• Post category:Història
  • Post last modified:octubre 2, 2020

Un Yirigoyen malalt, deixa el govern en mans del seu vicepresident Enrique Martínez, el 5 de septembre de 1930. Un dia després, José Félix Uriburu treu part de les tropes al carrer. Va ser un cop d’estat que va estar més secundat pel poble que pels militars, els quals estaven dividits entre Uriburu i Agustín P. Justo. Justo sostenia un cop d’estat per derrocar a Yrigoyen i establir un govern provisional militar fins a tornar a restablir l’ordre social. Uriburu tenia unes idees més feixistes i volia perpetrar-se al poder.

La Revolución de Setiembre

El mateix dia del cop d’estat, Yrigoyen va viatjar cap a La Plata a la recerca d’ajuda militar però com que no la va trobar, va presentar la renúncia, fou detingut i enviat a la presó de l’illa Martín García. Així va ser com la Revolución de Setiembre triomfà, segons els militars, per salvar a la República de la crisi i amb el total suport dels mitjans de comunicació.

Un dels motius de la insatisfacció de l’alta societat argentina, de la presidència radical, fou la creació de l’empresa nacional YPF, la primera petroliera estatal del món i que per tant no havien pogut dur a terme els seus negocis amb els capitals estrangers. A més a més s’havia avançat tant en la indústria nacional com en parar les inversions estrangeres, amb l’objectiu de sortir de la recessió econòmica que afectava a tot el món després de la crisi del 1929.

El general Uriburu va assumir la presidència el 8 de setembre de 1930. Algunes de les seves primeres mesures foren tancar el Congrés, intervenir les universitats i les províncies, declarar l’estat de lloc i la llei marcial, prohibir les activitats partidàries i censurar la premsa.

També va establir la pena de mort, executada sobretot a radicals i anarquistes. A més a més va acomiadar part de la directiva de YPF i va posar-hi un gabinet format per mandataris estrangers. Tornava el liberalisme econòmic i el totalitarisme polític.

El 20 de febrer de 1932, any en el qual mort Uriburu, es proclama nou president a Agustín P. Justo que dur a termes una política d’intervencionisme estatal, control del poder, estat autoritari, grans negociats que afavoreixen a les empreses estrangeres i d’industrialització però amb la intenció de substituir les importacions que desequilibraven la balança, més que per deixar de ser dependents de les potències mundials.

De fet, durant la seva presidència, Roca fill va viatjar a Londres on va signar el pacte Roca-Runciman segons el qual s’aprova un nou préstec a Argentina amb la banca anglesa, però els diners acaben anant a les empreses angleses a Argentina a canvi Anglaterra seguia comprant carn a Argentina, això sí, sempre que fos més barata que la de les seves colònies o ex colònies, com Canadá, Australia o Nova Zelanda.

Per si no fos poc, Argentina alliberava d’impostos l’entrada de carbó anglès, impedint el creixement de la indústria nacional del carbó i del petroli. En resum, Anglaterra manava a Argentina, una altra vegada. El pacte va ser denunciat per Lisandro de la Torre al Congrés, el qual s’acaba suïcidant cansat de la injustícia i la corrupció.

El 1937 es van convocar noves eleccions, novament fraudulentes on va guanyar Roberto Marcelino Ortiz, però el 1940 va haver de cedir la presidència al seu vicepresident, Ramón S.Castillo, per problemes de salut. Durant la Segona Guerra Mundial, Argentina es va declarar neutral, en part, ja que la part econòmica estava estretament relacionada amb Anglaterra i els Estats Units però la part militar admirava l’exèrcit alemany.

Una de les característiques dels quatre presidents que hi va haver durant l’anomenada dècada infame, que va durar 13 anys, van ser l’augment del pressupost destinat a l’exèrcit. L’objectiu del cop d’estat del ’30 era tornar a l’Argentina de principis del s.XX amb frau electoral i exclusió del poble de la política.

També van perseguir totes les idees anarquistes i socialistes i es van desentendre del tot de les necessitats del poble, un poble que passava gana a causa de les diverses recessions econòmiques que afectaven el món per la Primera Guerra Mundial, el crac del 1929 i a la Segona Guerra Mundial, que pel tipus d’economia dependent d’Argentina, afectava el país directament, ja que baixaven les exportacions i amb això, augmentaven els desocupats.

Aquest procés de renovació va acabar amb un nou cop d’estat, el del 4 de juny del 1943, liderat pel Coronel Arturo Rawson però que va ser destituït pels mateixos militars, entre els quals hi havia un jove Juan Domingo Perón. El general Pedro Ramírez assumiria el poder polític del país mentre que Perón tindria el càrrec de secretari de la secretaria de Treball i Previsió Social on aconseguiria augments salarials pels treballadors, rebaixes als lloguers, vacances pagades, jubilacions i un estatut pels obrers. Així, a poc a poc, la figura de Perón aniria guanyant imatge entre el poble, que tantes vegades havia sigut reprimit.

Argentina A.P. (Abans de Perón)

Deixem enrere la Década Infame, aquell cop d’estat del 1930 fruit de la unió entre l’oligarquia, els grans exportadors, els banquers i les corporacions estrangeres que necessitaven arribar al poder com fos i que degut a la sanció de la Saénz Peña, que donava el vot obligatori i secret, feia gairebé 15 anys que no ho aconseguien. El 1943 es va dur a terme un altre cop d’estat per derrocar el cop d’estat anterior, que tot i haver cridat a eleccions en diverses ocasions, aquestes tornaven a ser fraudulentes, com les de l’època de 1880.

El líder del cop d’estat del ’43 va ser general el Arturo Rawson però pocs dies després, els mateixos militars, el van desplaçar i van posar al poder al Grupo de Oficiales Unidos, el GOU, amb Pedro Pablo Rodríguez al capdavant i entre els quals hi destacava Juan Domingo Perón, que va assumir la Dirección Nacional del Trabajo, un organisme de poca rellevància però que ben aviat convertiria en secretaria i d’allí a la glòria nacional.

El GOU tenia una ideologia nacional i industrialista, amb un Estat intervencionista tant en l’economia com en la part social. També pretenien reprimir la insurgència comunista que tant estava alterada a Europa i s’oposaven fortament a prendre partit durant la Segona Guerra Mundial.

El 1944 Ramírez, forçat per altres militars, va renunciar a la presidència del país a favor del vicepresident Edelmiro Farrell, el qual, un any després va declarar la guerra a Alemanya i Japó, ja quan la derrota de l’Eix era, gairebé un fet.

Perón va anar guanyant protagonisme i ja el 1944 era el ministre de Guerra, el secretari de Treball i Previsió i el president del Consell Nacional de Postguerra.

Des de la Secretaria de Treball, dirigida per Perón, va refundar la CGT i treient-li el control als socialistes, anarquistes i comunistes, fet que li va fer guanyar simpatia de les clases empresarials. També va crear el sindicat dels treballadors rurals, pels homes que venien del camp i que no tenien, fins llavors, cap protecció, els anomenats “cabecitas negra”, fet que li posar en contra a les clases oligàrquiques. Qui era Perón?

La figura de Perón anava creixent i la seva popularitat augmentava fins a tal punt que la dreta oligàrquica, estranyament, aliada amb comunistes i anarquistes van anar contra ell i van aconseguir empresonar-lo, un 17 d’octubre, data que després seria la data peronista més important.

Els treballadors van sortir al carrer demanant per la seva llibertat i deixant clar, sobretot als Estats Units que començava a adonar-se que a Sud-amèrica hi havia moviments populars que no li interessaven, que Juan Domingo Perón faria història a Argentina.

Amb aquest escenari, un Perón crescut per les masses obreres però odiat pels comunistes i els anarquistes, als qui els havia tret tot el poder i encara sense una determinació clara de les classes empresarials, però amb la vella oligarquia en contra, s’arriben a les eleccions del 1946, les quals Perón va guanyar gairebé sense despentinar-se.

Per l’altra part, els Estats Units van aplicar un boicot a Argentina, ja que durant la Segona Guerra Mundial es va mantenir, gairebé fins al final, neutre, en l’anomenada Tercera Posició. Els Estats Units van prohibir que els dòlars que donava a Europa a través del Pla Marshall poguessin ser destinats a la compra de productes argentins, i a més a més, el 1945 va sobresaturar el mercat amb cereals subsidiats, per tant la participació d’Argentina al mercat agrícola va baixar notablement. Precisament, aquest boicot va ser el qui va facilitar la industrialització del país. El boicot va durar fins al 1949.

Deixa un comentari