Tintoré, entre altres que havien fugit d’Espanya i no només defensaven l’autonomia de Catalunya sinó que començaven a valorar la separació respecte a Espanya.

El Comitè Llibertat era una agrupació política que anava a favor de la independència de Catalunya i la fundació de la revista setmanal la Nación Catalana, publicada en castellà per donar a conèixer a tots els habitants de Sud-Amèrica la situació catalana era un dels mitjans de difusió ideològica.

Aquesta revista va ser dirigida pel cerverí Joan Comorera, el qual va arribar a l’Argentina i es va posar a treballar al diari La Vanguardia on va publicar, el 1923, un article que es diu: “El terrorismo barcelonés es policial. El terrorismo es una política dinástica contra Calutaña”. Sembla mendita que tants anys i encara avui serveixi el mateix titular?

Qualsevol semblança, és real…

Per si algú té dubtes de la semblança de la relació que us sembla aquest extracte directe de la página 12 de l’article de Jornadas de trabajo Exílios Políticos del Cono Sur en el siglo XX “La comunidad catalana en la Argentina: militancia republicana e identidad nacional en la lucha contra la dictadura de Primo de Rivera” de Saúl Luis Casas.

“Allí destaca el papel represivo del estado español sobre Cataluña. Analiza desde una perspectiva histórica el proceso represivo y la actividad policial en la ciudad de Barcelona.

Denuncia el papel de las bandas parapoliciales que siembran terrorismo en la ciudad, culpando a los anarquistas de algunos hechos de sangre, que en realidad “ellos”: “la policía y las bandas organizan y provocan”. Podem seguir, extraïent un altre paràgraf ““quién para ahogar las reivindicaciones nacionales de los catalanes no halla otro medio que el de envenenar las luchas sociales, armar a bandidos profesionales y derramar la sangre de inocentes sobre las calles de Barcelona”.

En aquells temps, a Espanya hi havia la dictadura de Primo de Rivera i els catalans immigrats a diferents destinacions, principalment a Mèxic, Cuba i a l’Argentina, finançaven la revolució de Francesc Macià. A l’Argentina, la publicitat es feia de la revista del Ressorgiment i fins i tot, el senador Alfredo Palacios, l’advocat Carlos Caminos i els catalans del Casal Català i del Comitè Llibertat van aconseguir que Macià tingués la residència legal a l’Argentina, com a exiliat del règim després que la seva ofensiva, fracasses.

Ja que estem perlant de fa 100 anys, potser que posem noms pròpis i parlem dels catalans de fa 100 anys.

Catalans de fa 100 anys

Avui parlarem una altra vegada de Catalunya a Argentina i és que a passejant per Buenos Aires trobem moltes referències a la nostra Nació. Podem veure la font de Canaletes, una casa que parla català o innumerables escultures d’autors catalans, així com arquitectura modernista.

En concret, avui ens referirem als catalans de finals del segle XIX i principis del segle XX, una època de fort moviment catalanista. Amb aquest conjunt de personalitats, ampliem la llista de d’Alguns catalans a l’Argentina, començada amb els Catalans que van participar en la independència d’Argentina.

En situació

Per entendre la interacció entre els dos països, s’ha d’entendre l’immigració a Argentina, un país fet, en bona part, per immigrants. Ja en el temps de la colònia els homes europeus es casaven amb les dones natives, els fills dels quals s’anomenen criollos, i així, a poc a poc, van anar estenent la sang, principalment, espanyola pel territori.

Després, amb l’Argentina lliure, la necessitat de mà d’obra per construir el país va fer que el govern de finals del s.XIX facilités l’entrada d’immigrants de tot Europa. La Primera Guerra Mundial i la Segona també van ocasionar que molta gent hagués de fugir de casa seva però sobretot la Guerra Civil Espanyola és la que més catalans va forçar a marxar cap a Amèrica, molts a Cuba i Mèxic, d’altres a Argentina.

Els catalans amb ideals

Els immigrants que desembarcaven a Argentina no eren només obrers, si no que hi havia enginyers, metges i artistes que buscaven l’oportunitat que no tenien a la seva terra. Altres, com ja hem comentat, el motiu del seu trasllat van ser les seves idees polítiques, per tant, a Argentina hi van arribar molts comunistes i anarquistes, aquests, principalment catalans.

En aquest grup, entra el primer anarquista fusilat a Argentina, el català Joaquín Penina, natural de Gironella. Joaquín va naixer el 1905 i el 1925 es va traslladar a Rosario. Paleta de professió, va fugir de la seva terra durant la dictadura de Primo de Rivera i va arribar a una ciutat industrialitzada que començava a estar caldejada pels moviments obrers amb les ideologies que portaven els espanyols, els catalans i els italians.

Uns anys més tard, el 1930, José Félix Uriburu va liderar un cop d’Estat i va instaurar una dictadura a Argentina que es va dedicar a perseguir tots aquells que s’oposaven al règim. Poc va durar Joaquín, uns dies desprès del cop d’Estat, va ser detingut i l’11 de setembre del mateix any, fusilat, malgrat tot, el seu cos va desapareixer, convertint-se així en un dels primers en patir una desaparicio forçada a Argentina. Quin paradigma, fusilat un 11 de setembre.

Rosario, va ser una de les ciutats, juntament amb Buenos Aires, que més catalans va adoptar. A part del nombrat Joaquín Penina, també hi van destacar altres compatriotes com el pintor Pedro Blanqué, qui va abandonar Barcelona desprès de la restauració de la monarquia Borbònica per la seva ideologia republicana i Enrique Munné que també va ser un pintor barceloní que va emmigrar a Rosario a principis del s.XX, per raons polítiques i on hi va fundar una escola d’art.

La cultura catalana

Sobretot cap a la dècada del 30, el moviment catalanista començava a tenir força i molts dels catalans emigrats ho eren per diferències polítiques amb el govern espanyol. Una vegada a Argentina es posaven en contacte amb altres catalans i s’unien per la Nació catalana, coneixent-se així com “los Catalanes de America”. Un dels casos més famosos és el de Josep Lleonart i Nart que es va establir a Buenos Aires on hi va fundar el Casal Català, que anys més tard acabaria essent el Casal de Catalunya de Buenos Aires.

L’activitat de Josep girava al voltant del món català, va col·laborar amb la revista Ressorgiment i va formar part del Comitè d’Acció Catalana de Sud-Amèrica a través del qual van oferir el 1922 una bandera catalana a la Mancomunitat de Catalunya.

Una altra de les personalitats catalanes a Argentina més importants del moment fou Hipòlit Nadal i Mallol, fill del Port de la Selva, que va emigrar a Argentina, el 1912, perque no va voler fer el servei militar. La seva activat catalanista va ser intensa, convertint-se en un dels referents dels “Catalans d’Amèrica”.

El següent any de la seva arribada va fundar la revista Catalunya Nova i el 1916, juntament amb Pius Àrias, Manuel Cairol i Francesc Colomer van fundar el Ressorgiment, la revista catalana més important, de les més de quaranta que es van editar en català a Argentina. La revista va ser publicada del 1916 al 1972, actualment les podem trobar a la biblioteca del Casal de Catalunya. Hipòlit va ser president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, a l’Argentina.

Antoni de P. Aleu va emigrar a Buenos Aires el 1860, on va fundar-hi la Creu Roja Argentina, el 1876 i el setmanari L’Aureneta, convertint-se en la primera publicació periòdica catalana a Amèrica. Antoni va participar també en la fundació del Casal de Catalunya de Buenos Aires. Aleu va ser contemporani de Josep Lleonart i Hipòlit Nadal, amb els qui compartia el sentiment català i per això també va participar en el regal de la bandera catalana a la Mancomunitat.

L’Aureneta quedava en mans catalanes, ja que Jaume Puigventís, era el responsable de la impressió i els germans Folch i Torres, Josep Maria i Manuel, escrivien reportatges. En Manuel era el germà gran de tota la troba Folch i Torres. En Josep Maria va ser un dels escriptors més importants del seu moment, tant de text escrit com de teatre, la seva obra més famosa és la dels Pastorets.

Què t’ha semblat tota la feina que feien els catalans a l’Argentina per la Nació catalana?