Cada dia que surts al carrer a la Xina veus una cosa sorprenent. Definitivament és un país on tothom hi hauria d’anar. Si tens dubtes, et recomanem visitar Itinerari per la Xina.
El país del transport verd
A causa del tema de la contaminació el govern ha fet una sèrie de plans, entre ells fomentar l’ús del transport elèctric. Així tenen les ciutats plagades de motos elèctriques que no fan gens de soroll. Aquestes motos són més petites que una Vespa però a vegades hi poden anar el pare, la mare i el fill. De fet, a les hores d’entrada i sortida de l’escola, veure l’adult conduint la moto i el fill assentat a darrera és un clàssic.
L’altra opció que ha fomentat el govern és l’ús de la bicicleta pública. A gairebé totes les ciutats hi ha una infinitat de bicicletes “d’agafar i deixar”. Però el que no t’esperes és que a la Xina les poden deixar on vulguin, al mig del carrer si volen.
La bicicleta té un sistema de cadenat que bloqueja la roda de darrera i si tu vols agafar la bici que està just davant de la porta de casa teva, escaneges el codi amb el mòbil i la bicicleta és desbloqueja.
L’ús d’aquest tipus de bicicletes és realment barat, ¥1 l’hora i has de deixar un dipòsit que varia entre ¥300 i ¥500 en funció de la companyia de bicis, això si s’ha de tenir internet al mòbil, però a la Xina no és pas un problema ja que internet és un regal.
Ara, s’ha de vigilar molt caminant perquè cap transport respecte al vianant, ni que tinguis el semàfor verd i estiguis passant pel pas de vianant. L’ús del clàxon és una constant, tothom es pensa que és ell qui té la prioritat o almenys l’utilitzen per dir-te “si no t’apartes en 3,3 segons, t’atropello”; almenys és d’agrair que siguin educats i t’avisin abans d’atropellar-te.
Coses culturals
No t’esperes que la gent escopini a terra, però no estem parlant del terra del carrer, cosa que a Mongòlia, ja era habitual, al terra dels edificis, per exemple dins dels mercats. El soroll que algú s’estigui preparant un gargajo és constant, a vegades sembla que s’hagin de transformar en zombis, del soroll que fan.
En fi, per ells també és una guarrada quan nosaltres ens sonem i sobretot quan ho fem a taula. Ja ho hem dit, coses culturals.
Tampoc t’esperes que es pugui fumar dins dels restaurants però encara t’esperes menys que la cendra i la burilla es tiri al terra del local. I si parlem de coses que es tiren a terra, no t’esperes que al tren mengin pipes i que les closques vagin directament al terra del tren.
Això és curiós perquè per jugar a cartes, posen damunt de la taula del tren paper de diari o un mantelet, ara les closques de les pipes van a terra. Alguns trens tenen un platet d’alumini damunt les taules compartides perquè la gent deixi allí la brossa, incloses les closques de pipes, que tot s’ha de dir, en aquest cas, respecte força.
Tampoc t’esperes que si s’assenten a terra, posin un paper entre el terra i el cul, deu ser per no assentar-se damunt d’una escopinada. El que és curiós és que moltes vegades, per descansar, no s’assenten a terra, senzillament es posen de cluquilles.
En resum, segons els nostres canons de neteja, nets per una cosa i guarros per l’altra. Potser nosaltres també podríem aprendre d’ells.
Els nous bolquers
Un altre fet curiós que no t’esperes quan vas pels carrers de Xina és veure els pantalons dels nens petits. Resulta que tenen un forat al cul dels pantalons (veure fotografia). Els que porten bolques, se’ls veu els bolques però els que ja estan en l’etapa de treure’ls, van amb el cul a l’aire i això que quan nosaltres hi vam anar, anàvem encara amb abric.
Doncs pobres crios, au, cul a l’aire, literalment. I l’altre fet curiós, relacionat amb els nens són els carrets que utilitzen per quan el nen ja té un any i pico. Ell va assegut, l’adult els empeny pel darrera i lo bo és que ocupen molt poc espai.
L’entreteniment
A Xina juguen molt a cartes, tant pots veure gent al mercat jugant-hi, com al carrer o al tren. Sempre posen un mantelet a la taula per fer-ho, inclús al tren. A més a més, a Xina és habitual veure rotllanes d’homes, als parcs, mirant com dos d’ells juguen a una espècie d’escacs local, això sí, els del voltant no callen, tots opinen sobre la pròxima jugada. Un altre joc que els reuneix al voltant de la taula del carret és el dòmino xinès.
Com que dels parcs en parlarem un altre moment, no volem deixar de comentar una de les activitats físiques que realitzen els xinesos pel carrer. És habitual que quan passeu per davant d’una botiga, uns minuts abans de l’hora d’obrir, veure els treballadors a fora fent alguna coreografia de ball que lidera l’encarregat o encarregada.
Enganxats al mòbil
No t’esperes l’ús desmesurat del telèfon mòbil. La tarifa d’internet és realment barata i a més a més l’utilitzen per pagar en molts establiments, tenen una aplicació WeChat que és la Bíblia per ells. És difícil veure un xinès sense el mòbil a la mà. El tema selfies aquí agafa una altra dimensió. Se’n fan per tot i es comporten pel seu país com si fossin turistes guiris per Europa. Fan exactament el mateix, consumeixen tot el guiri i es fotografien amb tot.
Els xinesos han perdut una mà i l’han mutat amb un mòbil. De fet, existeix una anella o una cinta, que s’enganxa a la part del darrera del mòbil i així poden passar-hi el dit o la mà, respectivament, i evitar que els caigui. A Argentina això aniria de mil meravelles pels autobusos i la zona negra de Once.
Famós per un dia
Si vols sentir-te Messi per uns minuts, has de pujar al tren que va de Ereenhot a Hohhot. Després de passar per Mongòlia, t’esperes que la gent se’t quedi mirant, que rigui i que li cridi l’atenció la teva presència però el que no t’esperes és que et facin fotos i que fins i tot et demanin fer-se fotos amb tu (tampoc no és que et donin opció a dir que no).
De fet a la província de Mongòlia Interior, estan tan poc acostumats a veure estrangers que fins i tot, a la seva capital, Hohhot, és fàcil que et parin pel carrer per fer-se fotos amb tu. Aquesta sensació et seguirà durant tot el país, fins i tot en llocs més turístics. A la gent senzillament li fa gràcia fer-se fotos amb tu i com si es tractés d’un famós, se t’aproparà i et demanarà fer-se-la.
És impressionant, joves, grans, dones i homes i fins i tot els nens petits et senyalaran i se’n riuran. A vegades t’arribes a sentir com un extraterrestre. Aquest és el punt destacat de la Xina respecte altre països, com Indonèsia o Índia, i és que a la Xina gent de totes les edats es vol fer fotos amb tu, mentre que als altres països és cosa d’adolescents.
La gent
Igual que passava a Mongòlia, són molt servicials. Si li preguntes alguna direcció a algú i no la sap, aquella mateixa persona s’encarrega de buscar algú que la conegui o de buscar-la al mòbil. Nosaltres hem tingut algunes situacions que ens sembla que no les viurem mai a l’occident.
Un noi, a Pequín, el qual se’ns va a apropar oferint-nos ajuda i vam aprofitar per preguntar-li una direcció, ens va trucar un taxi perquè va dir que no hi havia metro fins allí. Però el que no t’esperes és que va ser ell qui va pagar el transport, no hi va haver manera de donar-li diners i això que ell no venia al cotxe, el va trucar exclusivament per nosaltres.
Una altra noia ens va portar ella mateixa al destí, sense cobrar-nos res (veníem espantats de Mongòlia, on tot cotxe és un potencial taxista). Altres persones truquen al hostel per preguntar-los exactament la direcció, ja que a vegades és molt difícil arribar-hi i així podríem seguir posant exemples tota la tarda.
Menjar, menjar i menjar
Si a Mongòlia cada cotxe era un potencial taxi, a Xina, cada racó és un potencial restaurant. Tothom ven alguna cosa per menjar, sigui per picar o per fer àpat complet i és que els mateixos xinesos diuen que els hi encanta menjar, d’ençà que s’aixequen fins que se’n van a dormir. I donem fe que és veritat, és tan difícil veure un xinès pel carrer sense menjar com veure’l sense el mòbil.
Una cosa que no t’esperes és veure gent menjant a qualsevol hora i a qualsevol lloc, als restaurants o pels carrers. Tan pots veure gent menjant un plat contundent assentada en un restaurant, com menjant un pinxo d’alguna cosa, perque si una cosa els hi agrada als xinesos es fer pinxos, que fins i tot les fulles de l’enciam passen pel palet, o els pots veure bebent.
No hi ha ciutat de Xina, almenys de les que hem visitat, que no tingui un carrer amb tot de parades de menjar al carrer.
Ja et pots acostumar a beure té a qualsevol hora. Els xinesos porten un termo d’uns 300 ml, de vidre i forrat de plàstic que utilitzen constantment. El que no t’esperes és que per menjar, si no beuen té, beuen aigua calenta. L’aigua a temperatura ambiental és massa freda per ells. A part del característic té verd, en tenen un d’una flor de crisantem que la poden reutilitzar unes 8 vegades.
