• Post category:Història
  • Post last modified:octubre 11, 2020

Essent molt simplistes podriem dir que l’Argentina va buscar la independència, gairebé, de casualitat o potser hauriem de dir que van aprofitar un seguit de causalitats per anar a per la independència?

Entre Anglaterra i França, els de sempre

El segle XVIII es caracteritza per les diverses guerres entre francesos i anglesos per Amèrica del Nord i la Índia i entre espanyols i portuguesos per Amèrica del Sud. Entre el 1756 i el 1763, en l’anomenada Guerra dels Set Anys, Anglaterra va guanyar a França; Canadà i gran part de la Índia. Evidentment, França va recolzar la revolució nord-americana del 1776, que acabà amb la independència dels Estats Units d’Amèrica.

La importància de les colònies era per la seva font de matèries primeres i pel seu valor com a mercats de les produccions europees, per això era important l’exclusivitat mercantil d’aquests territoris. Aquesta vàlua augmentà amb la revolució industrial del s.XIX  desencadenada a Anglaterra i el naixement del capitalisme, ja que la indústria britànica produïa més del que podia consumir en els seus territoris i per tant, era necessari col·locar els excedents a nous mercats perquè la nova potència industrial seguís creixent.

Desprès de la derrota de Napoleó a la Batalla de Trafalgar (1805) es va fer més evident el domini dels britànics sobre el mar. Napoleó, que controlava casi tot Europa, va canviar d’estratègia i va començar un guerra econòmica sobre els anglesos, tancant ports francesos i aliats, d’aquesta manera els anglesos van veure perillar el seu imperi.

Per la seva part, els anglesos feia temps que contemplaven dues opcions per comerciar amb Hispanoamèrica, la invasió militar o l’exaltació local cap a la independència, lligada, políticament a Anglaterra. Els criolls locals argentins (descendents d’espanyols nascuts a les colònies hispàniques) veien a Anglaterra una aliada per aconseguir la independència d’Espanya i perdre d’aquesta manera el monopoli comercial al qual els espanyols els tenien sotmesos.

La primera invasió anglesa

Aprofitant la desfeta de la marina espanyola a la batalla de Trafalgar i la inestabilitat dels criolls al Rio de la Plata, els anglesos van dur a terme el que s’anomenaria la Primera Invasió Anglesa, el 1806. Les nul·les defenses de Buenos Aires, vers les fortificacions de Montevideo, el fet que Buenos Aires era la capital del virregnat i la seva situació com a port i com a porta d’accés als mercats interiors, van fer que els anglesos es decidissin per atacar-la.

Al juny del 1806, 12 vaixells anglesos van atracar a la costa de Quilmes i comandats per Beresford van dirigir-se cap a Buenos Aires sense gaire resistència. Per aquelles dates, el virrei del Rio de la Plata era Sobremonte. Aquest va fugir cap a l’interior amb tots els diners recaptats pel cabildo. Els anglesos van ocupar el Fort de Buenos Aires (situat a l’actual Casa Rosada) i van aconseguir que li entreguessin els diners recaptats, que van enviar a Londres.

Hauries de Saber:

Al Banc d’Anglaterra encara hi ha els $1.292.323 que van saquejar de la Colònia.

Actualment equivalen a 27.000.000 U$D.

Liniers, marí francès al servei d’Espanya, va creuar Montevideo i va preparar tropes per reconquistar Buenos Aires, obligant als anglesos a tancar-se durant 40 dies al Fort, on volava la bandera anglesa ja que Beresford s’havia apoderat de les autoritats civils i militars i jurat fidelitat a la corona britànica.

Una vegada els anglesos retirats, l’agost de 1806, es va convocar un Cabildo Abierto on se li tregué al virrei el poder militar de la ciutat de Buenos Aires, es destituí Sobremonte i es nombrà Liniers com a nou virrei. El qual creà milícies davant de la presència permanent de naus angleses a la costa. El poble estava armat.

La contra dels anglesos no es fa esperar i al febrer de 1807, desprès d’una dura batalla, van aconsegueir Montevideo. El 28 de juny de 1807 amb més efectius militars que a la primera invasió, els anglesos van desembarcar a la Ensenada de Barragán, comandats per Whitelocke, que tenia ordres de permetre un govern crioll però sota la corona britànica.

La segona invasió anglesa

A principis de juliol, Liniers els esperava a Misereres on els anglesos, millor preparats, els van guanyar. Com a resposta a la derrota, els ciutadans de Buenos Aires, van decidir resistir amb barricades, tirant aigua bullint des dels balcons, etc. Els anglesos van començar una ofensiva amb tretze columnes que s’endinsaven a la ciutat. Les columnes de l’esquerra van aconseguir ocupar Retiro però les del centre van tenir moltes baixes i les de la dreta només van aconseguir ocupar l’Esglèsia de Santo Domingo.

Les tropes angleses havien sofert més baixes que les tropes espanyoles i a més estaven aïllades i desmoralitzades. La lluita a l’interior de la ciutat, beneficiava totalment a les tropes defensives ja que els anglesos desconeixen el terreny. Finalment, el 7 de juliol es va arribar a un acord on Whiteloche es rendia, abandonava Buenos Aires, Montevideo i Colonia i els presoners serien recíprocament retornats.

La llavor està sembrada: partir d’aquest moment, la idea de que el Virregnat del Rio de La Plata (part de les actuals Argentina, Bolívia, Uruguay, Paraguay, Chile i el sud de Brasil) aconseguís la independència d’Espanya va anar creixent.

La situació per la Revolució

Ens havíem quedat amb la intenció dels criolls d’aconseguir la independència d’Espanya, exaltada per les invasions angleses i amb un clima d’inestabilitat al vell continent que desenvolupà amb un nou aire de pensament.

La Il·lustració o el Il·luminisme nasqué a Europa a mitjans del s.XVIII amb la idea que totes les persones naixen igual, amb els mateixos drets i deures i que per tant, la llei les ha de tractar de la mateixa manera. Afirmaven que el monarca havia de ser un representant del poble i que no tenia poder diví.

Creien en la llibertat de pensament, en el poder de l’educació i econòmicament eren favorables a una alliberació del control i a una baixada dels impostos. Arran d’aquest moviment de pensament, alguns monarques es van interessar en les idees socials i econòmiques però sense modificar la monarquia absolutista.

Aquesta manera de fer s’anomena Despotisme il·lustrat; essent Carles III d’Espanya un dels més destacats. Davant de tot això, el 1789, va esclatar la Revolució Francesa on el poble va lluitar contra els privilegis dels aristòcrates i la monarquia absoluta.

El 1799, el partit de Napoleó Bonaparte, va arribar al poder, va redactar una nova Constitució on tot el poder va quedar a les mans del propi Napoleó i a més, es va declarar “Primer Cònsol”. Napoleó es caracteritza pel seu afany de conquista i per les seves guerres amb els anglesos. El 1808, Napoleó volgué envair Portugal ja que aquest no va complir amb el bloqueig comercial que França havia imposat a Anglaterra.

Per envair Portugal, havia de passar per Espanya i ja que hi passava, va decidir envair-la també, convencé al rei Carles IV que es refugiés a França i proclamà al seu germà José Bonaparte, rei d’Espanya. La resistència espanyola no es va fer esperar i tot i que la milícia va ser durament reprimida, es van crear Juntes de govern, les quals governaven en nom del príncep Fernando (VII), fill de Carlos IV. La Junta més important fou la de Sevilla, la Junta Central, protegida pels anglesos que havien firmat un tractat amb Espanya contra Napoleó.

La unió va triomfar en la batalla de Bailén, a finals de 1808, quan comença la guerra d’Espanya per aconseguir la independència. La curiositat d’aquesta batalla és que hi va lluitar, José de San Martín, un militar nascut al Río de la Plata i que havia anat a Espanya a fer carrera militar.  Més endavant passarà a ser el protagonista de la Història d’Argentina.

La sopa està calenta

Però la unió amb Anglaterra no fou gratuïta, la Junta de Sevilla, des d’on es decidia que es feia a les colònies, firmà un acord lliurecanvista amb Anglaterra, acabant d’aquesta manera amb el monopoli espanyol. Aquest acord va provocar que les poques famílies del nou contintinent que podien importar i exportar amb temps del monopoli veiessin com el seu poder anava disminuint i que les famílies de classes socials més baixes poguessin ascendir gràcies al Reglament del Lliure Comerç.

Per part dels americans hi havia diversos corrents d’opinió. Els carlotistes, creien que la millor opció era coronar a la Infanta Carlota Joaquina, germana de Fernando VII i dona del Regent de Portugal que desprès d’escapar-se de Lisboa havia establert la seva cort a Rio de Janerio.

Hi havia els colonialistes, que creien que el virregnat era una part més d’Espanya i que la independència no tenia raó de ser. Els fernandistes que seguien recolzant al rei Fernando VII encara que estigués retingut a França. I per últim els independentistes.

El 1 de gener del 1809 es va produir un intent de motí, recolzat pel Cabildo, contra el virrei Líniers, el qual no comptava amb el suport d’Espanya ja que era francès i molt menys desprès de la invasió de Napoleó. El Regimineto de Patricios de Cornelio Saavedra va impedir que tal acció arribés a més però finalment, al febrer,  la Junta de Sevilla va nombrar a Cisneros, nou virrei del Río de la Plata.

Desprès de les invasions angleses, a Buenos Aires havia quedat clar que Espanya no podia defensar les seves colònies, que ells mateixos es podien defensar i desprès de la Revolució Francesa, tots tenien en comú que eren més americans que espanyols.

La Revolución de Mayo de 1810

Mentre es produïen reunions clandestines a la Jabonería de Vieytes pels voltants del 1810, a Buenos Aires, amb personatges de la talla de Juan José Paso, Juan José Castelli, Rodriguez Peña, Manuel Belgrano o Cornelio Saavedra, el 20 de maig del 1810 caigué la Junta de Sevilla, a Espanya. A Buenos Aires, es va obligar al virrei Cisneros a fer un Cabildo Abierto (22 de maig del 1810). En aquest cabildo va destacar Castelli, la veu de la Revolución, “si els drets de conquista son del conquistador, Espanya s’ha de sotmetre a França.

Els americans s’han de governar ells mateixos.” Al Cabildo del 23 de maig, Cisneros va ser reemplaçat per una Junta però en un maniobra no gaire neta, el propi Cisneros esdevingué el cap d’aquesta Junta.

Davant d’aquesta acció, el poble es va incomodar i Beruti va exigir un altre Cabildo Abierto pel 25 de maig de 1810 on es va crear la Junta Provisional Gubernativa, amb Saavedra com a president, essent la part conservadora de la Junta, Mariano Moreno i Juan José Paso com a secretaris i revolucionaris tots dos.

I com a vocals, Manuel Belgrano,  Castelli i Alberti, morenistes i Escuenaga i Mateu i Larrea espanyolistes, de fet aquests dos últims eren catalans. Aquesta Junta, malgrat tot, jurà fidelitat al rei Fernando VII, que estava retingut a França per Napoleó. La Junta jurava fidelitat a un rei fantasma, no a la Junta de Sevilla que era qui el representava a Espanya. L’altra curiositat d’aquesta Junta és que Saavedra era natural de Potosí, per tant, el primer president argentí, era bolivià.

Liniers, aliat amb Cisneros, va intentar derrotar la Junta, però un poder militar format per la pròpia Junta els va derrotar i va posar fi a la contrarevolució amb el fusilament dels seus líders, entre ells, Liniers.

Les desavinences dels membres de la Junta eren cada vegada més notòries, entre Saavedra, membre de l’alta societat i d’idees conservadores i morenistes, amb idees de la Revolució Francesa. Saavedra ho resolgué enviant a Castelli al cap davant d’una tropa al Alto Perú (part de l’actual Bolívia), a Belgrano a Paraguay i a Larrea i a Escuanaga a l’interior.

No em d’oblidar que tant Castelli com Belgrano eren advocats i no militars. D’aquesta manera la Junta Provisional (25 de maig-18 de desembre del 1810) pretenia ser reconeguda davant de la Real Audiencia, el Cabildo i el virrey del Perú, Fernando de Abascal. En l’aspecte social, la junta va atorgar drets polítics als aborígens i va elaborar una reforma agrària. A nivell econòmic, va afavorir el lliure comerç i va obrir altres ports, va perseguir el contraban i va protegir la industria minera.

Deixa un comentari