La iglesia de San Ignacio de Loyola, al barri de Monserrat, és d’origen jesuïta i és la més antiga de la ciutat, construïda entre el 1686 i el 1734, tot i que consagrada el 1722, forma part de l’anomenada Manzana de las Luces. El 1942 va ser declarada Monumento Histórico Nacional. Els arquitectes van ser els jesuites Krauss, Bianchi i Prímili.
Segueix descobrint Monserrat amb la Ruta Completa per Monserrat.
En situació
El terreny, avui conegut com a Manzana de la Luces, és a dir l’illa de Perú, Bolívar, Alsina i Moreno, va ser entregat als jesuïtes per Doña Isabel Carvajal quan els jesuïtes van haver d’abandonar la primitiva església que tenien a Plaza de Mayo, on avui hi ha l’estatua de Belgrano.
Així va ser com el 1675 van construir una església de fang, ja que encara no hi havia una fàbrica de totxos a la ciutat. La situació dels materials de construcció va canviar a partir de 1686, amb la producció dels primers totxos, en una fàbrica que van construir els mateixos jesuïtes, al costat de l’església i llavors va començar la construcció de la torre sud i dels murs de l’església.
El 1710 es va seguir amb la construcció del temple, que conserva la torre i els murs originals dels primers totxos de la ciutat. Ja al s.XIX l’enginyer Senillosa, va acabar-la en agregar-li la torre nord amb el rellotge, el qual pertanyia al Cabildo. Així les dues torres són d’èpoques diferents, l’esquerra és del s.XVIII i l’altra no es va acabar fins al s.XIX. La façana combina diversos estils, entre ells el barroc alemany.
Els plànols originals, que els va dur l’arquitecte jesuïta Krauss, seguien l’exemple de l’església de Roma, on hi ha enterrat San Ignacio de Loyola. Però quatre anys després de començar la construcció a Buenos Aires, Krauss morí i el reemplaçaren Blanqui i Premoli, els quals també van participar en les construccions jesuïtes de Còrdova i de l’església de Santa Catalina de Sena a Buenos Aires.
Iglesia de San Ignacio
L’interior de la Iglesia de San Ignacio és d’una nau, amb cinc capelles laterals. El retaule major és de planta còncava, als laterals hi ha les imatges de San Ignacio de Loyola i de San Francisco Javier i al centre la de la Verge de Montserrat, tallada en fusta policromada.
La imatge de la Moreneta, que en aquest cas, no està gaire morena, va ser encarregada pel farmacèutic català Francesc Marull a un porteño el 1791. El motiu d’aquesta imatge a l’església de San Ignacio es deu a què segons es creu quan el sant va decidir prendre el camí religiós va peregrinar a Montserrat i es va confessar davant de la Verge. La corona que porta la imatge va ser treballada en plata a Barcelona fa finals del s.XVIII. El motiu de la imatge de San Francisco Javier és que es conegueren amb San Ignacio a Paris, on hi estudiava.
Els quadres que decoren l’altar són representacions de la vida de San Ignacio. L’altar major és obra de l’escultor espanyol Isidro Lorea, realitzat entre el 1757 i el 1767.
Les curiositats
També hi podem veure set retaules de l’època jesuïta.
En aquesta església es va dur terme l’acte inaugural de la Universidad de Buenos Aires que va funcionar durant anys a l’edifici del darrere. També va ser la catedral de la ciutat a finals del s.XVIII i durant les invasions angleses de 1806, va ser una de les casernes militars.
Al seu interior hi ha les restes mortals de Juan José Castelli, un dels líders de la Revolución de Mayo, juntament amb Mariano Moreno i Manuel Belgrano. En una de les sessions de diputats del 2012 va sorgir una proposta per moure el monument de Castelli, des de la plaça del Congreso al Cabildo i enterrar-hi també les seves restes, al lloc on va pronunciar les paraules claus durant el Cabildo Abierto de 1810.
Fa poc l’equip d’arqueologia urbana de la ciutat ha recuperat un dels fonaments d’un mur d’una galeria que anava pel costat de l’església. L’equip els va netejar i valorar, però desafortunadament la gent utilitza l’espai com a paperera.
Hauries de saber
Iglesia de San Ignacio_Bolívar, 225.