Per fer aquesta entrada, en la qual hem resumit molt breument part de la història de Mongòlia que correspon a l’Imperi Mongol fundat per Genghis Khan, destaquem els següents llibres:
- La Conquista Mongólica de J.J.Saunders editat per EUDEBA el 1973.
- Historia Secreta de los Mongoloes, de Yuan Chao Ni Shi, editat per Miraguano el 2000.
- El Imperio de las Estepas: Atila, Gengis Kan, Tamerlán, de Rene Graousset editat per EDAF, el 1991.
- Los Mongoles de David Morgan, Alianza Universidad
Per ajudar-vos a situar en un mapa les regions de les quals estem parlant us recomanem visitar la web Mongols.eu
Mongòlia abans de G.K.
La terra que avui coneixem com a Mongòlia, sempre ha estat habitada per pobles nòmades, de fet, aquest estil de vida encara es manté avui en dia.
Es creu que el que avui s’anomena mongols, provenen de l’ètnia donghu, que ja habitaven aquestes terres al segle III a.C. i havien format una confederació de tribus per lluitar contra altres tribus de l’occident. Els donghu, a través de matrimonis, van anar unint tribus i liderant el territori fins que a finals del s.II, els xiongnu, els van derrotar i es van apropiar de gran part dels seus territoris.
L’any 48, els xiongnu es van dividir en dues tribus, propiciant el naixement dels clans wuhuan i xianbei, aquests últims es consideren els descendents dels donghu. Entre les diverses batalles dels diferents clans, s’hi ha de sumar les incursions dels xinesos, a finals de s.II d.C. els Han van lluitar contra els xiongnu, fet que van aprofitar els xianbei per quedar-se amb els territoris perduts pels seus veïns.
Durant el temps de Tan Shihuai, líder dels xianbei, a la segona meitat del segle II, es va produir la primera confederació gran de tribus, un total de 12, que va ocupar el territori més gran fins aquell moment. Però després de la mort d’aquest, el clan xianbei va entrar en declivi i finalment es va acabar fragmentant.
Fins, més o menys, arribar a Genghis Khan, la història de Mongòlia és fàcil de simplificar: tribus i més tribus, que s’unien, es fragmentaven i es tornaven a unir. Aquestes tribus nòmades es basaven en una economia ramadera, on criaven animals i comerciaven amb la Xina, per obtenir metalls i tèxtils, a canvi de pells animals.
No explicarem aquí cada tribu, però sí que citarem alguns noms que ens haurien de sonar com murong, duan, yuwem i tuoba o tabgach, aquests últims passaran a la història com la dinastia Wei del Nord. Tampoc ens hem d’oblidar dels kitat que seran els fundadors de la dinastia Liao o els rouran, que són descendents dels xianbei i que viuran a l’alitplà mongol però acabaran essent expulsats durant el s.VI per tribus de trucs.
Contemporanis a la dinastia Tang de la Xina, a Mongòlia hi predominaven els shiwei, que eren un conjunt d’altres tribus, com per exemple dilie i wugu, tot formant una confederació. Els xinesos la van batejar com tata, i d’aquí derivarà el nom de tàrtar amb el qual passaran a la història pels occidentals. De fet, les guerres entre les tribus mongoles i les xineses són recurrents durant tota la història.
Els mongols s’unien per lluitar contra el poder de les grans dinasties xineses, tal com va passar al 209 a.C. contra els Han i els xinesos es defensaven contra els mongols nòmades construint, per exemple, la Gran Muralla Xinesa.
Fent unions entre tribus
Un dels mètodes per engrandir el clan era casar-se amb membres d’altres clans, així es formaven les unions. La primera gran-gran unió, data del s.XII formant la confederació de les tribus mongoles, on el padrí de Genghis Khan en va ser un dels líders.
Aquesta unió va acabar desfragmentant-se per les guerres contra els Jin, que regnaven a la Xina del Nord, quedant dividida en més de 100 tribus de diferent origen, llengua, desenvolupament cultural i creences religioses.
El pare de Temujin, el qual passarà a la història com Genghis Khan, va voler reorganitzar les tribus i va pactar un matrimoni pel seu fill de 9 anys. Desafortunadament, Yesugei, el pare, que era el líder del clan kiyat, va morir enverinat.
Els altres membres del clan no van reconèixer a Temujin com a nou líder per ser encara un nen. Així ell, la seva mare i els seus germans van ser desterrats i obligats a sobreviure pel seu propi mitjà. Temujin, va ser segrestat pels caps del seu clan, que el volien matar per tal d’evitar que en el futur reclamés la seva posició social. Per sort, aquest es va poder escapar.
Ben aviat, Temujin, va destacar per les seves gestes heroiques i en demanar la mà de la qual havia sigut la seva promesa, el pare d’aquesta, el cap dels ongiratt, no va tenir cap problema en complir el pacte que s’havia fet anys endarrere amb Yesugei.
Així va ser com Temujin va recobrar el prestigi perdut i ràpidament va anar guanyant fama, aconseguint la unió dels pobles, fos per pròpia voluntat o a la força. Algunes de les tribus s’hi unien per aliances matrimonials, altres per por que matés als seus habitants i altres senzillament, per invasió.
De Temujin a Genghis Khan
Temujin va ser nomenat Genghis Khan per una assemblea de líders de clans celebrada el 1206, i amb aquest nom serà amb el que passarà a la història de la humanitat, el Primer Gran Líder.
El qui fou un dels primers globalitzadors del món, va ser també la causa de la pèrdua i endarreriment de moltes cultures, que fins a la seva invasió havien sigut pròsperes, com per exemple, la cultura persa.
Genghis Khan va ser el precursor d’un dels imperis més grans del món, pel que fa a extensió territorial, des del mar del Japó fins a gairebé Alemanya i des de Rússia fins a la Índia. Aquest èxit es deu, entre altres motius, a una gran diferencia amb occident, i és que els mongols tenien un exèrcit professional, en lloc d’un exèrcit de camperols, com passava a l’Europa feudal i a part eren nòmades, per tant no tenien una base on atacar-los.
El secret de l’èxit mongol
L’exèrcit mongol era expert en muntar cavalls, la mida dels quals era perfecta per recórrer l’estepa mongola sense necessitat de descansar durant hores, corrent a 15 km/h. A més a més, l’adaptació dels estrips, que havien descobert a la Xina, els va permetre de poder disparar amb arcs mentre seguien cavalcant.
Genghis Khan va barrejar homes de totes les tribus i races, per formar un exèrcit que no tingués cap lligam social entre els seus membres i va desenvolupar diverses tècniques i estratègies militars que, els seus successors van saber millorar i que fins i tot, altres exèrcits van utilitzar al llarg de la història mundial.
Amb la Xina va començar una guerra, l’any 1235, que acabaria el seu nét, el Gran Khan número cinc, Kubalai, l’any 1279, l’objectiu era aconseguir pastures pels seus cavalls en els fèrtils camps xinesos. Si mirem cap a l’altre costat, al món musulmà, Genghis Khan va utilitzar la mort d’uns comerciants compatriotes per envair els estats de l’oest.
Val a dir que, generalment, entre els comerciants mongols s’hi infiltraven espies per tal de passar informació sobre altres societats i així carregar contra elles sense sorpreses. Genghis Khan va enviar el seu exèrcit, el qual va arrasar les actuals Iran, Iraq i la regió històrica de Turquestan, a l’Àsia Central, saquejant tot el que es van trobar, expandint la seva fama d’assassins desapiadats que ja arribava a Europa.
Pel que fa a l’administració social, es va deixar aconsellar per Ch’u ts’ai, un xinès que s’havia posat a la seva disposició després de què els mongols conquerissin Pequín. Els exèrcits de mongols, cada vegada que entraven a la força a algun campament, ho destrossaven tot i només mantenien en vida aquelles persones que els podien ser útils, com artesans i enginyers que els havien de servir per construir armes i dissenyar estratègies per derrumbar les muralles i altres defenses, de les ciutats.
A més a més, als presoners de guerra, que no havien assassinat, els utilitzaven per construir foses i defenses abans de l’atac a les ciutats, així no tenien cap problema pel nombre de morts que hi pogués haver. Un dels èxits de l’ampliació de l’imperi va ser el de la guerra psicològica que consistia en per tal de forçar la rendició de les altres tribus, els soldats de Genghis Khan, mataven a tots els enemics, que no els hi servien, de manera violenta i sanguinària.
Per una altra banda, Genghis Khan va propiciar la creació d’un sistema de postes que comuniqués tot el seu territori. A cada punt de parada, anomenat yam, hi havia menjar, beure i cavalls, així els missatgers, després de recobrar forces, podien canviar de cavalls i seguir amb la seva ruta.
Abans d’atacar qualsevol objectiu, Genghis Khan, requeria un informe amb l’objectiu de saber l’estat del seu enemic. Una de les estratègies que seguien, com ja hem comentat, per a recopilar informació, era amagar espies en les caravanes comercials.
L’imperi de Genghis Khan
Durant els temps de Genghis Khan no només es va ampliar el territori sinó que es van fer algunes millores socials, malgrat els saquejos i la destrucció d’altres cultures. Un punt a favor d’ell, era que estava obert a noves idees i sempre estava disposat a agafar el millor de cada societat per tal de millorar el seu imperi.
Així va crear un sistema d’impostos als clans que incorporava, va construir sils per emmagatzemar el gra i va crear escoles per oficials, entre altres millores. A més a més, no li preocupava la religió que processava cada tribu i de fet deixava que cada un s’encarregués d’expandir els seus dogmes, sense posar cap entrebanc a la llibertat de culte.
Genghis Khan va redactar un llibre d’ordres socials, el Yasso, inspirat per Tengi, el Firmament Etern, el Déu del Cel i que havia de ser la guia per a tots els mongols, on deixava escrit, entre altres, la llibertat de culte religiós que acabem de comentar, la pena de mort pels assassins, robatoris importants, mentires concertades, adulteri, etc.
També va obrir rutes comercials entre Orient i Occident, sobretot entre xinesos i musulmans i va protegir les caravanes de mercaders amb soldats que les protegien de bandits o possibles lladres, en el que en termes històrics, s’anomena Pax Mongolica. Així es va fomentar tant l’intercanvi de mercaderies, com l’intercanvi cultural i religiós entre els diferents punts de l’imperi.
Gràcies als mongols es van globalitzar descobriments xinesos com la pólvora o viatgers europeus van poder explicar Àsia, al món, com és el cas de Marco Polo. Desafortunadament, també es diu que per culpa dels mongols, la pesta bubònica es va estendre ràpidament per Europa.
El repartiment de l’imperi
Genhis Kan va tenir amb la seva primera dona 4 fills, el primer fou Jochi, tot i que mai va quedar clar si era fill seu, ja que va néixer després que la seva dona, Borte, fos segrestada poc després de la seva boda. El segon fill fou Chagati, el tercer Ögedei, el preferit del seu pare i el fill petit fou Tolui.
Quan Genghis Khan va morir el 1227, abans però va dividir el seu territori amb quatre yurts entre els seus fills, els quals van saber ampliar-lo, treballant conjuntament.
Jochi seria el cap dels territoris occidentals, però aquest moriria molt jove, el mateix any que el seu pare i el seu territori es va dividir entre els seus dos fills, Horda, que es va quedar la Sibèria occidental i Batu, al qual li va pertànyer les estepes de Rússia i Hungria, que encara s’havien de conquerir.
Batu seria el fundador de l’Horda d’Or. Chagati es va quedar amb el que seria el sud de la històrica regió de Transoxiana, que avui en dia correspondria als països d’Uzbekistan, Tajikistan, part del Kyrgyzstan i part de Kazahistan, a l’Àsia Central, on va formar el khanat de Chagati fins als dies de Timur el coix.
El fill petit, Tolui es va quedar amb les valls d’Ornon i Kerulen, tal com corresponia al fill menor, havia de cuidar el terreny mongol i va lluitar contra els Chin, de la Xina, el 1231. La seva família serà la que passarà a la història amb més Grans Khans. Per la seva part, Ögedei, va ser elegit el Gran Khan el 1229 i va estendre l’imperi del seu pare, fins a la seva mort el 1241, situant Karakorum com la capital, construint-hi unes muralles.
L’expansió cap a Europa de l’Horda d’Or a mans de Batu en temps de Ögedei
Durant els anys de Ögedei com a Gran Khan, els quatre germans van batallar amb exèrcits propis però sempre amb el mateix objectiu, estendre l’imperi. Pel nord van lluitar contra els Chin, de la Xina, per l’occident contra els musulmans i van començar a conquerir la vall del Volga, amb Rússia, Polònia i Hongria, amb la idea d’arribar a Europa.
Els mongols es van imposar tant a budistes, com musulmans i cristians, fet que els hi va portar conseqüències més endavant. Per posar un exemple de la col·laboració entre famílies, per conquerir la Xina, van reprendre la guerra que havia començat el seu pare i Ögedei va liderar una estratègia amb tres fronts, un exèrcit comandat per ell mateix, un altre pel seu germà petit Tolui i un altre pel general Sübedei.
D’aquesta manera, i amb l’ajuda dels Sung del sud de la Xina, van envoltar els Chin. El 1231, els Chin van caure i Mongòlia va arribar a Corea, però no va ser fins al 1236 que la van ocupar oficialment i van entrar en contacte amb el Japó, nació que va intenta ocupar Kubalai, l’últim Gran Khan a partir de 1260, fill de Tolui.
Contents amb l’èxit que estaven tenint a la Xina, el 1230 Ögedei va organitzar un exèrcit per conquerir l’Àsia occidental. Van començar per Pèrsia i Azerbaidjan, ja que hi havia bones pastures i els havia de servir com a punt base de tota l’expedició, per conquerir Iraq, Síria i els regnes cristians de Georgià i Armènia entre el 1234 i el 1235.
A les portes d’Europa
Una tàctica semblant de cooperació d’exèrcits és la que van seguir per conquerir les terres de la vall del Volga, on els exèrcits liderats per Batu, el fill de Jochi, el fill gran mort de Genghis Khan, van anar envoltant i estrenyent el cercle fins a establir-se a la riba del Volga.
Genghis Khan ja havia arribat a l’occident però van ser els seus fills els quals gairebé van arribar a Europa i sobretot els seus néts qui expandirien el territori fins a les portes d’Egipte, sota les ordres de Möngke, primer i de Kubalai, després.
La conquesta de la Sibèria occidental, liderada per Batu, va començar derrotant als búlgars i arribant a Rússia, des d’allí va seguir cap a Polònia, Hongria i Croàcia, on hi van entrar el 1241, saquejant i destruint tot el que es trobaven al seu camí. Quan ja estaven disposats a seguir la seva gesta cap a l’Europa interior, va morir Ögedei, deixant el títol de Gran Khan en mans de la seva dona Töregene, que el regentaria a l’espera de la convocació del concili, el kuraltai.
Batu, que liderava els exèrcits cap a Europa, va decidir tornar perquè s’havia convocat un kuraltai, a Karakorum, la capital de l’imperi, per elegir el nou líder i la seva família hi havia d’enviar representants. Ell no volia ser el nou khan i era conscient que seria difícil reunir, novament, tots els exèrcits mongols per seguir la conquesta d’Europa.
Per això, el 1242, l’exèrcit de Batu es va instal·lar a Rússia on va fundar l’Horda d’Or i va cridar tots els prínceps russos per obligar-los a prometre vassallatge i la imposició d’un impost. Sota l’imperi mongol, Rússia va conèixer els costums musulmanes i els sistemes d’administració i recaptació d’impostos xinesos.
L’imperi de l’Horda tenia la seva capital a Sarai i dominaven nou principats russos, entre ells Kiev i Kazan i fins a les portes de la República Comercial de Novgorod per una part i a la Mar Negra, pel sud.
L’Horda d’Or, la part russa
A la mort de Batu, el 1256, el va succeir el seu fill, Sartak però aquest va morir un any després. El 1257 va aconseguir ser nomenat Khan de l’Horda d’Or, el germà de Batu, Berke que va regnar fins al 1266. Aquest era musulmà per convertit i va lluitar contra la família dels Il-Khan, instal·lats a Pèrsia.
L’any després de la mort de Berke, un nét de Batu, fill del seu fill Tokokan, va pujar al poder com a Khan de l’Horda d’Or, aquest era Möngke-Temür i el va succeir el seu germà Töde-Möngke. El sisè Khan d’aquesta rama va ser el fill de l’únic fill de Tokokan que no havia siguit Khan, així Töle-Buka, fill de Tartu i besnét de Jochi, va regnar durant tres anys.
Al morir aquest, la successió va tornar a la familia de Möngke-Temür, a mans del seu fill gran, Toktu. El 1313 el va succeir el seu nebot Özbek, fill de Toghilcha. Els dos últims khans serien els fills de Özbek, primer Tinibeg del 1341 al 1342 i després Janibeg, del 1342 al 1357.
Finalment, el príncep de Moscou, Dmitri Donskói va plantar cara als mongols el 1380 i Ivan III el Gran va ser qui els va derrotar definitivament el 1502, però encara ha de passar molta història per recórrer aquests més de 200 anys. Però tornem endarrere, a la línia principal, la del títol de Gran Khan que s’atorgava per mèrit militars, després de celebrar una junta de tots els nobles de l’Imperi, ja que no hi havia una línia successora per herència.
Tot i que en aquest cas, el successor de Ögodey com a Genghis Khan va ser el seu fill Küyük, que va liderar l’imperi fins a la seva mort el 1248. Amb l’elecció de Küyük, es va acabar l’expansió de l’imperi mongol cap a Europa, ja que aquest i el seu tiet, Batu de l’Horda d’Or, havien tingut diverses disputes en el passat, que feien difícil la cooperació en noves gestes militars. Tots dos es miraven de reüll.
Per aquelles dates, l’imperi mongol ja havia entrat en contacte amb musulmans, cristians i budistes i gràcies a la llibertat de culte, havia posat en contacte les tres religions entre elles. Els missioners van veure territori lliure per anar a expandir els seus dogmes i sobretot, entre musulmans i cristians es van reobrir les noves ferides. Així com els cristians veien bé la invasió mongola a terres musulmanes, amb la mira posada a ocupar, religiosament, nous territoris, no acabaven de veure clar l’actitud dels mongols que no feien diferències religioses quant a matar.
El Papa Innocenci IV va enviar diverses expedicions a Karakorum a parlar amb el Gran Khan i fins i tot, exèrcits de cristians es van unir als dels mongols, en el que es coneix com l’aliança franco-mongola. Així exèrcits de cristians, majoritàriament nestorians, i majoritàriament, relacionats amb les Croades es van unir amb els mongols, per lluitar contra els musulmans d’Egipte, els mamelucs.
Si bé, és cert, que alguns dels pròxims Grans Khan es casaran amb dones cristianes i alguns, fins i tot, sembla que mig adoptaran la fe de Crist, cap d’ells es converteix al 100%, ni renuncia a la seva fe amb Tengi, el Firmament Etern. Si algun líder mongol es canvia de religió, aquests són els de l’Horda d’Or que es converteixen a l’islam.
A Karakorum, la capital imperial, s’hi construeixen, temples, mesquites i esglésies i no serà difícil veure als Gran Khan visitant qualsevol dels tres tipus d’edificis religiosos.
De Pèrsia a la Xina temps de Hülegü
A la mort del Gran Khan Küyük, el 1248, la seva dona, Oghul-Ghaimish va regir durant 3 anys fins a la convocatòria d’un nou kuraltai, un nou consell, per establir el successor. Com que la família Ögedei no tenia candidat ferm, va acabar essent elegit Möngke, el fill de Tolui.
Durant el seu regnat, del 1251 al 1259, es va produir la conquesta de la Xina i de Persia fins a les portes d’Egipte, ajudat pels germans Kubilai i Hülegü, respectivament. Möngke es va encarregar, personalment de la conquesta de la Xina, amb l’ajuda de Kubilai, i va deixar al seu germà Arik-Bröke a càrrec de la capital, Karakorum.
Pel que correspon a Pèrsia, va posar a Hülegü al capdavant de l’expedició que va arribar fins a Bagdad, el 1258 on va fundar l’imperi dels Il-khans de Pèrsia i liquidant el califat Abasí, destruint pràcticament els seus 5 segles d’existència, al cremar la ciutat i deixar-la en ruïnes. Els fills de Tolui tenen un paper important en la història de Mongòlia. Möngke, el quart Gran Khan, va seguir amb l’expansió del territori, conquerint Xina i bona part de l’Àsia Central.
El seu germà, Kubilai, el succeirà com a Gran Khan i serà el fundador de la dinastia Yuan de la Xina. El seu germà petit, Hülegü, passa a la història per ser el fundador del khanat Il-Khan de Pèrsia i l’altre germà Arik Böke serà protagonista de la primera guerra de successió dins de l’imperi, en pretendre el tron a Kubalai després de la mort de Möngke.
Seguint a l’Àsia persia, on els mongols, liderats per Hülegü, van seguir cap a Síria, perseguint els seus enemics que buscaven refugi en altres indrets. El 1259 va morir el Gran Khan Möngke, quan els exèrcits, liderats per Hülegü, ja estaven a punt d’entrar a Egipte.
De la mateixa manera que va passar anys enrera amb Batu i Europa, ara Hülegü també es veurà obligat a endarrerir posicions, a l’espera del nou concili. Hülegü va traslladar gran part de les seves tropes a Azerbaijan, deixant a Síria un petit exèrcit, a mans de Ked Buka. Aquesta situació la va aprofitar el sultà de El Cairo, dirigint les tropes de mamelucs per atacar les baixes línies mongoles, així el 1260 es va produir la primera derrota mongola, a Ain Jalut, una derrota més moral que física.
En aquest punt de la història es produeix un trencament en la dinàmica mongola, ja que hi havia dos pretendents al tron. Hülegü, donava suport al seu germà Kubilai, el qual s’havia fer un nom a les campanyes de la Xina.
Però per una altra banda, l’altre germà, Arik Bröke que estava a càrrec de Karakorum, va aprofitar que els altres dos estaven fora del territori, pròpiament dit, mongol per convocar un kuraltai a Karakorum d’on en sortiria elegit Gran Khan. Per primera vegada a la història de l’imperi de Genghis Khan, es va produir una guerra civil entre els descendents que va durar quatre anys, entre el 1260 i el 1264, el vencedor fou Kubilai.
La familia Ögedei, amb Kaida i la família de Chagatai amb Alghu al capdavant, i en un principi, van donar suport a Arik Bröke. Aquestes diferències no van acabar amb l’elecció de Kubilai com a Gran Khan i tindran repercussions al llarg del temps. Paral·lelament a tot el citat, a la part de la Sibèria, va morir Batu, el líder de l’Horda d’Or. el 1256.
El seu regne se’l va quedar el seu fill Sartak, que era cristià per influències de la seva mare, però va morir l’any després. Posteriorment, va passar a mans de Berke, un dels fills de Jochi, musulmà convertit, que va arribar al poder el 1257 i el va regir fins al 1266.
El nou khan, germà de Batu, estava ofès amb el seu cosí Hülegü, el cap dels Il-Khan de Pèrsia, per la manera com aquest havia tractat els musulmans durant la seva campanya. Com que a part, tenia port que Hülegü el convertigués en vassall, va preferir establir una aliança amb els egipcis mamelucs per lluitar contra el líder del Il-Khan a la batalla de Ain Jalut.
La llibertat religiosa els permet ampliar l’imperi
Ja hem comentat, però paga la pena remarcar, que els mongols respectaven la llibertat de culte dins dels seus territoris però això no els impedia matar a qualsevol. De fet, la primera etapa de l’imperi mongol, es caracteritza per la crueltat dels homes de l’exèrcit que no tenien problemes en matar, saquejar i destruir ciutats.
Els soldats, nòmades per naturalesa, abominaven els camperols i destruïen les seves collites per tal de tenir pastures pels seus cavalls. Tampoc els agradaven les ciutats emmurallades, ni molt menys tot el que tingués a veure amb la cultura, per això saquejaven, destruïen i cremaven tot el que estigués a la seva mà.
Amb la religió passava una cosa semblant però diferent. Quant a les persones, no feien distincions, si els havien de matar però per contra, tampoc imposaven la seva fe del Firmament Etern. Amb aquesta política no podem dir que es fessin amics de ningú, més aviat, es van buscar enemics a tot arreu.
Els cristians es van oferir diverses vegades a unir-se a ells, evidentment, prèvia conversió al cristianisme per lluitar contra els musulmans i aquests lluitaven ferotgement contra els exèrcits mongols. Els mongols van contestar als cristians que ells eren els encarregats de salvar el món i que si els cristians es volien unir al seu exèrcit, ho podien fer però que ells dirigien.
Així alguns exèrcits de cristians, en veure que les Croades, fracassaven, lluitaven amb els mongols contra els musulmans però de seguida es van adonar que l’objectiu d’ells i dels mongols era diferent. Els mongols no feien distinció en cremar ciutat i matar gent, fos cristiana o musulmana. De fet, si alguna religió respectaven lleugerament, era la budista.
Els mongols a la Xina: dinastia Yuan
El mateix problema religiós tenien a l’altre costat d’Àsia, a la Xina. El nord de la Xina era nòmada i salvatge, segons els Song, del sud. Aquests seguien la filosofia de Confuci i veien en els mongols una amenaça en les seves creences i retrocés en la seva manera de viure.
Per això volien evitar a tota costa la invasió mongola però quan el nét de Genghis Khan, Kubilai Khan, va enfocar el seu khanat a conquerir el que quedava de la Xina, aspirant a convertir-se en Fill del Cel, val a dir que no va tardar gaire fins a aconseguir-ho. El 1279 va derrotar la dinastia Song del Sud, aconseguint dominant tot el territori que avui anomenem Xina.
En aquell moment va ser quan es va traslladar la capital de l’imperi mongol de Karakorum a Pequín i es va formar la dinastia mongola Yuan. La part positiva és que va adoptar el sistema social xinès i així va governar durant anys, fins al 1368, que la dinastia mongola Yuan va ser derrotada pels Ming xinesos.
Durant el temps de la dinastia Yuan, els xinesos estaven exclosos de qualsevol càrrec públic, l’exèrcit seguia essent mongol i l’administració es va donar als estrangers, entre ells Marco Polo. Es va instaurar i expandir el sistema de correus, que tan bons resultats els havia donat i es va fomentar la llibertat comercial, deixant transitar als mercaders lliurament per tot el territori.
A més a més, es va començar la construcció del Gran Canal, que facilitaria el transport i així abastir a la capital, Pequín, d’aliments. També es va ordenar la construcció de grans graners i els pobres i malalts rebien ajuda de l’estat mongol, per no parlar de la llibertat religiosa, regida per la llei Yasa que permetia la convivència entre el budisme, amb el cristianisme, el taoisme, el confusionisme, l’islam i ara també l’hinduisme.
Malgrat tot, els xinesos del sud veien una amenaça contínua als bàrbars del nord i als mongols i a més a més, se li sumava que l’exèrcit mongol estava “desocupat”. Una part dels soldats van optar per seguir l’exemple del seu líder i van adoptar els costums xineses però una majoria, va seguir amb els costums mongoles de destruir i saquejar tot el que volguessin.
Kubalai va intentar envair el Japó, en dues ocasions, la primera el 1274 i el 1281, després d’haver enviat dues comissions a les illes per instar-los a la rendició. Malgrat tot, totes dues vegades cau derrotat per la força dels vents nipons, els kami-kaze, és a dir, vent diví. Seguint la seva expansió cap al sud, van arribar a la jungla indoxinesa, entrant a Hanoi el 1283, i van sotmetre als estats tais el 1294, arribant a Birmània o Myanmar, on van saquejar la seva capital, Pagan o Bagan.
En l’intent d’incursió a Java, a Indonèsia, van sortir-ne derrotats. Kublai Khan va ser el cinquè i últim Gran Khan de l’imperi mongol. A la mort del Gran Khan Kubalai, el va succeir el seu nét Temür Khan però aquest ja només tenia poder sobre la Xina, com a emperador, ja que les altres parts de l’imperi van quedar dividides entre altres líders mongols, essent independents entre elles.
Hülegü i el Il-Khan de Pèrsia
Com ja hem comentat i hem avançat una mica, a la mort del Gran Khan Kubalai, el 1294, el gran imperi mongol ja estava dividit en khanats independents entre ells. L’imperi mongol quedava partit en el khanats de Chagatai a mans de Kaidu, a l’Àsia Central; l’Horda d’Or a Rússia liderats per Toktu, Il-Khanat de Gaikhatu que tenia la base a Iran i va ser fundat per Hülegü i la Xina que quedava governada per la dinastia Yuan.
La particularitat de cada khanat era que cada governant ho feia segons els costums i la religió de la majoria dels seus vassalls, ja que tenien un territori d’allò més variat, el territori de Geòrgia i Armènia, seguia essent cristià, la part de Pèrsia, on hi havia el khanat Il-Khanes era musulmà i la part de la Xina, budista i confusionista.
Un dels que van acceptar ser subordinat dels Yuan, reconeixent a Kubalai com a Gran Khan, ja havia sigut el seu germà Hülegü que havia fundat el khanat de Il-Khan a Persia. La capital flamant del nou khanat fou Maragha on, Hülegü hi va morir el 1265. Els musulmans estaven contents, ja que les tropes de Hülegü no els havien tractat gens bé i per la seva part, els cristians estaven tristos, ja que gràcies al fet que la dona de Hülegü era cristiana, havien gaudit de cert benestar social.
A Hülegü el va succeir el seu fill Abaka, que va seguir una política semblant a la del seu pare. Aquest va regnar fins al 1281, fins que el seu germà petit, Tegüder el va succeir fins al 1284. Els pròxims líders del Il-Khanat van ser els fills de Abaka, primer, del 1284 al 1291 ho va ser Arghun i posteriorment, fins al 1295, el seu germà Gaikhatu.
A la mort d’aquest, la línia va passar al seu cosí Baidu, fill del germà de Abaka i Tegüderm, Tarakai. Baidu només va ser líder per un temps curt i ràpidament va ser succeït pel fill de Arghun, Ghazan. Del 1304 al 1316 va regnar Oljeitü i l’últim Il-Khan de Pèrsia va ser el seu fill Abu Sa’id.Amb l’Horda d’Or instal·lada a Rússia i la dinastia Yuan, governant a la Xina, tota l’acció d’aquella etapa història succesix a la zona del Il-Khan de Pèrsia.
Aquests i els descendents de Batu, de l’Horda d’Or van tenir diversos enfrontaments deguts a la religió. Berke, que fou Khan de la Horda d’Or, del 1257 al 1266, es va enfrontar diverses vegades amb Abaka. A la mort de Berke, Barak, el Khan de Chagalai, ho va aprofitar per ocupar Afganistan i d’aquesta manera tallar les comunicacions de Abaka amb el Gran Khan instal·lat a la Xina, al dinastia dels Yuan.
Per la seva part, els mamelucs de Baybar van seguir perseguint als mongols, i aprofitant les lluites entre Barak i Abaka, va envair l’Àsia Menor i van aconseguir recuperar dels cristians Antioquia, el 1268.
És en aquest punt que es gira la truita i ara són els mongols qui proven d’enviar ambaixades a Europa per buscar aliats per lluitar contra els musulmans, però els europeus no estan gaire pel que passa l’Orient Mitjà. Uns preocupats pels seus propis territoris i els altres preocupats per les rutes comercials que passaven per Egipte, ningú volia posar-se en guerra amb els mamelucs.
Els mongols musulmans
A la mort de Abaka, el 1281 es va produir un enfrentament entre el seu germà, Tegüder o Taghudar i el seu fill Arghun. Tegüder va ser el nou líder, es va canviar el nom pel musulmà Ahmad i ves va proclamar sultà, però només durant tres anys.
Resulta que Tegüder era musulmà i si bé això l’hauria d’ajudar en els afers exteriors, ja que els seus grans rivals eren els mamelucs d’Egipte i els seus familiars de l’Horda d’Or, tots dos grups seguidors de la fe islàmica; tenia força enemics a l’interior de les seves terres.
La classe dirigent era mongola i seguien practicant la llei Yasa, tal com Abaka i Hülegü. Una sublevació del palau la va aprofitar Arghun per accedir al poder, així fou com Arghun regnaria, en aquest costat del món del 1284 al 1291. Arghun pretén recuperar Síria de mans dels musulmans i per això envia una ambaixada a Europa però no en rep cap resposta favorable.
El 1291 mort i el seu successor va ser el seu fill Ghazan, que era budista però un cop d’estat militar el va derrocar i va accedir al poder Gaikhatu, el germà del seu pare, el fill petit de Abaka. Durant aquest temps hi va haver diversos afers econòmics, entre ells un col·lapse econòmic a l’introduir el paper moneda sense previ avís a la població.
La situació va comportar una conspiració a favor del seu cosí, Baidu que va accedir al poder el 1295. A la mort de Baidu, Ghazan va tornar al poder i ara sí que va regnar des del 1295 fins al 1304, convertint-se a l’islam sota el nom de Mahmud. Aquest canvi religiós del cap del khanat va comportar un canvi en la política que el general musulmà Nawruz va saber aprofitar aconsellant al jove khan.
Durant el temps de Ghazan es va treure el paper moneda que tants terrabastalls havia fet fins ara i va tornar a introduir l’or i la plata com a mitjà de comerç. Es va protegir als camperols i es van recuperar terres per l’agricultura. Amb els musulmans de part del govern, qui estava ara en contra eren els mongols que quedaven a l’imperi que veien com el Shari’a musulmà s’anava imposant al Yasa mongol.
Si per una part havia instaurat una administració i uns funcionaris civils perses, l’aristocràcia militar seguia essent mongola. Quan va morir Ghazan, un dels khan més importants de Il-Khanat, l’olla estava molt calenta. El seu successor va ser el seu germà, Öljeitü, que també era un musulmà convers que s’havia canviat el nom per Khuda-banda.
Öljeitü va intentar una política diplomàtica enviant representants als altres khanats i a Europa, però ja no va aconseguir aliats per la campanya contra els mamelucs. Quan aquest va morir, el 1316, el va succeir el seu fill de només tretze anys, Abu Sa’id, el primer khan musulmà.
Abu Sa’id es va trobar un estat dèbil, que va regnar sense gaires problemes, més enllà d’alguna batalla contra el khan de l’Horda d’Or, liderada per Özbeg. El 1335 va morir sense descendents, posant fi, d’aquesta manera al llinatge de Hülegü i deixant un buit que va durar uns 30 anys fins als temps de Timur el Coix o Tamelan.
La Xina i Mongòlia
La relació entre el Il-Khan i el Gran Khan es va esquerdar al morir Hülegü el 1265, és va ressentir quan Barak, el Khan de Chagalai, va ocupar Afganistan, el 1266 aprofitant la mort de Berke de la horda d’Or i d’aquesta manera tallant les comunicacions de Abaka, el khan de Pèrsia amb la dinastia Yuan i es va trencar quan en morir Kubalai el 1294.
La dinastia fundada per Kubalai, els Yuan, es van limitar al regnat de la Xina i Corea, i cap més dels seus emperadors va ser reconegut com a Gran Khan dels mongols. La dinastia Yuan va seguir durant més de 100 anys més, després de Kubalai hi va haver 9 successors més.
De Kubalai a Temür, al qual el va succeir el seu nebot, fill de Damabala, Kaishan que va ser emperador del 1307 al 1311. A continuació va governar el seu germà Buyantu fins al 1320, el qual va establir de nou els exàmens confucians per accedir als llocs alts d’administració.
A Bayantu el va succeir el seu fill Gegen que també va aplicar polítiques favorables als xinesos. Per una revolució al Palau, Gegen va caure el 1323 i la línia successora va canviar cap als fills del germà del seu padrí. Així els descendents de Kamuala, nét de Kubalai, van ser els emperadors entre el 1323 i el 1328 corresponent l’honor a Yesün Temür i posteriorment Tok-Temür, que va ser emperador per un any.
El vuitè emperador va tornar a ser de la línia dels descendents de Damabala, el fill de Kaishan, Kutuktu ho va ser durant quatre anys. El 1332 va pujar al poder el seu fill Irinchinbal però va morir al cap de poc i l’últim i desè emperador va ser el seu germà Toghan Temür, des del 1332 fins al 1368. Finalment la dinastia Yuan va caure sota un aixecament del qual acabaria essent la dinastia Ming, que van reinstal·lar la cultura i la manera de fe dels xinesos.
Malgrat els intents dels governants de la dinastia Yuan per adaptar els costums xineses, els xinesos estaven ressentits pel tracte que rebien. Com ja hem comentat, els càrrecs administratius es van donar a estrangers i l’exèrcit era mongol.
Per la seva part, els camperols estaven sotmesos a alts impostos per part dels emperadors i per part dels terratinents. Els únics que estaven contents amb el govern Yuan eren els comerciants que tenien protecció per recórrer tot Àsia i a part estaven exempts de pagar impostos.
Rússia i Mongòlia
L’Horda d’Or o Khanat de Khipchak va ser el khanat que es va instal·lar al que avui és Rússia i es va estendre per part d’Europa. El seu fundador va ser Batu, el nét de Genghis Khan, el qual va veure com la mort del seu tiet Ögedei li va truncar les mires d’ampliar les fronteres cap a l’interior d’Europa.
Batu va haver de renunciar a la seva avançada per tal d’escollir el nou Gran Khan, tot i que a l’assemblea a Karakorum hi va enviar al seu fill Sartak. Ell es va instal·lar a la riba oriental de Akhtuba, un afluent del Volga i va fundar Sarai, la que seria la capital del seu nou imperi. Va sotmetre als prínceps russos, els quals li pagaven tributs i fins i tot li donaven homes per anar a la guerra.
A més a més, el nou Gran Khan fou Küyük, amb el qui havia tingut certs problemes en el passat i estava clar que ara, com a Gran Khan no el veia amb bons ulls. Quan Batu va morir, el 1256, el va succeir el seu fill Sartak, però tornant de Karakorum va morir.
Aquest va ser substituït per Berke, el germà de Batu. A partir d’aquí es produeix un gir en la política de l’Horda d’Or i és que Berke ja havia assentat les bases de la religió islàmica. A part, enlloc de seguir l’expansió cap a Europa, es van quedar a protegir el seu territori i a intentar guanyar territori sobre els altres khanats mongols.
Els seus successors, Möngke-Temür del 1267 al 1280, primer i Töde-Möngke, el líder fins el 1287, van ser musulmans convertits i això els va comportar diverses batalles contra els Il-Khan de Pèrsia, sobretot en temps de Abaka, entre el 1265 i el 1281. Aquests territoris russos, encara avui tenen una forta influència islàmica, com per exemple Kazan.
En temps de Möngke-Temür hi havia guerres internes entre els altres khanats mongols, concretament entre la familia de Ögedei liderada per Kaidu i la familia de Chagatai, amb Barak com a cap del khanat homònim. Möngke-Temür aprofita aquestes lluites per declarar la independència del seu khanat i deixar de ser vassalls del Gran Khan.
Töde-Mongke que era un musulmà molt devot que va deixar l’estat a mans Nogai, el qual va anar guanyant influencies fins a tenir el seu propi principat. Per la seva part, Töle Buka, el nebot de Töde-Mongke, va conquerir Polònia però la coordinació d’exèrcits que havia fet gran l’Imperi Mongol en un principi, va fallar aquesta vegada.
Els exèrcits de Nogai i de Töde-Buka no van poder arribar més enllà, i van ser expulsats pels cristians el 1287. Töde-Mongke va abdicar a favor de Töde Buka, el 1287, el qual va intentar apoderar-se de Azerbaijan, iniciant una guerra amb Arghun, el líder Il-Khan de Persia.
El resultat negatiu de la guerra i altres afers interns, van comportar una trama interna que va acabar amb l’assassinat de Töde-Buka, ascendint al poder el fill de Möngke-Temür, Toktu. Aquest tenia el suport del gran general Nogai, que gairebé exercia una cosobirania, però en lloc d’agrair-li es van enfrontar, amb victòria final per Toktu.
Les diverses guerres internes i les revoltes dels principats van anar debilitants el khanat. El 1313, va morir Toktu durant un viatge cap a Rússia per anar a una reunió de tots els prínceps. A la seva mort el va succeir el seu nebot Özbek, fill de Toghilcha. Durant el seu regnat es va entronitzar l’islam com a religió de l’estat, es van establir relacions comercials i amistoses amb els cristians, principalment amb Génova i Vènecia.
El regnat de Özbek va ser tan pròsper que el seu nom ha arribat a la nostra història donant nom a un país, Uzbekistan. <h2″>Els princeps russos reclamen els seus territoris Els dos últims khans serien els fills de Özbek, primer Tinibeg del 1341 al 1342 i després Janibeg, del 1342 al 1357, que havia desentronitzat a Tinibeg.
Durant els anys de Janibeg es va produir la pesta negra i això també va debilitar el poder. A la seva mort hi va haver un temps d’anarquia que aprofiten els prínceps russos per deixar de pagar tribut. El 1373 el príncep de Moscou, Dimitri Donskoi passarà a la història com el primer príncep que aconsegueix resistir una invasió mongola i sobretot perquè el 1378, venç en una batalla, als mongols liderats per Mamak. Mentre l’Horda d’Or es va debilitant, entra en joc l’Horda Blanca, la que havia fundat el germà de Batu.
D’aquest periode destaca Toktamish, el qual demana ajuda al rei de Transoxiana, Tamerlán, per lluitar contra Urus, el cap de l’Horda Blanca. Les lluites de poder entre aquests dos, es resolen amb l’ajuda de Tamerlán el 1377 qui situa a Toktamish al cap davant de l’Horda Blanca.
Aquest aprofita les revoltes dels princeps russos per atacar-los de nou, fent una destrossa semblant a la dels seus avantpassats, Moscou queda sota les cendres el 1382. Toktamish no en té prou i vol conquerir Pèrsia i Transixiana, però per aquells temps, tots dos estats s’havien recuperat dels moments mongols i cap dels dos va donar el braç a torcer, de fet Tamerlán, guanyarà la guerra que va durar del 1387 al 1398.
Khanat de Chagatai
El Khanat de Chagatai era el que va fundar Chagatai, el segon fill de Genghis Khan, desprès de la mort d’aquest, el 1227. El Khanat estava situat al que avui anomenem, part d’Àsia Central, a la conca del Ili, des de Kashagria fins a Transoxiana i limitava amb tots els atres khanats.
Pel nord tenia l’Horda D’Or i l’Horda Blanca de la Síberia, i estava al mig entre Il-Khanat de Pèrsia i el Khanat del Gran Khan que amb el temps seria la dinastia Yuan de la Xina. Era l’únic territori mongol que no tenia sortida al mar i era el més nómada de tots, ja que a diferència de la dinastia Yuan que tenia l’antiga cultura xinesa i del Il-Khanat de Pèrsia, que tenia la persa, el Khanat de Chagatai s’havia format de tribus.
El territori es va veure afavorit per que la Ruta de la Seda hi passava pel mig, així caravanes de comerciants i rics mercaders aprofitaven per fer transaccions en les terres de Chagatai. Quan Chagatai va morir, el 1242, tenia un khanat vassall del Gran Khanat, amb uns límits poc marcats i una societat culturalment gens definida, ell mateix seguia vivint a l’estil nómada.
Les ciutats que formaven part del seu territori eren musulmanes i pagaven el tribut al seu germà Ögedei, el Gran Khan. El fill gran de Mutugen, Qara Hulegu, que era el fill gran de Chagatai mort el 1221, va ser el successor del seu avi fins el 1246, regnant sempre sota la tutela de la viuda Ebuskun. El 1246 el Gran Khan Küyüy, que havia succeit a Ögedei el 1242, va nombrar al fill petit de Chagatai com al nou khan de Chagatai. Així Yissu Mongu va regnar del 1246 al 1252.
Durant el temps de Yissu Mongu es va produir el primer enfrentament per la successió del Gran Khan. A la mort de Küyük el 1248, es va produir un enfrontament entre els successors de la familia de Ögedei i els de la familia de Tolui, l’altre fill de Gengis Khan. Yissu Mongu va recolzar la familia que venia regnant fins ara, als Ögedei, però per mala sort per ell va guanyar els Tolui.
Així que en pujar al poder Möngke, va substituir Yissu Mongu per Qara Hulegu però aquest va morir sense haver ocupat el seu nou càrrec. La seva vidua, Orghana, va regnar des del 1252 fins el 1261.
Els temps d’Arik Bröke
Una altra guerra de successió, aquesta vegada a la mort de Möngke, va enfretar als dos germans Arik Bröke i Kubali pel poder del Gran Khanat. Arik Bröke, que exercia de senyor de Karakorum, va nombrar al nét de Chagatai, Alghu, fill de Baidar, com a nou khan de Chagatai.
Així es buscava un aliat a la lluita pel gran regne i impedia que Hülegü, el khan de Pèrsia, pogués enviar tropes a Kubalai. Alghu, que va regnar del 1261 al 1266 va aprofitar els temps inestables per declarar-se independent i deixar de pagar tribut a Arik Bröke, fet que va posar en manifest al matar els recol·lectors d’impostos i declarar-se partidari de Kubalai.
Evidentment, Arik Bröke no va deixar passar aquesta ofensa i va declarar-li la guerra. En una primera instància Alghu va haver de fugir i s’intal·là a Samarconda però la política destructora de Arik Bröke, que s’havia intal·lat a la vall del Ili, va comportar que molts dels seus generals l’abandonessin.
Arik Bröke veient que no tenia gent i que tenia una guerra oberta amb Kublai i amb Alghu, va intentar unir-se amb aquest i li va enviar com a missatgers de pau a la viuda Orghani i a Masud Yalawatch, però aquests el van trair, la primera es va casar amb Alghu i els segon es va convertir en el seu ministre de finances. Amb els diners racaptats dels impostos, Alghu va formar un nou exèrcit, disposat recuperar el seu territori.
Arik Bröke es va rendir i es va entregar a Kubalai. Així que Alghu es convertir en el nou khan de Chagatai. El 1266 Alghu va morir i la seva viuda, Orghani, va posar al cap davant del khanat el fill que havia tingut amb el seu primer marit, Qara Hulegu. D’aquesta manera Modarek va arribar al poder però el va haver de compartir amb Baraq, nét de Mutugen, el fill gran de Chagatai, que havia obtingut del Gran Khan Kubalai un permís per corregnar. De fet Baraq va ser el suficientment astut com per apartar a Mutagen i governar sol. Però va ser el suficientment estúpid com per enfrontar-se amb el que havia sigut el seu protector, Kubalai.
Per una altra part Kaidu, el cap de la casa dels Ogedei va atacar a Baraq però van acabar resolent la disputa dividint el khanat. Baraq es va quedar amb Transoxiana i va deixar la zona del Ili a Kaidu, al qual també li havia jurat vassallatge.
El pacte va quedar oficialitzat durant el kuriltai, és a dir, el consell de 1267. Kaidu, per tal d’evitar que Baraq es reveles, el va enviar a lluitar contra Il-Khan de Pèrsia, a reconquerir Afganistan. Aquest no va aconseguir complir la seva missió, en va sortir derrotat per les tropes de Abaka, i en retornar a casa va acabar morint el 1271. Importuni que Kaidu va aprofitar per traslladar el seu exèrcit a les terres de Transoxiana.
Els quatre fills de Baraq i els dos d’Alghu es van unir per lluitar contra Kaidu, per tal d’expulsar-lo de Transoxiana però van perdre i Kaidu, va acabar donant el khanat a Nikpai Oghul. Oghul va regnar per poc temps i acabar morint a conseqüència de trifulgues interiors pel aconseguir el poder. El pròxim en ocupar la posició de poder fou Tuqa Timur, el net de Buri però també va morir al poc de temps, el 1272.
El següent va ser el nét de Baraq, anomenat Duwa, que es va declarar vassal de Kaidu amb el qual lluitarà en diverses guerres pel territori, contra els altres khan mongols. Durant aquest temps d’inestabilitat, Abaka, el cap dels mongols de Pèrsia, va atacar i saquejar Transoxiana.
Desprès de la mort de Kaidu, que es va produir en fugir de l’intent d’invasió de Karakorum, Chapar, el seu fill, va heretar tot el poder. Aquest era força dèbil de caràcter i Duwa el va convencer perquè es es fes vassall de l’imperi mongol xines dels Yuan. Desprès d’anar a Pekin, el 1303, per fer efectiu aquest vassallatge, Duwa ho va aprofitar per enfrontar-se a Chapar i quedar-se amb tot el terreny de Chagatai, reunint el khanat.
El 1306, en morir Duwa, és el seu fill gran, Kundjua qui va pujar al poder però només va regnar durant un any i mig. El següent va ser el nét de Buri, Taliku però els partidaris de la familia de Duwa el van fer fora del poder i va posar el fill petit del seu partidari, Kebek, de manera temporal. El 1309 es va celebrar un kuraltai on es va nombrar al seu germà Esen Buqa com a nou khan. Aquest reganarà fins el 1320 que serà succeit per Kebek, de nou.
Durant el principi del s.XIV el regnat de Chagaltai va intentar expandir el seu territori però al estar enclavat pels altres tres khanats mongols, l’Horda d’Or i de Siberia, Il-Khan de Pèrsia i la dinàstia mongola xinesa dels Yuan, només li podia anar cap al sud, cap a Afganistan on va aconseguir conquerir Badakshan, Kabul i Ghazna, on hi va deixar el seu fill a regnar.
També van intentar anar cap a la Índia, i van arribar fins a les portes de Delhi però van ser derrotats pel sultà ‘Ala ed-Din Khildji. El 1313 Özbek, el cap de Pèrsia, va enviar un exèrcit per expular als Chagaltai de Afganistan. L’exèrcit de Chagaltai es va retirar perquè també estava en guerra amb el Yuan de la Xina, contra els quals acabaran perdent.
Aprofitant la situació, el princip Yassawur es va revelar i va demanar ajuda a Pèrsia per instal·lar-se a Afganistan i al poc de temps també es va revelar d’aquests i es va declarar autònom. Kebek, que ja havia substituit al seu germà Duwa, es va aliar amb els perses per derrotar al revel princep, al qual mata el 1320. Kebek va regnar fins el 1326, essent el primer mongol de Chagaltai que s’interessaria per la vida urbana i fins i tot es va traslladar a Transoxiana.
Desprès d’aquest hi ha un periode curts regnats, duts a terme pels seus germans, primer Eljigitei, desprès Duwa Timur i per últim Tarmashirin, essent aquest el que més temps regnarà, del 1343 al 1346 aproximadament. Durant el seu temps, Tarmashirim que es convertirà a l’islam, va tornar a intentar invadir la India, sense èxit però aquesta vegada va aconseguir que li paguessin un alt tribut.
Els habitants de Transoxiana van estar contents amb el nou canvi de política, més civil i més cultural però per contra, els mongols es va revelar i van posar al poder de la vall del Ili, al net de Duwa, Djenkshi, que va regnar del 1334 al 1338. Així el regne de Chagaltai va quedar dividit en dos khanats, el de Transoxiana regnat pel fill de Yassawur, Kazan, i el de Mongholistan que va quedar en mans dels mongols de dughlat.
A Transoxiana van regnar diferents mongols però qui realment governava eren els senyors feudals, representats en la figura de Qazghan, qui fins i tot escollia els reis. Per la seva part a Mongholistan, regnava el clan dughtat amb els germans Tulik, Badadgi i Qamar ed-Din. finalment van escollir a Tughluq Timur, fill d’Esen Buqa, que va ser khan des del 1347 fins el 1363. Aprofitant les lluites de poder que hi havia a Transoxiana, Tughluq invadeix als veïns i tornar a unir el khanat de Chagaltai.
