Si ens parem a pensar ara, mai haguessim dit que aniriem de vancances a Mongòlia i potser és veritat, no haguéssim agafat un avió per anar 2 setmanes a Mongòlia de turisme. Però és cert que la seva vida nòmada sempre ens havia cridat l’atenció, així que Mongòlia va ser un dels primers països que vam posar en la nostra ruta motxilera per Àsia.
Que Mongòlia és un país de nòmades ho sabem només mirant un documental del país, però a partir d’aquí sorgeixen moltes preguntes relacionades amb aquest estil de vida.
Aquesta entrada està basada en la nostra experiència motxillera i en el que ens van explicar els mongòls. Una noia que vivia a Alemanya i just esta va de visita familiar, va ser qui ens va poder respondre més dubtes.
Què és un gher
El primer que has de saber és que els nòmades viuen en ghers o yurtes, una espècie de tenda de campanya redona totalment moblada i decorada, la porta de la qual sempre mira al sud.
L’estructura bàsica és de llistons de fusta i desprès es forra amb feltre exteriorment i interiorment, hi posen catifes o teles a les parets redones. Al centre del sostre hi ha un forat per on surt la xemeneia de l’estufa que també fa de cuina. La tradició de viure en ghers ve de segles enrera.
Al segle XII i XIII els Khan i els líders vivien en els gher-tereg, és a dir, en ghers sobre rodes estirats per animals.
Aquestes tendes es munten i es desmunten, traslladant així, tot el seu contingut cap a la nova destinació. Sempre en busca dels millors camps de pastures, segons la temporada.
La vida dels nòmades
En el viatge de Khovd a Ulanbataar vam conèixer una noia mongola que vivia a Alemanya i que parlava anglès. La cirereta de conèixer-la va ser que s’havia criat en un gher i que els seus germans encara seguien aquest estil de vida lliure.
Ella ens va explicar que els seus germans grans, van néixer al gher, amb ajuda d’una llevadora, però que ella ja ho va fer en un hospital. A poc a poc, la vida es va modernitzant però encara hi ha moltes activitats que no han canviat gens al llarg del temps.
Hauries de Saber:
La vida nòmada encara exiteix
Per norma general els nòmades es mouen quatre vegades a l’any i fins i tot, pot ser sis, tot buscant noves pastures pels seus ramats. Els mongols crien de tot: cabres, ovelles, nyus, cavalls, vaques, camells i fins i tot rens, segons la zona del país que habitin. A Mongòlia, la terra és de l’estat i permet acampar on es desitgi.
Pots acampar allí on vulguis.
Aquesta llibertat d’acampada també aplica pels turistes. A Mongòlia es pot acampar lliurement, sempre hi quan no molestis als veïns. Nosaltres no ho vam fer, quan vam anar a Mongòlia encara feia molt fred i per ser del tot honestos, encara estàvem verds en això del viatge de motxilla.
Els nòmades viuen de vendre la carn, la llet i la llana dels animals, la més apreciada és la de catximir de les cabres. Ells s’alimenten de la carn i la llet, sigui de l’animal que sigui, de la qual fan formatge i fins i tot una beguda alcohòlica i compren arròs, fideus i verdures. Una de les carns més estimades és la de cavall, igual que la seva llet. Mengen molta massa de farina, ja sigui en forma de buuz o per fer pa o empanades. Per fregir utilitzen la grassa animal.
El seu sostent de vida
Respecte a l’aigua, sempre acampen a prop d’un llac o un riu, tant per poder beure ells com els animals.
Els animals pasturen cada dia en un lloc diferent, ja que el paisatge de Mongòlia és estepa i per tant l’herba no abunda. Així que el pastor, si no està amb el ramat, ha de sortir de tant en tant amb els binocles a comprovar que tot estigui al seu ordre, de no ser així, agafa el seu cavall i a galopar cap al ramat. Actualment, encara es veuen cavalcant amb el pal però també se’n veuen que es mouen amb la moto.
Les dones són les encarregades de munyir els animals, aquí també entren les eugues, i d’encarregar-se de les feines de la llar. Els homes s’ocupen de la feina de pastor i d’anar a buscar aigua i llenya, si és que hi ha arbres a prop.
Com que el terreny és estepari, no acostuma a haver-hi arbres per fer llenya i escalfar-se. El combustible és d’allò més natural, la caca seca dels animals. Al mig del gher hi ha una estufa amb xemeneia a l’exterior que els serveix per estar calents durant les extremes temperatures de l’hivern i a la vegada fa de fogons de cuina.
El seu mitjà de transport clàssic és el cavall, fins i tot l’utilitzen els nens per anar a l’escola. Perquè durant l’època d’escola, els pares intenten acampar en zones properes a un centre educatiu. Quan els nens són més grans, se’ls envia a un internat.
Avui en dia, molts ja tenen cotxes per facilitar el transport i el trasllat del gher i motos, però l’ús del cavall està lluny de quedar obsolet.
Si viatges per Mongòlia amb transport públic, veuràs que és molt comú que l’autobus pari en mig del no res i en pugi o en baixi gent. Aquests són els nòmades que tot i que tu no vegis res, ells tenen molt clar que a prop queda casa seva.
Les comoditats
Com tot a la vida, la vida nòmada també es va modernitzant. La veritat és que és un estil de vida dur, i a més a més, la tecnologia ha entrar en força a la vida humana. Llavors, perquè no adaptar-se?
Antigament utilitzaven espelmes per il·luminar-se però ara ho fan mitjançant panells solars. Per tant, a dins d’un gher és fàcil trobar-se una tele, ordinadors i mòbils.
El bany us podeu imaginar que o directament a l’aire lliure o els més acurats tenen una caseta, allunyada, que és una letrina. El que seria la pica, tenen un moble d’allò més curiós. El moble té una galleda penjant amb un caragol amb una rosca a cada extrem, que la forada pel cul, si puges el caragol, l’aigua va caient i després es recollida en una galleda. Aquest moble el tenen dins del gher, no al “bany”. És difícil d’explicar, millor mireu la foto.
A l’interior del gher, que és rodó, hi trobem totes les sales d’un habitatge juntes. Els llits estan distribuïts per les parets, l’estufa fa de forn, algun baül per guardar la roba i un moble amb els estris de cuina, que són senzillament bols i gots i alguna espàtula. També hi ha la “pica” de rentar.
On els pots veure
Als afores dels pobles i les ciutats es veuen terrenys ballats on al seu interior hi ha un gher i en altres casos, hi ha una casa i un gher. En els casos que vam veure nosaltres, la distribució de la casa seguia el mateix principi que el gher. És a dir, tota la casa era una única sala que feia a la vegada de cuina, menjador, habitacions i part de bany.
No hi havia envans, els llits estaven distribuïts tocant les parets, on també hi havia un parell de baüls per guardar la roba. L’altra paret fa de cuina, amb un moble amb els bols i les tasses, la rentadora i el congelador. Alguna taula i algun banquet petit i al mig de la sala, l’estufa que aquí també fa de fogons.
Anant per la carretera és molt fàcil veure ghers i a mesura que en vas veient, més i més preguntes et surten, però d’altres es van resolent. Per exemple, tenen construccions de fusta on guarden els animals i el fem, que això es queda al lloc d’una temporada a l’altra. L’únic que s’empoten és el gher, els mobles i els ramats. Si volen anar a la ciutat, es posen en contacte amb l’autobús i l’esperen a la carretera, quan passa els recullen.
Comprar un gher és relativament econòmic, entre 1.000.000 i 3.000.000 de T és a dir uns 600 euros. A Mongòlia, tothom té la seva casa, sigui fixa o mòbil com un gher. De fet, la noia que viu a Alemanya, ens va dir que se’n va fer enviar un i que el té instal·lat al jardí de casa seva.
La idea no està malament, senzillament deixa acampar i així tothom té un sostre per resguardar-se del fred, la calor i la pluja.
