Quan fas un viatge llarg, a vegades necessites descansar.
Sí, sóc conscient de com sona llegit des de casa, però algú ho havia de dir.
També som conscients que el títol del post és el menys SEO que et pots imaginar, però la intenció no és posicionar-lo. La intenció és que qui ens conegui i vulgui anar per Laos, tingui un regal!
També confessem que això és el que ens va fer adonar que Laos, ja està trencat. Que el turisme mata. Què s’ha perdut l’essència i que el turisme és la colonització del segle XXI.
Un viatge llarg
Quan fas un viatge llarg i sobretot de baix pressupost, arriba un moment que estàs cansat. Menges poc, dorms malament, camines molt, etc. Necessites parar uns dies, descansar, llegir sobre el que has visitat i preparar una mica el que queda de ruta.
Una manera pràctica de parar uns dies, sense gastar, és fer voluntariats de feina, és a dir, treballar unes hores a canvi d’allotjament i algunes vegades els àpats gratuïts. El lloc més estratègic per fer-ho, a parer nostre, és a les grans ciutats, ja que en lloc de passar-hi tres o quatre dies pagant allotjament, fas un voluntariat d’una setmana i pots visitar la ciutat sense preocupar-te de les despeses bàsiques.
Luang Prabang no és el cas de ciutat gran, però sí que complia el fet que necessitàvem parar i llegir informació sobre el que ja havíem vist i preparar una mica el que veuríem.
La jugada ens va sortir d’allò més bé sense haver-ho preparat.
Vam arribar a l’estació del nord a les 3.00 am procedents de Luang Namtha. Així que vam muntar la tenda de campanya a la mateixa estació i vam dormir fins a les 5.30 del matí. A les 6.00 ja estàvem en marxa i vam poder veure la Benedicció de les Ànimes dels monjos a la zona menys turística de totes i essent, per tant, els únics forasters.
A les 8.00 entràvem en un hostel on sabíem que ocasionalment buscaven voluntaris. Ens van rebre amb una mica d’esceptisme, dient que ja tenien la plantilla completa, però que buscarien alguna cosa per nosaltres.
Com dirien els argentins, ens sonava a chamullo.
El primer símptoma va ser que el lloc, que teòricament era un hostel per motxillers, era super bonic. Cabanes, bona decoració, etc. Tot molt ben cuidat, massa…
El segon símptoma va ser que qui ens va atendre, era un francès i qui netejava era gent local.
El tercer símptoma va ser la cara de diners amb la que ens mirava el, suposat, propietari.
Sigui com sigui, la cosa no pintava bé, però sempre érem a temps de marxar. A veure què tenia per oferir-nos.
L’oferta va ser promocionar un creuer pel Mekong durant la posta de sol. El tracte: per cada 3 persones que anessin amb el nostre flyer tindríem habitació i per cada 2 més, un crèdit de 90.000 Kips per menjar al restaurant del hostel.
Què? O sigui que dormíem aquí i pagàvem per dormir. Havíem de treballar fent de relacions públiques i a sobre, havíem de confiar que la gent ensenyñes el nostre flyer i amb tu, de què realment ho fessin…Venga va, que no ens mamem el dit!
Per coneixer el producte ens va oferir aquella mateixa tarda fer el creuer pel Mekong, veient la posta de sol, tot prenent un mojito amb una brotxeta de pollastre a la brasa, per conèixer de primera mà el producte a vendre.
La idea no ens agradava i no ens semblava ètica. Això no era la escència del HelpX. Sigui com sigui, si acampàvem per Luang Prabang i aconseguiem que ells ens paguessin el menjar, com a mínim ens quedaríem 2 nits.
Per provar-ho no perdíem res i ja teníem una cosa gratis.
Si ell jugava brut, nosaltres també.
Li vam comentar la nostra idea, canviar l’allotjament per menjar. Cosa que no va entendre o no va voler entendre, és clar, ell volia fer diners amb el dormir. El menjar al carrer és 10 vegades més barat que el seu i 100 vegades més bo.
Això sí, preferíem intentar-ho per menjar abans que per dormir, ja que amb la tenda de campanya, ja havíem vist un lloc a la riba del Mekong perfecte per passar la nit.
Llàstima que el crèdit fos per menjar al seu restaurant de turistes perquè els 90.000 Kips, a nosaltres ens haguessin alimentat el doble o el triple de dies. De fet seria la primera vegada en tot el viatge que menjaríem al restaurant d’un hostel.
Primera part del negoci feta
La primera part no havia sortit perfecta, però faríem dues coses guiris. Això ens ajudaria a respondre una pregunta que ens anàvem fent des de que havíem arribat a Indonèsia. Ens estem perdent algo, fent el viatge així i no seguint el que diu la guia de turisme?
Sigui com sigui, no teníem el menjar assegurat, tot depenia de la bona fe d’aquell francès. Així que si ens volíem quedar a Luang Prabang per descansar, havíem de trobar un altre lloc per treballar a canvi, com a mínim, de dormir.
Seguim intentant una cosa més segura però abans esmorzem un entrepà, quin plaer, tornar a esmorzar entrepà i anem a la segona opció.
En aquest altre hostel o més aviat una guesthous, ens diuen que podem començar l’endemà, que tenim sopar i dormir gratis. Ah, i whisky! Proposem canviar el sopar per l’esmorzar i esperar que els nostres dots de venedors ens generin el dinar i el sopar gratis amb el creuer.
Tracte fet: en un lloc ens hem de guanyar amb suor, però només treballant dues hores, el dinar i el sopar. En l’altre lloc tenim guanyat sense esforç i treballant 3 hores, el llit, cafè, aigua, l’esmorzar i whisky.
La cosa es posa millor quan ens diuen, al lloc on dormirem, que de fet si volem dinar i sopar podem fer-ho gratis. O mengem el mateix que la família o ens donen sticky rice i un parell d’ous o nooldes instantanis. No hi ha dubte, el mateix que la família! així estirem el crèdit dels pijos del creuer.
A més a més, la carta del restaurant té més menjar occidental que laosià. De fet el primer dia tastem un dels 2 plats laosians que hi ha, a preu del triple del que el pots trobar al carrer i la decepció no pot ser major. El sabor no té res a veure amb el que menges pel carrer, el gust està adaptat als paladars occidentals.
Això sí, la presentació preciosa. Digna de “blog de viatger”.
O sigui que la resta de dies ens alimentem a l’estil occidental, hamburgueses i costelles de porc a la brasa. Deixem el menjar laosià per quan estem amb la família.
El resum
Aquella primera nit ens hem de buscar la vida perquè encara ningú ha anat al creuer amb el nostre flyer i a l’altre lloc començarem demà. Solució: demanem permís per acampar al jardí d’una casa. Permís concedit.
Sembla que durant el nostre temps de descans total a Luang Prabang, també descansarà la nostra cartera. I viurem al pur estil estil turístic: hamburgueses, whisky, cerveses i creuer pel Mekong.
El clàssic dels “elephan pants” però a l’estil fueter, GraTiS.
I per si amb això no en tens prou, també hem descobert la manera d’anar de Laos a Cambodja, pagant la meitat o altres trucs motxillers per Laos. A més a més, podeu completar l’experiència en altres paísos d’Àsia mirant el Pressupost Motxiller per Àsia
